6

—Un cabró que va fugir de la casa dels De Macy.

En Jacques Dufresne havia demanat informació sobre la persona que hi havia darrere l’Assam quan s’havien esbrinat els antecedents de l’enverinament. En aquests moments parlava dels resultats. La Deirdre havia insistit que abandonessin la ciutat, de manera que en Victor i ella tornaven a passar el cap de setmana al camp. El jove metge encara es trobava trastornat i a la plaça del mercat encara fumejava la pira en què havien cremat l’esclava Assam. En Victor havia acompanyat la dona en el seus últims moments i havia intentat que ja no sentís res, ja que després de la tortura estava més morta que viva.

Tot el que havia passat l’havia afectat molt, i, a la casa Dufresne, hi regnava una atmosfera sufocant. L’Amali, la Nafia i la cuinera s’havien quedat a casa seguint les instruccions dels seus senyors quan es va portar a terme l’execució, però en Lennie no havia volgut perdre’s l’espectacle. Ara semblava no tan sols espantat, sinó ple d’odi. L’Amali intentava tranquil·litzar-lo. No tots els blancs cremaven els seus esclaus a L’Espanyola i, a més, ell i la seva família estaven exempts de perill. La jove negra es va adonar que en Lennie encara no havia entès del tot el significat dels salconduits.

En qualsevol cas, la Deirdre jutjava oportú deixar que la casa i la ciutat recuperessin la calma. Va convèncer en Victor que tornés a tancar la consulta divendres a la tarda i dissabte per anar a Nouveau Brissac. Es va endur la petita Nafia, totalment excitada. La nena no podia sentir-se més estimada i l’Amali i en Lennie disposarien de la casa dos dies i dues nits per a ells sols. Això desviava els pensaments d’en Lennie cap a altres temes.

En Victor, però, estava molt neguitós. En François Macandal i els seus plans constituïen l’únic tema de conversa també a la casa de la seva família.

—Lenormand de Macy va comprar aquest paio —va prosseguir en Jacques Dufresne havent sopat. De Macy era el propietari d’una de les plantacions més grans de L’Espanyola, a una mica més de trenta quilòmetres de Cap-Français—. Al mercat, pràcticament acabat de desembarcar. Llavors era encara un nen, devia tenir uns dotze anys. El van posar a treballar a la premsa de la canya de sucre i no se sap què va passar que hi va perdre un braç…

—Un nen de dotze anys? —es va indignar la Deirdre—. Però si no devia poder fer anar la premsa!

—Potser era corpulent —la va interrompre en Jacques, molest per la rèplica—. Això no ve al cas. Després el van posar a fer de pastor, un…

—Pare, hauries de dir també que el noi no era cap babau —va intervenir en Gérôme mentre s’assecava la boca amb la seva afectació habitual—. Va aprendre molt de pressa el francès; pel que sembla no tan sols parla patois, sinó també francès amb fluïdesa. Potser per això mateix el vell Lenormand volia tenir-lo controlat. A la premsa podien vigilar-lo millor als camps…

—He sentit a dir que parla àrab —va reblar en Gisbert—. Almenys això és el que es remoreja a Port-au-Prince. —Havia estat a la ciutat per visitar tabaqueres—. A mi tot plegat em sona molt estrany.

—No és tan estrany —va objectar la Deirdre, i aquesta vegada tots els comensals li van dedicar la seva atenció. Quan els Dufresne i els seus convidats (dos matrimonis de plantacions veïnes) van girar de cop el cap cap a ella, va envermellir sota el maquillatge que dòcilment s’havia aplicat—. És probable que sigui musulmà. Nosaltres també en tenim uns quants a la plantació… Ells…

—A Saint-Domingue tots els esclaus estan cristianament batejats —va puntualitzar madame Dufresne, indignada.

La Deirdre va arronsar les espatlles.

