3

Perfecte. La Bonnie va tornar a passejar la mirada per les dues habitacions de la casa del seu amo que acabava de netejar. A pesar dels seus esforços, encara oferien un aspecte deslluït. I això que la Bonnie hi posava tota la seva bona voluntat. Li hauria agradat que la casa de la petita localitat portuària tingués un aire més casolà. Però l’Skip Dayton, el seu backra, en tenia prou amb un mobiliari compost per un llit, una taula i un parell de cadires rústiques. Almenys no calia preocupar-se per mantenir netes cortines, estovalles o llençols.

La Bonnie somiava de tenir uns llençols nets i perfumats. Odiava el llit brut del backra. Però ara preferia no pensar-hi, encara era d’hora. Fins que l’amo tornés a cridar-la passarien moltes hores. I potser avui la deixaria en pau… La Bonnie hauria resat perquè fos així, però havia deixat de demanar ajuda als déus molt temps enrere. Ja no malgastava energia en esforços inútils, en veure que cap de les seves oracions no havia estat escoltada.

Necessitava urgentment un descans. L’última nit havia estat dura. Va deixar anar un gemec mentre s’aixecava. Havia fregat el terra de genolls, ja que no hi havia altra manera de netejar les restes del tabac de mastegar que el backra solia escopir sense la menor consideració. Vist des d’aquest punt de vista, potser era millor que no hi hagués catifes… encara que la Bonnie hauria caigut en una superfície més tova si a ell se li ocorregués castigar-la, com la passada nit, llançant-la a terra. O quan la posseïa allà mateix… També en aquestes ocasions tenia després tot el cos adolorit. Els gruixuts taulons de fusta eren durs com les pedres i, per acabar-ho d’adobar, se li clavaven estelles a l’esquena. A vegades tan profundament que trigaven dies a sortir.

La Bonnie es va repenjar a la taula de la cuina, perquè en aixecar-se se li havia ennuvolat la vista. Hauria preferit retirar-se un parell d’hores al cobert darrere la botiga del backra, on solia dormir. Si jeia una estona, potser li marxaria aquell dolor tan intens. Però el cobert no era un refugi acollidor. Desprenia una terrible pudor de les restes de la carnisseria que el backra solia deixar en remull, i precisament aquell matí havia tornat a tirar pells i vísceres davant la casa. A en Dayton no li molestava la pudor de les pells quan s’assecaven ni les restes de carn quan es podrien. Ni els brams de les ovelles, cabres i bous que fins al moment de la matança mantenia en corrals llardosos, ni els milions de mosques que tot allò generava. I tampoc no hi havia ningú que es queixés, ja que la carnisseria es trobava a l’extrem més allunyat de la població; just darrere començava la platja de sorra verge de Gran Caiman. Només la Bonnie patia. Quan reunia prou forces, colgava les restes amb sorra abans d’anar-se’n a dormir.

Aquell dia no podria descansar sense que ningú la molestés, perquè a la nit el patró havia arribat borratxo a casa. Passava sovint, però aquesta vegada, de tornada dels tuguris que hi havia a tocar del port, havia passat per la botiga de la Máanu i hi havia armat un escàndol. Aquests escàndols per sorpresa constituïen el que l’Skip Dayton entenia per «petició de mà», i només aconseguia enervar la Máanu, la propietària de la botiga de queviures de la localitat. L’havia rebut tal com es mereixia, buidant-li un orinal a sobre, i, a més, el seu fill, en Cap, estava present. El cor de la Bonnie sempre bategava més de pressa quan pensava en en Cap. Era tan alt, tan fort, tan segur de si mateix… i protegia la seva mare. La Bonnie també desitjava tenir algú que la protegís; la nit anterior ho hauria necessitat imperiosament.

