Antoni,

Sé que quan llegeixis aquestes paraules pensaràs que no hauries d’haver fet cas dels meus precs i m’hauries d’haver internat, però t’equivocaràs. Ni anar a casa de l’Emma ni tornar al sanatori no serviria de res, aquest cop, ho sé del cert. L’única solució és marxar. No et puc dir on soc perquè sé que em vindries a buscar, perquè tu tens un sentit de la responsabilitat que no et permetria mai abandonar-me i creus que aquest és el teu deure de marit. T’anirà bé descansar un temps d’aquestes obligacions, creu-me.

Fa uns dies vaig entrar al teu despatx a buscar algun llibre, tot i que temia que no em podria concentrar en cap lectura, i vaig veure una edició antiga de Moby Dick. Sé que és un dels teus llibres preferits, però jo no m’havia sentit mai atreta per la història d’un capità boig que sent un odi visceral cap a una balena. En canvi, sempre m’ha fascinat el «preferiria no fer-ho» de Bartleby, l’escrivent, que tu trobes insensat i poca-solta, una mostra clara de l’autodestrucció més inútil. Recordo les paraules exactes i el dia que m’ho vas dir, perquè pel to de la teva veu vaig entendre que ja no parlaves del personatge de Melville, sinó de mi. No t’ho puc pas retreure. Tu, de fet, ets una mica com el vell advocat que contracta Bartleby: no el pot entendre, però no l’abandona mai. I l’altre dia al teu despatx, encara no sé ben bé per què, vaig agafar el teu exemplar grapejat i desgastat de Moby Dick i, dreta davant de la prestatgeria, vaig llegir l’inici del llibre. De seguida ho vaig veure molt clar, la solució era allà. Havia arribat l’hora de marxar, de fer-me a la mar tan aviat com pogués. M’enduc la fotografia que ens vam fer al Tibidabo. Va ser una bona època i, especialment, va ser un bon dia. Com haurien de ser sempre tots els dies. Però no ho són.

Per a tu no serà fàcil, sobretot al principi, però sé que te’n sortiràs i que em perdonaràs, perquè ets un bon home i perquè tu i jo, Antoni, en el fons sempre ens hem estimat d’aquesta manera estranya com s’estimen els pols oposats. M’agradaria dir-te que tornaré aviat, però potser no serà així. Ara només sé que no em puc quedar més aquí. He de marxar. Entens què et vull dir, oi? Com l’Ismael.

LISA
Setembre de 1991