12

La Bonnie estava més contenta que mai amb la seva vida. Estava ajaguda al seu llit net i acollidor, i estrenyia entre els seus braços les dues persones que més li importaven al món. La Namelok i la Libby havien dormit profundament mentre en Leon i la Bonnie s’estimaven, però després la Namelok s’havia despertat i, perquè no molestés la Libby amb els seus brams, la Bonnie l’havia col·locat entre en Leon i ella. Ara estava molt a gust, arraulida en aquell llit tan càlid i protegida pel braç de la Bonnie. I en Leon, per la seva part, les tenia abraçades totes dues.

—Saps que anem totes dues en el mateix paquet, oi? —va preguntar la Bonnie seguint amb el dit la dolça carona de la Namelok i després les amples faccions d’en Leon.

Ell es va assenyalar a si mateix i va somriure satisfet.

—Papa! —va dir, fent pessigolles a la panxeta de la nena—. Aquesta primera paraula que dir. Si no, pensar dues vegades.

—La primera paraula serà «mama» —va protestar la Bonnie—. En això ja ens vam posar d’acord. Però és intel·ligent i aprèn molt de pressa. Segur que aviat sabrà dir les dues paraules a la vegada.

—Mama i papa… —En Leon es va inclinar sobre la Bonnie i la va besar, i després la nena—. Serà molt, molt bonica!

Es va sobresaltar quan la Bonnie es va redreçar de cop.

—Hi ha algú a la porta! —L’habitació no estava del tot a les fosques. La Bonnie havia encès una espelma quan la Namelok s’havia despertat—. Escolta!

—Ara no podem anar trucant a totes les portes. —La veu d’en Cap arribava apagada des de l’exterior—. O despertarem tots els esclaus.

La Bonnie va obrir la porta.

—Aquí no hi ha esclaus! —va etzibar a l’home que hi havia davant del llindar—. Tots som lliures. Què vols ara, Cap? —Va retrocedir espantada en reconèixer la dona que l’acompanyava—. I què vol ella? És que no vas prometre deixar-me en pau?

La Simaloi va fer un pas endavant.

—A mi prometre venir a buscar nena! —va respondre—. La meva filla. Massai. Portar a campament.

Però llavors va ressonar la veu penetrant d’en Leon.

—Que és massai? —va preguntar—. Des de quan massai a L’Espanyola? On són els teus bous, dona? On el teu marit matar lleó per ser home?

La Simaloi va mirar aquell negre tan corpulent, sorpresa dels seus coneixements sobre els costums de la seva tribu.

—El meu marit matar molts hisendats blancs per ser home! —va respondre moguda per l’odi—. Ells pitjors que lleons. I jo tenir bous! I lloc per a bous i menjar per a bous. Aviat ningú no protestar contra bous! Cèsar aviat cap de la nostra tribu a la muntanya. Llavors per a mi i la Namelok molts bous! —Va llançar una mirada triomfal a la Bonnie, que segurament no tenia ni un sol bou en propietat.

La Bonnie va respirar fondo.

—Així que ho has aconseguit —es va girar cap a en Cap amb fredor—. Això que sempre has somiat. Encara recordo quan em parlaves de l’Akwasi i del gran guerrer que havia estat a Nanny Town. I ara tu… Què ha passat amb l’Esperit que havíeu de salvar?

—Esperit mort! —va respondre la Simaloi en un to més objectiu que afligit—. Ara Cèsar cap.

—Sima! —la va amonestar en Cap—. És un secret! Encara que no per a la Bonnie… —I va dibuixar aquell somriure seductor al qual la seva companya pirata sempre s’havia rendit—. Per a tu no tenim secrets. Sempre pots venir a formar part de nosaltres. Series molt… estimada, com diu la Sima. Jo…

La Bonnie va riure, escèptica.

—I jo què seria? —va preguntar—. La teva segona esposa?

