9

Dissabte al matí l’Àngel surt molt d’hora de casa. Ha dit a en Pol que ha de fer uns encàrrecs i que es veuran més tard. En realitat, l’única cosa important que ha de fer és dur l’uniforme de Plis-Plas a la bugaderia, perquè és evident que no pot rentar-lo a casa. N’ha buscat una a la vora de plaça Espanya. No li queda gaire lluny, però tampoc prou a prop per topar-se amb en Pol a la porta quan deixi o reculli l’uniforme. Només falten cinc dies perquè el seu amic marxi cap a Nova York i la seva mentida es manté intacta. Satisfet de com se n’està sortint, es dirigeix cap a la bugaderia sense pressa, gaudint d’aquell matí fred i radiant de principis de desembre.

En Pol es lleva i es fica a la dutxa. Fa estona ha sentit que l’Àngel marxava a fer no sap quins encàrrecs. Pensa en en Melfi, que li va escriure ahir a la tarda per dir-li que se’n tornava a Nova York amb el tracte fet. Era la seva última oportunitat d’apuntar-se al negoci. Va esborrar el missatge sense respondre-li. Surt de la dutxa embolicat amb una tovallola i xiulant Smoke on the water, entra a la cuina a preparar cafè i, quan torna a l’habitació per vestir-se, veu la pantalla del mòbil il·luminada per les notificacions de l’Snapchat. Obre l’aplicació i llegeix els missatges de la Natsuki.

Sovint la Natsuki li posa el dibuix d’un cor al final dels missatges, i quan ell li diu que no poden quedar o li anul·la una cita, ella li respon enviant-li el mateix cor però esquinçat per la meitat. Només es comunica per l’Snapchat —en Pol se’l va haver de descarregar exclusivament per parlar amb ella—, perquè diu que el Whatsapp i el Messenger són per a dinosaures. El fet que els missatges s’esborrin immediatament després d’haver-los llegit dona un gran marge de llibertat. Un pot dir t’estimo sense que en el futur quedi cap rastre d’aquestes paraules. Potser per això la Natsuki es permet ser tan impetuosa. En Pol mira el rellotge i s’adona que a Nova York són les quatre de la matinada. Potser ha sortit de festa amb les amigues i han conegut uns nois; nois de la seva edat que ha trobat beneits, escandalosos i una mica cafres, i aleshores ha pensat en ell i li ha escrit; o potser la Natsuki s’ha embolicat amb algun d’aquells nois que en realitat eren joves, atractius i divertits, i després ha pensat en ell i una fiblada de remordiment li ha fet enviar el missatge. En qualsevol cas, tecleja la resposta: «love you too. xxx». I, tot i que és conscient que aquelles paraules desapareixeran així que la Natsuki les hagi llegit, sap que contenen una gran dosi de veritat. Els únics moments bons que ha passat en els darrers temps han estat al costat d’ella.

Amb la Sophie ja fa dos mesos que fan vida per separat. Un any i mig després d’intentar ser pares sense aconseguir-ho, de discutir perquè en Pol considerava que la seva dona havia reduït la vida a un únic objectiu, mentre que ella li retreia que no s’ho prenia prou seriosament, la seva relació s’havia refredat tant que quan la Sophie li va proposar buscar ajuda en una clínica de fertilitat, van acordar donar-se un temps de descans. Tot i que seguien vivint tots dos al mateix apartament, havien deixat d’anar junts a inauguracions d’exposicions, a presentacions de futurs best-sellers, a còctels d’empresa i a sopars a casa de diletants d’art de Park Avenue. En definitiva, havien deixat de ser aquella parella encantadora de professionals liberals de l’Upper West Side que freqüentava els locals més cool dels barris més cool, segons el dictat de creadors de tendències, publicistes i revistes de moda. Fins que es va fer evident que aquell descans només duia més distància i van començar els tràmits del divorci.

A vegades, quan amb la Natsuki passen la nit a l’hotel de prop de Central Park, juguen a les preguntes. Sempre comença ella, i invariablement acaba totes les frases amb la falca «a la teva vida»: «Qui t’ha fet riure més a la teva vida?», «Quan has passat més vergonya a la teva vida?», «Què és el que t’ha fet més por a la teva vida?». En Pol sempre es fa pregar una mica, abans de respondre. Al principi no li agradava, aquest joc, però al final hi va acabar trobant la gràcia. L’última vegada que hi van jugar eren a la casa que lloga a temporades als Hamptons, sobretot a l’hivern, que és quan hi ha menys possibilitats de trobar-hi coneguts. Eren al llit i en Pol s’havia mig endormiscat, quan ella el va sacsejar.

