3

Quan ahir van quedar amb la Natsuki per anar avui als Hamptons, encara no tenia la més mínima idea de com li diria que volia posar fi a la seva relació. Ni tan sols sabia si volia acabar-la de veritat. Des que havia tornat de Barcelona que es veien menys. Ell s’havia mostrat esquerp, ocupat en reunions, exposicions, tràmits de divorci, recerques d’apartament i trasllats, però tot això no semblava descoratjar la Natsuki, que mantenia la mateixa il·lusió i efervescència contagiosa de sempre. En Pol pensa que, més enllà d’una qüestió de caràcter, és una qüestió de joventut. La força i l’energia que desprèn, les ganes de viure, la rapidesa amb què canvia de plans quan ell li posa excuses per esquivar els que ella ha ideat… Al principi, tota aquesta vitalitat i aquest nervi l’eixorivien, el renovaven, l’activaven; però des que havia tornat de Barcelona que ja no el feia trobar millor, sinó més aviat al contrari. Ara, per contrast, se sentia més vell, més abatut, més deprimit. Deixar la relació amb la Natsuki potser no el faria sentir millor; de fet, sabia que la trobaria a faltar tan bon punt la veiés marxar, però tampoc tenia cap ganes d’allargar una història de la qual ja havia començat a veure el final.

Fa més d’una hora que la Natsuki ha agafat l’autobús cap a Nova York, i en Pol segueix assegut a la platja dels Hamptons on s’han acomiadat. Han arribat a mig matí i han parat a prendre un cafè al Beth’s, un dels pocs establiments oberts a mitjan gener. Després han anat cap a la platja i han fet una passejada fins al far. Durant els tres quarts d’hora que han estat caminant han parlat poc, a diferència d’altres vegades que han fet aquell mateix recorregut; el vent els feia caminar arrupits, a pas lent, amb la mirada fixa a terra o al mar. En Pol estava segur que la Natsuki ja intuïa que aquella era la darrera vegada que eren allà junts, l’última excursió que feien fins al far, i d’aquí el seu silenci i aquella recança que surava en l’ambient. Però el silenci d’ella no era més que la preocupació pel silenci d’ell, i la recança de l’ambient la creava la visió del far solitari, del cel de plom, del mar embravit. La reacció de la Natsuki quan ha sabut que volia posar fi a la seva relació ha estat de sorpresa. Li ha preguntat si havia fet alguna cosa malament, si volia tornar amb la Sophie, si havia conegut algú altre. No ha entès que totes aquestes preguntes tinguessin una resposta negativa i ha insistit que li donés un motiu per trencar la relació. En Pol no l’hi ha sabut donar. Ella no ha volgut tornar amb ell a Nova York, ha preferit marxar amb l’autobús.

La platja és deserta; els locals turístics vora el mar, tancats, amb les persianes abaixades i els tendals recollits; el poble, tranquil i buit, tan diferent del bullici insuportable de l’estiu. Podria viure als Hamptons tots els hiverns. De fet, té llogat l’apartament de Quogue fins a finals de març. Cada dia podria seure a la platja com fa ara. L’Agnès li va escriure que li feia basarda l’abisme del mar, però ell, en canvi, s’hi sent atret. Això els diferencia: ell podria contemplar oceans tota la vida. A les sis té una cita concertada per veure un apartament al Village, però potser truca a l’agència per anul·lar la visita. L’hotel li proporciona un estat de provisionalitat que no li desagrada, és un altre no-lloc on se sent segur, i la idea d’estar en trànsit, de poder virar segons bufi el vent, li ofereix una tranquil·litat que feia temps que no sentia. El fred li comença a calar als ossos, el cel s’ha tornat cada vegada més fosc i sembla que està a punt de descarregar un bon xàfec. S’aixeca i marxa de la platja. Encara té un bon tros de camí, per arribar al poble. Seurà en algun restaurant buit, demanarà una copa de vi negre i alguna cosa calenta per menjar. Fa dues hores que ha vist marxar la Natsuki i no aconsegueix deslliurar-se de la recança que encara sura en l’ambient.