5

El mèz Oublier va cavalcar tres hores rumb al sud-est marcant un pas infernal. En Cap i els altres esclaus van haver d’avançar gairebé tot el temps trotant per anar al ritme del cavall. Havia passat una corda per la cadena de la mà del primer home de cada grup i els conduïa, uns a la dreta i els altres a l’esquerra de la seva muntura, com si portés gossos o un cavall de relleu lligats amb la corretja. Els homes havien de posar molta atenció per no caure. Tots eren forts i estaven acostumats als esforços físics, però no era senzill anar corrent a un ritme regular i encadenats. Les argolles de ferro els escorxaven, a més, els turmells. Al migdia, quan l’Oublier es va detenir un moment i va repartir una mica de pa, formatge i aigua, tots tenien ferides sagnants. No obstant això, el blanc va continuar endavant.

—No ens trauran mai les cadenes? —va preguntar en Cap a en Pierrot, que semblava un esclau amb més experiència—. Ni per treballar?

En Pierrot va sacsejar el cap.

—Sí, treure —va respondre—. Si deixar, llavors tallar menys canya, entens? També treure al barri d’esclaus de la plantació. Però aquest mèz t’esprem com una llimona. Ningú no sap quina idea tenir ell…

L’Oublier intentava fatigar els seus nous treballadors. Precisament els que eren rebels havien de comprovar el que els esperava si no es comportaven bé. El dia va ser llarg i fatigós, i en Cap es va alegrar quan, després d’una altra hora de marxa, van albirar les cabanyes de la plantació Roche aux Brumes.

Ja havien passat primer per davant del monumental edifici amb columnes i escalinata de marbre que era la mansió. Es trobava en un turó que s’elevava per sobre de la vall on hi havia la major part de la plantació. Així que aquí vivia l’Oublier? En Cap es va sorprendre una mica que ni tan sols passés breument per la casa per saludar la seva família abans de deixar els nous esclaus al seu barri, que es trobava en una espècie de bosquet: no s’havien talat totes les palmeres i les falgueres que creixien en el lloc perquè fessin una mica d’ombra a les cabanyes, unes precàries construccions de fusta i tova ni tan sols emblanquinades.

Al voltant de l’assentament hi havia unes quantes cases més sòlides en les quals devien allotjar-se els vigilants. No semblaven gaire més confortables que les dels esclaus, però, naturalment, cadascú tenia el seu habitatge i no havien de compartir l’espai amb els negres. Les cases formaven un cercle al voltant de les cabanyes dels esclaus, cosa que en facilitava el control. Per descomptat, els homes no devien estar tota l’estona vigilant, però els esclaus sabien que per deixar el barri havien de passar entre les cases dels vigilants, proveïdes d’un ampli porxo sota l’ombra del qual hi podia haver algú assegut còmodament mirant el camí.

En Cap de seguida se’n va adonar, i també en Pierrot, tot i la fatiga. Tots dos es van alegrar quan per fi van poder seure a terra, davant la cuina central per als esclaus, un edifici obert en el qual, sobre un gran foc, bullia una cassola.

—Aquesta nit dormireu aquí —va indicar concisament l’Oublier sense fer cap gest de treure’ls les cadenes—. Si plou, us podeu refugiar a la cuina. I demà, després de la feina, us feu unes cabanes… Una ja està construïda, així que demà a la nit quatre de vosaltres disposareu d’una llar ben confortable. Els quatre que hagin treballat millor. Bé, ara mengeu alguna cosa, dormiu i demà ja veurem qui posa més plançons.

Dit això, va deixar els homes al seu aire i, per a sorpresa dels nous, va dirigir el cavall a una de les cabanes dels vigilants en lloc d’anar a la casa principal. No era l’Oublier el seu nou backra o mèz, com l’anomenaven allà?

En Pierrot pensava en altres coses.

—Plançons? Probablement volen ampliar plantació. I amb canya de sucre, germà, no amb tabac. Merde. Treballs durs tots dos, però canya de sucre més.