Després del menyspreu de la Máanu, el backra Skip s’havia «escalfat», com ell mateix deia, i, com sempre, només havia tingut a mà la Bonnie per satisfer els seus capritxos. La jove esclava també havia hagut de patir el càstig que, segons ell, la Máanu mereixia per la seva tossuderia. Poques vegades l’havia colpejat amb tanta ràbia. La Bonnie tenia la sensació que li feien mal tots els ossos i els músculs del cos, però, és clar, no podia deixar de treballar sense arriscar-se a rebre una nova pallissa. Així que havia matinat com sempre, havia donat menjar als animals i netejat la casa, i ara havia de sortir a comprar.

Una vegada fora, es va animar una mica. Li agradava anar a la botiga de la Máanu, xerrava amb ella i es feia la il·lusió que en algun moment en Cap passaria per allí. El jove treballava de mosso dels encàrrecs al port i el contractaven per a tasques temporals. No guanyava gaires diners ni era una ocupació a jornada completa, però els negres lliures gairebé no trobaven feines a les illes Caiman. Estaven plenes d’esclaus que treballaven de franc. Les plantacions pertanyien als blancs, igual que la majoria de les miserables botigues que hi havia a la població que envoltava el petit port. Ningú no hi feia res, i el backra Skip s’ocupava tot sol de la carnisseria, en lloc d’instruir un negre. Probablement temia donar a un esclau un ganivet ben afilat per escorxar els animals. I segur que no s’equivocava! Si tractés un home com tractava la Bonnie… A vegades l’esclava gaudia imaginant-se que es defensava amb el ganivet de carnisser… Les fantasies de la Bonnie solien ser violentes. No li importaria netejar la sang si fos la del seu backra…

La noia es va renyar a ella mateixa. Tenir aquesta mena de pensaments no convenia a ningú. Era millor que repassés la llista de la compra, no fos cas que s’oblidés d’algun dels encàrrecs que el backra li havia fet al matí.

La Bonnie es va allunyar de la petita cabana de fusta que hi havia al costat de la carnisseria, on l’Skip Dayton pesava en aquell moment un tros de llom de porc per a l’esposa del capità del port. La senyora Benton feia personalment les seves compres, probablement perquè estava sola i s’avorria. Hi havia només unes poques senyores respectables en aquell poble. Les dones de la zona portuària de Gran Caiman eren esclaves o putes, sovint totes dues coses a la vegada. Els dos bordells on les tripulacions dels vaixells anaven a divertir-se oferien gairebé exclusivament dones negres i mulates. Una blanca i la seva filla, que no se sabia com havien acabat allí, administraven una taverna i tampoc no tenien res de bledes. Per descomptat, no eren amistats adequades per a la formal senyora Benton.

I també hi havia la Máanu, o, més ben dit, «miss Máanu», una dona negra de mitjana edat, encara bonica i ben educada, que insistia en el tractament de respecte i se’l mereixia, ja que no treballava per a cap backra. Miss Máanu era lliure! Al principi la Bonnie no s’ho havia cregut. Havia pensat que en Cap fanfarronejava quan l’havia conegut, després que l’amo l’hagués comprat. La Bonnie tenia llavors dotze anys i, com li havia dit el seu anterior senyor, no era de cap utilitat en una plantació. Era petita i estava mig desnodrida. Als camps de canya de sucre no li haurien tret cap rendiment i no tenia educació ni bones maneres per treballar en el servei domèstic. De totes maneres, la Bonnie es preguntava per què l’havien portat juntament amb la seva mare a les illes Caiman i no s’havien limitat a deixar-la a la plantació jamaicana on havia nascut. Però potser l’últim backra de Jamaica ja s’havia cansat de la mare i volia lliurar-se d’ella i la seva cria. La Tilly, la mare de la Bonnie, havia robat, havia intentat seduir el vigilant, fins i tot s’havia lesionat per no haver de treballar, i, en algun moment, s’havia llançat amb el seu matxet sobre la cuinera del barri dels esclaus perquè se sentia maltractada. El backra l’havia enviat llavors amb altres esclaus que havien comès crims a Gran Caiman, on no cessava de vantar-se de com havia lluitat per la llibertat.

