2

La Nora Fortnam es trobava al vestíbul, a punt per donar la benvinguda als convidats. Quan la Deirdre, per fi, va aparèixer, es va sentir tan alleujada com disgustada. En consonància, la seva filla va donar la impressió de sentir-se culpable. Si no l’hagués acompanyat en Keensley, possiblement hauria optat per la porta de la cuina per introduir-se a la casa de pressa i sense ser vista, però això era inviable en companyia d’un galant: fins i tot la seva indòmita filla encara se cenyia, per fortuna, a les regles bàsiques de l’etiqueta, si bé el jove no tenia un aspecte gaire presentable en aquell moment. La Nora va observar que el servent que rebia els convidats llançava una mirada reprovadora al vestit d’en Quentin. Sens dubte, la indumentària de gala del jove havia patit una mica durant la cavalcada. La jaqueta blau clar de brocat i les calces a joc presentaven una pàtina lleugerament rogenca de la pols del camí. A més, no portava el tricorn, una peça obligada segons la moda del moment. Presentar-se sense el barret sota el braç als actes de societat formals no era propi d’un cavaller, i en Keensley es mostrava avergonyit, com era lògic. Quant al fet que no portés els cabells empolvorats com era costum, als Fortnam tant els feia, al cap i a la fi el senyor de la casa solia negar-se a seguir aquesta moda.

—Dede, on t’havies ficat? —la va renyar la Nora—. Ja hauries d’estar arreglada i rebent amb mi els convidats! No recordes que la persona homenatjada ets tu? Uf! Val més que no pregunti on has estat! —El vestit de muntar de la jove i els cabells solts i despentinats feien supèrflua aquella pregunta.

Respecte a l’acompanyant de la seva filla, la Nora l’hauria compadit si no hagués estat tan furiosa a causa del retard. Era probable que hagués intentat seduir la Deirdre, però la Nora no es preocupava per això. Fins al moment, la seva filla donava carbasses a tots els seus pretendents. Li interessaven més les curses de cavalls que intercanviar carícies d’amagat.

—I vostè, senyor Keensley, serà millor que vagi a arreglar-se una mica.

La Nora va buscar un servent que pogués ajudar en Quentin amb la seva indumentària i va enviar dos nens negres a buscar el tricorn del convidat. La Deirdre els va explicar el recorregut que havien fet amb en Keensley. Semblava divertida; sens dubte havia passat una bona estona.

La Nora va sospirar. També ella, de jove, havia estat entremaliada i encara gaudia amb les curses de cavalls. Però a l’edat de la Deirdre havia guardat més les formes… El record de les seves pròpies escapades gairebé la va fer somriure, però es va contenir. De totes maneres, la Deirdre era una consentida sense remei; així que no pensava ser consentida amb ella.

—Afanya’t, Deirdre, et necessitem aquí! —va exhortar la seva filla amb severitat—. Ja parlarem més tard del teu comportament o… No pots sortir d’amagatotis amb el senyor Keensley i quedar-te tan tranquil·la!

La Deirdre es va disculpar amb un somriure.

—No et posis així, mama. —Es va fregar la pols dels llavis i li va fer un petó a la galta—. Faré acte de presència quan ja estiguin tots aquí, baixaré… mmm… flotant per les escales i tothom em mirarà fascinat.

Es va redreçar i va fer uns passets amb afectació, com si es desplacés sobre talons alts i portés cotilla.

La Nora es va esforçar per no somriure sense aconseguir-ho del tot.