—Bé, a Jamaica no —va replicar i va recuperar la calma. No devia haver començat, però ara havia de reconèixer per bé o per mal que a Cascarilla Gardens hi havia llibertat de credo—. Sigui com sigui… molts negres de l’Àfrica són musulmans. I resen en àrab al seu déu. Almenys tots saben una mica l’idioma, fins i tot els nens. Si aquest Macandal aprèn idiomes amb facilitat i a l’Àfrica va tenir un bon mestre ja devia saber àrab amb dotze anys.

—Això almenys explica la situació —va assenyalar en Victor—. Però segueix, pare. El jove va perdre un braç, potser per negligència. Això el devia posar en contra dels patrons blancs. I després…

—I després ja no servia per a res —va prosseguir l’amfitrió—. En Lenormand el va fer treballar de pastor, gairebé no el vigilava i de cop es va escapar! I pel que sembla ara fa d’insurgent.

—Deu ser a les muntanyes —va dir en Victor, repetint les declaracions de l’esclava Assam—. Amb els cimarrons. I pel que sembla, aconsegueix fomentar cert esperit d’unitat entre ells. Això els fa perillosos, tenint en compte el que ha passat en altres colònies…

No va necessitar insistir en el tema. Tots els presents coneixien, com a mínim a grans trets, les històries de Nanny Town i altres assentaments de cimarrons a Jamaica.

En Jacques Dufresne el va fer callar amb un gest de la mà.

—Com vols que sigui perillós! Traurem tota aquesta gentussa dels seus amagatalls, ja s’estan formant quadrilles d’exploració, us adverteixo que reclutarem mig exèrcit! Aquest paio ja ha sembrat prou zitzània. Ara l’enxamparem.

La Deirdre gairebé s’hauria posat a riure. A Jamaica es parlava amb freqüència de les expedicions de càstig que s’havien fet contra l’Àvia Nanny i els seus germans, Cudjoe, Quao i Accompong. La majoria dels hisendats implicats recordaven molt bé el que succeïa quan sortien a caçar rebels a les muntanyes. Mai no havia passat res a ningú, i això que havien circulat rius de rom i aiguardent mentre els genets travessaven de bon humor les Blue Mountains. En cap moment s’havien creuat amb un negre i havien estat molt lluny d’acabar amb els poblats de cimarrons. En Doug almenys estava convençut que els negres vigilaven tots els seus moviments. Havien observat els genets, però els havien deixat marxar perquè no esclatés la guerra. L’Àvia Nanny era una líder molt prudent.

En Macandal estava fet d’una altra fusta. La Deirdre es va alegrar que ningú no demanés a en Victor que s’unís a una expedició de càstig.

En el període que va seguir, gendarmes, soldats i voluntaris es van desplaçar una vegada i una altra a les muntanyes, però, tal com la Deirdre havia esperat, sense obtenir cap resultat. Algunes patrulles van tornar sense haver vist ni un sol cimarró, d’altres no van tornar. Cridava l’atenció el fet que mai no hi hagués supervivents. En enfrontar-se amb l’enemic, les patrulles eren exterminades. I van tornar a produir-se més atemptats amb verí. En Macandal semblava complir la seva amenaça. D’alguna manera aconseguia avivar fins a tal punt l’odi dels esclaus domèstics cap als seus patrons que estaven disposats a enverinar famílies senceres. El model sempre era el mateix: els assassins desapareixien després de cometre el crim i cap dels altres esclaus no sabia on havien fugit. Quan hi havia més còmplices no solien revelar res, i, naturalment, era impensable torturar fins a la mort tot el servei domèstic. A l’assassí gairebé mai no se l’atrapava, i quan això passava ell mateix acabava posant fi a la seva vida amb verí. De pressa i relativament sense dolor, cosa que encara enfurismava més els hisendats. Els blancs morien a poc a poc i víctimes d’un intens patiment.

