3

Han quedat a les set de la tarda a la porta principal dels grans magatzems. L’Agnès es frega les mans per fer-se passar el fred i se les posa al fons de les butxaques de l’anorac. Hauria hagut d’agafar els guants. Al centre de la ciutat es respira un ambient prenadalenc que li recorda els telefilms de diumenge a la tarda que omplen les graelles televisives en aquesta època de l’any: els llums en forma d’estel, d’arbre o de floc de neu que guarneixen els carrers, les nadales que sonen a través dels altaveus dels grans magatzems i un Pare Noel que, davant de la porta automàtica que s’obre cada vegada que algú hi passa pel davant, sacseja una campaneta amb desgana. Al cap de poca estona veu en Quim que s’acosta amb pas decidit, esquivant els vianants que es creuen al seu camí. D’un tros lluny que també la veu i li somriu. Tot i que encara falta un mes per Reis, ell ha volgut que anessin avui a comprar un tren per a la Lisa, per evitar aglomeracions de gent i les corredisses d’última hora. Alguna tarda, quan surten a passejar, s’apropen sovint a l’estació i la Lisa queda fascinada pels trens que arriben i marxen. Els saluda amb la mà i els diu hola i adeu indistintament. A vegades, quan marxen de l’estació es posa a plorar, i per això en Quim ha pensat comprar-li un tren elèctric i posar-lo a les golfes de casa. Hi ha estat fent lloc, perquè vol que sigui un tren de colors amb una via molt llarga i plena de revolts, amb arbres, cases i passos a nivell. L’Agnès no està convençuda que a la Lisa el trenet de joguina li faci tanta il·lusió com anar a veure els trens a l’estació, però com que el seu pare s’ha entusiasmat tant amb la idea no ha gosat dir-l’hi. En Quim li fa un petó i hi entren decidits. Tan bon punt creuen la porta els ve una bafarada calenta i es treuen els abrics mentre es dirigeixen cap a les escales mecàniques.

Es van conèixer fa gairebé cinc anys treballant a l’hospital, on en Quim és digestòleg. Des que el va veure per primera vegada que li va agradar: el somriure ample i franc, l’amabilitat sense complexos, la seguretat i la fortalesa que desprenia. Està segura que avui ha estat tot el dia feliç i il·lusionat amb la perspectiva de comprar el regal de la Lisa i que demà ho estarà amb la idea de fer una excursió el diumenge si les previsions meteorològiques són favorables. Perquè en Quim és així, i a ella li agrada. A en Pol no, n’està segura, perquè per al seu germà la gent que és feliç amb les coses petites i senzilles de la vida, que se sap conformar i adaptar, sense grans aspiracions ni ànsies, és perquè és una mica ximple. Ho va veure clar el dia que van fer el sopar a casa. Ningú més se’n va adonar, ni en Quim ni tan sols l’Àngel, però ella sí. És una cosa subtil, un petit gest de menyspreu que reconeix en el rostre del seu germà, una expressió que no arriba ni tan sols a una mirada. L’hi veia sovint quan discutia amb el seu pare i l’hi havia vist alguna vegada quan la mirava a ella. Abans, això la feia sentir incòmoda i insignificant, però ara s’adona que ja no l’afecta de cap manera.

En Quim fa estona que és davant d’un dels trens d’exposició que hi ha al centre comercial. El dependent l’ha posat en funcionament i una locomotora vermella seguida de tres vagons avança per les vies fent tota mena de sorolls. És el que té el recorregut més llarg i diversos passos a nivell. En Quim li pregunta què li sembla i ella diu que està bé. «S’hi poden afegir trams de via —els informa el dependent— i complements com estacions». A en Pol li van comprar un tren semblant quan va fer deu anys, però els vagons eren verds i el recorregut de la via més curt. El recorda perfectament perquè el seu germà feia molts dies que el demanava, com una lletania, però la joguina continuava darrere dels vidres de l’aparador de la botiga, perquè era massa cara. Fins al dia del seu desè aniversari, que li van regalar el tren i van anar a celebrar-ho al Tibidabo.

