1

En Cap se sentia com en trànsit quan va deixar de vilipendiar la Deirdre. De totes maneres, ella ja no el sentia, feia estona que havia tornat a la casa. I ell correria més riscos si continuava increpant-la, encara que en aquell moment era incapaç de pensar en els perills que l’aguaitaven Era tot massa dolorós, massa decebedor. La Deirdre… Hauria volgut fer-ho tot per ella; de fet, havia lliurat a la mort el Mermaid i la seva tripulació per ella, i ara descobria que ell mai no havia significat res per a aquella dona. Va pensar que ja ho hauria d’haver intuït a Cap-Français, quan ella li va aconsellar que es quedés al port amb la Bonnie. Això és el que li hauria agradat: tenir la seva joguina a la vora, lligada a la Bonnie i amb una botiga on deixar passar les hores…

El jove es va concentrar en la seva ràbia per aplacar el dolor. I es va dir que les llàgrimes que corrien per les seves galtes mentre tornava al barri dels esclaus eren gotes de la pluja que tornava a caure. Oh, no, no plorava per aquella mala pècora blanca. I si potser ho feia, eren llàgrimes de ràbia, d’odi… Sempre havia odiat els blancs! Ja a Gran Caiman. Igual que els havia odiat el seu pare. Com havia permès que la bellesa de la Deirdre Dufresne l’encegués? Com havia pogut oblidar-se d’en Macandal i la seva determinació d’escapar a les muntanyes?

—Alto! Qui hi ha per aquí?

En Cap no s’havia adonat que havia deixat Nouveau Brissac i s’havia endinsat en terres de Roche aux Brumes. Hauria d’haver estat més prudent i moure’s seguint les ombres dels arbres. Però ara…

—No et moguis! —Era la veu del mèz Oublier.

En Cap es va posar a córrer. Si aconseguia arribar al barri dels esclaus sense que el reconegués… Però ja sentia el ressonar dels cascos rere seu. En Cap va reflexionar pres de la desesperació mentre seguia corrent panteixant. Què havia de dir? Com es podia justificar?

Però, de sobte, se’n va recordar. El salconduit de la Nora Fortnam! Encara el duia a la butxaca. I encara que l’Oublier mai no es creuria que la senyora l’havia enviat a algun lloc en plena nit, almenys allò li donaria un respir.

En Cap es va aturar.

—No disparar, mèz Oublier! Si us plau, jo espantar, per això… Jo Cèsar, mèz, de la plantació. Jo no lladre! —Respirant amb dificultat però amb una fingida expressió d’innocència, va aixecar la vista cap al vigilant.

L’Oublier va esbufegar.

—Ah, sí? I per què t’has posat a córrer tan bon punt m’has vist si no tens res que amagar? Què fas aquí, Cèsar? Parla!

En Cap li va atansar amb una tremolor forçada el paper que li havia donat la Nora.

—Aquí, mèz, salconduit. De madame de… de casa gran. Jo ajudar ella.

L’esclau va pensar de sobte que no s’havia posat d’acord amb la Nora sobre què explicar si l’atrapaven i que ni tan sols havia llegit el paper. De totes maneres, a aquesta hora era improbable que una situació així fos gens creïble. Tanmateix, la primera part de l’operació va funcionar. El vigilant va agafar el paper. En Cap mantenia el cap cot, mirant a terra. Necessitava una arma… i va veure la seva oportunitat quan l’Oublier es va acostar el paper als ulls per distingir alguna cosa a la tènue claror de la lluna.

En Cap va agafar una branca gruixuda. Per allà havien talat arbres per a les cabanyes noves del barri dels esclaus i hi havia quedat la fusta sobrera. En aquest moment li estava salvant el coll. Abans que l’Oublier pogués reaccionar, va descarregar amb totes les seves forces el garrot contra el tòrax del vigilant, que va trontollar a la sella. En Cap es va disposar a clavar-li un altra maçada, però el cavall es va espantar, es va encabritar i els peus de l’Oublier van relliscar en els estreps.

L’esclau va veure que el vigilant queia a terra i el va colpejar de seguida. Va ressonar un cruixit quan el garrot va assolir de ple la templa de l’Oublier. En Cap va veure que no calia seguir, però la ràbia acumulada contra aquell home i també contra la Deirdre havia trobat una via d’escapament. El va colpejar una vegada i una altra. Només quan el cap de l’Oublier era una massa sanguinolenta va recuperar el control de si mateix i es va espantar de veritat.

L’atac a un vigilant es pagava amb la mort. En Cap va recordar el pobre diable que havien penjat poc abans de la seva arribada a la plantació. I això que només havia donat un cop de puny a un guàrdia. No hi havia possibilitats de sortir indemne d’un acte com aquell. Sabia del cert que els altres esclaus mentirien per ell. Però quan els peguessin amb el fuet… Ningú no callava sota la tortura. I l’Abel començaria a contradir-se fins i tot sense que el fuetegessin. No, no podia córrer aquell risc i tampoc no volia involucrar els altres esclaus. Hi havia una altra solució…

Va fer un breu balanç del «botí» a la seva disposició: un sabre amb el qual podia desempallegar-se millor que la majoria d’homes amb què hagués d’enfrontar-se durant la fugida, un fuet, un mosquet i un cavall. En Cap volia odiar la Deirdre, però en aquell moment li va donar les gràcies per les molèsties que s’havia pres per ensenyar-li les nocions bàsiques de muntar. Era capaç de sostenir-se a la sella, fins i tot al galop. I aquell cavall tenia una sella còmoda i bonica…

Va despendre el cinturó del cadàver i també li va treure les botes. No li anaven bé del tot. Si havia de caminar gaire amb aquelles sabates, li farien mal. Però per cavalcar era millor portar botes en lloc de col·locar els peus descalços en els estreps. Va sospirar alleujat. Llavors va esperonar el cavall amb prudència. L’animal es va posar en moviment i en Cap va llançar una última i triomfal mirada al seu enemic i al barri dels esclaus de Roche aux Brumes.

De nou, lliure. Si alguna vegada tornava allí seria només per venjar-se!

En Cap va cavalcar tan de pressa com va poder pels turons boscosos de l’interior de L’Espanyola. L’illa havia estat colonitzada des del mar i els cultius de cafè, tabac i canya de sucre s’anaven estenent a poc a poc. Però encara quedaven terres verges que oferien refugi als cimarrons. Devia haver-hi campaments sota la supervisió d’en Macandal. Se suposava que aquí rebien també instrucció militar els esclaus fugitius, els negres lliberts i els descendents dels indis.

