8

Com era previsible, en Victor es va deixar convèncer de quedar-se fins diumenge a Cascarilla Gardens i acompanyar la Deirdre i els seus pares al ball dels Keensley.

Els ulls se li van il·luminar quan va veure la Deirdre abillada amb el seu vestit de festa: una creació rosa pàl·lid adornada amb puntes de color blau fosc. Les donzelles havien trenat en els seus cabells unes camèlies que florien al jardí de la Nora i que tenien un color que combinava amb el del vestit; l’aroma que emanaven embolcallava la Deirdre com el perfum més captivador. En Victor, naturalment, només havia portat roba senzilla per passar el cap de setmana, el que en Doug va prendre com a pretext per eludir la imposició d’empolvorar-se i portar perruca. Va dir que no permetria que en Victor fos l’únic home sense afaits ni armilla de brocat. La Deirdre va trobar els seus pantalons de muntar, les botes i la jaqueta marró molt millors i, sobretot, més virils, que la jaqueta de seda rosa amb rivets grocs que en Quentin Keensley portava aquella nit. El jove va saludar els convidats al llindar de la porta del saló de ball, juntament amb els seus pares, i va fer una ganyota de desgrat quan en Doug va presentar en Victor formalment com a hoste de la seva família.

Lady Keensley, contràriament, va somriure benvolent. Sens dubte recordava el ball d’en Victor amb la Deirdre a la festa que havia fet la noia feia poc.

—Ja ens coneixem! —va assenyalar amb veu mel·líflua—. El jove metge de Saint-Domingue… Sigui benvingut, monsieur!

La Nora va percebre que el cervell de l’amfitriona treballava a ple rendiment. Que algú aparegués sense invitació prèvia exigia prendre decisions ràpides sobre la distribució dels comensals a la taula, i havia d’actuar de forma correcta i resolutiva. Es tractava d’un mer «amic de la família»? Llavors el noi necessitava una companya de taula d’edat similar, a la qual també pogués treure a ballar. O es tractava potser d’un prometedor pretendent de la jove Deirdre? En aquest cas, lady Keensley estaria encantada de situar-lo al costat de la noia. La Nora hauria apostat que el lloc contigu al de la seva filla ja estava sol·licitat per en Quentin…

L’observadora mirada de lady Keensley va seguir en Victor, però el jove metge no li va donar cap indici. Cortès i cerimoniós, va conduir la Nora a la sala, mentre en Doug oferia el braç a la seva filla.

La Nora va contemplar com la mirada calculadora de l’amfitriona es passejava per les damisel·les apropiades per seure al costat d’en Victor, i va veure que això no passava inadvertit a la Deirdre. En l’expressiva cara de la seva filla ja hi havia aparegut la gelosia. La Nora va decidir intervenir-hi per evitar possibles problemes.

—El doctor Dufresne i jo tenim interessos comuns —va assenyalar amb un amable somriure a l’amfitriona—. Sóc molt aficionada a la medicina, sap? Però, lamentablement, no hem tingut gaire temps per intercanviar impressions. Potser seria apropiat que ens col·loqués junts a la taula…

Lady Keensley va assentir alleujada. Això podia solucionar el problema. La Nora va sospirar tranquil·la quan la Deirdre va recuperar el somriure, encara que en Quentin de seguida s’hi va acostar i es va posar a parlar amb ella. Malgrat tot, va sospitar que aquesta vetllada no es veuria exempta d’ardits.

I, efectivament, l’atmosfera pacífica no va durar gaire estona. Tal com era d’esperar, en Quentin va conduir la Deirdre a la taula observat amb desdeny per una bonica rossa que lady Keensley havia col·locat a l’altre costat del seu fill. Era probable que la jove s’hagués imaginat que la vetllada transcorreria d’una altra manera. En Keensley va descobrir, força disgustat, que la Nora i en Victor s’asseien just davant l’un de l’altre. No era un arranjament gaire hàbil per part de lady Keensley, però, en planificar la distribució dels convidats a taula, la dama no havia pogut imaginar que s’hi presentaria en Victor. Era probable que hagués volgut col·locar la Nora i en Doug davant d’en Quentin i la Deirdre perquè al seu fill no se li acudís fer cap ximpleria. Si a hores d’ara havia arribat a les seves orelles algun comentari sobre el passeig a cavall de la Deirdre i en Quentin sense dama de companyia, devia pensar que la filla dels Fortnam era bastant atrevida.