Quan en Pol va marxar cap a Nova York, l’única cosa que es va voler endur va ser la fotografia que es van fer aquell dia tots quatre a la sortida del parc d’atraccions; la mateixa que s’havia endut la seva mare i que el seu pare havia recuperat quan havia viatjat a Mkokotoni; la fotografia que havia guardat en aquella caixa del seu escriptori. En Pol sempre havia sentit estimació per aquella fotografia. No es podia negar que semblaven una família feliç, potser perquè aquell dia ho eren. Certament, va ser una bona època. La seva mare havia sortit feia mesos de la clínica i la recuperació era evident: havia obert la galeria d’art, que la feia immensament feliç, i, davant d’aquest clima de bonança i d’estabilitat, el seu pare també semblava una persona feliç. El doctor Fontana, que no havia sabut mai com enfrontar-se als problemes de la Lisa ni gestionar gaire bé les qüestions familiars, de sobte vivia en un mar de calma. Però l’Agnès no havia sentit mai cap afecte especial cap a aquella foto, perquè en el fons, per més feliços que hi sortissin, ja anunciava el que vindria després: ella al costat del doctor Fontana, en Pol al costat de la Lisa. Potser ja havien quedat marcats des del principi per l’elecció dels seus noms; el seu germà s’havia de dir Antoni, com el seu pare i el pare del seu pare, però la Lisa va insistir ferventment a posar-li Pol, un nom que a finals dels setanta no era gens comú. A ella, en canvi, li van posar Agnès, com l’àvia paterna. Tot i que la seva mare volia que es digués Iris, en el seu cas va guanyar la voluntat del pare. Fins i tot professionalment cadascú havia seguit els passos d’un dels progenitors. No és pas que no li agradi la seva professió, al contrari, està satisfeta d’haver estudiat Medicina i d’haver-se especialitzat en traumatologia, però ha rumiat massa en tot plegat per ignorar que part de la seva vocació la va inspirar el desig d’acontentar el seu pare, d’intentar fer feliç aquell home solitari, estricte i amargat que potser sempre havia estat una mica així, però que va ressorgir amb força després de la desaparició de la Lisa. Mil vegades s’ha preguntat què hauria estat de la seva vida si la seva mare no hagués marxat i mil vegades ha estat incapaç de trobar una resposta. Potser, en el fons, no hauria canviat res; tot hauria quedat tal com ja s’endevinava en aquella fotografia.

Es decideixen pel tren de la locomotora vermella. El dependent agafa una caixa voluminosa de la prestatgeria i els acompanya a la caixa. Mentre en Quim fa cua per pagar, ella s’entreté mirant uns cavallets de fusta i pensa en aquella tarda d’octubre que el doctor Fontana els va explicar que la seva mare se n’havia anat i havia començat una vida nova lluny d’allà. Ella no ho va acabar d’entendre. La seva mare no necessitava una altra vida, perquè amb ells ja en tenia una, i el convenciment que tornaria inesperadament la va acompanyar al llarg d’uns mesos. Però van anar passant els dies i el seu pare no en tenia notícies i la tieta Emma tampoc. I un dia, quan va tornar de l’escola, totes les coses de la seva mare havien desaparegut. Va ser el dia que el seu pare va decidir que ells també havien de començar una vida nova sense la Lisa i, si podia ser, sense el seu record. Llavors va entendre finalment que aquella no era com les altres vegades que la seva mare havia marxat, que «mai més» no era una manera de parlar ni una exageració del doctor Fontana i que tota la confiança que havia dipositat en el retorn de la seva mare no serviria per a res. Va pensar que el seu pare tenia raó, que l’única opció era començar de nou, partir de zero, iniciar una etapa nova on no hi hagués lloc per a la seva mare, que havia traït la seva fe i les seves esperances, que els havia abandonat per viure una vida lluny d’ells. No va tornar a preguntar si hi havia notícies seves, evitava esmentar el seu nom, procurava no pensar-hi mai. Però cada vegada que en Pol despenjava el telèfon per demanar a l’Emma si havia sabut alguna cosa de la seva mare el cor li feia un salt, i coses tan senzilles com un dia d’estiu a la platja li portaven el seu record com una onada que s’estavellava contra un mur de contenció. La va odiar i la va trobar a faltar durant molts anys i, fins que el seu germà no va descobrir aquell informe de l’ambaixada de Tanzània, no va poder fer les paus amb ella. Després, se’n va anar a viure en aquella casa d’Arenys enfilada en un turó des d’on cada dia contempla el mar que va fascinar i estimar la seva mare, i que al final se la va endur.

Mentre baixen per les escales mecàniques del centre comercial, en Quim li pregunta si es troba bé, la veu distreta i absent. Ella li diu que sí, que es troba perfectament i, quan surten al carrer, li proposa anar a prendre alguna cosa. Després marxaran cap a casa i acomiadaran la cangur, donaran el sopar a la Lisa i més tard soparan ells. Quan la nena dormi en Quim voldrà començar a muntar el tren; pujaran a les golfes i començaran a enllaçar trossos de via i a muntar vagons, mirant de no fer gaire soroll. Al cap d’una estona, se n’aniran al llit, potser faran l’amor i, quan es posi a dormir, ja no pensarà en la fotografia del Tibidabo, ni en el tren que van regalar a en Pol, ni en com hauria estat la seva vida si la seva mare no hagués marxat, perquè del passat ja no hi ha res que es pugui canviar. Però el futur, en canvi, dorm en un bressol al costat del seu llit, i duu el nom de Lisa.