11

En Victor avançava amb rapidesa pels carrers, foscos com la gola d’un llop. A aquelles hores, els últims noctàmbuls també s’havien retirat, però els soldats seguien patrullant. Es va alegrar d’arribar per fi a casa sa i estalvi. Tot estava en penombres, però a dins hi brillava una llum: la Deirdre devia estar esperant-lo.

Acabava de treure la clau de la butxaca i ja es disposava a obrir la porta, quan algú el va agafar del braç i l’hi va impedir. Es va endur un ensurt de mort.

—Monsieur? Puc preguntar-li d’on ve?

En Victor va fer mitja volta sobresaltat i es va trobar amb dos gendarmes. Mai no els havia vist abans, però això no el va sorprendre perquè havien portat a Cap-Français gendarmes de diversos llocs amb motiu de l’execució.

—Sóc metge —va respondre—. Vinc de visitar un pacient.

—La roba li fa pudor de fum, doctor —va observar l’altre gendarme.

—Sí? —En Victor va intentar amagar la seva preocupació—. Bé, des d’aquest matí que sóc fora de casa. M’he encarregat dels primers auxilis a la plaça, davant del palau.

—Ah, sí? —va inquirir el primer gendarme—. Dels ferits negres o dels blancs? —va somriure amb ironia.

—De tots dos —va respondre en Victor amb serietat—. El meu jurament m’obliga a no fer diferències entre ells.

Els homes van esclafir a riure.

—Escolta’l bé, el seu jurament l’hi obliga —se’n va mofar el segon gendarme—. Així que hauria ajudat un individu com… en Macandal?

—No se m’ha plantejat aquesta qüestió. Però els estaria agraït si em deixessin arribar a casa meva. Necessito dormir una mica. Ha estat un dia molt llarg.

—No tan de pressa, doctor. Primer ens agradaria saber el nom del pacient a qui ha atès. Ja sap, per comprovar-ho…

En Victor va reflexionar angoixat. Havia de mencionar una persona qualsevol? Els Montand, potser? Però, el cobririen realment? Sobretot perquè no aconseguiria prevenir-los a temps.

—No puc donar-los el nom del meu pacient —va respondre—. És secret professional. I l’home està greument malalt. Que algú el molesti volent «comprovar» no sé què podria matar-lo…

Els gendarmes van riure.

—Ves per on! Un pacient desconegut! —se’n va burlar un.

—Invisible, potser? —va bromejar l’altre, alçant el llum—. No serà un… esperit?

En Victor esperava que la seva cara no el traís. Mai no n’havia sabut, de mentir, i després de la tensió de les últimes hores estava esgotat.

—Ens han encarregat que ens ocupem de gent com vostè, doctor —va explicar el primer gendarme amb un deix amenaçador—. El nostre cap diu que en Macandal estava greument ferit quan va fugir. Necessitarà un metge. De fet, ens hem apostat davant les cases dels metges i els curanderos. I, ves per on, hem ensopegat per casualitat amb vostè… i fa pudor de fum i immundícia. —Va ensumar la roba d’en Victor.

En Victor es va resignar que l’arrestessin. Havia de pensar en una història convincent, però ja no era capaç d’inventar-se res. Desesperat, va tancar els ulls. L’únic que volia era descansar.

—De fum i immundícia? —Tant en Victor com els gendarmes es van sobresaltar quan van sentir una estrident veu femenina darrere la porta—. Deu ser de pixarelles i perfum barat! És el que hi ha darrere la cuines del port. És possible que faci pudor també de fum de graella. Has tornat a estar amb aquella meuca! No ho neguis!

La Deirdre va obrir la porta de bat a bat i va sortir. Al llindar il·luminat semblava una fera. S’havia tancat la bata per no fer una impressió impúdica, però tot i així la mirada dels gendarmes va caure de forma instantània sobre l’escot. Els cabells arrissats i negres penjaven embullats sobre la cara, els ulls guspirejaven de ràbia i els llavis dibuixaven una ganyota. Era la indignació personificada.

—Véns del barri del port, oi que sí? Del barri dels mulats… No l’excusin, senyors…, mitja ciutat ho sap, jo sóc l’única que se suposa que no m’assabento de res! Però fa temps que ho sé, Victor! Es diu Lluna. Continua sent la Lluna, oi?

Un gendarme la va interrompre.

—Calmi’s, senyora! Res més aliè a nosaltres que excusar algú. Però el seu marit, si és que el doctor és el seu marit… ha arribat procedent del port, en efecte.

—Ja ho deia jo! —La jove va sacsejar el cap amb vehemència—. El meu distingit marit va de taverna en taverna, monsieur le gendarme. Li agraden les dones negres! Però t’ho adverteixo, Victor, això acabarà malament… Ja has vist on hem arribat, avui t’han portat a casa els gendarmes, demà acabaràs a la presó! —Estava colèrica—. T’hauria de fer vergonya!

I el va mirar amb tant d’odi que fins i tot ell va estar a punt de creure que el seu enuig estava justificat. Després, la Deirdre va fingir que feia un esforç per dominar-se i es va girar cap als gendarmes.

—Què ha fet, messieurs? Una altra vegada… —va reflexionar precipitadament què s’havia de fer perquè a un el detinguessin al port per anar de putes—. Ha tornat a fer obscenitats en públic? I, és clar, també està borratxo. —La Deirdre va moure el cap amb desdeny—. Està detingut?