La Bonnie no s’ho creia. Ja no se’n recordava amb exactitud, de les plantacions de Jamaica; llavors era molt jove, però sí que recordava com la seva mare Tilly s’havia comportat a les illes Caiman. La Tilly no era valenta i tampoc no la impulsaven les ànsies de llibertat. En opinió de la Bonnie, simplement estava boja. Constantment buscava brega —quan no estava penjada del coll d’algun blanc o algun negre— i era incapaç de fer cap feina sense renegar. Mai no s’havia ocupat de la seva filla; la petita havia romàs arraulida i espantada dins la cabanya, plena de polls i mig morta de fam, fins que un vigilant l’havia descobert i havia informat el backra, que l’havia portat al mercat de la localitat. Probablement l’hauria ofert abans a un bordell, però l’Skip Dayton s’havia adonat que necessitava una criada i la Bonnie era molt barata. Així que va aprofitar l’oportunitat, i semblava estar-ne satisfet.

En qualsevol cas, la noia feia tot el que podia per tenir cura de la casa, no volia ser com la seva mare. Almenys el menjar no era dolent a casa d’en Dayton. Bé, l’havia de preparar ella mateixa, i per aprendre a cuinar havia necessitat una mica de temps i molts cops. Però hi havia carn en abundància i el backra no protestava perquè ella cultivés verdures com havia vist fer a miss Máanu. En Cap l’havia ajudat a plantar els bancals. El noi tenia llavors tretze o catorze anys i li havia explicat que era lliure. Tant ell com la seva mare, tots dos eren lliures. S’ocupaven d’ells mateixos. La Máanu no tan sols s’encarregava de la botiga, sinó que també n’era la propietària! La Bonnie no s’ho podia creure.

Mentre tornava a reflexionar sobre el que un devia sentir sent lliure, la noia va recórrer el carrer polsegós. Aquí les cases eren similars a les del seu amo: de fusta, amb o sense porxo, algunes adornades amb un parell de talles de fusta, altres simples coberts. En un principi totes havien estat pintades, però el sol aviat destenyia els colors i només uns quants propietaris de bars i bordells, petits negocis o tallers, es prenien la molèstia de donar periòdicament una nova capa de pintura.

Gran Caiman no era exactament la perla del Carib, encara que les platges eren precioses, de sorra blanca com la neu i infinitament llargues, i el mar resplendia al sol amb milers de matisos verds i blaus. Abundava en peix i l’aigua era càlida; la Bonnie es recordava d’haver anat a pescar amb en Cap un dia de Nadal, l’únic dia lliure dels esclaus, almenys a les plantacions. A l’Skip Dayton se li havia acudit un any que la seva esclava també mereixia aquest dia lliure. Havia estat fantàstic. S’havien ficat a l’aigua i havien enfilat peixos amb una mena de llança. En Cap també havia agafat una d’aquelles tortugues gegants que havien donat a les illes el seu anterior nom de Tortuga.

Però la Bonnie no va deixar que la matés. Sempre li feien pena les tortugues que els mariners i la gent del port amuntegaven en les bodegues fosques dels vaixells. Era fàcil mantenir-les vives durant un temps i servien com a carn fresca per als mariners. La captura i venda d’aquests animals constituïa una de les fonts d’ingressos més importants dels pescadors de les illes Caiman. No obstant això, a la Bonnie sempre l’assaltava el pensament de com es devien sentir els animals, en caixes fosques, sense espai per moure’s ni menjar. Dies i setmanes durant els quals només esperaven la mort.

La noia va tenir una esgarrifança i va apartar el cap en passar per davant d’un bordell. Per més que li agradés recordar aquell dia a la platja, en realitat odiava les illes Caiman. Si ella hagués estat la Máanu, no s’hauria instal·lat aquí. Un dia havia preguntat a en Cap com era que una negra lliure que tenia tot el món per a ella precisament havia anat a parar a aquell cau de les colònies.