En Cap va assentir. No sabia res de tabac, però coneixia les plantacions de canya de sucre de Gran Caiman. Van acudir a la seva ment vagues records del seu pare. Els camps infinits, els camins polsegosos flanquejats per tiges més altes que un ésser humà. La verdor ondulant a través de la qual la Máanu l’havia portat abans de viure en l’ensorrat i brut barri dels esclaus on habitava el seu pare. La malaptesa amb què els seus progenitors s’havien saludat: després d’un any de separació els resultava difícil mostrar-se afectuosos. Però en Cap havia admirat l’Akwasi, havia alçat els ulls cap a aquell negre enorme de musculatura formidable que a les festes de Nadal començaria a explicar històries. De Nanny Town, de revoltes, de llibertat… de fugides.

—Així que amplien la plantació —va reflexionar en Cap, alhora que pensava de quina manera això podria influir en les possibilitats de fugida. Li hauria agradat saber si els terrenys desbrossats recentment estaven a la vora de la selva. Si era així, llavors seria molt fàcil desaparèixer—. D’aquí la desena de nous esclaus i quatre més per substituir els vells. Què els devia haver passat, als homes que dormien a la cabana ara desocupada?

—Doncs què vols que passar? Són morts —va informar concisament l’esclava vella i grassoneta que els servia uns grans bols de guisat, juntament amb un ungüent per als turmells escorxats—. Un d’accident, arbre caure. Dos de febre… aquí molta febre, molta humitat… —El barri dels esclaus estava ubicat en una fondalada per sota de la casa senyorial i el terra era pantanós. En Cap espantava per enèsima vegada les mosques de la nafra en carn viva del turmell. Calor i humitat, un clima ideal per a tota mena d’insectes i altres animalons. El barri dels esclaus també devia ser un paradís per als mosquits—. I un penjat, perquè intentar escapar-se del vigilant.

—Per això penjat de seguida? —va preguntar sorprès en Pierrot—. Un esclau de camp? Encara jove? És molt car!

La cuinera va arronsar les espatlles.

—Això no important per a mèz Oublier i nou mèz de casa. Va dir paraules rares: important donar exemple. Perquè altres no imitar… —A la seva boca va aparèixer un somriure ple d’amargura.

—Llavors, el mèz Oublier no és el propietari? —va voler saber en Cap.

La dona va negar amb el cap.

—No. Mèz Oublier vigilant cap. Ara nou mèz casar amb filla del vell. Vell mèz mort… —va sospirar com si ho lamentés.

—I de què és la plantació? —va inquirir en Pierrot—. Mèz Oublier dir canya de sucre. Però aquesta és terra de cafè, no?

La dona li va donar la raó.

—Aquí les dues coses. Vell mèz només tenir cafè, però el jove plantar també canya de sucre. Per això desbrossar terreny nou i un arbre caure al cap del pobre Jimi. —Feia la impressió que apreciava l’esclau mort en l’accident. La dona es va persignar mentre parlava d’ell. Després va indicar al grup que s’arrecerés sota el sostre de la cuina—. A la nit sempre ploure. Millor venir ara aquí…

Tenia tota la raó. Mentre el sol es ponia va caure un xàfec que gairebé va inundar el barri dels esclaus. En Cap va prendre consciència de cop que instal·lar-se en una cabanya era imprescindible. En arribar havia pensat que no li faria res dormir al cel ras, però era evident que l’aigua es colava en qualsevol edifici que no estigués tancat. El terra de la cuina oberta es va inundar de seguida. Per empitjorar les coses, també es van desbordar les latrines que, per raons desconegudes, estaven enmig de l’assentament i no fora. Els homes van lluitar tota la nit contra la humitat i un fang pudent.

Al matí tot això va atraure milers de mosques que voleiaven al voltant del menjar. Així i tot, ningú no es moriria de gana. Mitja dotzena de cuineres, dirigides per la grassoneta esclava que havien conegut la tarda anterior i a la qual tots anomenaven Charlene, proveïen generosament els negres de farinetes de mill, arròs i mongetes amb pa àzim.