En Cap no tenia ni idea del lloc exacte on havia de buscar els poblats, però recordava les paraules de la seva mare quan li explicava com havia hagut de vagar per les Blue Mountains per arribar fins a Nanny Town. «Sabia que mai no trobaria els cimarrons», li havia dit, «però estava segura que ells em trobarien a mi».

En Cap també confiaria en això, però primer havia de travessar el terreny entre les plantacions. Avançava amb tanta prudència com era possible per a un genet. Havia sentit a dir que els vigilants estaven especialment alerta en aquella zona. No obstant això, no es va creuar amb cap blanc; era evident que encara no el buscaven, tot i que ja devien haver-se adonat que el cavall de l’Oublier no hi era i potser havien trobat el cadàver, però segur que ningú no s’imaginava que un esclau sabés muntar aquell cavall negre de raça i pogués mantenir-s’hi a sobre a un ritme tan ràpid per recórrer en un breu temps més de trenta quilòmetres.

El petit grup de pacotilleurs que havia avançat al matí, quan anava rumb a l’est, no sabia res i tampoc no van fer preguntes. Els comerciants sens dubte es van sorprendre de veure un negre a cavall d’un animal tan valuós, proveït d’uns preciosos arreus, però no van preguntar, només van compartir el menjar amb en Cap i van intercanviar-hi novetats. Així va saber que en Macandal havia introduït verí en algunes plantacions d’Artibonite, a l’oest de l’illa, i que havia contaminat diverses fonts. Gràcies a això un dels hisendats havia perdut caps de bestiar: l’havien informat que els seus cavalls, vaques i porcs s’estaven morint amb temps suficient per salvar-se. En unes altres dues plantacions, contràriament, tota la família blanca havia caigut i els esclaus havien escapat a les muntanyes.

—Ara hi ha molta por —li va explicar un dels pacotilleurs—. Mala cosa per a nosaltres perquè el comerç entre les plantacions està paralitzat, però bo per a en Macandal.

A en Cap li va semblar percebre en el seu to que era algú entès. Potser n’hi hauria prou de preguntar a aquells homes si sabien el camí per arribar al campament d’en Macandal. Era conegut —lamentablement també entre els blancs— que els rebels solien utilitzar els venedors ambulants com a missatgers. Però no es va atrevir a interrogar-los, sinó que va seguir endavant per la carretera, fins que la va abandonar per endinsar-se al bosc. El cavall lluitava per obrir-se camí entre branques, falgueres i arbustos, i en Cap escoltava intranquil els sorolls dels animals, del sotabosc i del riu. Quan ell o el cavall bevien, tenia el mosquet a punt per disparar. Sabia que els cocodrils es movien a una velocitat sorprenent quan atacaven.

Quan feia dos dies de la seva fugida, dos homes van sortir al seu encontre com del no-res, sorprenent-lo, aquesta vegada sí, amb la guàrdia baixa. Tampoc ells no anaven armats fins a les dents. I no es van entretenir en preàmbuls.

—Què fer aquí? —va bordar un d’ells abans que en Cap s’hagués refet de l’ensurt.

El jove va intentar mantenir la calma.

—Busco… busco l’Esperit de L’Espanyola. —Aquesta era la contrasenya.

Els dos homes es van mirar.

—Tu venir de plantació?

En Cap va assentir.

—Sí. I l’he sentit parlar. Jo era un… un dels dotze. I tinc el cor, el valor i la força per lluitar. La paciència és l’únic que he perdut.

Els homes van somriure irònics. Coneixien bé les paraules del seu cabdill.

—D’on treure cavall? —va preguntar el segon home.

En Cap va arronsar les espatlles.

—Ja no tenia amo… i jo no volia que anés galopant per aquí. Podria trepitjar-se les regnes…

Els dos homes van esclafir a riure.

—I tu no tenir res a veure amb desaparició de l’amo? —va observar el primer amb un deix burleta—. Nosaltres sentir història. D’esclau que matar vigilant. A Roche aux Brumes.

—Llavors ja no farà falta que la conti el cavall. El meu nom és Cèsar. Gran Cèsar Negre. Porteu-me davant en Macandal!

—Nosaltres portar a campament. Allà tu veure Esperit. Però no dir Cèsar Negre. Cèsar i prou. A campament d’en Macandal tots negres.

En Cap va desmuntar i va seguir els dos homes amb el cavall darrere seu, obedient. Aquells camins eren de difícil accés per a un genet amb la seva muntura; el fugitiu no els hauria trobat mai sense un guia. Calia inclinar-se sota l’abundant brancam carregat de fulles carnoses i a vegades de flors o carràs de flors d’aromes fascinants, d’una olor estranyament terrosa o pròxima a la putrefacció. El camí era llarg i el jove es preguntava si en Macandal realment havia disposat un cercle de vigilància tan allunyat del campament o si simplement s’havia creuat en el recorregut d’una patrulla.

—Quants sou al vostre campament? —va voler saber.

—Al mateix campament no gaires, dos-cents o tres-cents… Però, en total, som un lakou. Uns quants milers d’homes i dones. Hi ha poblats sencers, també, i altres llocs… —no semblava trobar la paraula adequada— on aprendre a disparar, lluitar, preparar verí…

Campaments d’instrucció militar. Així que el que s’explicava sobre en Macandal i la seva organització era cert. I el mateix grup s’anomenava lakou, la paraula vodú per a «comunitat». Així, doncs, en Macandal no tan sols era el seu cabdill militar, sinó també el líder espiritual.

En Cap no cabia a la pell d’emoció quan va aparèixer davant els seus ulls el campament del Messies Negre. Estava amagat entre les ombres d’un turó cobert de penyes vermelloses enmig d’una selva verge que romania intacta. Als voltants dels camps cultivats, els boscos s’aclarien perquè semblessin més clars, però aquí no, conscients, segurament, que ningú no esperaria trobar un assentament humà enmig d’aquella jungla verda.