En Cap la va mirar un instant. Mai no l’havia considerat atractiva, però ara li va semblar realment bonica. Portava una vella camisa de dormir de randa de la Deirdre i uns cèrcols de colors a les orelles que li donaven a la cara un aire més suau i femení. La Bonnie ja no estava tan prima com abans, els seus pits es dibuixaven sota la camisa de dormir i els tirabuixons dels cabells li queien sobre l’esquena. Si això posava pau entre les dues dones i acabava la desagradable lluita per la nena… No depenia d’ell. De totes maneres, a la tribu de la Sima era habitual tenir més d’una esposa… Va oblidar que no gaire temps enrere ho trobava ben estrany.

—Si així ho vols, Bonnie —va dir amb suavitat—. Sé que sempre ho has desitjat.

—I jo? —En Leon es va redreçar. Estava nu i no volia posar-se dret i encarar-se amb els nouvinguts per no despertar la Namelok—. Ella prometre nosaltres casar.

Pel que semblava, aquells dies s’havien fet i trencat moltes promeses. Però la Bonnie ja feia un gest de rebuig. Va ignorar també el braç que en Cap li atansava.

—Passarà el mateix que a Nanny Town, oi? —es va mofar—. Igual que amb el teu pare. Una esposa principal i un parell de dones addicionals… Jo seria jo la primera o la segona esposa, Cap? O la tercera? Potser fins i tot t’enduràs la Deirdre?

La Simaloi va prémer els llavis. No pensava compartir la seva cabanya amb la dona que reclamava els seus drets sobre la nena, i menys encara amb aquesta Deirdre a la qual també s’havia esmentat a la cuina de la plantació. No obstant això, es va sentir obligada a defensar en Cap.

—I què? —va preguntar, mordaç—. Què hi ha dolent? Massai viure així des de temps molt llunyans. A mi no importar si tu segona esposa o jo segona esposa. Tu també poder cuidar la nena. Grans guerrers sempre tenir més d’una esposa…

La Bonnie va deixar escapar un riure amarg.

—Ah, sí, que bonic. Com a l’antiga Àfrica. Com es diu? Idíl·lic? —Orgullosa de recordar aquesta paraula, va mirar en Cap i la Simaloi—. Segur que en Cap t’ha explicat moltes coses… Com et dius? Sima?

—Simaloi! —va exclamar dignament la massai.

La Bonnie va prosseguir:

—En Cap també m’ho ha explicat a mi. Hores i hores parlant de les celebracions de Nanny Town, de les proeses de l’Àvia Nanny, de la música dels aixanti i del corn de guerra que convocava els homes. Em deia que el lloc era inexpugnable, i els cimarrons, molt valents… Encara me’n recordo, Cap. Quins contes tan bonics!

—No eren contes! —va protestar ell.

La Bonnie va esbufegar.

—No —va dir, clavant-li la seva mirada—. Els contes tenen un final feliç. I li has explicat, a la teva Simaloi, com va acabar l’Akwasi? El gran guerrer, Sima, va morir en un camp de cultiu de canya de sucre; li van disparar com a un gos quan intentava fugir per tercera vegada. Abans ja li havien cobert l’esquena de sang a fuetades, però ell no cedia mai. I ni un segon va pensar en la seva dona, a la qual mai no podia veure, ni en el seu fill, al qual no tenia res més que oferir que contes…

—Així és la guerra! —va exclamar en Cap—. També l’Akwasi va lluitar, a la seva manera.

—Ja saps el que t’espera! —La Bonnie va mirar la Simaloi—. En Cèsar es posarà al capdavant dels rebels i marxarà a la batalla. I tan bon punt el governador se n’atipi esclatarà la guerra al vostre campament. Tornaràs a ser una esclava, Sima. I la Namelok amb tu.

—Jo també lluitar! —va cridar la Simaloi, irritada—. Jo també matar blancs. Jo odiar blancs! Nosaltres guanyar! Nosaltres amos de Saint-Domingue!

—I la Namelok, us l’emportareu amb vosaltres? —va preguntar tallant la Bonnie—. A la vostra guerra? D’un amagatall a un altre? D’una plantació a una altra per anar reclutant seguidors? Corrent sempre el risc de ser descoberts i abatuts? No ho permetré! No us la penso donar!