Els vigilants menjaven en una taula a part, només per a ells sols, gaudien de fruita i carn i a aquelles hores ja vigilaven els esclaus.

—Ells no poder sentir el que nosaltres dir —va xiuxiuejar la Charlene als nous—. Però fer com sí. Jo creure que mèz Oublier té delator. Així que compte.

En Cap es va preguntar si en totes les plantacions hi havia tanta por o era que s’havia topat amb un hisendat molt caut i uns vigilants molt malparits. Va intentar recordar el que la Deirdre explicava sobre la plantació on havia nascut. No era gaire cosa. Ell no havia volgut escoltar res sobre l’esclavitud que ella, a més, justificava, i havia tingut millors coses sobre les quals parlar o fer simplement. En les històries de la Deirdre mai no s’esmentaven delators. A casa dels Dufresne, els servents no vivien en un estat de terror permanent.

Malgrat tot, l’Oublier va permetre que per fi traiessin les cadenes als esclaus nous. En Cap se sentia com alliberat quan es va encaminar cap als camps al costat d’en Pierrot i uns quants esclaus més que havien d’instruir els nous. Aquest dia, el mateix Oublier va supervisar els nouvinguts. Quan s’acostava enfilat dalt del cavall, el fuet colpejava a qui treballés a poc a poc.

El camp dels plançons es trobava a ple sol. Tampoc durant la pausa no era possible trobar-hi cap ombra; després de desbrossar el terreny no hi quedava cap arbre.

—Igual no gaire pausa —va assenyalar en Pierrot, quan en Cap l’hi va comentar—. Només migdia. Menjar de pressa i després seguir…

L’enorme i inquiet negre va demostrar que havia nascut en una plantació de canya de sucre. Per això no li resultaven estranys els mètodes de treball, encara que en els últims anys havia estat en una plantació de cafè. Va explicar ràpidament a en Cap i els altres esclaus nous el que s’esperava d’ells.

Abel, el més jove del grup d’en Cap i fort com un ós, treballava com un berserker. A la velocitat del llamp, tallava plançons i els introduïa amb fermesa a la terra; estava decidit a caure bé a l’Oublier. No obstant això, no havia entès com era el mètode. Tal com en Cap havia suposat el dia anterior, el jove era bastant babau i ni tan sols sabia comptar. Fos com fos i portat pel zel, tallava massa la tija i l’enfonsava massa a la terra. No havia entès la indicació que cada plançó havia de tenir almenys tres «ulls», nusos, a partir dels quals es desenvoluparien després els nous brots.

En Pierrot ho va veure al migdia. En Cap i ell no havien treballat tan de pressa però havien introduït els seus plançons a la terra amb un ritme regular. Segur que no obtindrien el millor resultat, però tampoc no estarien morts de cansament a la nit.

L’esclau experimentat va fer un apart amb el jove.

—Abel, ho sento, però tu fer merde. Tenir que tornar a començar des del principi. Vigila no et vegi el mèz, o ell castigar…

L’Abel podria recuperar tota la feina mal feta fins a la nit, però ja no guanyaria el reconeixement del cap. Això, almenys, sí que ho va entendre. El noi es va enfadar.

—Jo fer bé! —va assegurar—. Fer com ensenyar capatàs. Tu tenir enveja perquè jo més ràpid…

En Pierrot es va posar les mans al cap.

—No, Abel. Jo el teu amic. No haver vist abans. Però saber que tu plantar malament.

Es va disposar a donar-li més indicacions, però l’Abel ja havia abandonat la postura ajupida amb què tots treballaven, s’havia posat dret i corria cap al mèz Oublier.

—Mèz, aquell dir jo fer malament. Jo plantar molt sucre. Vine i veure!

