22

Vam arribar a Rodeo City més tard de la una. Era una ciutat marítima plena de motels que s’estenia entre l’autopista i la costa. Després de baixar per una rampa, vam arribar al carrer principal, que era paral·lel a l’autopista i quedava més avall. Tres motociclistes amb casc ens passaren pel costat a gran velocitat. Penjades al seu darrera hi duien noies amb els cabells al vent.

Vam trobar el revolt i el rètol «Centerville, 20 milles», i ens vam dirigir terra endins. La carretera passava pel costat del terreny de rodeo que, en la foscor, es perfilava com un amfiteatre antic. Gradualment serpentejava pel peu de les muntanyes i després, més abruptament, entrava en un pas de muntanya. Abans d’arribar al cim del pas, ens vam trobar dins d’un núvol dens. S’enganxava al parabrisa com una pluja, i ens obligava a anar a pas de tortuga.

A l’altre vessant del cim, una pluja de veritat començà a repicar sobre el sostre del cotxe. El parabrisa i les finestres s’ompliren de baf. Vaig passar al seient del davant i els netejava cada dos minuts, però encara anàvem a poc a poc.

Plogué tot el camí fins a Centerville. De tant en tant, els llampecs il·luminaven els vessants plens de boscos de la vall que s’inclinaven damunt nosaltres.

Centerville era un d’aquells llogarrets de l’oest que en dues generacions no han canviat massa. Era un carrer de cases pobres; un magatzem que tenia un sortidor de gasolina i tancava tota la nit, una escola amb una campana a la teulada i una església petita i blanca que lluïa d’humitat a la llum dels nostres fars.

L’únic edifici il·luminat era un restaurant amb un anunci de cervesa, al costat del magatzem. A la porta hi havia el rètol de TANCAT, però hi vaig veure un home amb davantal blanc que fregava. Vaig córrer sota el xàfec i vaig trucar.

L’home del davantal mogué el cap i assenyalà el rètol que deia TANCAT. Vaig insistir. Al cap d’una estona, repenjà el pal a la barra i m’obrí.

—I doncs, què passa? —era un home de més de mitjana edat, amb cara colrada de murri i boca de parlador.

Vaig entrar.

—Sento molestar-lo. Em pot dir com s’arriba al ranxo Krug?

—Li ho puc dir, però això no garanteix que hi arribi. El Buzzard Creek deu anar ple.

—I què?

—El corrent travessa la carretera que porta al ranxo. Ho pot provar si ho vol. L’altre tipus ho ha fet, o com a mínim no ha tornat.

—Es refereix a Jack Fleischer?

—El coneix, oi? Què hi passa, en aquell ranxo? —s’acostà amb aire confidencial—. Hi té una dona, Jack, allà? No seria la primera vegada.

—Potser sí.

—És una mala nit per fer una festa. I un mal lloc.

Vaig cridar Hank Langston perquè entrés. L’home del davantal es presentà. Es deia Al Simmons, i deixà ben clar que era el propietari d’aquell lloc, i també de la botiga del costat.

Simmons posà un tovalló de paper sobre la barra i ens dibuixà un mapa tosc. L’entrada del ranxo era a dotze milles al nord de Centerville. Buzzard Creek corria, quan ho feia, per aquest cantó del ranxo. Quan plovia molt, creixia molt ràpid, però potser el travessaríem, perquè no feia massa estona que plovia.

Quan ja marxàvem, Simmons ens digué:

—Si queden encallats, tinc un tractor que els pot treure. Naturalment, els costarà diners.

—Quant? —volia saber Hank.

—Depèn de l’estona que triguem. Generalment cobro deu dòlars l’hora amb el tractor. De porta a porta, s’entén, però si el corrent s’emporta el cotxe, ningú no hi pot fer res. De manera que val més que no passi, eh?

Vam pujar per un camí de terra que necessitava urgentment una reparació. La pluja queia del cel a bots i barrals. Els llampecs feien signes esgarrifosos sense sentit.

Vam travessar diversos corrents petits que baixaven entre declivitats del terreny. Exactament a dotze milles de Centerville, comptades amb l’odòmetre, vam arribar al torrent. Travessava la carretera, lliscava marró i continu sota la llum dels fars, clapejat de la pluja que queia. Semblava tenir, com a mínim, cent peus d’ample.

—Li sembla que podrà, Hank?

—No sé quina fondària té. No voldria deixar-hi el cotxe.

—Potser serà millor que el travessem a peu. Jo aniré al davant.

Vaig treure la pistola i la llanterna i les vaig ficar a la butxaca interior de la meva jaqueta. Després em vaig treure les sabates, els mitjons i els pantalons i els vaig deixar al cotxe. Quan em vaig posar al davant dels fars, amb jaqueta i sense pantalons, Hank es rigué de mi.

L’aigua era freda i les pedres se’m clavaven als peus.

Amb tot, sentia un cert plaer que es remuntava molts anys enrera, a les primeres vegades que em vaig ficar a l’aigua, de nen, a Long Beach, agafat a la mà del meu pare.