Els metges de la colònia —fins i tot si se’ls avisava a temps, abans que les víctimes fessin el seu últim sospir— eren incapaços d’evitar la mort. Van tornar a cridar en Victor en dues ocasions perquè anés a unes plantacions els propietaris de les quals havien estat atacats, però li va ser impossible salvar ningú. Poques vegades hi havia supervivents com la Yvette Courbain. Els autors solien ser esclaus que feia molts anys que treballaven en el servei domèstic i coneixien què agradava o desagradava als seus senyors. No cometien errors com el de l’Assam, que podria haver barrejat el verí amb la salsa del rostit i haver acabat així amb tots els membres de la família.

Al camp cada vegada s’estenia més la por i creixia l’atmosfera de desconfiança entre senyors i esclaus, però la vida a Cap-Français transcorria sense veure’s pertorbada per la guerra d’en Macandal contra els blancs. Exceptuant el palau del governador i les residències dels hisendats rics, que tenien incomptables servents, els habitants de la ciutat disposaven de pocs esclaus. A més, com que aquests tenien prohibit reunir-se, en Macandal no trobava cap audiència prou gran per pronunciar arengues revolucionàries. Segons els rumors, a les nits escollia plantacions i predicava als seus treballadors, que ben aviat veien en ell una espècie de messies. Entre els negres de Cap-Français era una llegenda, si bé les opinions diferien sobre els actes del rebel. Servents domèstics com l’Amali i la Sabine, que tenien una bona vida i eren lleials als seus senyors, es mostraven igual de disgustats que els blancs.

—No és just enverinar gent, tant és el que hagin fet! —deia l’Amali davant en Lennie, que semblava un pèl vacil·lant. Els acabaven d’arribar notícies sobre un altre enverinament. En aquesta ocasió havien mort quatre nens petits amb els seus pares—. Alguns backres són dolents i tracten malament els seus negres. Però enverinar-los…

La Deirdre, que havia escoltat la conversa, se sentia intranquil·la perquè era evident que en Lennie aprovava l’assassinat o havia defensat els seus autors. No obstant això, tots els seus esclaus tenien salconduits. Segur que no havia de témer un atac per part del jove negre.

Ella mateixa pensava que no corria cap perill, almenys a Cap-Français. I en Jacques Dufresne havia establert a Nouveau Brissac un sistema de seguretat infal·lible: tots els criats havien de provar una mica del menjar abans de servir-lo als senyors.

—Això funcionarà mentre ells mateixos no s’ofereixin en sacrifici —va assenyalar en Victor—. Si aquest Macandal és tan carismàtic per convèncer els criats fidels que matin a traïció, també aconseguirà manipular-los perquè morin amb els seus senyors. Arribat el cas, els hisendats seran víctimes d’una mort menys dolorosa, pare. Pel que hem vist, hi ha diferents verins, i de forma voluntària ningú no voldrà acabar d’una manera tan horrorosa com, fa poc, els Sartremont.

Les últimes víctimes als voltants de Nouveau Brissac havien ingerit menys verí que els Courbain. Durant dos dies, en Victor havia lluitat desesperadament per salvar-los la vida. A la plantació de la família d’en Victor, la Deirdre sempre tenia una mica de por abans dels àpats; hauria preferit portar-se el seu propi menjar. A banda d’això, gaudia de les excursions al camp. Per molt bonica i hospitalària que fos casa seva i per més que estimés el seu marit, poc temps després de la seva arribada a Cap-Français, la Deirdre havia començat a avorrir-se. El seu marit l’havia introduït en la societat de la ciutat i el primer dia que van anar a l’església la va presentar a les famílies més importants, però no hi havia parelles de la seva edat a la classe alta. Per jove i bulliciosa que semblés la ciutat a primera vista, quan un visitava els mercats i el barri portuari, la majoria dels individus que poblaven els carrers i que obrien negocis de serveis i tallers eren mulats o es componien de membres negres i blancs. Per exemple, un fuster s’havia casat amb la seva esclava negra i amb això l’havia fet lliure. La Deirdre va estar parlant amb la dona i de seguida va comprovar que amb ella hauria tingut més temes de conversa que amb les senyores de l’església que la convidaven a prendre el te. Però, naturalment, no era apropiat per a un membre de la família Dufresne tractar amb gent tan senzilla. I la bona societat de la ciutat estava molt pendent del que era o no apropiat!