—Pel meu pare —havia contestat en Cap, i la Bonnie encara recordava l’orgull que hi havia en la seva mirada.

El noi solia esplaiar-se sobre el seu pare Akwasi. Un cimarró orgullós, un home que havia lluitat realment per la llibertat, una persona de confiança de la gran reina Nanny, que a Jamaica havia fundat i defensat tota una ciutat de negres lliures a les Blue Mountains.

—Van viure allà com a l’Àfrica, com els aixanti, un poble de grans guerrers. Però el meu pare destacava per sobre de tots! Tenia terres i dues o tres dones que les treballaven per a ell. A l’Àfrica un home té diverses dones, saps, com més en té, més orgullós pot estar! I l’Akwasi era molt respectat. Dirigia els cimarrons quan assaltaven plantacions i va alliberar un munt d’esclaus… Era el millor guerrer de l’Àvia Nanny.

Els ulls d’en Cap brillaven quan parlava de la meravellosa vida de l’Akwasi a les Blue Mountains. I a la Bonnie gairebé li semblava que sentia el so dels tambors mentre les dones ballaven a la nit per a ell, i el del corn que convocava els cimarrons per a la lluita quan un exèrcit d’anglesos o un destacament d’hisendats intentava conquistar l’inexpugnable poblat a la vora del riu Stony.

El pare d’en Cap sempre l’havia defensat amb èxit, fins que la llegendària reina dels cimarrons havia firmat la pau amb els blancs, una cosa amb què l’Akwasi no estava d’acord. Segons en Cap, havia abandonat Nanny Town, com anomenaven els esclaus lliures el seu poblat a la muntanya, i havia prosseguit la lluita en solitari. L’havien capturat durant l’heroic intent d’assassinar el governador de Jamaica.

La Bonnie no s’ho acabava de creure. Sabia que, per intentar matar el governador de Jamaica, la justícia no s’hauria acontentat a desterrar l’agressor de les illes Caiman, sinó que l’haurien penjat de seguida. Potser algun backra ric ho havia evitat, encara que en Cap no se sentia agraït per això. Pel que semblava, també el seu pare havia odiat un home el nom del qual en Cap no recordava.

La noia es preguntava com era possible que en Cap tingués una mica més que records confosos del seu pare. La Máanu havia seguit l’Akwasi a les illes Caiman, una cosa que també havia propiciat un benefactor blanc. Però la seva influència no havia arribat fins a la plantació on havien destinat l’Akwasi com a esclau. En qualsevol cas, el propietari no havia estat d’acord a acollir la Máanu. Ni s’ho plantejava, tenir una negra lliure als allotjaments dels esclaus; això sembraria discòrdia. I l’amor d’ella no arribava fins al punt de tornar a sotmetre’s a si mateixa i el seu fill a l’esclavitud per poder viure amb el seu marit a la plantació. Així, doncs, durant anys només havia vist l’Akwasi el dia de Nadal i pràcticament no en sabia res, d’ell. De totes maneres, el petit Cap havia viscut per a aquells dies, per a tot el que el seu pare li explicava sobre Nanny Town, la llibertat, l’Àfrica i… la fugida! Pel que semblava, el progenitor d’en Cap no pensava en cap altra cosa i ordia plans contínuament per escapar-se de la plantació. També ho va intentar en dues ocasions, però sempre l’havien capturat, cosa que sorprenia i enfuria en Cap.

La Bonnie escoltava el que el seu amic li contava sobre els dissortats contratemps que havien frustrat la fugida sense fer cap comentari, no volia molestar el noi. En general, però, sospitava que el pare del noi estava tan boig com la seva pròpia mare Tilly. A Gran Caiman no hi havia Blue Mountains, l’illa era petita i havia estat explorada fins al més petit racó. Aquí no s’ocultava cap cimarró. Els esclaus fugitius eren tornats a les seves plantacions, ningú no es prenia la molèstia de castigar-los amb especial severitat. A vegades els mataven d’un tret si es rebel·laven per no ser tornats.