No obstant això, la Deirdre amb prou feines feia cas del seu company de taula, només tenia ulls per a en Victor. Als intents d’en Quentin d’entaular conversa, ella responia amb monosíl·labs o amb el silenci, de manera que, lògicament, el noi no va trigar a enutjar-se. Per la seva part, en Victor feia gala d’un comportament impecable. Era evident que s’esforçava per no respondre amb excés d’ardor a les mirades de la Deirdre, sinó que es concentrava en la Nora. La conversa entre tots dos de seguida va créixer en interès, i la Nora va gaudir amb el seu company de taula molt més en aquest àpat que en altres festes.

Després del banquet, els convidats es van traslladar a la sala de ball i en Victor es va girar amb un somriure amable cap a la Nora.

—Vol ballar, senyora Fortnam? O…

Intentava que no se li notés, però la Nora va observar que llançava una mirada fugaç a la Deirdre i que estava atent als moviments d’en Quentin, que es disposava a conduir la jove a la pomposa sala de ball contigua al saló.

La Nora es ventava. Els salons dels Keensley no estaven pensats per al clima jamaicà i a aquestes hores de la nit la calor era enganxosa. A més, les finestres segurament no podien obrir-se…

—Gràcies, monsieur Victor —va rebutjar la invitació amb amabilitat—, però després d’aquest sopar tan meravellós i abundant necessito fer una pausa. També hauria d’alliberar el meu marit de lady Warrington. Adjudicar-l’hi com a companya de taula no ha estat una idea especialment brillant… —Potser la distribució havia servit perquè els Fortnam s’abstinguessin d’assistir a futures festes a casa dels Keensley, encara que, naturalment, la Nora no ho va dir així—. Vagi una mica amb la Deirdre. No sembla que es diverteixi gaire amb el seu acompanyant.

Va assenyalar la seva filla, que en aquell moment dissimulava un badall. No era precisament un comportament digne d’una dama, i la Nora es va avergonyir una mica d’ella. En Victor, contràriament, va somriure, alleujat.

—De debò? —va preguntar, fingint indiferència—. I jo que pensava… Bé, amb uns veïns tan directes… —Va serrar els llavis—. A més, el jove lord Keensley està pendent de miss Deirdre…

La Nora va sospirar. Ja en l’època que estava amb en Simon solia pensar que no calia exagerar la cortesia i la discreció.

—Bé, llavors espavili vostè també! —va animar el metge sense manies—. No tenim gaire en comú amb els Keensley, i la Deirdre no està compromesa amb ningú.

Va observar somrient com el jove, després de disculpar-se, s’apressava cap a la Deirdre i en Quentin. Just llavors van començar a interpretar un minuet i la jove es va col·locar radiant al seu costat a la filera de parelles. En Quentin va conduir la noia rossa a la pista. Pel que semblava, tot transcorria segons els desitjos de lord i lady Keensley.

Però en Quentin era massa temperamental per llançar la tovallola a la primera. Per més que la Deirdre li donés a entendre que no gaudia del seus favors, aquell jove consentit no estava disposat a renunciar a les seves aspiracions. Durant les hores que van seguir va estar ballant amb una jove rere una altra, i tan bon punt passava a fregar de la Deirdre es posava a riure i a fer el ximplet amb les seves parelles. La Deirdre ni es va adonar de com de popular era el seu amfitrió. Si no estava ballant amb en Victor, xerrava animadament. Bevia a glopets el xampany i escoltava amb atenció el que li explicava el seu galant.

En Quentin cremava d’indignació cada vegada que veia el somriure extasiat de la Deirdre. Bevia el ponx amb avidesa, de pura frustració, i al final ja tenia ganes de batussa. Es va interposar amb brusquedat entre la Deirdre i en Victor quan es dirigien de nou a la pista.

—Ja n’hi ha prou, miss Fortnam! —va exclamar—. Fa hores que li he demanat un ball. Ara és el moment!

La Deirdre va arrufar el nas.

—No recordo haver-li promès res —va replicar—. I ja he concedit aquest ball a monsieur Dufresne.

En Quentin es va girar cap a en Victor i el va mirar colèric.

