9

«Així com la infància es regeix pel principi de fantasia, la maduresa es regeix pel principi de realitat, i pot resultar perjudicial per a una persona adulta viure en una realitat fantasiosa». Quan l’Àngel va llegir això en una revista de psicologia i salut a la sala d’espera de la consulta del dentista el va envair una onada de ràbia i ressentiment cap a la seva tutora de sisè i cap al psicòleg dels dibuixos, que no devien saber que la infància es regia pel principi de fantasia. Però no va pensar ni un minut en quins podien ser els perjudicis de viure en una realitat fantasiosa sent un adult fins que en Pol li va començar a parlar en els correus de la possibilitat de venir a Barcelona per la venda del pis. Ell, és clar, es va sentir obligat a oferir-li casa seva, i aleshores va començar a intuir com aquella fantasia que s’havia construït sense adonar-se’n podia acabar causant estralls. «La capacitat de distingir entre fantasia i realitat és un tret característic d’una ment sana. La persona adulta ha de fonamentar el seu comportament en el principi de realitat», seguia l’article. I el que no es podia negar era que ell havia construït els fonaments de la seva vida fictícia sobre una base de realitat, encara que fos esbiaixada. Quan en Pol va rebre la fotografia d’ell i la Laura amb el pastís d’aniversari, va suposar una relació entre ells dos que no existia ni havia existit mai, perquè, encara que ell n’estigués enamorat, la Laura era la parella d’en Carles, que també treballava a la missatgeria des de feia força temps. I l’Àngel, en comptes de respondre simplement «la Laura és una amiga», va escriure: «La Laura és una amiga…». La culpa va ser dels punts suspensius, que van donar un aire engrescador a la frase i, aleshores, es va veure obligat a afegir-hi: «O una cosa semblant. Encara no ho sé ben bé». Després d’això tot va anar molt de pressa i la seva història va anar creixent cada vegada amb més força, com una bola de neu que roda pendent avall i a cada volta es fa més grossa; i com més grossa es fa, més de pressa roda. A cada correu, a cada trucada, anava donant a en Pol petites píndoles de la seva relació amb la Laura, coses que ell imaginava o que en realitat pertanyien a la relació que ella tenia amb el seu company de feina, com el viatge al Marroc d’aquell Cap d’Any que ell va passar sol a Barcelona. Quan en Carles i la Laura van compartir les fotos al Drive amb alguns companys de feina, ell en va escollir una d’una platja d’Essaouira i la va enviar per correu electrònic al seu amic. Al principi tenia les seves reserves, no se sentia còmode, mentint a en Pol, sobretot quan parlaven per Skype, però per correu va deixar que la seva fantasia fluís i anés construint un relat amb el qual cada dia es trobava més a gust. L’única cosa que no l’acabava de convèncer era la feina a la missatgeria, i després de les vacances de Nadal, que va aprofitar per treballar en el projecte de tesi, la plaça vacant de conservador a l’Arqueològic va anar quallant en la seva imaginació, fins que se li va imposar en un d’aquells correus electrònics. Gairebé sempre li escrivia a la nit i a la matinada. Era l’hora que se sentia més inspirat per entrellaçar realitat i fantasia, ja que s’esforçava molt perquè totes dues fossin la cara i la creu d’una mateixa moneda. Per això els caps de setmana, o quan plegava d’hora de la missatgeria, es plantava amb la moto al Museu Arqueològic i li semblava que així tot el que explicava al seu amic era una mica més real. Allà tothom el coneixia, perquè hi havia passat moltes hores documentant-se per al projecte de tesi: la Lídia i en Jordi, que a les tardes eren a la recepció; la Remei, de la biblioteca; l’Èric, el guàrdia de seguretat… Tots el tractaven com si fos un més. I l’Olga, és clar. Amb ella, que coordinava les exposicions, de seguida s’havien fet amics i li havia parlat en confiança d’algunes de les exposicions que preparaven, sobretot de la de ceràmica àtica. Algun cop pensava que potser hauria d’acceptar les invitacions de l’Olga per anar al cinema o a fer una copa, però aleshores li venia al cap la Laura i sempre li acabava posant alguna excusa.