De manera que també en Victor li va cridar l’atenció un dia perquè havia sortit a passejar a cavall sense companyia.

—La germana del rector m’ha dit… —li va comentar una mica torbat. Fabienne Roches administrava la casa del clergue i en molts aspectes controlava millor la comunitat que el seu religiós germà. Si hagués tingut una amiga amb la qual xafardejar, la Deirdre hauria parlat més de «sufocar» que de «controlar».

—Que vagis a passejar sola a cavall és impropi, i més encara lluny dels carrers de la ciutat.

La Deirdre se’l va quedar mirant.

—No. He anat a la badia i… —Es va interrompre en l’últim moment. Segur que era millor no comentar que també havia nedat—. He galopat per la platja —va dir, obstinada—. Què hi ha d’impropi en això?

—En realitat, res —va xiuxiuejar en Victor—. Però ja saps com és la gent. Parlen. I jo com a metge i tu com a esposa del metge… bé, esperen de nosaltres una conducta modèlica. I que tu te’n vagis a cavalcar sola no encaixa amb la imatge que ells s’han format.

—Si he de portar en Lennie trotant darrere meu no arribo enlloc —va objectar la Deirdre—. I tu acostumes a endur-te els cavalls, així que ell es queda sense muntura…

En Victor va serrar el llavis.

—Aquí tampoc no es veuria amb bons ulls que sortissis a muntar sola amb un negre —va indicar—. Es podrien pensar que tu…

La Deirdre el va mirar incrèdula.

—Els vells Roche podrien pensar que jo… i en Lennie? —Va esclafir a riure.

A Jamaica això hauria estat absurd, les relacions entre dones blanques i esclaus eren inconcebibles i s’acceptava que un negre acompanyés una dona quan sortia a muntar sola. Allà, no obstant… El Code Noir incloïa normes per a fills de dones blanques amb esclaus. Semblava que solien haver-hi aquestes relacions.

—Així, doncs, què creus que he de fer? —va replicar al seu marit—. Deixar que Alegria es mori d’avorriment a l’estable?

En Victor va sacsejar el cap totalment aclaparat.

—No, és clar que no, però… si almenys no sortissis a cavalcar fora de la ciutat… Jo estaré encantat d’acompanyar-te… i si no… Potser es podria enganxar Alegria. Una petita carrossa seria més acceptable…

La Deirdre va arquejar una única cella i va castigar el seu marit posant-li morros els dos dies següents. A Nouveau Brissac en Victor va aconseguir sortir a muntar amb ella, però fins i tot allà abundaven els pacients que requerien la seva atenció. I el pura sang Alegria, enmig del trànsit de la ciutat de Cap-Français tirant d’un carro? La Deirdre es preguntava com algú podia ni tan sols plantejar-se aquella idea. Si el cavall es desbocava tirant del carro podia matar-se i també matar-la a ella.

Així que va continuar sortint a passejar a cavall d’amagat. S’esforçava perquè ni en Victor ni les dames de la congregació s’assabentessin de les seves excursions. I ho va aconseguir, ja que les senyores pràcticament no sortien de casa seva i la propietat dels Dufresne quedava molt lluny de la ciutat. Un manglar separava la ciutat de la badia preferida de la Deirdre. Però els secrets suposaven una carrega per a ella i era conscient que es construirien més habitatges als voltants. Llavors tindrien veïns i, amb una mica de mala sort, desaprovarien les seves sortides i la criticarien.