—Vinga, corre d’una vegada a l’habitació! —va dir condescendent—. Les noies t’estan esperant per arreglar-te. Digue’ls que s’afanyin. No hem organitzat aquesta festa per passar l’estona, Deirdre. És la teva presentació en societat i seria desitjable que et comportessis com Déu mana…

La Nora, per la seva part, ja feia estona que anava impecablement vestida i tenia un aspecte imponent. Malgrat que ja tenia més de quaranta anys i havia donat a llum tres nens, continuava sent prima. Aquell dia s’havia cenyit la cotilla més de l’habitual. En realitat detestava les cotilles i solia evitar-les en les seves tasques quotidianes. La Nora tenia nocions de medicina i sovint feia de metgessa de blancs i negres a la seva plantació i, amb freqüència, també a les plantacions veïnes. Així que per fer aquesta feina preferia els vestits lleugers i còmodes de cotó. Tot i així, per a la festa d’aniversari de la seva primogènita, s’havia posat un elegant vestit de seda verda fosc amb sanefes daurades, i s’havia pentinat exquisidament amb un recollit, s’havia empolvorat els cabells i s’havia maquillat segons els dictats de la moda. Esperava que també el seu marit fes concessions en aquest aspecte, encara que no tenia gaires esperances. L’hisendat i brillant advocat trobava summament divertit deixar un pèl aclaparats els seus veïns saltant-se les convencions. En Doug Fortnam preferia els pantalons de muntar a les calces, tenia només una perruca, que utilitzava al tribunal, i es negava a empolvorar-se de blanc els seus abundants cabells.

«L’experiència demostra», solia dir amb deix pedagògic, «que els cabells de l’ésser humà acaben tornant-se blancs si es viu prou temps. Tinc la intenció d’esperar que això passi. I també la pal·lidesa mortal apareix en algun moment. No penso anticipar-me als fets empastifant-me la cara de blanc».

La Nora compartia la seva opinió, però considerava que un dia com aquell era més important causar bona impressió que defensar les seves conviccions sobre la moda. Aquesta festa era crucial per a la Deirdre, encara que la noia mateix no se n’adonés i en Doug només una mica. Però ella, la Nora, era una observadora sagaç i no se li havia escapat que la Deirdre corria el perill que la bona societat de Jamaica la marginés. En el transcurs de l’últim any, s’havien celebrat balls i recepcions, tant a Kingston com a les plantacions adjacents, durant els quals les joves havien estat introduïdes en societat. Aquest costum provenia d’Anglaterra, on les noies de la noblesa, en complir els divuit anys, eren presentades al rei. A partir de llavors es convertien en noies casadores i els nois apropiats podien optar a demanar la seva mà. En les colònies havien ajustat aquesta pràctica a les seves pròpies i específiques circumstàncies: qui tenia una filla en edat de merèixer oferia un ball al qual també convidava els seus coneguts, amb fills i filles. D’aquesta manera coincidien i es coneixien els joves que vivien en plantacions distants. Tot això era, evidentment, un preàmbul per al matrimoni.

Així, doncs, la Nora feia un any que esperava que arribessin les corresponents invitacions per a la seva filla, però això no succeïa. Els representants de la bona societat de Kingston no ho deien als Fortnam directament i amb tota certesa ho haurien desmentit si els ho haguessin atribuït, però excloïen la Deirdre a causa dels seus orígens dubtosos. Ja quan era nena solien «oblidar-se» de convidar-la, però amb els balls de presentació es va fer evident que l’evitaven. Era obvi que la Deirdre Fortnam no era persona grata.

Així que, després de constatar-ho durant un temps, la Nora havia decidit passar a l’acció. El divuitè aniversari de la Deirdre seria un dels balls més esplèndids que s’haurien organitzat a la regió de Kingston i Spanish Town. I cap dels hisendats que fessin acte de presència a Cascarilla Gardens no podria negar-se a incloure la Deirdre a la llista de convidats de les seves celebracions.

No obstant això, en Doug deia que n’hi havia prou que uns quants convidats no anessin a la recepció perquè poguessin seguir ignorant la Deirdre. Però la Nora no tenia aquests temors. Cascarilla Gardens era massa gran i massa respectada, i Doug era massa conegut com a advocat i expert en dret internacional, perquè algú s’arrisqués a ofendre’ls. Els convidats hi anirien i era d’esperar que es convencerien de la bellesa i l’educació de la Deirdre. Si és que la senyoreta es dignava a deixar-se veure… i si no es permetia més sortides amb els joves veïns sense acompanyant.