—Amb aquest ja ha ballat prou vegades! —va deixar anar indignat—. Quina manera de comportar-se és aquesta? Plantar-se a casa meva com si res i… i posar-se a ballar tota l’estona amb la millor noia i…

En Victor va arquejar les celles amb fingida sorpresa.

—Creu que li estic prenent alguna cosa, miss Fortnam? —va preguntar amb calma.

La Deirdre va deixar anar una rialleta alegre a causa del xampany.

—Diria que no, monsieur Victor. Al contrari… em sento més aviat complimentada… —Li va picar l’ullet i va fer una reverència.

—Ja ho ha sentit —va assenyalar en Victor—. I ara deixi’ns si us plau sortir a ballar. Ja ho veu, ens estan esperant.

En Victor i la Deirdre estaven a punt de participar en una dansa de passos complicats que havia anunciat el mestre de cerimònies, el desenvolupament de la qual havien d’aprendre prèviament. Mentre en Quentin bloquejava la pista de ball, ningú no podia començar, i ja feia estona que tots tres havien atret l’atenció de les altres parelles, el mestre de cerimònies i els músics.

—Després, naturalment, disposarà de via lliure per convidar miss Deirdre —va afegir en Victor, amb cortesia.

Anava a agafar la mà de la noia i a allunyar-se, però en Quentin el va engrapar per l’espatlla i el va estirar amb brusquedat.

—I una merda! —va cridar—. Ballaré ara amb ella… I tu… tu toques el dos.

En Victor es va desempallegar de la mà que el subjectava i en els ulls d’en Quentin va distingir una brillantor perillosa. Fins llavors havia considerat l’assumpte des d’un enfocament còmic. Segur que el noi havia begut massa i tenia ganes de provocar. Semblava com si volgués llançar-se a una baralla en tota regla. En Victor va avaluar el jove breument i va concloure que el tombaria amb facilitat. En Quentin no era ni més alt ni més fort que ell, i, a més, anava torrat. No obstant això, tot en el jove metge es resistia a esbatussar-se amb un noi talment com si fossin un parell de brètols. I vés a saber en què acabaria tot plegat. En Quentin no era l’únic amb qui la Deirdre s’havia negat a ballar.

En Victor va llançar una mirada a la jove, que observava fascinada la disputa. Li agradaria que ell es barallés per ella? Però, no, es trobaven entre cavallers i calia arreglar les coses d’una altra manera.

En Victor es va passar la mà per la solapa que en Quentin acabava de tocar i va aparentar treure-hi la pols.

—Calmi’s… lord —va subratllar el títol de forma tan sarcàstica que alguns convidats van esclafir a riure—. Segur que arribarem a un acord. L’única persona que ha de manifestar-se sobre això és miss Deirdre. Potser haurà de recórrer a la seva… mmm… compassió. Si és que no hi ha cap altra senyoreta que vulgui ballar amb vostè, lord… Comprenc que es disgusti, però és possible que la causa radiqui en el seu propi comportament. Però ja l’hi he dit, si miss Deirdre mostrés clemència amb vostè i estigués disposada a ser la seva companyia a la pista de ball, per la meva part no hi hauria cap objecció. —En Victor va adreçar un somriure a la Deirdre, que al principi va reaccionar davant les paraules del jove amb una ganyota de disgust i després amb un somriure burleta. Sense perdre la calma, el metge va prosseguir—. No tinc cap motiu per incomodar-me, miss Deirdre, si vol mostrar-se complaent amb aquest jove. Pel que fa a mi, li demanaré formalment l’últim ball d’aquesta nit… Desitjaria dormir amb el record del seu perfum i el suau contacte de la seva mà… —El jove doctor li va dirigir una mirada tendra—. Però, com ja he dit, és vostè qui decideix…

En Victor va aixecar lleugerament la mà oberta. Un gest que podia interpretar-se com un oferiment o una renúncia. La Deirdre tant podia agafar la mà estesa i acceptar la invitació al ball, com inclinar-se lleugerament cap a en Quentin. Però, en qualsevol cas, el jove provocador faria el ridícul si optava per agredir en Victor.

Mentrestant, se sentien més rialles procedents de les parelles que hi havia al voltant. Els presents miraven divertits i sense manies en Quentin, que estava dret davant en Victor amb els punys tancats però desvalgut.