El campament el va decebre una mica. A partir del que la seva mare explicava sobre Nanny Town ell havia esperat una espècie de poblat africà amb cabanyes rodones, closos i camps. El campament d’en Macandal a penes es distingia d’un barri d’esclaus. També aquí les cases eren petites i elementals, construïdes de pressa amb fusta i tova. Hi havia pocs cultius. Al voltant d’algunes cabanes hi havia horts; al voltant d’altres, terra piconada. Un parell de porcs buscaven menjar entre les cabanyes, i en un corral es veien uns bous famèlics. L’únic sorprenent era la plaça de les assemblees, davant d’una mena de gruta o forat dins el turó.

—Temple —va explicar un dels acompanyants d’en Cap, assenyalant-ho. Era probable que aquesta catedral de la naturalesa s’utilitzés per celebrar oficis.

—Aquí parlar Esperit —va afegir l’altre home—. Tu seure i escoltar. Després, conversar.

A la plaça ja hi havia uns quants negres asseguts, la majoria homes. En Cap va suposar que el campament albergava sobretot guerrers i unes poques famílies. Els sentinelles li van assenyalar una espai lliure i després ells mateixos van seure als seus llocs. En Cap vacil·lava. Li hauria agradat descansar, però necessitava trobar primer un lloc per deixar el cavall. No sabia si hi havia estables. Vacil·lant, es va dirigir cap al corral dels bous. Potser podia deixar allà el cavall o almenys lligar-lo, i després li hauria de buscar menjar.

Va decidir deixar el cavall dins el corral i després demanar ajuda. Però, quan va anar a obrir la tanca del clos, una dona alta i prima es va precipitar fora d’una cabanya humil i oval, com les que se suposava que es construïen a l’Àfrica. Abans, la modesta construcció no li havia cridat l’atenció, però ara, en canvi, li hauria agradat contemplar-la amb més deteniment. No va tenir oportunitat de fer-ho. La dona se li va plantar enmig del camí, enfadada.

—Els meus bous! —va protestar.

La dona estava colèrica i els ulls li guspirejaven de ràbia. En Cap va pensar que era molt bonica. Els cabells curts que duia li accentuaven els pòmuls alts i ben definits i li realçaven els llavis, perfilats amb un color fosc similar al de les móres; tenia una cara aristocràtica. Els ulls eren grossos i lleugerament esquinçats i, als lòbuls perforats de les orelles, hi portava cèrcols de colors. També la seva roba era cridanera. Vestia una espècie de caftà vermellós, semblant al que en Macandal duia el dia del seu sermó.

En Cap va fer un gest amb les mans per tranquil·litzar-la.

—No m’interessen els teus bous —va dir—. Només vull deixar aquí el meu cavall.

—No amb els meus bous! —va replicar la dona.

Ni les armes ni la corpulència d’en Cap semblaven impressionar-la gens ni mica. Semblava que no era capaç de retrocedir davant de res per protegir els seus animals.

En Cap va sospirar.

—Llavors, on el puc deixar? Em suggereixes alguna cosa? Teniu més cavalls? O muls?

La dona no semblava entendre’l del tot. En aquest moment, una altra dona, vestida igual, s’hi va aproximar des de la plaça de les assemblees. També era jove i molt guapa, però més baixa, més rodoneta, amb pits abundants i cabells encrespats i llargs. El seu caftà era blanc.

—Ningú no et robarà els bous, Sima —va dir mirant de calmar l’altra noia—. No et preocupis tant. Ell te’ls ha donat, així que són teus.

—Home cavall —va dir la primera.

—Acabo d’arribar i vull sentir les paraules de l’Esperit —va explicar en Cap a la noia més grassoneta, que per sort parlava un francès fluid—. Però abans he de deixar el cavall en algun lloc. I hauria de menjar alguna cosa. Ha caminat molt.

La dona va assentir comprensiva.

—Jo no sé on és el menjar —va respondre—. I aquí darrere hi ha un cobert per als muls; pots deixar-hi el teu cavall. Algú els donarà menjar, després. I ara vine amb mi, Simaloi. Ell està esperant.

La dona vestida de vermell va assentir i va vigilar malhumorada si en Cap realment s’allunyava amb el cavall abans de seguir l’altra.

Al nouvingut tot allò li resultava una mica estrany, però va córrer al precari estable, on també va trobar farratge. Va lligar el cavall negre, li va treure la sella i se la va endur juntament amb les armes. No creia que es produïssin robatoris al campament d’en Macandal, però la dona dels bous li havia sembrat el dubte. Si existia el perill que algú robés bous famèlics…

En Cap va arribar en el moment oportú a la plaça de les assemblees, just quan la porta de fusta de la gruta de la muntanya s’obria. Dues dones joves la van empènyer, seguides per un nombrós grup de dones que es van distribuir a dreta i esquerra de l’entrada. En Cap es va fixar que totes eren joves i belles, de tribus diferents; també hi havia algunes mestisses o que presentaven els trets dels aborígens. Eren dones extraordinàriament atractives i anaven totes vestides com les dues que havia conegut al corral dels bous.

El noi va llançar una mirada furtiva a la gruta. Exceptuant les llums vermelles i espectrals —les parets vermelloses de pedra reflectien la claror de diverses torxes—, el santuari semblava un temple vodú o obeah. Al centre cremava una foguera i de les parets penjaven figures de déus africans, així com creus i imatges de les divinitats cristianes i de la mare de Déu. S’havien instal·lat dues senzilles cabanyes on els esperits podien establir la seva llar. La gent obeah de les illes Caiman solien agrupar-los a la vora de les seves cases. Això feia pensar que en Macandal vivia en aquella gruta. Més al fons, al seu interior, hi devia haver estances.

Fos com fos, en aquell moment sortia l’home nerviüt i manc a l’aire lliure, una sortida ben planificada, ja que just llavors es ponia el sol i embolcallava el cabdill i sacerdot vodú amb una llum vermella fantasmagòrica. Dos homes més alts el seguien, segurament Mayombé i Teysselo, els amics més íntims de l’Esperit, segons s’explicava a les plantacions. Se suposava que procedien de la mateixa província africana que en Macandal i eren els seus guàrdies personals. En Cap observava fascinat com en Macandal avançava entre les fileres de dones, que es llançaven a terra davant seu i besaven la vora de la seva roba i els seus peus. A un pirata mai no se li hauria acudit rendir culte de forma tan submisa a algú, per molt respectat que fos, però aquelles dones semblaven fer-ho de bon grat. La dona alta i bonica —com havia dit que es deia, la seva companya? Sima?— va entonar una cançó captivadora. La seva veu fosca ja havia fascinat abans en Cap, però ara, mentre cantava, l’atreia tant que s’havia d’esforçar per dirigir la seva atenció a en Macandal.