—Ei va, Pol, una de fàcil: Quan vas suspendre el primer examen de la teva vida?

—Ara no…

—Va, digues!

—Mai —va respondre en Pol tombant-se de costat i intentant dormir.

—Mentider! —i se li va llançar a sobre i li va començar a petonejar el coll i a fer-li pessigolles a l’orella amb la llengua, fins que va aconseguir que es tombés i es deixondís.

—Està bé. Un de matemàtiques. De fraccions.

—De fraccions?! Però si és el més fàcil!

—Sí, sí. No despistis, que ara em toca a mi. Quan et van fer el primer petó? —va preguntar en Pol mentre li resseguia amb el dit el contorn del pit, el tors, el melic, la panxa, el pubis.

—Als tretze i mig sense llengua.

—Quina exactitud.

—Ara jo! Quin ha estat el dia més feliç de la teva vida?

—Hòstia, Natsuki… No em pots preguntar per la meva pel·lícula preferida, si m’han operat alguna vegada o si m’agrada més el dolç o el salat?

—No, va, contesta…

—No ho sé…

—Va, digues. Digue’n un!

—No ho sé… És difícil de dir…

—Doncs no t’ho pensis tant! Digues el primer que t’ha vingut al cap.

—No ho sé… El dia que vaig fer deu anys… Em van regalar un tren elèctric i vam anar tota la família a celebrar-ho a un parc d’atraccions.

—Ah… Em pensava que em diries el dia que et vas casar amb la Sophie.

—Va, calla, no vagis per aquest camí… Ara em toca a mi: quina vegada has fet més el ridícul?

—Uf…! —la Natsuki rumia uns segons i després apunta un somriure—. A la fotografia de final de curs de cinquè… Hi surto dreta a primera fila, ficant-me el dit al nas. Tota la classe tenia una còpia de la foto.

—Me la deixaràs veure un dia?! —li va dir en Pol intentant ficar-li el dit al nas.

—Sí, home! Va, para! Que no fa cap gràcia, que al cap de tres anys encara se’n recordava tothom! —en Pol li va fer un petó i la Natsuki es va incorporar al llit i aleshores va preguntar—: Digues, amb qui t’has emprenyat més a la teva vida?

—Amb el meu pare.

—No m’ho puc creure! És el primer cop que et faig una pregunta i no dubtes. I per què?

—Això ja són dues preguntes.

—No, és la mateixa. Va, digues, per què? —i li va fer un petó que buscava convence’l.

—Ho sento, ara em toca a mi. Quina vegada has tingut més por?

—Després de veure A nightmare on Elm Street. Va, per què et vas enfadar tant amb el teu pare?

—La teva insistència és esgotadora.

—Així funciona el joc de les preguntes…

—Doncs perquè vaig descobrir que la meva mare era morta, però ell sempre ens va fer creure que ens havia abandonat.

La Natsuki se’l va mirar en silenci durant uns segons, mentre en Pol seguia estirat panxa enlaire, sorprès ell mateix d’unes paraules que semblava que hagués tingut guardades esperant la primera oportunitat que se li presentés per dir-les d’una tirada. No li havia resultat tan senzill expressar-ho en veu alta a ningú. La Natsuki no va dir res, només es va ajeure al seu costat i es va arraulir sota el seu braç. Després d’aquell dia no van tornar a jugar mai més al joc de les preguntes, i en Pol de vegades ho troba a faltar. Fins i tot ha arribat a pensar que si amb la Sophie haguessin jugat a les preguntes potser la seva relació no s’hauria espatllat tant. Al cap de molta estona la Natsuki es va adormir al seu costat, però ell va estar despert tota la nit pensant en aquell dia de finals d’octubre del 2013 que va anar a casa del seu pare, que estava ingressat a l’hospital amb una angina de pit, a buscar-li quatre coses que li havia encarregat l’Agnès. Va entrar al despatx per agafar alguns llibres, es va asseure a l’escriptori i va obrir els calaixos de sota la taula. Al segon hi havia la caixa de cabals de color blau metal·litzat d’on alguna vegada havia vist que el seu pare treia els talonaris de les receptes que dispensava als seus pacients. La caixa estava tancada, però al mateix calaix, a sota d’uns papers, hi va trobar la clau i, sense saber-ne el motiu —perquè el seu pare els havia repetit moltes vegades que no li toquessin res de la taula—, va obrir la caixa dels talonaris de les receptes. El primer que va veure va ser la fotografia d’aquell dia al Tibidabo, amb el mateix marc de fusta on l’havia posat la seva mare. Quan la Lisa havia marxat, el seu pare havia guardat dins d’un armari del menjador totes les fotografies on hi sortia ella, però, per alguna raó, aquesta l’havia guardat al despatx. Se la va mirar amb deteniment; feia tant de temps que no la veia que li va semblar que observava uns desconeguts. La va deixar a sobre de la taula i va tornar a mirar a dins de la caixa. Hi havia un full plegat: una pàgina de llibreta pautada que potser havia estat arrencada d’algun quadern seu o de l’Agnès. Sense pensar-s’ho, la va desplegar. Estava pràcticament escrita de dalt a baix, a mà, amb una cal·ligrafia neta i clara, lleugerament inclinada cap a la dreta. Va començar a llegir les dues primeres línies, «Antoni, sé que quan llegeixis aquestes paraules pensaràs que no hauries d’haver fet cas dels meus precs…», i ja no va poder parar fins al final. En cap moment se li va ocórrer aturar-se a considerar si vulnerava la intimitat del seu pare. La carta la signava la seva mare i estava datada del setembre del 1991, quan se n’havia anat. Un mes després, el doctor Fontana els va anunciar que no tornaria mai més, però no els va parlar mai d’aquella carta de comiat.

