4

L’Agnès viu en una urbanització de cases adossades al capdamunt d’Arenys. Des d’allà hi ha unes vistes fantàstiques del mar, si passes per alt el centre comercial, la bolera i els multicinemes que hi ha a sota, a tocar de la carretera. En Pol i l’Àngel hi arriben amb un quart d’hora de retard després de perdre’s per altres urbanitzacions seguint les indicacions del navegador. Des que en Pol es va instal·lar a Nova York, l’únic contacte que ha mantingut amb la seva germana ha estat algun missatge de compromís per l’aniversari o per les festes de Nadal. Després de la mort del seu pare es van escriure amb més regularitat, però gairebé sempre per parlar de temes burocràtics o administratius relacionats amb l’herència. Quan va néixer la seva filla, l’Agnès li va enviar un whatsapp amb la fotografia de la nena i ell li va trucar per felicitar-la. Van tenir una conversa breu i en Pol va buscar excuses quan ella li va preguntar si vindria a Barcelona aviat. Per això no es pensava que, gairebé un any després, la seva germana es prengués la molèstia de convidar-lo a sopar. Però ara en Pol i l’Àngel truquen al timbre d’una d’aquelles cases adossades amb alarma de seguretat i, al cap d’uns instants, l’Agnès apareix a la porta, somrient, amb la nena a coll.

El sopar serà distès i agradable, i la sobretaula s’allargarà fins a la mitjanit. Així que hi entri, en Pol reconeixerà la seva germana en l’ordre i la decoració equilibrada de la casa, en els tons beix i crus que ja s’esperava, en la tria dels vins i dels plats del sopar. El que l’impressionarà serà sentir el nom de Lisa cada vegada que l’Agnès o en Quim es dirigeixin a la seva filla: «Lisa, aquest és el tiet Pol», «Lisa, no gategis per la cuina», «Lisa, fes adeu abans d’anar a dormir». Des que va saber que la nena es diria com la seva mare que ha pensat sovint en quina hauria estat la reacció del doctor Fontana si ho hagués sabut. Potser l’Agnès no hauria escollit aquest nom, si el seu pare encara fos viu. Va morir set mesos abans que la nena nasqués i en Pol a vegades es pregunta si la seva germana li havia arribat a anunciar que estava embarassada. En qualsevol cas, sentir aquell nom contínuament no li hauria resultat tan pertorbador si la nena no l’hagués mirat, des del moment que els va obrir la porta als braços de la seva mare, amb aquells ulls grisos, d’un gris profund, tèrbol i agitat com un mar en un dia pluja. Són els ulls de la Lisa que l’Agnès no ha heretat, perquè té la mateixa mirada fosca i penetrant del seu pare, però que ell veu cada dia quan es mira al mirall. I aquesta nit, mentre es renti les dents, observarà el seu reflex i tornarà a veure els ulls de la seva neboda.

En Quim, el marit de l’Agnès, l’ha vist en comptades ocasions i sempre li ha provocat la mateixa impressió: la d’una persona naturalment amable, senzillament oberta, franca i sincera, cosa que a ell sempre l’ha inquietat. Calcula que deu rondar els quaranta-cinc, però té una aparença atlètica que el fa semblar més jove. Alt, d’espatlles amples, mandíbula quadrada, coll robust, cabells castanys, ulls rodons i sense rastre de malícia, a en Pol li recorda un bou enorme i esplèndid, d’aquells que guanyen tots els concursos a les fires de bestiar. Mentre prenen una copa asseguts al sofà, davant dels finestrals que donen al mar, pensa que el seu cunyat podria jugar a futbol americà, però pel color torrat de la pell més aviat deu practicar algun esport aquàtic. La Lisa és a terra, intentant fer una pila amb uns cubs de colors. L’Àngel s’agenolla al seu costat i l’ajuda a posar els cubs un a sobre de l’altre mentre conversa amb en Quim com si es coneguessin de tota la vida. Parlen dels avantatges de viure a fora de Barcelona, però alhora relativament a prop. Tan bon punt ha posat al capdamunt de la pila el cub més petit, la Lisa fa caure la torre a terra i provoca un gran escampall. Llavors es posa a riure amb entusiasme, amb unes riallades sonores i encomanadisses. En Pol es mira l’escena amb la copa a la mà i la seva mirada coincideix un moment amb la de l’Agnès, asseguda davant seu. Aleshores treu de dins una bossa que ha portat un paquet molt ben embolicat, s’agenolla a terra i l’ofereix a la Lisa. La nena mira el regal amb curiositat, més interessada en l’embolcall que en el contingut, fins que, animada pels seus pares, estripa el paper amb l’ajuda d’en Pol i descobreix un elefant de peluix. Somriu quan veu l’animal i l’Agnès li diu:

—Quin elefant més bonic, oi, Lisa?