Tampoc les vetllades que aviat es van celebrar a casa dels Dufresne no absorbien prou la Deirdre. És clar que s’ho passava bé arreglant-se per a aquestes ocasions, però, una vegada més, els seus convidats solien ser gent gran i molt distingida, com els seus sogres. En comptades ocasions se celebraven balls i llavors la Deirdre havia de conformar-se que en Victor la tragués a ballar un minuet, normalment lent i antiquat. El metge, al seu torn, tenia poques ganes de ballar. No li importava per a res la vida social i després de passar-se el dia treballant solia estar massa cansat per divertir-se realment. Moltes vegades el feien cridar per a una urgència, justament quan estaven a punt de sortir. Llavors la Deirdre havia de quedar-se a casa, perquè, evidentment, no estava ben vist que l’esposa d’un metge anés a reunions socials, concerts o funcions de teatre sense el seu marit.

Així, doncs, la Deirdre passava dies i nits en soledat, i per molt que en Victor s’esforçava per animar-la amb les seves mostres d’amor nocturnes, només es revifava quan passaven el cap de setmana a Nouveau Brissac. Allà en Victor recuperava forces i podia dedicar-li més temps, i els Dufresne i els seus veïns també convidaven gent més jove: al capdavall, en Gisbert i en Gérôme encara buscaven nòvia.

«Les coses milloraran quan tingueu un fill», la consolava la Nora en les seves cartes. Ella era l’única a qui la Deirdre confiava la seva insatisfacció. «Com va tot? Encara no hi ha cap senyal?», li demanava.

La Deirdre havia de respondre que no. També això li amargava una mica la vida a Saint-Domingue. Havia esperat quedar embarassada aviat, però cada mes que passava era una decepció. Aquest tema dificultava una mica també la relació amb la Louise. La sogra s’imaginava que els néts arribarien aviat i no es va inhibir a l’hora de preguntar a la Deirdre i en Victor si s’hi esforçaven prou.

—La gent està començant a murmurar —va assenyalar de mal humor quan la Deirdre va respondre negativament la pregunta sobre el seu «estat de bona esperança» després de sis mesos de matrimoni—. No deus pas fer res per evitar l’embaràs, oi?

I va mirar amb severitat la seva nora, que va girar el cap. Entre els colons anglesos de Jamaica no era normal parlar de forma tan directa sobre «assumptes sexuals».

—Belle-mère, el que més desitgem en Victor i jo és tenir un fill —va respondre solemnement—. I no sé com… com… —Es va ruboritzar.

La dama va arquejar les celles.

—En Victor és metge —va dir—. Però, és clar, en una casa tan petita com la vostra…

La Deirdre gairebé s’hauria posat a riure. Era absurd pensar que a casa seva no hi podia cabre un bressol. Els seus sogres encara no l’havien vist, però una setmana abans en Gisbert s’hi havia allotjat i s’havia mostrat fins i tot més disconforme que en Gérôme amb les dimensions de l’edifici.

—Pots estar segura, belle-mère —va aclarir la Deirdre, en aquell moment força empipada— que un fill sempre serà ben rebut. Hi tenim lloc per a dos i per a tres. Un bressol no necessita un saló de ball. Simplement és que encara no hem rebut la benedicció divina —va afegir astutament. Per fi podia treure partit de la seva relació amb la germana del rector, que havia comentat com n’estava de sorpresa que la Deirdre conservés la panxa plana—. No podem fer res més que continuar resant.

La Louise va deixar anar una mena d’esbufec no gaire apropiat per a una dama.

—Si voleu limitar-vos a això, veig difícil tenir un nét.

La Deirdre va tornar a esforçar-se per contenir el riure o una riallada histèrica. Sabia que els francesos consideraven els protestants anglesos uns beats avorrits. Llavors va recórrer a un dolç somriure.