En Pierrot va dirigir la mirada cap a en Cap quan el vigilant inspeccionava el treball de l’Abel. Com era d’esperar, va reaccionar colèric.

—És que no pots posar atenció, negre de merda? Però què m’han colat aquí! Una meitat de rebels i l’altra meitat de babaus!

El fuet va caure sobre l’esquena despullada de l’Abel, que va gemegar i va començar a queixar-se.

—Però… però mèz, jo voler fer bé. Jo preguntar, jo…

—I quin és el negre que tot el matí ha estat veient la merda que has fet? —L’Oublier va deixar vagar la mirada amenaçadora entre els homes.

L’Abel va assenyalar tremolós en Pierrot, que va sospirar.

—Cap, recorda’m no fer més bones accions… —va dir entre dents quan l’Oublier el va colpejar tres vegades amb el fuet.

L’Abel havia rebut cinc fuetades i es disposava a corregir plorant la feina del matí.

—Podries haver evitat aquesta pallissa —li va xiuxiuejar en Cap—. Considera-ho una lliçó. Ets negre, noi! Nosaltres som els teus amics, no el mèz!

Un dels treballadors més antics de la plantació, que havia estat ensenyant els homes abans, va sentir aquestes paraules i va mirar en Cap de reüll. El jove li va respondre amb arrogància. Potser s’arriscava que l’home el delatés, encara que ignorava què hi havia de prohibit en el que acabava de dir. Però, fins i tot, si l’Oublier el fuetejava, no pensava mossegar-se la llengua!

No va passar res més, la resta del dia va transcórrer tranquil. Per a en Cap i els altres homes va ser una mena de malson, els feia mal l’esquena, els braços els pesaven i el nombre de plançons que s’havien de sembrar no semblava acabar-se mai. I això que el trasplantament de la canya de sucre no devia ser la tasca més fatigosa. En Pierrot els va explicar que seria més cansat tallar les canyes dures i d’uns quants metres d’altura. Però el sol martiritzava els homes; en Cap no recordava haver patit mai una calor així, tot i que havia crescut al Carib i havia treballat durament. En Pierrot va corroborar la seva opinió.

—Aquí humit. Camps i poblat en fondalada. Totes nits pluja, el terra mai sec, per això més calor…

En Cap va entendre a què es referia. L’aire estava carregat d’humitat i semblava que es respirava aigua i que la suor no s’assecava mai. Això potser era positiu per a les plantes, però als homes els matava. En Cap va recordar els dos esclaus que havien mort víctimes de les febres. Havia d’anar-se’n d’aquell lloc, abans que fos massa tard.

Malgrat tot, aquella nit cap dels nous no va pensar a fugir. L’única cosa que en Cap anhelava era menjar i descansar. Almenys, ara sí que hi havia ombra. Quan el sol es va pondre, l’Oublier va reunir els homes perquè tornessin a les cabanyes. Abans d’iniciar la marxa, va inspeccionar breument la feina de cadascú i va assenyalar els quatre afortunats que no haurien de construir-se una cabanya aquella nit. En Cap, en Pierrot i l’Abel no estaven entre ells.

—I com es construeix una cabanya? —va preguntar en Cap, resignat, mentre s’arrossegava al costat d’en Pierrot cap al barri dels esclaus.

El seu amic el va mirar arrufant les celles.

—D’on venir tu? —va preguntar sorprès—. Tothom saber construir una cabanya!

En Cap ho ignorava, però de totes maneres els homes havien de formar grups de quatre per aixecar la cabanya i ell es va unir amb en Pierrot. L’Abel va trotar rere seu, cosa que no va agradar a en Pierrot.

—No voler per aquí. Només donar problemes! —va protestar.

En Cap va arronsar les espatlles.

—Algú ha d’ocupar-se d’ell —va contestar—. Si ningú el vigila, el mèz el matarà abans que hagi entès el que ha de fer aquí.