—Vols que dormi amb tu aquesta nit? —afegeix en Quim—. Va, que és tard, digues bona nit i ens emportem l’elefant al llit.

En Quim agafa la nena en braços, que somriu i els fa adeu amb la mà, i se l’enduu a l’habitació. En Pol, l’Agnès i l’Àngel seuen al sofà. Hi ha un moment breu de silenci, que dissimulen acostant-se la copa als llavis per beure i mirant a través del finestral, fins que l’Agnès els pregunta com els va l’experiència de tornar a compartir pis, encara que sigui per pocs dies, i la conversa s’anima de seguida.

Quan en Quim aconsegueix que la nena s’adormi, seuen a taula i comencen a sopar. Acompanyen la crema de pèsols amb llagostins d’una conversa amanida amb diferents temes: la feina, les vacances, els últims viatges que han fet i el canvi de vida que ha suposat la Lisa. L’orada al forn arriba quan ja han encetat la segona ampolla de vi, que mariden amb un anar i venir de records i anècdotes de la infància. La conversa bull a foc alt, riuen, s’interrompen, es rectifiquen, gesticulen, apugen el to de veu fins que l’Agnès els avisa que despertaran la nena, però al cap d’uns instants ja tornen a situar-se als mateixos decibels. Amb les postres obren la tercera ampolla de vi i, mentre l’Agnès explica que una vegada l’Àngel va intentar construir un soldador amb un encenedor i un clip després de veure un episodi de McGywer, en Pol té la sensació que la discussió que va tenir amb ella fa cinc anys, si és que realment van arribar a discutir, va passar en una altra galàxia, en un temps fora del món on és ara. En Quim participa en la conversa com si hagués compartit amb ells la infància; coneix les històries de por que s’inventaven al soterrani de la merceria, sap que un dia en Pol i l’Àngel hi van deixar l’Agnès tancada després d’explicar-li que hi habitava un fantasma, té notícia d’un tauró que hipnotitza pescadors a les costes africanes, està al corrent de les col·leccions de cromos que feien, de les cançons que cantaven, dels jocs als quals jugaven.

Quan s’acomiaden queden que es tornaran a veure abans que en Pol marxi a Nova York. En Pol i l’Àngel refan el camí cap a Barcelona en silenci, amb una sensació d’esgotament agradable, l’Àngel concentrat en la carretera, perquè tem haver begut massa, en Pol intentant posant en ordre sensacions, records i pensaments. L’ha desconcertat que en Quim sabés tant de la seva infància com ell mateix, que tingués tanta complicitat amb l’Agnès; com es miraven, com reien, com es parlaven. I no entén per què això el pertorba tant. Potser perquè, si la Sophie hagués estat avui al sopar, s’hauria sentit completament fora de lloc. Ni tan sols l’Íngrid s’hi hauria sentit còmoda, tot i que coneixia bé l’Àngel i l’Agnès. Totes dues s’haurien esforçat en va a participar en la conversa. Els hauria faltat informació, perquè ell, quan els parlava de la seva infància i adolescència, ho resumia tot en quatre línies, com la biografia d’un autor a la solapa d’un llibre.

L’Àngel se n’ha anat a dormir tan bon punt han arribat a casa i en Pol es regira al llit intentant evitar fer un viatge al moble bar i prendre’s una copa. No té son i el cervell li va a tantes revolucions que no el pot controlar. Salta d’un pensament a l’altre, connecta records, dispara idees. És com si haguessin encès un castell de focs artificials dins del seu cap. Van explotant l’un darrere l’altre i no hi ha manera de fer-los parar. Una copa l’ajudaria a relaxar-se, però sap que no li convé i no vol que l’Àngel el senti o l’enxampi amb la beguda a la mà. Els primers anys d’adolescència van ser especialment complicats, per a ell, sobretot amb el seu pare, però també va tenir problemes a l’institut. Abans d’expulsar-lo per primera vegada, li van oferir tenir una xerrada amb el psicòleg del centre. L’home li va dir que havia d’aprendre a expressar els seus sentiments i que li ensenyaria alguns exercicis per canalitzar la frustració i la ràbia, perquè era com una ostra, que s’ha d’obrir amb molt de compte. Potser perquè s’havia fumat un porro abans d’entrar al despatx del psicòleg, a en Pol li van venir moltes ganes de riure i li va dir que preferia que l’expulsessin abans no l’obrissin com una ostra. No ha parlat mai gaire amb ningú dels anys que van venir després que marxés la seva mare, perquè prefereix oblidar-los, i tampoc dels anys que van viure amb ella, perquè li fa mal recordar-los. Però aquesta nit, amb l’Àngel i l’Agnès, ha estat diferent, potser perquè ells també formen part d’aquells records; ha estat com entrar en una casa preciosa i acollidora on va viure fa molt de temps, obrir les finestres, aixecar els llençols que cobreixen els mobles i treure les teranyines dels racons.