I això era el que havia succeït amb l’Akwasi quan en Cap tenia deu anys. Des d’aleshores, el seu heroic pare només vivia en els seus records. La Máanu s’havia quedat a Gran Caiman; quina altra cosa podia haver fet? Ningú no hauria comprat a una negra el seu negoci per un preu decent. I marxar sense recursos l’hauria abocat novament a l’esclavitud.

La Bonnie no creia que a miss Máanu li agradés realment estar en aquesta localitat portuària, però tenia tan poques oportunitats de fugir d’aquí com una esclava.

La noia va arribar a la botiga de la Máanu i es va sentir millor tan bon punt va veure l’acollidor tendal blanc que feia ombra al porxo pintat. Sempre es posava contenta quan deixava enrere, sense que la molestessin, tots els bars i bordells que hi havia al voltant del port. La botiga de la Máanu tenia un no-sé-què de casolà… Li encantava l’olor de les espècies i la visió de les fruites i verdures fresques que la Máanu exposava ordenadament als estants del porxo. Semblava una parada de mercat; segurament el que pretenia era obrir la gana de la gent que hi passava per davant. La resta dels articles estaven apilats a l’interior de la botiga, sobretot comestibles, però en especial fruites i llegums secs i carbó que guardava en barrils, farina i sucre, i naturalment grans quantitats de galetes o pa per als vaixells. La Máanu i en Cap no podien viure de les vendes a la poca gent de la localitat, així que venien la majoria dels seus articles als mestres de provisions dels vaixells que fondejaven allà per proveir-se.

La Bonnie va pujar amb esforç els esglaons de la galeria i va notar que el cor se li accelerava en sentir les veus de la Máanu i en Cap a l’interior. Havia tingut sort, ell hi era! No obstant això, la conversa entre mare i fill no semblava gaire relaxada. Al contrari, semblava que s’estaven barallant.

—Cap, tens gairebé divuit anys!

La Máanu intentava conservar la calma, però es notava el seu enuig. La negra lliberta parlava un anglès perfecte. Al principi, a la Bonnie això li havia resultat increïble, però en els últims anys havia tingut una relació tan freqüent amb la Máanu i en Cap que a hores d’ara fins i tot ella podia expressar-se correctament quan volia.

—No pots desaprofitar la teva vida vagant pel port i esperant que algú et doni un parell de monedes per carregar un vaixell!

—I quina altra cosa vols que faci? —va respondre en Cap, provocador.

Per veure’ls millor, la Bonnie es va acostar més a la porta de la botiga, proveïda d’una cortina contra les mosques feta de tires de colors. En Cap estava assegut sobre un sac de mongetes seques, amb les seves musculoses cames enfundades en els pantalons amples de lli relaxadament elevades, com arrepapat en un sofà. Era extraordinàriament fort; els músculs que s’endevinaven sota la camisa blanca podrien haver estat els d’un lluitador. Portava els cabells tallats ben curts i tenia una pell molt fosca. Havia heretat els pòmuls alts de la seva mare, però no els ulls esbiaixats. Els del noi eren més aviat rodons i separats sota unes celles pronunciades. La boca era ampla, i quan reia resultava irresistible. Però poques vegades reia.

La Máanu va fer un gest de cansament. Era evident que renunciava a continuar discutint amb el seu fill.

—I jo què sé, Cap! Inventa’t tu mateix alguna cosa! Surt a navegar o…

El noi va sospirar.

—En un vaixell mercant, mama? —va preguntar, burleta—. Potser un d’aquests que porten esclaus de l’Àfrica?

La mare del noi va alçar les mans, un gest d’impotència que ella va transformar fingint que havia d’arreglar-se el turbant vermell brillant sota el qual amagava els seus cabells. Anava vestida segons el costum de l’illa: faldilla vermella ampla i una senzilla brusa de lli, juntament amb la cridanera, però pràctica, lligadura.

