1

Igual que els dies anteriors, l’Àngel ha estat tot el matí ficat a la biblioteca del Museu Arqueològic, i ja li sembla que pertany més a l’edat de ferro que al segle XXI. Encara li queden dos estudis per revisar, però s’hi posarà a la tarda. S’acomiada de la bibliotecària, que durant aquests dies li ha facilitat tots els llibres, articles i informes que tenia a l’abast, i baixa al vestíbul. A fora, connecta el mòbil, camina a poc a poc fins al Museu Nacional d’Art i seu a les escales que hi donen accés. Uns turistes s’hi fan fotografies inclinant la càmera en contrapicat per intentar captar la monumentalitat de l’edifici. No té gaire temps per dinar, però pensa que menjarà qualsevol cosa en algun bar proper i segueix assegut mirant la panoràmica de Barcelona que s’estén als peus de Montjuïc, des de la plaça d’Espanya fins al Tibidabo. Aquest cop sí, que se’n sortirà. Només necessitava una setmana de festa per tancar-se a la biblioteca i donar l’embranzida definitiva a la seva idea. A finals de setmana podrà tenir un esquema més o menys decent del projecte de tesi per presentar al tutor. Fa massa anys que hi dona voltes i sap que si no aconsegueix sortir-se’n ara, ja no ho farà mai. Ha decidit que se centrarà en els assentaments del Priorat i les Terres de l’Ebre: el Calvari del Molar, la Ferradura d’Ulldecona i, potser, Sant Jaume d’Alcanar. La documentació sobre l’organització social de les comunitats protohistòriques a Catalunya no és tan extensa com ell voldria i li fa por precipitar-se com l’altra vegada. «La seva proposta de tesi, Sr. Rius, és de les més apassionants que he llegit mai —li va dir el seu tutor—, llàstima que no sigui possible demostrar pràcticament cap de les seves hipòtesis. Investigui, analitzi, compari, provi. Això és l’únic que compta».

Observa el trànsit dens de la plaça d’Espanya, la filera de taxis grocs i negres davant de l’hotel Plaza. Li ha costat molt centrar-se únicament en allò que pot investigar, analitzar, comparar i provar, però aquesta vegada ha estat molt estricte amb si mateix i no ha deixat que cap hipòtesi fantasiosa se li coli en el projecte. El mòbil li comença a sonar a la butxaca de l’abric. És l’Olga, del museu, que l’ha anat a buscar a la biblioteca i no l’hi ha trobat: que on s’ha ficat, que ella havia pensat dinar per allà, que si vol que dinin junts. Però ell li diu que no pot, que ha de fer uns encàrrecs abans de tornar a la biblioteca i té el temps just. Penja i segueix assegut a les escales. Al matí feia un dia assolellat, però ara han aparegut uns núvols grisos a la banda del Tibidabo.

Arran de l’exposició de ceràmica àtica que han muntat a l’Arqueològic, la seva relació amb l’Olga s’ha anat fent més estreta gairebé sense adonar-se’n, i ara ella li truca per dinar i per anar al cinema, mentre l’Àngel comença a sentir un nus a la boca de l’estómac que l’obliga a dir-li que ha de fer uns encàrrecs o que ja ha quedat amb algú, perquè no té cap intenció que la relació amb ella vagi més enllà del museu. L’exposició de ceràmica es va inaugurar fa un parell de dies. Tot va anar bé i hi va assistir prou gent. Havien fet molta publicitat. Banderoles i cartells en algunes marquesines d’autobús amb la imatge del Crater de l’infern, una peça de ceràmica de figures roges, probablement del segle VI a. C., que els ha cedit el Museu Britànic de Londres.

S’aixeca i s’encamina cap a la plaça d’Espanya, lluny dels llocs on sap que l’Olga i els altres van a dinar. Al vespre ha de pensar a escriure a en Pol per parlar-li de l’exposició. Li explicarà que tot va anar molt bé, fantàstic; potser exagerarà una mica i tot. Passa per davant de les fonts de Montjuïc, observa l’aigua quieta, estancada. Els núvols grisos que hi havia a la banda del Tibidabo s’han anat fent espessos i negres. A la tarda plourà.