—Belle-mère, fem el que podem…

L’Amali, contràriament, va quedar embarassada poques setmanes després de casar-se. La Deirdre va sentir una mica d’enveja quan la seva criada l’hi va comunicar plena d’orgull.

—No serà esclau, oi que no? —va preguntar—. Com que ara sóc lliberta…

La Deirdre va assentir.

—El teu fill naixerà lliure —va tranquil·litzar la feliç noia negra.

—Això significa una gran responsabilitat per a tu, Amali —va comentar en Victor—. Ha d’aprendre què fer amb la seva llibertat.

L’Amali va riure.

—Au, va, mèz Victor, què vol que faci? Es quedarà amb vostès, igual que en Lennie i jo. O és que vostè no vol el meu fill, missis Deirdre?

La Deirdre li va assegurar que el nen seria ben rebut a la família Dufresne. També va expressar la seva satisfacció per la lleialtat de l’Amali i en Lennie. No obstant això, no va trigar a demostrar-se que l’afecció de l’Amali cap a la família blanca no era compartida pel seu marit. Un matí, un parell de setmanes abans que naixés el nen, en Lennie va desaparèixer de sobte. L’Amali el va buscar per la casa i l’estable, on es va trobar amb tres cavalls inquiets i famolencs. En Lennie s’havia oblidat de donar-los de menjar, cosa que va alarmar la noia. Molt nerviosa, va despertar la Deirdre i en Victor. No podia imaginar-se què li hauria succeït al seu marit i fantasiejava amb horribles accidents i delictes.

—Potser va sortir a la nit per donar un cop d’ull als cavalls i algú… Ha d’informar la gendarmeria, mèz Victor!

En Victor va sacsejar el cap i es va posar el batí per sobre.

—M’ho temia! —va sospirar—. Feia temps que li veia aquesta… mmm… expressió als ulls. Últimament no feia gaire bé la seva feina…

L’Amali va voler protestar, però en Victor va continuar:

—Vaig a veure si esbrino alguna cosa a la ciutat abans d’anar a la gendarmeria; s’ho podrien prendre malament.

—Però si… si l’han segrestat o… —L’Amali mirava el seu senyor sense entendre res.

En Victor es va fregar el front.

—Una mica de seny, Amali! Qui vols que hagi assetjat en Lennie al nostre jardí? No, no, segurament se n’ha anat per voluntat pròpia.

Els ulls de l’Amali es van obrir de bat a bat.

—Que se n’ha anat? Que ha fugit? Sol, sense mi?

La Deirdre la va envoltar amb un braç.

—Tranquil·la, té un salconduit. Però sí, sense tu. I temo que no podem obligar-lo a tornar.

En Victor estava convençut d’aquesta explicació, mentre que la Deirdre se la creia tan poc com l’Amali. A la noia negra no li havia cridat l’atenció la manera de treballar d’en Lennie. No tenia gaire bona opinió d’ell quant a això i estava acostumada a controlar-lo i també a anar arreglant les coses darrere seu. Però en Victor el va trobar molt aviat en un catau del port. No va ser difícil, el metge tenia molts contactes entre els mulats gràcies a la seva professió i en Lennie no s’havia molestat a esborrar les seves empremtes. Va parlar amb tota tranquil·litat quan el doctor va anar a veure’l.

—Jo ara treballo aquí —va declarar. Acabava de netejar la taula, així que el patró l’havia contractat com a ajudant—. M’agrada més que la feina de l’estable. I ningú no m’ho pot impedir. Sóc lliure, no és cert?

I va somriure triomfal. Havia trigat a comprendre el que era un salconduit, però estava decidit a aprofitar-lo.

En Victor va alçar les mans.

—No ets cap esclau, Lennie, tens raó, però sí que ets el marit de l’Amali. Pots anar-te’n de casa nostra, però la teva dona i el teu fill…

En Lennie va emetre una mena de gemec.