En aquell moment, la resta de la comunitat es va llançar al terra polsegós i els homes de la plaça van esperar en Macandal de genolls.

«El salvador, el redemptor, el messies!», cridaven. El Messies Negre va somriure, i, amb un gest discret, els va demanar que tornessin a seure còmodament. Van seguir la seva indicació i els crits de lloança es van anar apagant.

Llavors es va elevar la veu d’en Macandal. Igual de commovedora i persuasiva que dies enrere, al cobert on en Cap l’havia vist per primera vegada. Allà davant del seu poble reunit, encara va parlar amb més força i seguretat.

—Amics meus! —va saludar—. No em venereu! Venereu els déus i els esperits que m’han enviat! —I va agafar una torxa i va encendre una foguera que ja estava preparada.

La flama va agafar de seguida i una de les dones, la que anava vestida de blanc i que abans havia assenyalat a en Cap el camí de l’estable, va preparar una marmita que va penjar a sobre. Una altra va portar un pollastre, una altra carbasses amb aiguardent de canya de sucre i rom, i va començar la cerimònia vodú. En Macandal no va invocar només els déus, i la cerimònia de sacrifici i el conjur van transcórrer amb tranquil·litat. En Cap es va fixar que no circulaven ampolles d’aiguardent i que ningú no entrava en trànsit, ni cridava, ni patia convulsions com havia vist en les cerimònies obeah, quan els esperits s’introduïen en els cossos dels creients. Hi hauria una relació entre una cosa i una altra? En Cap havia considerat que el deliri era conseqüència del consum d’alcohol durant les cerimònies. Allà la intenció era que els creients mantinguessin el cap clar, fins i tot si els vapors que sortien de la marmita, després que s’hagués abocat a l’interior la sang de l’animal sacrificat barrejada amb aiguardent i les aromes de diferents herbes, produïen certa obnubilació. O més aviat eren estimulants?

En Cap no sabia si la seva voluntat flaquejava o si, al contrari, el seu valor i la seva confiança creixien. En qualsevol cas, els càntics de la comunitat eren més sonors i penetrants que tot el que havia sentit en reunions similars. Li recordaven més crits de guerra que himnes.

—Els déus us estimen! —va clamar en Macandal mentre esquitxava la comunitat amb el beuratge de la marmita per santificar i beneir tothom—. I us han fet regals! Un d’ells sóc jo, em van enviar per guiar-vos cap a la llibertat! I el segon regal és la terra! Tots els que som aquí, o els nostres pares almenys, ja hem posseït terres en algun moment. Allà, a l’Àfrica, a la nostra llar. Llavors els blancs, portats per la maldat i la cobdícia, ens van arrencar d’allí per portar-nos a un país que s’arroguen en propietat. Però no és així! La terra pertany als qui la treballen. I nosaltres tenim dret a la terra! Els déus m’ho han dit, us ajuden, us donen suport, us regalen…, ens regalen L’Espanyola, aquesta terra. Mireu-la, germans meus! —En Macandal es va acostar a una de les joves que estaven agenollades al voltant de la foguera a la clara resplendor del foc i li va untar una mica al front amb sang sacrificial. Després li va deslligar el vestit, que va lliscar fins a terra. La delicada negra es va agenollar despullada davant l’assemblea, somrient, animada per l’honor d’haver estat elegida per a aquest ritual.

—Si ella, si ella és L’Espanyola —com si fos un mag, en Macandal va agafar una tela d’un bol que hi havia darrere seu—, primer va portar aquest color. —Cerimoniosament va envoltar les espatlles de la dona amb un xal groc que a penes cobria la seva nuesa—. El color dels aborígens, dels arauacs que vivien aquí originalment. —Alguns van llançar crits d’alegria, segurament descendents dels arauacs que hi havia entre els cimarrons—. Llavors van aparèixer els blancs. —La veu d’en Macandal va adquirir un to amenaçador i en Cap va sentir un tambor que accentuava les paraules de l’orador—. I van matar els homes de les tribus, els homes als quals realment pertanyia aquesta terra! Els van subjugar, els van encomanar les seves malalties, els seus aiguardents, els seus vicis. —En Macandal va agafar un gran drap blanc i va embolcallar el cos de la jove de manera que el groc gairebé va quedar del tot cobert—. Primer van arribar els espanyols, després els francesos —va prosseguir—, tots corruptes i depravats. Però els déus els van deixar caure en la perdició quan, portats per la cobdícia i la vanitat, es van dirigir al continent negre a la cerca d’esclaus per a les seves plantacions. Així nosaltres vam arribar a L’Espanyola, amics. Així vaig arribar jo a L’Espanyola, i jo clamo venjança! —Com per art de màgia, un llenç negre va aparèixer a la mà d’en Macandal i va cobrir la dona fins que no va quedar a la vista res del xal blanc—. Mireu, a qui pertanyerà L’Espanyola si emprenem per fi la lluita? —va preguntar en Macandal en veu alta, enfervorint la multitud.

La gent llançava crits d’alegria i aplaudia, algunes dones emetien una espècie de refilets. La jove negra de l’escenari es va cenyir el llenç i va alçar la vista cap a en Macandal.

—Et pertanyo a tu, només a tu! —va xiuxiuejar.

En Cap va llegir les paraules als seus llavis més que sentir-les, però en Macandal les va escoltar i va assentir.

—Us pertanyo a tots vosaltres! —va dir benèvol—. Pertanyo a la terra, sóc la terra…

—Mai no moriràs! —va cridar una de les dones.

—Mai no moriré! —va confirmar en Macandal.

Els seus partidaris van tornar a cridar i a xiular.

—I aviat, aviat arribarà el dia de la nostra victòria! —va exclamar el líder—. Així que feu les tasques que se us han encomanat: els homes que es preparin per a la lluita; les dones que m’ajudin amb les plantes i les pocions. Prepararem milers de racions de verí per enviar a l’infern els hisendats. Aquest gran dia, aquest dia beneït, està molt pròxim!

En Macandal es va posar dret i va estendre la mà a la jove que estava al seu costat per portar-la al temple. La noia relluïa i va mirar amb expressió triomfant les altres dones que l’envoltaven. Probablement aquella nit compartiria el llit amb l’Esperit. Com una parella de déus, tots dos es van allunyar de la resplendor de la foguera i després de les torxes de l’entrada de la gruta, i van desaparèixer en la cavitat rogenca. La porta es va tancar rere seu i al davant s’hi van col·locar Mayombe i Teysselo.