—Però jo voler ella! —va xisclar la Simaloi—. Cèsar, agafa nena! És meva, és massai!

En Cap vacil·lava. Una vegada més es trobava impotent entre les dues dones. Ell, l’únic que volia era anar-se’n d’allà d’una vegada. L’estaven esperant sota els mangles roigs. I aquí no havia avançat ni un centímetre.

—Bonnie… —va dir en Cap en to afligit—. La Simaloi…

Mentrestant, en Leon s’havia aixecat i, embolicat en un llençol, havia alçat la Namelok sense despertar-la. Sostenia la nena en braços i es va dirigir a la seva mare. La Bonnie va voler col·locar-se entre ell i la Simaloi, no fos cas que li donés la nena. Però tant en Leon com la Sima eren un cap més alts que ella. I en Leon va parlar per sobre seu.

—Amiga parlar de poble massai. Amiga de la mateixa plantació que jo. Potser la teva mateixa família, no hi ha gaires esclaus massai…

—No és fàcil capturar massai! —va dir amb orgull la Sima—. Grans guerrers.

—No tan grans —va assenyalar en Leon—. Més pacífics. Sankau parlar-me de la vida al poblat. De les danses dels homes, que salten molt amunt, com antílops… —Va insinuar un ball i la Simaloi va somriure—. De dones que construeixen cases, que no maten bous, només n’agafen la sang. De grans famílies i grans cerimònies. Quan circumcidar els nens es converteixen en homes. O quan prenen dona, haver gran festa, i la dona molt guapa, amb llargs anells a les orelles fets amb ossos… Tot molt bonic, oi, Sima? Tu voler això per a la Namelok…

La Simaloi va assentir. Se li van omplir els ulls de llàgrimes en recordar la seva antiga vida.

—Però blancs trencar-ho tot! —va prosseguir en Leon. La seva veu suau, gairebé hipnòtica, semblava encisar la Simaloi—. I ara tu odiar-los. Ara tu lluitar. Tu voler llibertat. Tu voler això per a la Namelok.

—I nosaltres vèncer! —va afegir la Simaloi—. Nosaltres vèncer! Ara dóna’m nena.

En Leon va sospirar.

—Nosaltres segur vèncer. Algun dia lliures. Però, quan? Segur que no aviat. No ara que Esperit mort. Esperar dos anys, cinc… o deu. Potser morir… Cèsar? —En Leon suposava que l’intrús era el pirata de la Bonnie, però no n’estava segur—. També possible morir, Simaloi. Res no és segur. Només una cosa segura: tot el temps no igual que amb massai a l’Àfrica. Tot el temps no despertar i estar segura amb família i bous i cabres i molta terra per viatjar amb ramat. Només escapar, Simaloi. I por, despertar amb por…

—Jo no tinc por! —va intervenir en Cap.

—Dones massai no por! —va declarar la Simaloi.

Però la seva mirada s’havia estovat. La Bonnie ho va veure. La Simaloi ja no contemplava la Namelok com si fos un trofeu de guerra, sinó com al mercat d’esclaus. Amb una mirada curulla d’amor.

—Llavors odi —va puntualitzar en Leon—, despertar amb odi. Te’n recordes, Simaloi, de despertar sense odi?

La bonica dona va abaixar el cap.

—Si deixar la Namelok aquí, ella no ser massai —va xiuxiuejar.

—Tampoc al vostre campament no serà massai. —La Bonnie va alçar la veu, però en Leon li va demanar que callés.

—Jo parlar-li de massai —li va assegurar en Leon solemnement—, cantar cançó per a ella.

Va bressolar la Namelok mentre cantava, buscant les paraules amb certa inseguretat, però era la mateixa cançó que la Simaloi havia cantat a la casa del negrer. Un lleu sanglot va interrompre la melodia. I un instant després el plor estremia l’orgullosa massai. La Bonnie va mirar en Cap exhortant-lo i ell va agafar la Sima entre els seus braços. Aquest esclat de llàgrimes l’havia deixat atònit; era la primera vegada que veia l’esvelta negra plorar.