En Pol va buidar tot el contingut de la caixa a sobre de la taula i ho va regirar tot. Només va trobar un altre document relacionat amb la seva mare, però va ser el decisiu. Al principi li va costar d’entendre. Va haver de mirar el segell estampat en totes les pàgines, l’encapçalament, la signatura i la data. A mesura que en llegia el contingut, notava com el pols se li accelerava, el cor li bategava cada cop més desbocat i un dolor li oprimia la boca de l’estómac. Era un document de l’ambaixada espanyola a Tanzània datat de finals d’octubre del 1991, que recollia els detalls de l’informe policial redactat a Mkokotoni. S’hi referia el testimoni d’Aazaad Dimka, patró de la barca en què navegava la Sra. Ferrer, i del pescador Naazir Okoye, que també era a bord. Tots dos declaraven haver sortit de la platja de Mkokotoni per anar a pescar taurons. Quan ja havien deixat enrere la línia de la costa, mentre la tripulació estava ocupada en les seves tasques i sense que hi hagués mala mar ni cap altre incident a destacar, la Sra. Ferrer va caure a l’aigua i no en va sortir més, com si el mar s’hagués obert per abraçar-la i s’hagués tornat a tancar. A partir d’aquí els detalls es feien confusos, apareixien els termes desmai, mareig, suïcidi, i les declaracions dels dos pescadors parlaven de la «perversa crida del mar», per la qual tants homes s’havien immolat. L’informe concloïa que, tot i que no se n’hagués trobat el cadàver, es donava per morta la senyora Elisabeth Ferrer Sala.

En Pol es va plantar a la porta del Clínic, probablement amb taxi, tot i que després va ser incapaç de recordar com hi havia arribat, ni si havia preguntat el número d’habitació a recepció, ni si hi havia dut les coses que li havia demanat la seva germana o se les havia deixat a casa. Només recordava que va ser l’Agnès qui li va prohibir entrar en aquell estat d’excitació a l’habitació del seu pare, que van forcejar i es van alçar la veu mútuament davant de la porta tancada i que un parell d’infermeres s’hi van acostar a veure què passava. Finalment, l’Agnès se’l va poder endur a una sala petita on hi havia unes quantes butaques i una màquina de cafè, i en Pol li va llançar l’informe a la falda:

—Ens ha enganyat tota la vida.

L’Agnès va estar una estona en silenci llegint l’informe i, tot i el desconcert que se li va dibuixar a la cara i el lleu tremolor de les mans, l’hi va tornar i li va dir que parlarien amb el seu pare quan li donessin l’alta. Llavors, amb tranquil·litat i temperància, esbrinarien què havia passat i per què els ho havia ocultat durant tots aquells anys. Segur que hi havia una explicació; el seu pare havia de tenir algun motiu per no haver-los dit que la seva mare havia mort a Mkokotoni. Però entrar fet una fera a l’habitació d’un home que aquella mateixa tarda havia patit una angina de pit no era ni de bon tros la manera de solucionar-ho. Després de dir això li va oferir un tranquil·litzant, però en Pol es va aixecar de la butaca i va sortir de la sala sense mirar-la. No podia suportar la serenor amb què li parlava l’Agnès, el to asèptic, la sang freda a l’hora de llegir l’informe, aquella manera de contenir-se tan pròpia del doctor Fontana.