—Em pensava que podria parlar amb ell —va dir en Cap, una mica desconcertat, als dos homes que l’havien acompanyat fins allà.

Un d’ells va assentir.

—Sí. Nosaltres informar. Ell cridar-te. Tu esperar a la porta. Ell cridar-te. Segur.

En Cap es preguntava si l’Esperit tindria coses més urgents a fer. La manera de mirar la jove no admetía dubtes. Però, bé, podia esperar. Davant la porta van seure algunes de les dones que abans s’havien agenollat al voltant de la foguera. També elles semblaven esperar. Havien de presentar alguna petició? O vivien dins la gruta? La dona de blanc, també asseguda a l’entrada de la cova, tenia una expressió indiferent. Quan va veure la sella de muntar i les armes d’en Cap, el va reconèixer i li va somriure.

—Ningú no t’ho ha guardat, home nou? —va preguntar.

Ell va sacsejar el cap.

—A l’estable no hi havia ningú. I no volia deixar-ho allà. Em refereixo que… si roben bous aquí enmig del poble…

La dona va fer una ganyota.

—Aquí ningú no roba res —va afirmar—. I menys bous. És només una idea absurda de la Simaloi!

—De qui? —va preguntar en Cap.

La dona va assenyalar el corral.

—De la dona dels bous. Ve de l’Àfrica, d’una tribu molt estranya. Per a la gent d’allà, el valor d’una dona depèn de la quantitat de bous que tingui, i, és clar, la Sima no en tenia cap aquí. Va arribar totalment desequilibrada després d’haver escapat d’un bordell a Port-au-Prince. Va haver de deixar-hi un fill, o el va perdre. No parla gairebé francès i aquí no tenim ningú que entengui la seva llengua. Poques vegades atrapen algú de la seva tribu. Diu que perquè són grans guerrers, però els altres també ho són. Crec més aviat que la seva tribu es mou per l’interior. Això ho posa difícil als negrers, que no volen perseguir les seves preses durant gaires dies… En fi, la Sima era molt dissortada, i el meu marit… bé, quan vol una cosa… —Va sospirar i va alçar els braços amb resignació.

—El teu marit? —En Cap ja no entenia res.

—El meu marit —va aclarir la dona, assenyalant la porta de la gruta davant la qual estaven esperant—. Sóc Mireille Macandal. I no és que «ell» no m’apreciï, però la Simaloi i la Kiri, les dues noies que ara són amb ell, i la Colette i la Camille… Bé, ell té un gran cor, ja m’entens. I el camí cap a la cabanya de la Sima exigia l’adquisició d’un parell de bous. Bé, ara la noia té els seus bous i se sent important. Si això la fa feliç…

En Cap va empassar-se la saliva. Era obvi que en Macandal exigia no pas poc a la seva dona, però la Mireille semblava suportar-ho amb resignació. I, amb ella, les altres dues dones que esperaven davant la gruta que en Macandal hagués acabat la feina amb les seves amants circumstancials. Tenien un aire tan indiferent com la Mireille.

—Viviu… aquí? —va preguntar en Cap assenyalant la gruta.

La Mireille va assentir.

—Sí. En François i jo, i en Mayombé i en Teysselo amb les seves esposes. —Va assenyalar les altres dues.

Així que no pertanyien a en Macandal, que pel que semblava no era un polígam declarat com en Cap havia sospitat. A l’Àfrica això era normal, fins i tot el seu propi pare havia tingut una segona esposa juntament amb la Máanu a Nanny Town. O unes quantes. En Cap no recordava amb exactitud el que l’Akwasi explicava. La Máanu mai no havia esmentat altres dones.

Però en aquest moment alguna cosa semblava passar rere l’accés al temple d’en Macandal. Els guardians es van apartar a un costat i algú va obrir les portes des de l’interior. La primera de sortir va ser la Kiri. Amb el cap ben dret i visiblement orgullosa es va dirigir cap a les cabanyes; era probable que visqués en una, igual que la Simaloi. Simaloi… Conservava la cara de la jove clarament a la seva ment. I la seva dissortada història.

Però en Cap tenia ara una altra cosa a fer en lloc de dedicar-se a pensar en la Simaloi. En François Macandal va aparèixer per fi a la porta del seu refugi i li va dirigir un somriure irresistible.

—Ets tu l’home que ha arribat dalt d’un cavall després d’acabar amb el temut mèz Oublier?

En Cap va mirar perplex els seus ulls brillants de satisfacció. En Macandal va gaudir del seu esbalaïment.

—Ens han arribat notícies de tu —va explicar—. Què ens portes? —Va assenyalar inquisitiu la sella i les armes.

—El botí. Les armes que he agafat d’aquell canalla.

En Macandal va assentir i va estudiar el mosquet amb aire d’expert quan en Cap el va treure de l’alforja.

—Porta’l a dins —va dir, passant per davant d’en Cap.

També les dones van entrar darrere seu dins la gruta, però es van retirar al fons de la muntanya. Pel que semblava, el turó vermell tenia nombroses dependències. De la sala central que formava el temple partien diversos passadissos. En Macandal va agafar una torxa i per un corredor lateral no van trigar a arribar a una altra habitació, un arsenal. Per a sorpresa d’en Cap, hi havia mosquets, pistoles, sabres, ganivets… més dels que mai hagués tingut el Mermaid.

—Quan arribi el moment, estarem armats! —va declarar amb orgull en Macandal.

El jove negre va deixar les seves armes al costat de les altres.

—Les han portat totes els esclaus fugitius? —va preguntar, sorprès.

En Macandal va sacsejar el cap. A la claror de la torxa, els seus cabells llargs feien la impressió de ser una aurèola rogenca.

—No. La majoria no porten més que la seva vida. Comprem les armes on podem. I també ens ajuden de bon grat els hisendats que ja no les necessiten… —Amb un somriure sarcàstic va fer el gest de tallar el coll—. No t’imagines la quantitat d’armes de foc que es troba en una plantació mitjana.