En Leon es va tornar a dirigir a ella.

—A la plantació jo buscar Sankau, la meva amiga, una altra massai. Ella poder explicar més. Estar contenta. També té filla…

La Bonnie sabia que havien venut feia temps l’amiga d’en Leon, Sankau, i la seva filla, molt abans que en Leon hagués arribat a Cap-Français. Però això ara no era important. L’altra dona massai encaixava en el conte que en Leon desgranava per a la Simaloi. Va parlar que les nenes creixerien juntes, de cançons, danses i llegendes.

—Deixa créixer la Namelok sense odi! —va concloure suplicant.

—Potser la podrem visitar de tant en tant —va dir en Cap vacil·lant.

La Bonnie volia replicar, però en Leon li va fer un gest de comprensió. I de sobte es va sentir més segura i protegida que mai. Quan això hagués passat, en Leon i la Bonnie ja es preocuparien que en Cap, la Simaloi i la seva guerra no tornessin a ficar-se a la seva vida. Si se n’anaven d’una vegada.

—Jo agafar-la una vegada.

La Bonnie va dubtar, però en Leon va dipositar la nena als braços de la massai. La Namelok es va despertar i va obrir els ulls.

«Si us plau, no bramis!», va desitjar xiuxiuejant la Bonnie a la petita. Encara recordava el desastre que havia desfermat el bram de la Namelok quan s’havien trobat amb la Sima a Nouveau Brissac. Però la nena només es va quedar mirant la seva mare amb els seus ulls foscos i grossos, va moure una mica els llavis, va esternudar i es va tornar a adormir.

—Anem, Sima! —va dir en Cap—. Ens estan esperant…

Contenint la respiració, va observar juntament amb en Leon com la Simaloi dipositava la seva filla en braços de la Bonnie. La cara de l’esvelta massai estava humida de llàgrimes.

—Ara filla teva. Tu cuidar bé. —La veu de la Sima es va endurir abans de fer mitja volta. Una dona massai no havia de plorar. O almenys no havia de mostrar que ho feia.

En Cap va estrènyer la mà a en Leon.

—Hauries de venir amb nosaltres —va demanar, emocionat—. Mai no havia sentit parlar ningú com tu, tret… tret d’en Macandal. Podries parlar a la gent… convèncer-la… —Era conscient que ell mai no seria capaç de captivar les persones amb la paraula.

Però en Leon va sacsejar el cap amb determinació.

—Jo no messies, jo no guerrer —va assenyalar—. Jo cantant, parlar amb cançons. Però a mi no agradar cançons de guerra. Preferir cançons d’amor… de bressol… —Va envoltar amb el braç la Bonnie i la Namelok.

—Tu ara marxar. Complir la teva promesa. Deixar la Bonnie en pau.

En Cap va somriure a tots dos en acomiadar-se.

—Ens desitges almenys bona sort, Bonnie?

La Bonnie va estrènyer més la Namelok contra el seu pit.

—Què vols, Cap? Què he de desitjar-te? Una vida feliç amb la Simaloi? O sort en la vostra lluita?

En Cap va arronsar les espatlles.

—És el mateix —va respondre.

La Bonnie va sospirar alleujada quan va veure que se n’anava. I va donar gràcies als déus que per a ella la seva vida ja no fos una lluita.

—Qui eren aquells que se’n van anar d’amagat, com si tinguessin alguna cosa per amagar? —va preguntar l’Amali al matí. El sol ja havia sortit i ella havia anat a casa de la Bonnie per recollir la Libby, que seguia dormint, encara que les cares felices de la Bonnie i en Leon i el llit tot regirat van atreure més el seu interès—. L’home s’assemblava una mica a… en Cèsar. Però és impossible.

La Bonnie va negar amb el cap.

—Què dius! —va exclamar, mentre es disposava a canviar el llençol en el qual estava embolcallada la Namelok—. En Cèsar! Quina ocurrència! Deus haver vist esperits. Per aquí no ha passat ningú.

En Leon va somriure.

—Exacte —va dir—. Esperits, res més que esperits.