Va sortir al carrer i va caminar Villarroel avall cap a Gran Via. Si almenys hagués estat pels volts de Nadal, s’hauria omplert les butxaques de pedres i hauria esmicolat tots els llums que se li haguessin posat al davant. A l’arribar a Gran Via va considerar anar a veure l’Àngel, però després va pensar que l’Anna seria a casa amb ell, perquè des que havien sabut que li donaven la beca i que marxava a Mèxic es passaven tot el sant dia junts. Va continuar caminant per Gran Via cap a plaça Universitat. Feia una nit freda i fosca, el cel era cobert de núvols i no es veia la lluna enlloc, però caminava de pressa, a grans gambades, i abans d’arribar a plaça Catalunya ja sentia un fil de suor que li relliscava per l’esquena. Va continuar pel carrer Fontanella cap a la plaça d’Urquinaona. Ja ho havia vist tot clar al despatx del seu pare. Tota aquella època confusa, després que la Lisa marxés, començava a prendre sentit: el fet que no la poguessin anar a veure els caps de setmana com havien fet les altres vegades… I el viatge del seu pare a Madrid… El doctor Fontana no anava mai a congressos fora de Barcelona. No viatjava mai. Ni quan hi havia la Lisa ni després. Mai. Només aquella vegada, un mes després que la seva mare se n’hagués anat, que va haver d’assistir precipitadament a un congrés a Madrid, i l’Agnès i ell es van quedar a casa de l’Àngel. Però no era a Madrid, ara n’estava segur. El seu pare havia estat fora més d’una setmana. Quin collons de congrés dura tants dies?! A quin collons de congrés has de sortir disparat amb tanta precipitació? Ara ho veia clar: el doctor Fontana, que no suportava agafar avions i a qui no li agradava viatjar, va anar a Zanzíbar, a Mkokotoni, perquè la Lisa Ferrer Sala havia desaparegut al mar i la policia la donava per morta, encara que no se n’hagués trobat el cadàver. Morta, era morta. No havia tornat mai perquè era morta. Va baixar per Via Laietana a pas lleuger, l’abric li feia nosa, la suor li havia amarat les aixelles, l’esquena, el pit. No els havia abandonat, havia mort. Devia explicar la veritat a algú, el doctor Fontana? Al pare de l’Àngel, quan compartien partides d’escacs? A la tieta Emma? I si l’Emma ho sabia, per què no els ho havia dit? Ell li preguntava moltes vegades si havia rebut alguna notícia de la seva mare, una carta, una trucada… I la resposta de l’Emma era sempre que no. Si ho sabia, per què no els n’havia dit res? Per no trair la confiança del doctor Fontana? Els ho hauria acabat explicant, si no hagués mort tan jove? O potser el seu pare no ho va dir a ningú perquè va pensar que la Lisa s’havia suïcidat. La malaltia la tornava a assetjar, era una possibilitat. Tenir una suïcida a la família no li devia fer cap gràcia. Va ser per això, que els ho va amagar? Encara que potser tot plegat no va ser més que un accident desafortunat. La Lisa podia haver caigut al mar, i no havia estat mai bona nedadora. Però, i si l’havien empès? Va pensar que si no podia respondre almenys una d’aquelles preguntes li acabaria explotant el cap. Va travessar el passeig d’Isabel II i va vorejar el Museu d’Història. Començaven a caure quatre gotes, grosses i esparses. Sentia la humitat a la pell a mesura que s’acostava més al mar. Va baixar pel passeig Joan de Borbó fins que va arribar a la platja. S’havia girat un vent furiós i les onades que es desfeien a la sorra deixaven anar un so profund i abismal, com sortit de la gola d’una bèstia. Es va deixar caure de genolls a la sorra. Aquell redeu de poble de nom exòtic: Mkokotoni. A la costa de Zanzíbar hi ha un poble molt petit i molt tranquil, on el temps passa lent, gronxant-se al compàs de les onades… No se li havia acudit mai pensar que el poble de la història de la Lisa pogués existir de veritat, però als trenta-cinc anys descobria que era un lloc completament allunyat de la imaginació i de la fantasia, un indret que es podia situar en un mapamundi. Mkokotoni, d’on sortien els millors pescadors de taurons de tot l’oceà Índic, era el lloc on la seva mare havia mort.

Es va asseure a la platja, de cara a la foscor pregona del mar, i va deixar que la pluja que començava a caure amb força l’amarés i se li barregés amb la suor. Un llamp va esquinçar la foscor i de seguida va venir el tro, però ell no el va sentir, perquè només sentia el cant trist i melancòlic de Dahut que sortia del fons de l’aigua.