La Deirdre va pujar corrents al primer pis i es va alegrar de no creuar-se amb ningú de camí a la sala de ball. Ja feia estona que les habitacions de convidats estaven ocupades, les primeres visites procedents de Kingston i les Blue Mountains havien arribat en el transcurs del matí. Als Fortnam els semblava normal, perquè les distàncies que separaven els habitants de la regió eren massa grans per fer visites curtes; a més, si la casa estava ben administrada, que estigués plena no suposava un treball addicional per als amfitrions. En cap plantació no faltava personal, i els treballadors de Cascarilla Gardens estaven especialment ben instruïts. Almenys els més joves havien nascut a la plantació i no havien trigat gaire a posar-se sota la severa tutela de la cuinera Adwea, a qui tots anomenaven afectuosament Mama Adwe. Juntament amb la Nora, filla d’un comerciant i ben alliçonada per manejar-se en qualsevol assumpte social, i la primera donzella, la Carrie, Adwea formava cuineres, donzelles i serventes fantàstiques que es posaven a disposició de la família i els seus hostes.

En aquest moment, tres noies negres, que ja l’esperaven inquietes, van saludar la Deirdre.

—Missis, afanyi’s!

L’Amali, la gran de les noies, va córrer a ajudar-la a treure’s el vestit de muntar. La Genet, la segona, ja tenia a punt una palangana amb aigua calenta i una esponja perquè la Deirdre es rentés i es refresqués una mica. La Deirdre va notar complaguda que l’aigua feia olor de roses i lavanda, les noies hi devien haver posat unes gotes d’essència de flors. Es va rentar d’una revolada, mentre l’Amali i la Genet li preparaven la roba interior de seda, mitges i la inevitable cotilla.

La majoria de les dames de la bona societat no havien agafat mai una esponja. Gairebé totes deixaven que fossin les donzelles negres les que s’encarreguessin de la neteja i la cura del cos. La Nora, però, havia ensenyat a la Deirdre a valer-se per si mateixa. Trobava lamentable confiar al servei fins els secrets més íntims del cos i havia llegat a la seva filla aquest sentit del pudor. La jove no tenia una donzella personal, encara que li encantava que a vegades la tractessin com si fos una princesa.

La Kinah, la tercera noia, una bona perruquera, va insistir a deixar-li anar els cabells i raspallar-los abans que la vestissin.

—Estan bruts, missis, i si cau la sorra vermella sobre el vestit blanc…

La Deirdre va riure per sota el nas en recordar els arreus polsegosos d’en Quentin Keensley i va explicar a les noies que el jove havia perdut la carrera. Totes tres van riure complagudes, sobretot l’Amali, que tenia la mateixa edat que la Deirdre i era més una amiga que una serventa.

—Però si es comporta així amb els joves cavallers —va assenyalar la noia—, mai no trobarà marit, missis. Ens ho va llegir una vegada en veu alta: una jove ha de ser discreta, dolça i cordial. En el seus llibres no es parla de carreres de cavalls!

La Deirdre tenia diversos llibres procedents d’Anglaterra en els quals s’ensenyava el comportament d’una damisel·la en societat. La Nora demanava aquest tipus de llibres per guardar les convencions, portada per la mala consciència. Era conscient que deixava que la seva filla i també els seus fills més petits creixessin amb més llibertat de l’habitual. Els fills dels Fortnam jugaven a la cuina amb els fills dels esclaus, al jardí i també al barri dels esclaus. Sabien nedar i cavalcar, passejaven per la platja, el bosc i els camps de canya de sucre. Fins als quinze anys, la Deirdre no havia començat a portar sabates de manera més o menys regular.