La Deirdre va pensar un instant. No volia ballar amb el fill dels amfitrions, però veia que era la millor solució. Una part d’ella admirava en Victor per aquella maniobra tan elegant per apaivagar els ànims sense quedar en mal lloc. D’altra banda, però, hauria volgut veure’l defensar-se amb els punys. Va somriure i va decidir dirigir-se a en Quentin.

—Bé, llavors, anem… —va dir amb fredor.

Però en Quentin es va retirar, potser conscient que encara perdria més si es posava a ballar amb la Deirdre, o potser perquè els seus pares, igual que els Fortnam, s’estaven aproximant a la pista de ball.

—Doncs… doncs ja no em ve de gust ballar amb tu, una… una… bastarda negra! —va xiuxiuejar abans de fer mitja volta. No va pronunciar prou alt aquelles paraules perquè en Victor ni ningú les sentís, ja que en cas contrari en Doug o el metge l’haurien desafiat. Però la Deirdre es va estremir. En Quentin li va llançar una altra mirada d’odi i li va donar l’esquena.

Paralitzada per l’horror i la vergonya, ella se’l va quedar mirant. En aquest moment, el mestre de cerimònies va reviure. Percebent que podia salvar la situació, ho va fer amb l’encant d’un home experimentat, així com amb un somriure franc. Una noia tan bonica i aquest noi l’havia violentat… No cal dir-ho, un comportament imperdonable.

—Mademoiselle! —Francès com la majoria dels del seu gremi, el mestre va dedicar una profunda reverència a la pàl·lida Deirdre—. Em concedeix l’honor? Seria per a mi meravellós ballar amb una jove tan bella com vostè!

La Deirdre li va allargar la mà com en trànsit i el va seguir alterada cap als ballarins. Se sentia molt ferida… però llavors va començar la música. El mestre la va mirar animosament i li va mostrar els primers passos, una figura difícil de veritat. La Deirdre havia de concentrar-se per fer-ho bé i es va oblidar d’en Quentin i la seva conducta horrible. Al final, va gaudir de l’honor d’encapçalar el ball. Va alçar el cap, va somriure i va deixar que el francès la guiés elegantment durant el minuet. De tant en tant, dirigia un somriure a en Victor, que la contemplava amb admiració, i un altre de desdeny a en Quentin, que s’havia reunit amb els seus pares.

La Nora estava plena d’orgull de veure la seva preciosa filla portant la veu cantant dels ballarins. L’enfant terrible dels hisendats ballava amb el posat d’una reina a la festa dels Keensley!

En Doug, contràriament, es mostrava escèptic. No sabia amb exactitud què havia passat abans, però estava segur d’una cosa i aquell dia la Deirdre i en Victor s’havien enemistat de veritat amb en Quentin Keensley. I encara podria haver estat pitjor. En Doug imaginava el que el fill dels veïns havia deixat anar a la seva filla. Els ànims s’havien calmat, però en Doug veia que la manera com es desenvoluparia a partir de llavors la relació amb els seu veïns no era gens clara. Si bé els Keensley estaven d’acord que en Quentin renunciés a demanar la mà de la Deirdre, no els havia agradat que humiliessin el seu fill en públic. La moderació d’en Victor, contràriament, havia estat d’una destresa admirable. Ni el mateix Doug hauria estat capaç de dominar-se tan perfectament a la seva edat. Era probable que hagués abatut el jove Keensley amb un parell de cops de puny.

Va esguardar la Deirdre, que estava ballant, i després la Nora, i va sospirar en veure com li brillaven els ulls. Segur que estava convençuda que la seva preciosa filla podia elegir entre tots els joves reunits allà. Per a ell, contràriament, el futur de la Deirdre acabava de decidir-se: després d’aquest incident, li tancarien totes les portes a Jamaica. Els Keensley eren rivals poderosos. Podien avivar els rumors sobre la jove quan els vingués de gust. I fins i tot sense la seva intervenció, l’endemà mateix, mig Jamaica estaria fent safareig sobre la filla dels Fortnam. No, en Doug estava decidit i s’afanyaria a deixar-ho ben clar també a la Nora. Si en Victor volia casar-se amb la Deirdre i no l’escandalitzava el seu origen, ell no hi posaria objeccions.