Ara m’hauria anat molt bé agafar-me a alguna mà. Malgrat que l’aigua mai no m’arribava més amunt de les cuixes, em premia les cames i m’impedia caminar. A la part més fonda, al mig del corrent, vaig haver d’obrir les cames per aguantar-me. Era com si una segona força de gravetat em tibés en angle recte.

Quan vaig arribar al mig, em vaig aturar per reposar i per orientar-me. En observar la vora més allunyada, vaig veure un fardell gris estirat al costat de la carretera. M’hi vaig acostar. Era un home, o el cos d’un home vestit de gris. Vaig anar-hi corrent i vaig treure la llanterna.

Era Hackett, estirat de cara a la pluja. Tenia la cara tan macada que quasi no se’l reconeixia. Portava tota la roba xopa i els cabells plens de fang.

Amb tot, respongué a la llum amb un intent d’asseure’s. Em vaig ajupir per ajudar-lo, i li vaig passar un braç per les espatlles.

—Sóc Archer, em recorda?

Assentí amb el cap, que li caigué sobre meu.

—Pot parlar?

—Sí, puc parlar. —La seva veu era espessa, com si tingués sang a la boca, i amb un to tan baix que m’havia d’acostar molt per sentir-la.

—On és Davy Spanner?

—Ha fugit. Ha disparat contra l’altre i ha fugit.

—Ha disparat contra Jack Fleischer?

—No sé el seu nom. Un home més vell. Spanner li ha volat el cap. Ha estat terrible.

—Qui li ha pegat, senyor Hackett?

—Spanner. M’ha pegat fins a deixar-me inconscient i m’ha deixat per mort, m’imagino. La pluja m’ha retornat. He arribat fins aquí, però després m’he esfondrat.

Hank cridà des de l’altra vora. Els fars del cotxe parpellejaren. Li vaig cridar que el deixés refredar i li vaig dir a Hackett que m’esperés allà.

Hackett em va preguntar mig desmaiat:

—No pensarà deixar-me aquí?

—Només un minut. Provarem de travessar el cotxe. Si Spanner ha fugit, no hem de patir per res.

—Ha marxat. Gràcies a Déu.

La mala experiència de Hackett semblava haver-lo fet més humil. Ara sentia una simpatia per ell que abans no havia existit, i li vaig deixar la meva jaqueta.

Vaig tornar enrera pel mig del torrent, amb la llanterna en una mà i la pistola a l’altra. Aleshores vaig recordar el cotxe de Fleischer. Si ell era mort, podíem utilitzar-lo.

Vaig tornar amb Hackett.

—On és el cotxe de l’home que han mort?

—Em sembla que l’he vist al costat de l’establa.

Amb una mà tremolosa, assenyalà a la dreta.

Vaig caminar més o menys dues-centes iardes i vaig arribar a un caminoi que pujava per la dreta. Les pluges passades i les presents l’havien convertit en roca pura. Vaig pujar pel caminoi amb por d’allò que podia trobar al final.

L’establa era el primer edifici que vaig veure. Era vell i atrotinat, amb les parets plenes de forats. Vaig passar-hi la llanterna. Un mussol d’establa sortí volant d’un dels forats; un rostre humà sense expressió, que volava amb ales silencioses pel raig de llum. Em va sobresaltar com si fos el fantasma de Jack Fleischer.

El seu cotxe estava aparcat sota l’establa, obert i sense claus. Això significava segurament que la clau era a la butxaca de Fleischer. De poc abandono el meu pla de fer servir el seu cotxe, però em vaig obligar a anar fins a la casa.

A part d’una secció amb un sostre pla, no quedava altra cosa de l’edifici que els vells fonaments de pedra. Fins i tot la part que restava dreta havia rebut la influència del clima. Trossos del paper de la paret voleiaven amb el vent, i la porta guerxa penjava oberta.

Quan vaig trobar Jack Fleischer a dins, de cara al terra moll, s’havia convertit en una part de la ruïna general. Sota el raig de llum feble, la seva cara i el seu cap feien la impressió d’estar rovellats. L’aigua gotejava damunt d’ell des del sostre.

En regirar les seves butxaques, em vaig adonar que el seu cos encara era calent. Tenia les claus del cotxe als pantalons, i a la butxaca interior de la jaqueta hi havia els documents que havia fet fotocopiar a la botiga «Acme» de San Francisco. Me’n vaig quedar una còpia de cada.

Abans de marxar, vaig fer una repassada amb la llanterna. En un racó hi havia un llit de fusta de dos nivells, com les que es veuen a les antigues cases de peons de l’oest. A la llitera inferior hi havia un sac de dormir. L’altre únic moble era un seient fet amb una bóta serrada pel mig. Al costat del seient, hi havia molta cinta adhesiva gastada. Algunes puntes de cigarret eren a terra, al costat de la llitera.

Vaig deixar Fleischer allà on era, perquè se n’encarregués la policia, i vaig tornar al cotxe per la pujada fangosa. El motor s’engegà a la primera. Vaig conduir amb ralentí pel caminoi fins a la carretera, i fins al lloc on Hackett m’esperava. Estava assegut amb el cap entre els genolls.