A més de realitzar els temuts enverinaments, els homes d’en Macandal sovint assaltaven plantacions. També allí rebien l’ajuda dels esclaus. En Macandal es guanyava les simpaties dels negres que treballaven a la casa i al camp abans de l’atac, confiava en la seva lleialtat i es convertia en el seu alliberador. A penes hi havia traïdors; els esclaus obrien les portes a la gent d’en Macandal quan els seus senyors dormien i aquests solien ser apunyalats en els seus llits, abans fins i tot que s’adonessin de res.

—Què vols fer ara, Cèsar? —va preguntar en Macandal.

En Cap sospitava el que s’esperava d’ell i es va posar de genolls davant l’Esperit de L’Espanyola. El gest li repugnava, però no volia molestar el Messies Negre.

—Vull unir-me a tu —va dir—. I lluitar per la nostra llibertat. Sé fer anar els mosquets i els ganivets, i també el sabre. Podria ensenyar els homes a batre’s amb el sabre.

En Macandal va assentir.

—He sentit a parlar sobre… el teu passat. Pots quedar-te aquí, però has de demostrar les teves habilitats abans que et doni un lloc com a instructor. Et donaran un allotjament i entrenaràs amb els homes. D’aquí a un parell de dies assaltarem una plantació a l’est d’aquí. Llavors ja veurem.

En Cap es va redreçar, tranquil. Havia sentit a dir que l’exèrcit d’en Macandal estava organitzat militarment, hi havia sergents, alferes i altres comandaments. Allà, doncs, un no era elegit com al Mermaid. Només un individu determinava qui ocupava cada lloc: en Macandal. El Messies Negre el va mirar inquisitiu.

—I com portes la teva llibertat? Hi ha algú a les plantacions? Una amant? Una esposa?

Aclaparat pel dolor, en Cap va pensar en la Deirdre. Sabia que en Macandal no l’hi preguntava per raons personals o per intervenir en el seu destí. Més aviat es tractava de possibles aliats.

—Res que m’aturi, res que em llevi l’energia —va respondre amb decisió.

—Res que no mataries? —va xiuxiuejar en Macandal. La llum que l’envoltava bategava i els seus trets produïen un efecte fantasmagòric. En Cap va comprendre de cop per què l’anomenaven l’Esperit.

La bonica cara de la Deirdre va aparèixer de nou en el record d’en Cap, però la va apartar a un costat.

—Res que no sigui capaç de matar! —va declarar—. Bé, hi ha una noia a Cap-Français. Una esclava a la casa d’un metge.

—Victor Dufresne? —va inquirir en Macandal. Estava ben informat.

En Cap va assentir.

—Podem confiar en ella —va assenyalar—. Ella… ella farà el que jo li digui.

En Macandal va riure.

—Així que ets l’amo del seu cor. Et preguntes alguna vegada si això li fa algun bé?

En Cap va arrufar el front. No entenia la pregunta. Però en Macandal no va insistir.

—Tornarem al tema quan arribi el dia —va dir, i va reprendre el camí de tornada cap a la sala principal del temple.

En Cap el va seguir. Va percebre l’olor de menjar flotant als passadissos. La Mireille i les altres dones cuinaven. Malgrat que en Cap esperava que en Macandal l’invités a seure a la seva taula, aquest desig no es va complir. L’Esperit el va acompanyar a fora i li va donar una breu indicació sobre com arribar als allotjaments dels «soldats».

—Ens alegrem molt que siguis aquí! —va afegir—. Els déus t’han enviat.

A fora havia enfosquit i començava a ploure. La Simaloi, la jove africana, estava a la gatzoneta a l’entrada de la seva senzilla cabanya, mantenia un foc i vigilava els bous. En Cap li va somriure en passar pel seu costat.

—Són uns animals molt bonics! —va observar. La dona encara tenia un aire desconfiat—. Et dius Simaloi? —va preguntar intentant un nou acostament.

Ella va assentir tímidament.

—Jo dir Sima —va respondre—. Simaloi, difícil. Simaloi, massai.

—Massai és la teva tribu?

La jove va assentir.

En Cap es va atrevir a seure al seu costat, però de seguida va notar que ella s’enretirava.

—A mi —es va assenyalar a si mateix—, a mi em diuen Cèsar. El meu nom africà és Cap. Aixanti. —Es va colpejar el pit.

La Simaloi va insinuar un somriure.

—Aixanti, la teva tribu?

Ell va assentir.

—Però nosaltres no tenir bous —va dir.

Almenys això suposava. De fet, ignorava si els aixanti criaven bestiar a l’Àfrica.

—Llavors no lladres —va declarar la Simaloi amb serietat i molt satisfeta—. Perquè… tots els bous del món pertànyer massai. Regal de déus.

En Cap va pensar que sobre això hi hauria opinions dividides, però sempre succeïa el mateix quan es tractava de regals divins. Si per ell fos, la Simaloi podia quedar-se amb tots els bous del món. Estava content d’estar assegut al seu costat i protegit del plugim que queia al campament, com gairebé cada nit. No podia estar-se assegut al costat de la Deirdre sense que el dominés la seva passió, però al costat de la Simaloi… S’alegrava de la seva bellesa i tenia la sensació que ella feia que en ell creixés alguna cosa. Alguna cosa així com el desig de protegir-la que sempre havia sentit cap a la Bonnie. Però més intens.

Va esperar en silenci que la pluja amainés i després va deixar la Simaloi amb una breu salutació. Però tornaria a parlar amb ella. Potser podria ensenyar-li francès. Potser necessitava algú que s’ocupés d’ella. Oblidava que ja hi havia aquest algú. Ho va recordar dolorosament la tarda següent, quan va sentir la prèdica de l’Esperit, ja que aquella nit Ell havia escollit la Simaloi.

—Cada nit n’agafa una de diferent? —va preguntar en Cap malhumorat entre els seus veïns, quan en Macandal va desaparèixer dins la gruta amb la bonica massai.

La Simaloi va anar amb ell tan complaent com la jove del dia anterior, però no va mirar de forma tan triomfal al seu voltant. El favor d’en Macandal potser era un honor, però era evident que no era una alegria.