El més gran dels dos gendarmes va dir que no i la Deirdre li va dirigir un lleu somriure, que va simular dibuixar amb esforç.

—En aquest cas, el meu sincer agraïment, messieurs, per haver evitat de nou el pitjor per a ell… L’escàndol… Una cosa inconcebible. Ens movem en els cercles més elevats i… —Va semblar recuperar la calma, però de sobte la seva veu es va tornar estrident—. Ja ho veus! —va etzibar a en Victor—. T’has sortit una altra vegada amb la teva! De genolls hauries de donar les gràcies als senyors gendarmes! Però si això torna a succeir… te’n penediràs!

Els gendarmes es van mirar l’un a l’altre amb ironia, mentre la Deirdre cridava. Era com si no pogués deixar d’insultar el seu marit. Al final gairebé van sentir pena per en Victor. I llavors van decidir anar-se’n.

—No s’ho prengui malament, doctor. Ens sap greu haver-lo posat… en una situació… mmm… una mica compromesa. Però és la nostra feina. Passi-ho bé, doctor.

En Victor va assentir submisament mentre el gendarme es girava cap a la Deirdre i interrompia la seva verborrea.

—Som nosaltres els que hem d’estar agraïts, madame, que l’assumpte s’hagi aclarit de forma tan… satisfactòria. Com vostè sap, s’ha escapat un rebel perillós i està ferit, així que podria necessitar un metge. I el seu marit insistia a respondre amb estranyes evasives quan li hem preguntat… —va somriure mordaç— pel seu últim pacient. El pobre se sent avergonyit. No sigui tan severa.

El gendarme es va tocar la gorra i tots dos es van allunyar.

—Preciosa, la madame, però una fúria —va xiuxiuejar al seu company.

L’altre li va picar l’ullet.

—La negra segur que és dolça i submisa.

En Victor va entrar a casa seva, mentre la Deirdre prosseguia amb la seva diatriba fins que va haver tancat la porta. Llavors va callar, va mirar en Victor i va esclatar en una riallada histèrica. Ell no va poder reprimir-se i la va imitar, i quan el riure d’ella es va transformar en llàgrimes, ell la va agafar entre els seus braços.

—Hauries de tirar-m’ho en cara… —va gemegar la jove—, això d’anar d’una banda a l’altra i enganyar els altres, i… jo sóc la meuca, jo…

En Victor li va acariciar l’esquena.

—Acabes de salvar-me la pell —va dir dolçament, conduint-la cap al saló—. Si m’haguessin culpat per col·laborar en la fugida d’en Macandal, per donar suport a una revolta d’esclaus… Per cert, en Macandal ha mort.

La Deirdre va trencar en sanglots altre cop, com si s’afligís pels rebels.

—I els altres? «Què ha passat amb en Cèsar?».

—Van camí de les muntanyes —va contestar en Victor i es va empassar la saliva abans de respondre la pregunta que la seva dona no havia plantejat—. En Cèsar està bé i… sembla que ell serà el successor d’en Macandal —va sospirar.

La Deirdre es va dirigir a l’armariet on guardaven les begudes espirituoses.

—És tradició… —va mussitar—. Hem de parlar, Victor, hi ha una altra cosa que has de saber. Tens el dret i… no és bo que jo m’ho guardi. Fins i tot si et fa mal. Però no vull tenir més secrets per a l’home… que estimo.

Mentre la nit cedia lentament el seu lloc al crepuscle matinal, la Deirdre va parlar d’en Cap. De la seva unió quan eren nens i de la inexplicable i forta atracció que havien sentit l’un per l’altre d’adults. Al final va recolzar el cap a l’espatlla d’en Victor i va tornar a plorar quan va explicar el retorn d’en Cap amb els pirates.

—Tenies raó, estava destrossada. Va succeir tan de sobte… I sense comiat. Jo no sabia…

—Però, no volies escapar-te amb ell? —va preguntar en Victor—. T’ho havia demanat…

La Deirdre va fer un gest de negació.

—Mai no vaig voler marxar —va dir, i per fi va aconseguir de nou mirar el seu marit als ulls—. Realment, no aconseguia imaginar-me vivint amb en Cap. Si… si ara ja no m’estimes, si em repudies, tornaré a casa dels meus pares, a Jamaica.

En Victor va contemplar la cara envermellida pel plor de la seva dona. Malgrat tot, la continuava considerant bellíssima. Fos el que fos el que hagués fet, encara l’estimava.

—Per què t’hauria de repudiar? —va preguntar dolçament—. Perquè has estimat el teu… germà? Perquè l’has protegit? Perquè no hi ha hagut res més, oi?

La Deirdre va arrufar el nas, estranyada. En Victor no podia creure una cosa així, ella l’hi havia explicat tot… Però llavors es va adonar que la mirava i somreia.

—No —va respondre—. No va haver-hi res més.

En Victor la va besar.

—En qualsevol cas, jo vull que et quedis —va afirmar—, mai no he estimat cap altra dona. Només a tu. Únicament a tu.

La Deirdre es va mossegar el llavi inferior.

—Doncs temo que això no funcionarà —el va contradir en to entremaliat—. Temo que ara no estic sola… —Es va passar la mà pel ventre encara pla—. Volia dir-t’ho en un moment més adequat, però… És el segon mes que no tinc la regla. Tindrem un fill.

En Victor la va envoltar càlidament entre els seus braços.