—A qui li pot agradar aquella dona grassa? —va etzibar, malcarat—. Ara no em va bé tenir un fill. Tinc dona nova al port.

En Victor estava a punt de reprendre la seva poca vergonya, però es va estimar més remetre’s al contracte sobre el sagrament del matrimoni. Com era d’esperar, en Lennie no n’havia entès ni un borrall. En Doug sempre havia respectat els casaments dels seus esclaus, però si volien dissoldre la seva unió tampoc no objectava res. En Lennie estava batejat, però no tenia por dels perjudicis que pogués patir la seva ànima immortal només perquè girés l’esquena a la seva dona i el seu fill nonat. Mentre en Victor l’hi explicava, esforçant-se a descriure de manera espantosa la seva possible condemna a l’infern, el negre es va limitar a sacsejar el cap i es va retirar a la cuina de la taverna.

—Portarà un pollastre a algun home obeah —va vaticinar la Deirdre a la nit, després que en Victor li expliqués la seva trobada amb en Lennie—. Això calma els esperits i tot va bé. Mentrestant l’Amali està patint. Ella no s’havia imaginat la llibertat així —va afegir—. Hauria preferit que tots dos romanguessin junts com a esclaus.

En Victor va fer un gest d’impotència.

—No per això ell l’hauria estimat més. És clar que hauria d’haver-se quedat i que cap dona del port no l’hauria mirat si fos esclau. No sempre és senzill…

Un parell de setmanes després, l’Amali va portar al món una nena negra com el carbó a la qual va batejar amb el nom de Liberty. Per a la Deirdre va ser una prova que estava oblidant-se d’en Lennie i tornava a recuperar la confiança en la seva llibertat, si bé l’Amali va aprofitar la primera oportunitat que va tenir per córrer al port a presentar la nena a en Lennie. Horroritzada, se’l va trobar a prop de la taverna, en un cobert que compartia amb una mulata ordinària i maquillada de blanc brillant. Gairebé no va dedicar ni una mirada a la nena, ni a l’Amali. En lloc d’això, va fer ostentació de la seva «dona blanca», com si l’Amali hagués d’admirar-lo per això. I, a més, va fanfarronejar que li agradava la seva nova feina.

—Jo mai no he volgut ser criat de la casa ni mosso de quadra. És cansat. Això és millor! —va assenyalar—. Jo no serveixo backres blancs!

L’Amali va fer un gest de resignació. El nou cap d’en Lennie era un mulat greixós a l’establiment del qual poques vegades entraria un blanc, però en Lennie hauria de rebaixar-se a servir una cervesa als pocs que sí que ho fessin. Tanmateix, ell considerava que la seva actitud era una petita victòria en l’alliberament dels esclaus i es veia a si mateix com un heroi.

L’Amali va conservar la calma fins a arribar a casa. Allà es va ensorrar i no va deixar de plorar. Quan el tercer dia no va anar a treballar, la Deirdre va anar a veure-la al seu allotjament.

—Torno demà, missis —va gemegar l’Amali, sentint-se culpable. Es pensava que la Deirdre hi havia anat a exigir-li els seus serveis—. Ara no puc… estic malalta… —En efecte, estava al llit i amb el cistellet de la Liberty al costat.

La Deirdre va assentir comprensiva i va acostar una cadira al llit. Havia portat una cistella petita que va deixar al costat de l’Amali.

—No vinc com a missis —va dir amb dolçor—, sinó com a amiga. Per parlar una estona. I he cregut que amb això xerraríem millor… —Amb un gest teatral va aixecar la tapa del cistell i una exquisida aroma va omplir l’habitació. L’Amali va ensumar.

—Pastís de mel? —va preguntar, i a l’instant va interrompre la ploradissa.

—Segons la recepta anglesa de la meva mare —va explicar la Deirdre—. A la Sabine li ha sortit gairebé tan bé com a Mama Adwe… Te’n acordes dels trossos que li pispàvem a la cuina?