El jove que hi havia al costat d’en Cap va riure. Era un mulat nerviüt i més aviat curt d’estatura, que cridava l’atenció pels seus brillants ulls negres i els cabells molt arrissats. Es deia Michel i tots dos compartien una cabanya amb dos soldats més. L’allotjament al campament d’en Macandal no es diferenciava gaire del barri d’esclaus de la plantació, el menjar era pitjor fins i tot que a Roche aux Brumes. Al cap i a la fi, hi faltava la bona mà de la cuinera Charlene. Tot i així, la feina de cada dia s’ajustava més als gustos d’en Cap que forcejar amb les canyes de sucre. Els joves es dedicaven des de la sortida del sol fins a la posta a l’art de la guerra. Aprenien a disparar amb armes de foc i tècniques de lluita africanes amb pals i llances. En esgrima no destacava ningú de manera especial; fins i tot en el que es referia a carregar ràpid i disparar els mosquets, en Cap hauria pogut superar fàcilment l’instructor. Però es va contenir, orgullós de la seva prudència. Quan arribés el moment d’atacar la plantació, els mostraria a tots el que era capaç de fer, i així es distingiria davant qui importava: en Macandal.

De tota manera, la seva actitud cap al líder dels rebels podia veure’s enterbolida ja abans d’emprendre la primera batalla: a en Cap no li semblava bé que en Macandal agafés amb tanta naturalitat una dona que a ell li agradava.

—Les dones hi van com mosques! —va respondre en Michel a la seva pregunta—. Perquè el seu suc és benedicció. —Va somriure amb ironia—. Al poble sempre hi ha enuig quan Esperit parla. Les dones fer cua davant la seva cova. Aquí no molts casats, però en pobles cimarrons sí. Esperit ha de ser llavors bo i regalar mul a l’home. O sever i treure dona a la força…

—Pren les dones als seus marits? —es va sorprendre en Cap—. Amb violència?

En Michel va posar els ulls en blanc.

—Per a dona no necessitar violència. Totes les dones voler jeure amb Macandal, adorar-lo, engendrar els seus fills… Però Esperit sempre diu elles es queden amb els seus homes, tret si són molt, molt boniques. I homes també volen que elles quedar-se, però quan reben burro llavors contents de dona amb Esperit… —Va fer un gest obscè.

En Cap començava a entendre que les dones eren el punt feble del cap dels rebels. També ell havia gaudit podent escollir entre les putes dels ports. Si la Simaloi no estigués aquí… Va passar una estona més a les proximitats del temple fins que en Macandal va deixar sortir la massai i en Cap la va seguir fins a la cabanya. Va donar menjar als bous cereals i verdura que havia recollit al migdia i no va rebutjar l’ajuda d’en Cap.

—T’agrada… l’Esperit? —li va preguntar ell quan la Sima va encendre la foguera nocturna, per a la seva sorpresa amb bonyigues de vaca com a combustible.

Ella el va mirar amb ulls brillants.

—Sí! Oh, sí! Ell alliberar nosaltres. Ell donar terra i bous! Ell anar a matar tots els blancs! Tots! Jo odiar blancs! —La seva bonica cara es va contraure. Ho deia seriosament.

En Cap l’hauria agafat de la mà, però es va contenir. El dia abans l’havia espantat quan s’havia acostat només una mica més per protegir-se de la pluja.

—També aquest és el meu objectiu! —va declarar—. Tots nosaltres volem aniquilar els blancs. En Macandal no és l’únic!

—Però esperits parlar Macandal! —va afirmar la Simaloi.

En Cap va somriure.

—I a mi em parlen els mosquets! A mi em parla l’acer de la meva espasa, em parla la fulla del meu ganivet.

La Simaloi el va mirar meravellada.

—Aixanti, grans guerrers? —va preguntar.

El jove va assentir.

—Molt grans guerrers! —va confirmar—. I jo t’ho demostraré.

La plantació que constituïa el nou objecte dels atacs d’en Macandal es trobava a trenta quilòmetres a l’oest de Cap-Français, administrada per una família anomenada Delantier. Igual que a Nouveau Brissac, només cultivava cafè i canya de sucre, però la casa senyorial recordava més una fortificació que un castell. Si més no això li va semblar a en Cap quan va explorar amb una tropa de cimarrons armats els voltants de l’edifici de pedra. No, mèz Delantier no tenia interès per l’arquitectura recarregada i deien que tampoc no estava per a bromes. Fos com fos, a en Macandal li havia resultat senzill guanyar-se la confiança dels esclaus domèstics i del camp. Odiaven els seus senyors. Pel que semblava, els Delantier eren uns tirans de cap a peus.

En Cap no va experimentar ni un indici de mala consciència quan va penetrar violentament a la casa. Però un incident va posar en perill tota l’operació.

Els homes d’en Macandal van entrar a l’edifici per la porta de la cuina, guiats per un esclau domèstic. El pla preveia sorprendre els amos mentre dormien i matar-los al llit mateix. Els atacants van lliscar per les habitacions de servei, van arribar al menjador i van recórrer un passadís que donava a sales a dreta i esquerra. Un saló en el qual rebia les visites la senyora de la casa, la sala dels cavallers, d’on sortien uns sons ofegats quan els homes van passar per allà.

En Cap i els altres es van aturar de cop quan van sentir els gemecs rere la porta tancada. Van començar a distingir també paraules. Una noia plorava i suplicava.

—No, mèz, si us plau, no… Si us plau, no, monsieur… jo… Mamen! Papa! —La noia demanava ajuda desesperadament. Devia tractar-se d’una esclava.

En Cap i els altres es van mirar alarmats i es van preparar per irrompre a l’habitació. Cap d’ells no va vacil·lar. Tant els feia quins fossin els plans originals, el primer era alliberar la noia. I el propietari de la plantació, a qui ja tenien vist, pel que semblava també era allí…

Però, abans que poguessin atacar per sorpresa, l’esclau que els conduïa va perdre el domini de si mateix.

—Janine! —va cridar, precipitant-se a la porta—. Aquest porc! Aquest porc té la meva filla… Janine, aquí està papa! —Desesperat, va obrir la porta de bat a bat.

L’home fornit que estava traient la roba a una nena negra d’uns catorze anys va fer mitja volta. En un tancar i obrir d’ulls, va agafar una de les espases que penjaven a la paret de la sala dels cavallers i la va enfonsar sense més ni més en el criat que s’abraonava sobre seu. Un instant després, abatia un dels sis negres corpulents que van irrompre a l’habitació. Els homes d’en Macandal anaven armats amb matxets i els utilitzaven amb molta destresa. Però poca cosa podien fer contra un espadatxí experimentat.

En Cap va empènyer a un costat el sergent que dirigia la tropa. Amb permís d’en Macandal havia conservat el sabre de l’Oublier i ara estava preparat per barallar-se.