En Pierrot va sospirar, però va haver d’admetre que amb l’Abel s’havien procurat el millor dels vuit nous esclaus restants. L’Abel va col·locar en un tancar i obrir d’ulls les pilastres angulars, els altres només van haver d’ocupar-se que també estiguessin disposades en angle recte en relació amb la resta. A continuació en Cap va mesurar la cabanya i va vigilar que el terra fos regular i els murs s’aixequessin verticals. Les cabanyes dels esclaus del Carib no es componien del tot de pedra, sinó que les parets es construïen només fins a l’altura del maluc. A partir d’allà s’utilitzava fusta i els espais entre els puntals que sostenien la coberta s’omplien amb tova, que, en general, solia assecar-se de pressa al sol, però en aquesta part de l’illa trigaria més a causa de la humitat.

Preocupat per això, en Cap va pensar en altres materials de construcció mentre aixecava les parets. Que la cabanya estigués acabada aquella nit era una utopia, encara que el grup treballava de pressa. En David havia estat el més lent al camp. La seva esquena presentava gairebé tantes estries com la d’en Pierrot, però en David no tenia cap acte de rebel·lia en el seu passat. I parlava francès gairebé a la perfecció.

—Zero —va contestar quan en Cap li va preguntar per les possibilitats de fuga—. D’aquí no se surt. Però jo m’ho prenc amb calma. No faig més del que em correspon. I m’agraden les noies. Segur que aviat en trobaré alguna.

En Cap va somriure interiorment, encara que havia d’admetre que en David era un noi de bon veure. La seva pell era una mica més clara que la de la majoria dels esclaus, tenia uns ulls castanys afables i rodons, i una boca sensual i de contorn elegant. A més, va demostrar ser un bon músic. Va entretenir els homes mentre construïen la casa, alternant els aires religiosos amb les cançons de taverna, que entonava amb una veu harmoniosa. Va aconseguir que les cançons religioses semblessin sons populars i que sonessin realment importants en cantar-les. Quan li posaven un pal a la mà sempre trobava una cosa en la qual percudir.

Al principi, en Pierrot i en Cap estaven una mica malhumorats perquè temien que la construcció avancés més lentament, però va succeir el contrari. En David marcava un ritme lleuger i la feina es realitzava amb més facilitat. Ja en el transcurs de la primera nit, es van reunir davant la seva cabanya unes noies. Primer van xerrar entre rialletes tímides amb en David, després amb els altres homes, i no van trigar a ajudar-los. Les esclaves que treballaven a la cuina els van portar fruita manllevada de la taula dels vigilants. Tres noies es van oferir a tallar palmes per a la coberta de la cabanya, dues van seure a la vora de l’obra i van trenar unes estoretes de dormir per als homes. En l’obra dels altres quatre esclaus no hi havia tant moviment, però tampoc no hi havia ningú com en David captivant les noies.

La nit següent es va vantar davant d’elles de tres noves cicatrius que devia al fuet de l’Oublier en el seu segon dia de treball. Tots els nous havien treballat amb més lentitud que el dia anterior, ja que havien passat mitja nit construint les cabanyes, però en David havia baixat el seu rendiment al mínim. Les noies el van victorejar per la seva resistència passiva.

—Com si fos el vell Macandal en persona —va observar en Pierrot sacsejant el cap. En David era un mestre a l’hora de presentar-se com algú que lluitava per la llibertat.

—Encara no m’has explicat qui és aquest Macandal! —va insistir en Cap, esperant resposta aquesta vegada.

—Més tard, a la cabanya —li va xiuxiuejar en Pierrot, i quan es van desplomar esgotats sobre les estoretes, li va explicar tot el que sabia sobre el rebel.

En Cap ho va escoltar amb atenció. Per primera vegada des que l’havien empresonat va deixar de sentir-se abandonat i sense esperances quan es va adormir. Es trobava en una cabanya encara sense sostre, però entre quatre parets altes. Havia de trobar aquest Macandal i unir-s’hi! Només d’aquesta manera podria venjar-se de tot el que els blancs li havien fet a ell i el seu poble!