—Algun n’hi deu haver que no transporti esclaus. O pregunta a algun treballador si pots donar-los un cop de mà, potser en una plantació…

—Vols que em posi a tallar canya de sucre? —En Cap es va aixecar d’una revolada—. Jo no treballo per a cap backra! —va escopir la paraula amb què es referia als propietaris blancs—. Jo no deixo que m’assotin, ni que m’humiliïn, jo…

—Tu ets lliure i ningú no t’assotarà amb un fuet —va replicar la Máanu—. Però fins i tot els joves blancs han d’acceptar que un mestre els doni una bufetada de tant en tant, com va fer el ferrer en aquella ocasió.

La Bonnie va recordar que l’aprenentatge d’en Cap com a ferrer, dos anys abans, havia fracassat per un motiu així. En Frazer Watts, el ferrer, era un dels pocs habitants nobles i accessibles de la localitat. Ell mateix era mulat i no havia posat objeccions a agafar com a aprenent el jove negre. No obstant això, no s’havia entès amb en Cap. El fill de la Máanu odiava que li donessin ordres. Un guerrer aixanti, així ho va fer saber al senyor Watts, no necessitava sotmetre’s. En Watts li havia etzibat una bufetada i s’havia vist de sobte davant un jove colèric que l’amenaçava amb unes estenalles candents. Poc després, en Watts havia explicat a la Máanu que no volia tenir com a aprenent cap guerrer aixanti. En Cap havia de comportar-se o plegar. El noi no va tornar a la ferreria.

—Ara no tornis a començar amb això! —va sospirar en Cap—. Jo tampoc no penso ferrar els rossins dels backres blancs! Cada vegada que sento el vell Watts dient: «I tant que sí, senyor Fulano! No s’hi amoïni, senyor Sotano! Encantat, senyor Mengano!»… em vénen ganes de vomitar!

—Ser amable no significa haver d’humiliar-se! —va replicar la seva mare, però llavors va dirigir la mirada cap a l’entrada i va veure la Bonnie que els observava per entre les tires de la cortina. Els seus trets severs es van transformar en un somriure. Sempre era afectuosa i dolça amb la jove esclava—. Hola, Bonnie, passa! No t’espantis perquè estigui renyant en Cap, s’ho mereix! —va esguardar el seu fill, que va contestar amb un gest d’avorriment—. Oh, quin aspecte tens, Bonnie! —va mirar horroritzada la cara macada de la noia, i pels seus moviments es va imaginar què havia passat—. Ha tornat a estovar-te, aquell bèstia?

La Bonnie es va mossegar el llavi. La Máanu sempre amenaçava a denunciar el backra Skip a les autoritats. Estava prohibit maltractar un esclau sense raó. Però aquestes denúncies mai no tenien conseqüències pràctiques i per a la Bonnie la situació encara empitjoraria més.

—Vaig relliscar —va afirmar la jove—. Per l’escala.

La Máanu va arquejar les celles.

—Bonnie, la casa del teu backra no té escala —va afegir, però no va voler insistir—. Ara seu, vaig a preparar-te alguna cosa per menjar. Estàs tan prima, filla meva…

Es va endinsar a casa seva, que estava a la part posterior de la botiga. Allí gairebé sempre hi havia un rostit saborós al foc i la seva aroma es barrejava amb les olors embriagadores dels articles que es venien a la botiga. La Bonnie la va seguir amb la mirada. La seva primor, però, no es devia a falta d’alimentació —la Bonnie sempre havia estat prima, independentment del que mengés—, i amb els seus setze anys encara havia de créixer una mica més. Però aquest matí no havia tingut forces per esmorzar res més que un rosegó de pa sec. A més, li encantava el menjar que preparava la Máanu. Allà no hi havia cap bullit sense imaginació, cap carn socarrimada, com la que cuinava la Bonnie, i tampoc el proverbial bacallà que menjaven la majoria dels pobres illencs. La Máanu cuinava amb espècies i llegums. Totes les seves receptes procedien de l’Àfrica. L’Àvia Nanny, la llegendària reina dels cimarrons, era qui les hi havia proporcionat.

