3

Fa dos dies que no para de ploure, i des de darrere dels finestrals del cafè observa els transeünts que caminen per la Gran Via arrupits sota el paraigua i algun incaut que corre al descobert intentant aixoplugar-se sota teulats i balconades. Com que a la biblioteca del museu no es concentrava, ha marxat a casa, però allà tampoc no hi havia manera i ha agafat el portàtil i ha anat al cafè que hi ha a un parell de carrers, un lloc amb taules de marbre, barra de fusta i el terra de rajoles blanques i negres, com si fos un tauler d’escacs. Des que en Pol li va enviar aquell correu electrònic on li deia que vindria a Barcelona que el neguit no el deixa viure, però a la cafeteria ha aconseguit concentrar-se una mica i acabar d’escriure el projecte de tesi que enviarà demà al seu tutor. Guarda el document, apaga l’ordinador i demana un altre cafè llarg i un entrepà, que es menja mentre rumia en tot el que ha de preparar per a l’arribada del seu amic. A fora segueix caient la mateixa pluja fina i persistent. També plovia a bots i barrals el dia que en Pol va anar a casa seva i li va donar la notícia sobre la Lisa que els canviaria la vida.

La Lisa era la mare d’en Pol i de l’Agnès, i ell sempre havia pensat que era diferent de les altres mares. No era com la seva ni com la de cap altre company de l’escola ni del barri. A ella li agradava La família Monster, els ensenyava les cançons de Parchís i d’en Xesco Boix i s’havia fet una perruca amb escubidús de diferents colors per imitar la Bruja Avería; la Lisa els explicava històries extraordinàries, com la del gran tauró o la de la ciutat d’Is, i els duia a veure el mar. Quan tenien dotze anys, un dia de principis d’estiu, els va portar tots tres a l’escullera, els va apropar una ampolla buida als llavis i els va fer pronunciar el seu nom a dins: Agnès, Pol, Àngel. La va tapar de seguida amb un tap de suro i la va donar a en Pol, que jugant a piedra, papel, tijera havia guanyat el dret de llançar-la al mar tan lluny com pogués, amb la intenció que arribés al remot poble de Mkokotoni i la recollís algun pescador o alguna dona que cosís xarxes a la platja i se l’endugués per guardar-la a casa.

La Lisa els havia explicat que a la costa de Zanzíbar hi havia un poble molt petit i molt tranquil que es deia Mkokotoni, on el temps passava lent, gronxant-se al compàs de les onades; anava i venia, anava i venia, anava i venia amb el mar fins que arribava l’hora de la pesca del tauró. Del poble, en sortien els millors pescadors de taurons de tot l’oceà Índic, perquè es veu que hi ha gent que té alguna cosa que no es pot veure ni tocar, i que atreu els taurons com un imant i els hipnotitza. Però, a vegades, algun d’aquells pescadors tornava del mar amb els ulls brillants i l’expressió torbada, i llavors tot el poble endevinava que havia aparegut el gran tauró. Del gran tauró, tots n’havien sentit a parlar, i molts creien haver-lo vist, però només uns quants l’havien vist de veritat. Aquests escollits no tenien cap altre remei que deixar-ho tot i fer-se sols a la mar. Si no ho feien, la imatge d’aquell animal se’ls ficava dins del cap fins que deixaven de pescar, de menjar, de parlar, de riure, de dormir i, a poc a poc, s’anaven morint per dins. Per això, abans que els joves s’embarquessin per primera vegada, les mares els feien pronunciar el seu nom dins d’una ampolla i la tapaven ben de pressa, perquè tancar-hi el nom era com empresonar-hi un bocí d’ànima. I així s’asseguraven que, encara que marxessin a perseguir el tauró, una part d’ells sempre seria a Mkokotoni. De tots els que se n’anaven, alguns no tornaven mai, eren devorats pel tauró o vagaven perduts pels mars per sempre més. Al cap dels anys, si no hi havia notícies seves, la gent del poble n’alliberava l’ànima perquè volés lliure oceà endins. N’hi havia d’altres que trigaven molts anys a tornar, però tornaven. I quan ho feien, ja eren una altra persona. Arribaven al poble vells a buscar la seva ampolla i la seva ànima abans de morir, i explicaven les aventures i les meravelles que havien vist i viscut lluny de Mkokotoni mentre encalçaven aquella bèstia magnífica. Els nens se’ls escoltaven amb els ulls molt oberts, mirant fascinats mar enllà, on el pescador deia que hi havia un món sencer per descobrir. I la Lisa els repetia que havien d’estar preparats per si veien el gran tauró; per això van posar el seu nom dins d’una ampolla, perquè, quan marxessin a perseguir-lo, tinguessin un lloc on anar a buscar la seva ànima, encara que es passessin la vida vagant per mars i oceans.

—Però i si nosaltres no el veiem mai? —preguntava en Pol.

—El gran tauró el veuen només aquells que hi volen creure —els deia la Lisa.

La Lisa no era una mare com les altres. Els explicava històries extraordinàries, li agradava La família Monster, els ensenyava les cançons de Parchís i d’en Xesco Boix, s’havia fet una perruca amb escubidús de diferents colors per imitar la Bruja Avería i havia de passar temporades llargues fora de casa quan es posava malalta, sense que ningú sabés quan podria tornar. Fins aquella tarda d’octubre de l’any 91 que en Pol es va presentar xop a casa de l’Àngel, perquè plovia a bots i barrals, i li va explicar que la seva mare, que feia un mes que havia marxat, ja no tornaria mai més.