A la cara de l’Amali, encara humitejada per les llàgrimes, va aparèixer un somriure i la Deirdre va observar satisfeta com remenava, famolenca, dins el cistell. La Sabine s’havia queixat que l’Amali feia dies que no menjava res.

—Em sap molt de greu —es va disculpar una vegada més la noia—. No hauria d’haver-la deixat a l’estacada, missis. Ahir es va celebrar la reunió a l’església, oi? I qui li va cenyir la cotilla? La Sabine? I aquests cabells…

La Deirdre la va interrompre amb un gest de la mà.

—La Nafia ja ho fa molt bé. I pel que fa al pentinat, només havia de passar la prova davant l’horrible Fabienne Roches i no del governador. I ella considera una frivolitat tot el que s’aparti de la toca d’una monja. Així que no va anar tan malament. Explica’m què va dir en Lennie. No pensa tornar…

Va ser una afirmació més que no pas una pregunta, però l’Amali llavors es va desfogar. Una altra vegada entre sanglots, li va explicar la seva visita al barri portuari.

—No és un bon home! —va resumir—. I, a més, és un babau!

La Deirdre va haver de contenir el riure, encara que se li va escapar un «I això t’estranya?».

L’Amali la va mirar sorpresa.

—A vostè no? Bé, jo sempre havia pensat… Sí, en Lennie és una mica lent, però en realitat molt intel·ligent i…

La Deirdre va respirar fondo.

—Amali, tothom que el coneix el considera un totxo i un gandul. Només el vam portar aquí per tu, encara que en Kwadwo ja temia el pitjor per als cavalls. No has vist que en Victor comprova cada nit el forn de la cuina perquè en Lennie no ens cali foc a la casa sense voler?

L’Amali se la va quedar mirant.

—Però… però hauries d’haver-m’ho dit! —va protestar, oblidant-se per un moment del tractament formal.

La Deirdre va somriure.

—No m’hauries cregut. Estaves enamorada…

—Però tot i així hauries d’haver-m’ho dit! —va insistir l’Amali—. A veure, la meva missis va ser molt amable d’acceptar a casa seva un negre babau i dropo només per mi. Però la meva amiga Deirdre hauria d’haver-m’ho dit!

La Deirdre va aixecar les mans en gest de disculpa.

—No volia ofendre’t, Amali. Ningú no volia fer-ho, tampoc la Sabine ni la Nafia…

—La Sabine no és la meva amiga i la Nafia encara és petita. Elles no compten. Però tu… tu… Les amigues es diuen aquestes coses. O almenys ho intenten.

La mirada de l’Amali encara era reprovatòria, però va agafar un altre tros de pastís de mel. Semblava, doncs, disposada a perdonar la seva amiga.

La Deirdre va sospirar.

—D’acord, la pròxima vegada t’ho diré. Si és que hi ha una pròxima vegada. I ara oblidem-nos d’aquesta història, eh? I deixa de plorar. Aquest paio no s’ho val. Que sigui feliç amb la seva puta del port!

Tal com havia promès, l’endemà l’Amali va anar a treballar. I pocs dies després va començar a coquetejar amb el lleter Jolie, un jove jovial, amb la pell de color de cafè amb llet i una mirada resplendent.

—Aviat et quedaràs sense donzella —va profetitzar en Victor a la seva dona, quan va advertir el que succeïa—. Si en Jolie es casa amb ella, se n’anirà. Temo que es veu tan poc lligada pel sagrament del matrimoni com en Lennie. No hauries de parlar amb ella sobre aquest tema?

La Deirdre va trigar un instant a respondre.

—Jo no sóc la seva mare espiritual, no considero tan important el sagrament —va dir—. Com a senyora em sabria molt greu que se n’anés, però l’Amali és lliure. I com a amiga penso que en Jolie és un home amable i, gràcies a Déu, no és estúpid.