També en aquesta ocasió la mare d’en Cap va aparèixer amb un plat de llenties exòtic i especiat, acompanyat d’una llesca de pa àzim. La Bonnie s’ho va començar a menjar i ho va trobar deliciós.

Pel que semblava, allò també va despertar la gana d’en Cap, que es va aixecar, va anar a la cuina i va tornar amb una ració per a ell. Pel camí va llançar una mirada a les ferides de la Bonnie.

—Desgraciat! —va xiuxiuejar.

La Bonnie es va sentir estranyament consolada.

Mentre ella menjava, la Máanu va anar reunint les compres. L’Skip Dayton necessitava espècies, sobretot sal per adobar. Venia carn en adob als vaixells que atracaven. També volia pa i unes quantes verdures, així com dues ampolles de rom.

—Les ampolles, no les hi hauria de vendre —va xiuxiuejar la Máanu—. Quan s’emborratxa, s’abraona damunt teu.

La noia va arronsar les espatlles.

—S’emborratxa de totes maneres —va respondre, resignada—. Si ho fa a casa, sol quedar-se tranquil. Puc mirar-me en el seu mirall, miss Máanu?

El que la Máanu s’hagués espantat per l’aspecte que oferia l’havia fet pensar. De sobte, la Bonnie va sentir un sentiment semblant a la vergonya davant en Cap. Li desagradava mostrar-li la cara masegada i lletja.

Tampoc no és que fos precisament bonica quan no tenia un ull inflat o un llavi partit. De seguida va tornar a prendre consciència d’això quan va seguir la Máanu fins a la seva habitació, neta i proveïda d’un mobiliari senzill. Allà hi havia un mirall gran penjat a la paret, que no tan sols reflectia les ferides, sinó també una cara massa ossuda i seca, de llavis fins, dents massa grosses i cabells encrespats. La Bonnie trobava el seu nas massa inflat i el front massa estret. No tenia res de princesa o guerrera aixanti, res de les orgulloses dones negres de les quals la Máanu parlava de tant en tant; també la mare d’en Cap conservava records de Nanny Town. «No sóc res més que una noia negra. No és estrany que en Cap mai no em miri amb ganes de fer-me un petó». La Bonnie es va mossegar el llavi. Tampoc ella no pretenia que ell la mirés amb desig. Probablement li hauria resultat repugnant descobrir en els seus ulls la mateixa expressió lasciva que veia en els del backra. Però alguna expressió…, que la cara se li il·luminés en veure-la, això sí que li hauria agradat.

En Cap s’estava posant l’últim mos de pa àzim a la boca, quan la jove negra va tornar a la botiga. Encara amb el menjar a la boca, el noi va agafar el cistell amb les compres de la noia.

—Li porto les coses a casa —va anunciar a la seva mare—. No està bé que vagi sola pel port. Han arribat dos vaixells nous d’Anglaterra. Els mariners fa setmanes que no veuen una dona…

La Bonnie li va somriure, agraïda.

La Máanu va moure el cap donant la seva aprovació.

—Però després torna aquí immediatament! —li va ordenar—. I no facis ximpleries!

La jove esclava es va preguntar si aquestes últimes paraules tindrien res a veure amb el seu amo i per uns segons es va abandonar a la fantasia que en Cap demanés explicacions a en Dayton i el matés, o almenys li donés un bon escarment. I, de fet, el jove li va fer l’ullet quan van sortir junts al carrer.

—Els tiraria tots al mar! —va dir mirant uns blancs asseguts en una taverna que hi havia a la vora, que prenien aiguardent de canya mentre els esclaus amuntegaven sacs—. A vegades no t’entren ganes de… de venjar-te de tot el que fan?