Quan arriba a casa al vespre, es posa davant de l’ordinador. Fa temps que ha adaptat com a despatx l’habitació que ocupava en Pol quan compartien pis. Se les van rifar a sorts i a en Pol li va tocar la que donava a la Gran Via, que és una mica sorollosa, però també la més gran i la que té més llum. Obre el correu electrònic per escriure-li sobre l’èxit de l’exposició i alguna cosa més que li ha vingut al cap durant la tarda, però finalment no ho fa, perquè a la safata d’entrada se li descarrega un missatge del seu amic.

L’Àngel llegeix el correu un parell de vegades, però el missatge és prou clar i no es presta a malentesos. Fa unes setmanes en Pol ja li va explicar que la seva germana havia parlat amb uns compradors interessats en el pis del seu pare i que potser hauria de venir a Barcelona properament. Aixeca la vista de la pantalla i mira la fotografia que té penjada a la pissarra del davant, al costat d’uns quants pòstits: ell i la Laura a la festa del seu aniversari de l’any passat, ella somrient, ell a punt de bufar les espelmes clavades al milfulls. S’aixeca i s’acosta a la finestra. A fora plou. Les llums dels cotxes i dels fanals es reflecteixen a l’asfalt mullat, i el nom d’una sala de festes, a l’altra banda de la Gran Via, brilla amb lletres de neó roses.

«A casa hi tinc una màquina màgica. Si hi tires una moneda, en surt una joguina», li havia dit una veu darrere seu mentre eren a la fila per entrar a l’aula de primer de bàsica. I ell, que llavors ja tenia una fe que no ha perdut mai, va convèncer la seva mare perquè el dissabte a la tarda el deixés anar a casa del nen nou de la classe. La família d’en Pol s’havia instal·lat en un pis no gaire lluny d’on tenia la merceria la mare de l’Àngel, i una clienta ja li havia explicat que l’home era metge, el doctor Fontana, que havia començat a visitar a l’ambulatori, que la dona semblava força més jove que ell i que tenien un nen de l’edat de l’Àngel i una nena un parell d’anys més petita. Perquè a la botiga de la seva mare, tard o d’hora, s’acabava sabent tot. L’Àngel va anar, doncs, a casa d’en Pol amb un duro a la butxaca que havia sacrificat de la paga que cada setmana li donaven per comprar un sobre de cromos de la sèrie V. Per això es va quedar amb un pam de nas quan va veure que la màquina màgica no era més que una guardiola en forma de caixa que s’empassava la moneda amb avidesa però no escopia cap joguina. Com a compensació per les il·lusions frustrades i, sobretot, pel fet d’haver-se quedat sense cromos aquella setmana, en Pol li va oferir el seu àlbum complet perquè triés un dels cromos que li faltaven. Va escollir el de la Jane Budler, que interpretava la líder alienígena, enfundada en l’uniforme vermell, amb la mirada entre múrria i desafiant, una mà a la cintura i l’altra empunyant una arma. Era un dels cromos més difícils de trobar, perquè no sortia mai als sobres que venien al quiosc. Vint anys després, quan van anar a compartir aquell pis de la Gran Via, que havia estat dels avis de l’Àngel i que els seus pares els havien llogat per un import simbòlic, van aparèixer els col·leccionables de V entre les coses del trasllat. A l’àlbum d’en Pol hi faltava encara aquell cromo.

«Si hagués sabut que no el tornaria a aconseguir, no te l’hauria donat», va dir en Pol. I es va posar a saltar pel menjador i a cantar «our house, in the middle of our street, our house, in the middle of our street» mentre es disposava a clavar amb xinxetes un cartell de Madness a la paret del menjador del seu nou pis compartit.

Una de les lletres de neó roses de la sala de festes comença a fer pampallugues i, al cap d’un moment d’intermitències, s’apaga de cop. Està caient un bon xàfec. Se sent l’aigua que rebot amb força sobre l’asfalt mullat, pica contra els vidres, s’estavella a l’ampit de les finestres i a les rajoles dels terrats i dels balcons. L’Àngel torna a la taula i seu davant de l’ordinador.