El seu professor privat, Ian McCloud, un escocès de temperament dolç, tampoc no era partidari d’una educació severa. Quant a l’autoritat, havia demostrat la seva incapacitat per imposar-se quan al principi en Doug l’havia contractat com a vigilant dels esclaus. Tanmateix, els Fortnam s’havien beneficiat d’això. De fet, sota la direcció d’en Kwadwo, els negres s’autogestionaven estupendament. Quan en Doug va haver de sotmetre’s, a desgrat seu, a la pressió dels veïns, que consideraven que una quadrilla d’esclaus sense vigilant era un perill públic, va contractar en McCloud perquè treballés a la propietat. Els primers anys a la plantació se’ls va passar llegint o somiant sota una palmera la major part del temps, mentre la seva dona Priscilla, que deia que era mèdium, conjurava els esperits. Però amb els nens Fortnam, mister Ian, com l’anomenaven els negres, va trobar la seva autèntica vocació. Va oferir a la Deirdre i els seus germans una educació general. En Doug no va enviar els seus fills a una escola a Anglaterra, perquè tenia uns records traumàtics del temps que ell mateix havia passat en un internat. Si més endavant en Thomas i en Robert volien estudiar, sempre podrien anar a la metròpoli.

—Als llibres es parla d’equitació —explicava en aquest moment la Deirdre, mentre la Kinah s’ocupava dels seus cabells—. Però només diuen bajanades! El cavaller ha d’ocupar-se que la dama tingui a la seva disposició el cavall més dòcil i lent… A Anglaterra sembla que muntin exclusivament per plaer i no per arribar a un lloc!

La Nora havia parlat a la seva filla de les passejades a cavall per St. James Park i de les caceres a Escòcia. A la jove, sens dubte li hauria fet il·lusió anar de cacera a cavall. Però la Nora li havia prohibit que participés en activitats similars. Als voltants de Kingston no es caçaven animals, sinó joves negres que es divertien escapant-se dels genets. Els nens potser ho trobaven divertit, però la Nora ho considerava denigrant. I en Doug sempre recordava les caces d’esclaus en què el seu pare participava. Perseguien, amb gossos i cavalls, negres fugitius i després els imposaven uns càstigs despietats perquè intentaven escapar. Les divertides «caceres» servien, a més, per entrenar els animals a esperonar futurs fugitius.

—En qualsevol cas, no penso casar-me amb un home amb qui hagi de fingir que sóc una bleda que ni tan sols sap muntar! —va declarar la Deirdre—. El meu marit haurà d’acceptar-me tal com sóc.

L’Amali va riure en silenci. Coneixia la història de la Deirdre. Als barris d’esclaus se sabien molts més detalls sobre el rapte de la Nora Fortnam i les seves relacions amb el pare biològic de la Deirdre, l’Akwasi, que entre la bona societat de la regió de Kingston. La Deirdre ja podia estar contenta si gaudia de l’oportunitat d’elegir entre els fills dels backres blancs. Podria haver acabat en un barri d’esclaus treballant de serventa. Davant la llei, la filla d’una esclau fugitiu era negra, i fins feia pocs anys els hisendats no tenien ni tan sols permís per concedir salconduits al seu personal. Això havia canviat amb el pas del temps. En Kwadwo i l’Adwea eren lliures, i també el pare adoptiu de la Deirdre disposava d’un document firmat pel governador que confirmava que la jove era una negra lliure. Això li donava seguretat, però no la feia necessàriament més interessant per a joves com en Quentin Keensley.

L’Amali va indicar a la seva jove senyora que s’aixequés i va començar a cenyir-li la cotilla. Era fàcil, la Deirdre estava molt prima, i, de fet, no hauria necessitat ajuda. Tanmateix, la cintura de vespa que s’aconseguia amb la cotilla estava de moda. La Deirdre va gemegar quan l’Amali va estirar enèrgicament els cordons.

Aleshores, les noies la van ajudar a posar-se un mirinyac i un lleuger vestit blanc immaculat que cobria una mantellina amb llaços de color verd clar. Fins i tot sense pentinar, la Deirdre estava molt bonica.

L’Amali va somriure a la seva amiga i senyora. Per sort, la Deirdre era preciosa, deia Mama Adwe. Els homes no tindrien en compte els orígens de la noia quan la veiessin. I les seves famílies no tindrien prou pebrots per ofendre en Doug Fortnam, de Cascarilla Gardens, rebutjant la seva filla adoptiva. Això almenys era el que esperaven els Fortnam i els seus servents. No hi havia ningú a Cascarilla Gardens que desitgés cap mal a la Deirdre.