La Bonnie va assentir. Ho desitjava amb tota la seva ànima, encara que els seus somnis de venjança en realitat es limitaven al seu amo. Bé, potser també a uns quants vigilants de la plantació de la seva mare que de petita l’havien tractat amb menyspreu. Però, pel que feia a això, els «amics» negres de la Tilly no s’havien comportat gaire millor amb ella. Sobretot, la seva mare… En la llista d’assumptes pendents, la Tilly estava molt per sobre de la majoria dels blancs.

En Cap va somriure, irònic.

—Anem! —va dir en to de complicitat, girant a la cantonada de la tafureria—. A veure amb qui podem ficar-nos…

Davant seu van veure la casa del capità del port. Estava buida; el senyor Benton era a la feina i la seva dona havia anat a comprar. Tanmateix, a l’ampit de la finestra de la cuina hi havia un pastís refredant-se. En Cap li va donar un cop amb la mà en passar-hi pel costat. El pastís va caure al jardí i el motllo es va trencar. Els petits porcs negres que criaven molts habitants de l’illa se’l menjarien de seguida. Corrien lliurement pels carrers i s’alimentaven de les escombraries que la gent llençava fora de les cases. Els seus grunyits i els seus sorolls en mastegar, a més de la pudor dels seus excrements, no feien de la població un lloc especialment agradable.

—Oh, quina pena, aquest migdia el tractant d’esclaus, el senyor Benton, no tindrà pastís de postres… —va xiuxiuejar en Cap, irònic.

La noia va mirar al voltant espantada. No volia que l’enxampessin fent una entremaliadura. Però el carrer estava desert, tret d’un parell de cavalls lligats darrere d’un dels dos bordells, dos edificis més enllà. Un d’ells era un imponent cavall negre que portava una sella preciosa, amb adorns de plata.

—Mira allà, el nostre senyor Lewis… —En Cap va mirar un moment al voltant i va tallar amb el seu ganivet les regnes que subjectaven el cavall. La sella no podia ser més sumptuosa.

El cavall negre, que fins al moment no havia fet cap intent de deixar-se anar, va agrair la inesperada llibertat i va passejar tranquil·lament pel carrer. No aniria gaire lluny, però es notava que estava buscant un lloc apropiat on rebolcar-se. A la sella això no li faria cap bé.

El primer impuls de la Bonnie va ser posar-se a córrer i escapar d’allà. Aquesta bretolada podia costar-li ben cara… Però en Cap va continuar rient com si res.

—El senyor Lewis veurà que les regnes estan tallades —va advertir, temorosa, l’esclava. En Lewis era el propietari d’un dels bordells i era famós pel seu caràcter colèric. No s’hi podia jugar.

El noi va arronsar les espatlles.

—Sospitarà d’en Bromsley —va dir. L’altre bordell era d’en Bromsley—. Potser fins i tot es barallaran per culpa d’això, així haurem matat dos pardals d’un tret…

La Bonnie va continuar recorrent els carrers amb el noi, però no se sentia gens segura. Tampoc no li va fer cap gràcia que en Cap obrís la porta d’un galliner i després deixés anar un gos que de seguida va sortir a perseguir les gallines. El gos pertanyia a un mulat que sens dubte tindria problemes si l’animal trossejava les aus del seu veí blanc. Però en Cap no feia diferències; semblava albergar odi cap a tothom.

—Tots són uns idiotes i uns hipòcrites —remugava quan van passar per davant de la ferreria i, aprofitant l’absència del senyor Watts, va llançar al foc de la farga un parell de claus de ferradura i uns ferros ja forjats.

La Bonnie es va alegrar de deixar la població endarrere i entrar al carrer de la carnisseria.

En Cap li va somriure.

—Millor? —va preguntar—. Els hem donat una lliçó, oi?

Per no disgustar-lo, la jove va assentir, angoixada, encara que no se sentia gens alleujada. Les bretolades d’en Cap li resultaven infantils. Ella considerava que venjar-se, venjar-se de veritat de qui s’ho mereixia, era una altra cosa.