—Jo me n’ocupo! —va declarar, lacònic, plantant-se davant de l’hisendat, que retrocedia cap a un racó alhora que esgrimia amenaçadorament l’arma contra els negres. La noia es va inclinar gemegant sobre el cos del seu pare agonitzant—. Vosaltres pugeu i acabeu amb l’esposa d’aquest canalla. Delantier, suposo. —Va fer, burleta, una reverència davant l’hisendat, però la seva cara va conservar l’expressió dura.

Els altres negres es van dirigir a les altres habitacions de la casa. En Cap s’havia mostrat molt decidit i la majoria d’ells coneixien la seva història: era un pirata i el consideraven plenament capaç d’ocupar-se de l’hisendat.

En Delantier va atacar primer, però en Cap va contraatacar hàbilment. De fet, jugava amb l’hisendat com el gat amb el ratolí. Si bé l’home posseïa una bona formació en esgrima, no tenia tanta pràctica com en Cap en situacions compromeses.

El negre el va entretenir, volia que sués abans d’anar a l’encontre del seu Creador. En lloc d’abatre’l d’un sol cop d’espasa, li va anar fent petites ferides. Una cruel venjança pel criat, per la Janine i, segurament, per moltes altres noies. Que l’hisendat sentís ara també els crits de la seva dona i dels seus fills, als quals en aquest moment els cimarrons liquidaven a cops de matxet a la planta de dalt. Solien matar ràpid i sense soroll, però quan els criats domèstics odiaven especialment els seus senyors, a vegades l’assalt es convertia en un bany de sang. Aquesta vegada va arribar al seu apogeu quan els mossos i les serventes van arrossegar la senyora de la casa donant-li fuetades fins a dalt de l’escala que donava al vestíbul, on en Cap havia tret el mèz. El negre li va enfonsar el sabre al cor en el mateix instant que els esclaus domèstics tallaven el coll de l’esposa i baixaven les escales cridant alegrement. Els guerrers salvatges havien deixat els blancs en mans dels servents i estaven ocupats recollint el botí. Poc després van baixar les escales carregant uns sacs plens. Els saquejadors no van perdre gaire temps registrant la casa, ja que el personal domèstic sabia molt bé on es guardaven les joies i els diners.

En Cap va netejar el seu sabre en una catifa molt luxosa i el va tornar a embeinar.

El cap de la tropa li va dirigir un somriure.

—Marxem? —va proposar. Era evident que sentia respecte per aquell negre gegant després d’haver-lo vist acabar amb el senyor de la casa—. Tu ja estàs a punt, oi? —Va llançar una mirada a l’esventrat Delantier.

En Cap va assentir.

—Aquí sí —va respondre—. Però m’agradaria passar pels estables. Necessito un… un cavall.

—Els homes del tinent Jean ja s’encarreguen dels cavalls —va respondre el sergent.

Quan els homes d’en Macandal assaltaven una plantació, es distribuïen en dos grups. Mentre un aniquilava els propietaris de la plantació i registrava la casa, els mossos de quadra conduïen l’altre grup als estables perquè agafessin els cavalls i les selles de muntar. Convenia que les dues operacions fossin simultànies i el saqueig s’efectuava amb rapidesa.

En Cap va somriure a l’home.

—D’acord. Però jo… jo en realitat necessito un parell de bous.

No va resultar fàcil trobar els bous de la plantació Delantier, ja que molts pocs hisendats tenien animals de treball. Però els esclaus els van informar que hi havia dues parelles de bous a la premsa de canya de sucre. El superior d’en Cap va rondinar una mica perquè tot això demorava l’operació. En Cap, en Michel i un llibert familiaritzat amb bous es van oferir a fer una marrada i arribar després amb els animals. Era un risc, però, al capdavall, el mateix Esperit l’havia corregut quan havia manllevat els bous per a la Simaloi…

De fet, el robatori dels animals va transcórrer sense contratemps, només la fugida amb ells va posar la seva paciència a prova. Eren lents i cabuts. No obstant això, a l’alba, en Cap per fi es va presentar orgullós a la cabanya de la Simaloi.

La jove es va refregar els ulls somnolents sense poder-s’ho creure.

—Tu… bous?

En Cap li va dedicar un somriure ufanós.

—No, jo no tinc bous —va dir amb gravetat—. Però tu saps que sóc aixanti. Els bous són dels massais, jo només te’ls torno.

La cara de la Simaloi es va il·luminar.

—Tu gran guerrer! —va exclamar, i va portar els animals amb els altres.

En Macandal devia estar informat de l’assumpte dels bous, però no ho va esmentar quan més tard va convocar en Cap i el va ascendir a tinent. D’aquesta manera se saltava uns quants graus, però a ningú no li feia res. En Cap s’ocuparia de la instrucció dels homes en el maneig de l’espasa i en el futur ell mateix dirigiria els assalts.

—En farem molts? —va preguntar—. No creus que els hisendats demanaran ajuda a l’exèrcit?

En Macandal va riure.

—Ja fa temps que ho han fet. Fes-me cas, Cèsar, ja hem lliurat les nostres batalles. Allà a sota —va assenyalar els boscos del turó— es podreixen centenars de casaques blaves i vermelles… i qui les vestien!

—Però si ara ataquem més plantacions… No m’entenguis malament, no vull escapolir-me, però voldria saber més… —En Cap sentia curiositat per conèixer l’estratègia d’en Macandal, per al dia de l’últim combat del qual tothom parlava.

—Ets un home intel·ligent, Cèsar. I tens raó. Sí, reforçaran les seves tropes. Demanaran reforços a França, perquè el contingent que els queda aquí ara és inferior en nombre a nosaltres. I sí, enviaran un gran exèrcit des de la metròpolis. Però tot això requereix temps. No ho aconseguiran abans de les festes de Nadal, abans del naixement del seu Messies. I quan arribin aquestes noves tropes, trobaran un país sumit en el caos, plantacions desertes, els últims hisendats encara vius amb molt pànic. Els donarem l’estocada final i veurem com els blancs es barallen per les últimes places lliures als vaixells per abandonar L’Espanyola!

En Macandal havia parlat enfurit, amb el mateix to imponent que adoptaria quan exposés el seu pla a tots els seus seguidors. En Cap es va inflar d’orgull en saber que era el primer de saber-ho.

—Així que per Nadal? —va preguntar.

En Macandal va assentir.