—Bé, per al maquillatge ja no tenim temps, de veritat!

Pentinar els rebels rissos de la Deirdre en una trena solta i adornar-la amb flors de tarongina havia estat molt laboriós. La Deirdre va fer un gest de rebuig quan la Genet va anar a buscar els potets de maquillatge.

—Però missis Nora va dir…

La Genet vacil·lava i va intentar protestar, encara que no amb tota franquesa. A la noia negra li semblava absurd empolvorar la cara tan clara dels blancs. I més encara quan fer-ho no embelliria de cap manera la Deirdre. No hi havia maquillatge en el món que pogués fer-la més bonica del que era. Tenia una pell neta i fina, i el seu color natural conjugava molt millor amb el seu vestit de festa que una pal·lidesa artificial.

—Bah, la mama no ho diu seriosament! —va assegurar la Deirdre, posant-se dreta—. Ho heu fet de meravella! —va elogiar les noies—. Vés i digues al mestre de cerimònies que baixo de seguida, d’acord? I a la mama, és clar. Serà una entrada espectacular!

Amb les elegants sabates de seda de taló alt, es movia amb tanta gràcia com havia mostrat abans davant la seva mare. Portar tota la nit aquest calçat seria terrible… però la Deirdre sabia que no podia eludir aquesta obligació. Se li va escapar una rialleta en pensar el que succeiria si aparegués descalça a la seva festa de presentació.

La jove va seguir les noies amb el seu vestit de festa pel passadís i després, mentre totes tres baixaven apressades, va romandre un moment immòbil al costat de la treballada balustrada per contemplar la sala des de dalt.

—Deirdre, que guapa que estàs! —va ressonar la veu d’en Doug rere seu—. Avui em fas pensar molt en la teva mare! Encara me’n recordo, de la primera vegada que la vaig veure, era el dia de Nadal. Baixava per l’escala i estava tan bonica… Me’n vaig enamorar a l’instant. I aquesta nit faràs que tots els nois que són aquí perdin el cap per tu! Vés amb compte que no es barallin per guanyar-se el teu favor!

I va somriure amb aire entremaliat a la seva filla adoptiva. També ell anava a reunir-se amb els convidats, però es va aturar un moment per contemplar la Deirdre. La cara una mica angulosa de l’home estava plena de petites arrugues que el sol i el vent li havien solcat a la pell, sempre tan bronzejada. De totes maneres, seguia mostrant l’expressió jovial i atrevida que havia enamorat la Nora tants anys enrere.

—També tu tens molt bon aspecte! —va dir la Deirdre tornant-li la floreta—. I perfectament empolvorat! Temo que no t’hauria reconegut entre la gent.

En Doug va riure. De fet, havia cedit a la petició de la Nora i s’havia posat calces, mitges de seda, gorgera de randa i jaqueta de brocat. Les altes sabates de sivella eren el que molestava més. En Doug trobava cursi i poca-solta el seu vestit, i no tenia clar per què havia de portar a la seva pròpia casa un tricorn sota el braç. Però s’havia decidit a seguir la moda per una vegada, s’havia empolvorat els abundants cabells rossos i se’ls havia recollit amb un passador al clatell.

—Llavors, queda’t amb mi fins que t’hagis acostumat al meu aspecte —va replicar picant-li l’ullet i oferint el braç a la Deirdre—. Em permet, princesa?

La noia somreia quan va baixar agafada del braç d’en Doug cap a la sala de ball. El mestre de cerimònies contractat per a l’ocasió es trobava al peu de l’escalinata llest per anunciar l’arribada de tots dos.

—Mesdames i messieurs… el seu amfitrió, Douglas Fortnam, i la nostra homenatjada, l’encantadora miss Deirdre…

Els joves presents es van quedar sense respiració en veure la noia. Segur que cap d’ells no permetria que els seus pares «s’oblidessin» de convidar aquella bellesa a la pròxima festa que celebressin.