A principis de novembre, just quan va saber que en Pol vindria a Barcelona, va demanar una setmana de festa a la missatgeria per acabar el projecte de tesi i així va poder anar cada dia al museu. Va ser extraordinari, com si realment hi treballés. Finalment, el seu tutor li ha donat el vistiplau per inscriure el projecte que li va enviar, però no li ha proposat mai de participar en el grup de recerca on ell va fantasiejar que coneixia la Laura.

I és en aquest espai vague on es barreja la realitat i la ficció on ha viscut l’Àngel des del seu trenta-vuitè aniversari, quan en Carles, la Laura i en Dani, que mai no ha estat becari del Museu Arqueològic, van decidir organitzar-li una festa sorpresa. El sopar va ser a casa d’en Dani, aprofitant que els seus companys de pis no hi eren, i hi estaven convidats tots els companys de la missatgeria amb qui més es feia. Van decorar el menjador amb fanalets, en Carles i la Laura es van ocupar del menjar i l’Alba va fer el pastís. Ell no tenia cap ganes de celebrar l’aniversari. Se li estava acabant la dècada dels trenta i veia la frontera dels quaranta com un pas estret que cada vegada es faria més escanyat i pel qual no passarien els projectes, somnis i il·lusions que tenia pendents. Va arribar a casa d’en Dani pensant que només havien quedat ells dos per anar a fer una cervesa, però quan va entrar al menjador se’ls va trobar a tots amb espanta-sogres i barrets de festa cridant «felicitaaaats!». Va tenir la temptació de girar cua i marxar, posar-se a córrer en direcció contrària tan de pressa com pogués, però en el fons sabia que aquella festa era el millor que li passaria en tot el dia; així que va somriure, va dir que no s’ho esperava, quina sorpresa, i va agafar la cervesa que li allargava en Ferran mentre en Carles li posava un barret de festa. Durant el sopar van criticar el cap de la missatgeria, i quan va sonar «Creep» a la llista de l’Spotify que en Dani havia fet especialment per a l’ocasió van parlar de Radiohead, i de La La Land, que l’Alba havia anat a veure de seguida que l’havien estrenat. En Ferran va dir que ell odiava els musicals i que, en general, era molt millor el cine que es feia abans, i al final van acabar parlant de la primera vegada que havien vist una pel·lícula porno. Després, sense saber com, van tornar a discutir sobre la missatgeria. Aleshores l’Alba es va aixecar i va tancar el llum del menjador. La Laura va entrar amb el pastís, intentant que la flama de les espelmes no s’apagués abans d’arribar a la taula. Tots es van posar a cridar i en Ferran, que fins aquell moment havia dissimulat les quatre copes que havia begut de més, va començar a cantar moltes felicitats, mentre els altres repetien «que bufi, que bufi i que demani un desig!». L’Àngel s’hauria volgut fondre com la cera vermella que regalimava pel tres i pel vuit clavats al centre del milfulls, però va mirar un instant la Laura, que s’havia quedat al seu costat i li somreia: «Va, demana un desig», li va dir mentre li tornava a somriure d’aquella manera que se li feien els ulls petits. I ell va apagar d’una bufada les dues espelmes mentre en Dani feia espetegar el tap de l’ampolla de cava i en Carles immortalitzava el moment amb la càmera del mòbil.

A la matinada, quan va arribar a casa, va veure la trucada perduda. En Pol li havia deixat un missatge a la bústia de veu: «Ei! Felicitats! Trenta-vuit primaveres, nen. Suposo que deus estar de celebració, demà miro de fer-te un truc i parlem. Passa-ho bé!». Va pensar a tornar-li la trucada, però a Nova York devia ser mitjanit, i potser ni tan sols li havia trucat des de Nova York, perquè en Pol viatjava sovint. Va despullar-se amb calma i va abaixar les persianes de l’habitació. Clarejava i no li agradava anar a dormir amb llum de dia, havia begut força i li començava a fer mal el cap. Abans de ficar-se al llit, va mirar les fotografies que havien fet: les del sopar, les del bar on havien anat després i les de la discoteca, que es veien totes borroses. Al final en va triar una i va escriure el text: «Gràcies, un any més vell, però no més savi». I va enviar el whatsapp al seu amic. A la fotografia, hi apareixien ell i la Laura, somrient, amb el pastís d’aniversari: va, demana un desig. Ell i la Laura al seu costat.