El vaig ajudar a alçar-se i a entrar al cotxe. Hank cridà des de l’altra riba:

—No ho intenti, Lew, és massa profund.

Ho havia de provar. No podia deixar Hackett allà. I no em refiava de poder-lo travessar a pes de braços. Una relliscada i marxaria riu avall, sense que hi poguéssim fer res.

Vaig acostar lentament el cotxe a l’aigua, completament encarat als fars de Hank i esperant que no hi hagués revolts a la carretera. Durant uns moments d’angoixa, semblà que el cotxe surava. Va lliscar cap un costat, i després s’aturà en una part més elevada de la carretera invisible.

Vam travessar sense més incidents. Agafant Hackett entre tots dos, Langston i jo el vam passar al seient posterior del cotxe. Després de posar-me els pantalons, vaig agafar la meva jaqueta i vaig embolicar Hackett amb una manta del cotxe. Per sort, el cotxe tenia una bona calefacció.

Vaig tancar les portes del cotxe de Fleischer amb clau i el vaig deixar a la carretera. Després hi vaig tornar i vaig escorcollar el portaequipatges. No hi havia les cintes. Vaig tancar la tapa amb un cop sec. Vam fer el lent trajecte de dotze milles fins Centerville.

Potser feia dues hores que érem fora, però els llums del bar d’Al Simmons encara eren oberts. S’acostà a la porta fent badalls. Tenia l’aspecte d’haver dormit vestit.

—Ja veig que han tornat.

—Nosaltres sí. Jack Fleischer no. Li han disparat.

—És mort?

—Li han volat mig cap amb una escopeta serrada.

—Al ranxo Krug?

—Exactament.

—Què li sembla? Jo sempre he dit que aquell lloc acabaria amb ell, al capdavall.

No em vaig molestar preguntant a Al Simmons què volia dir. Em va mostrar el telèfon al darrera del taulell, i em donà el número de l’oficina del xèrif més propera, la de Rodeo City. L’agent de guàrdia es deia Pennell. Li vaig dir que Jack Fleischer havia estat mort d’una càrrega d’escopeta.

—Jack? —digué amb veu sorpresa—. Però si he parlat amb ell aquest vespre. Ha passat per aquí no fa pas massa.

—Què ha dit?

—Ha dit que anava cap al ranxo Krug. No m’ha volgut dir què li rondava pel cap, però ha dit que si no tornava al matí, jo l’anés a buscar amb un parell d’homes.

—Serà millor que ho faci ara. No esperi fins el matí.

—No puc. No tinc el cotxe patrulla. El meu està espatllat i el municipi no pot comptar amb un altre fins el gener. —Pennell estava trist i confús—. M’hauran d’enviar un cotxe des de Santa Teresa.

—I una ambulància?

—Aquesta també ha de venir de Santa Teresa. Però si és mort no necessita una ambulància.

—No tothom és mort. Aquí hi ha un home ferit. —No vaig mencionar el nom de Hackett, ja que d’alguna manera esperava portar-lo a casa abans que les notícies s’escampessin—. El portaré a Rodeo City. Esperem trobar l’ambulància i el cotxe patrulla a la seva oficina.

Al Simmons seia al taulell, escoltant obertament la meva part de conversació. Quan vaig penjar, digué en to meditatiu:

—És divertida, la manera com surten les coses, a la vida dels homes. Jack tingué el mateix lloc durant quinze anys, a Rodeo. Rory Pennell era el seu ajudant.

—Quina relació hi tenia amb el ranxo Krug?

—No m’agrada massa dir-ho. —Però els seus ulls brillaven pel desig d’explicar la història—. Jack és mort i és… era un home casat. No m’agradaria que la senyora Fleischer ho sabés.

—Una altra dona?

—Sí. Jack tenia les seves qualitats, suposo, però sempre empaitava faldilles. Quan acabava de complir els cinquanta, anava darrera la dona que vivia al ranxo Krug. Em sembla que l’aconseguí —digué Simmons amb un somriure de costat—. S’aturava a comprar una caixa de cervesa i pujava allà, a passar la nit amb ella. No el puc acusar. Laurel Blevins estava molt bona.

—No hi deia res, el marit?

—No crec que ho sabés. Blevins estava fora molt temps. Matava tot el que menjava. Quan no caçava, estava rondant per les muntanyes amb un no-sé-què de pintor.

—Un cavallet?

—Sí. Es pensava que era un mena d’artista, però ell i la seva dona i el nen vivien com indis Digger en aquella casa mig cremada. Quasi no podem criticar la dona per anar al darrera de Jack Fleischer. Fa quinze anys era un noi de bona planta, i sempre tenia diners de les cases de Rodeo. Quan Blevins la va deixar, la tenia a casa de Mamie Hagedorn. Això m’ho ha dit Mamie Hagedorn en persona.

—Què va passar amb Blevins?

—Viatjava. Era un perdedor nat.

—I el nen?

—No ho sé. Es va perdre en la confusió.

Hauria d’haver restat perdut, pensava jo, en lloc de tornar per venjar-se d’un passat que no podia canviar ni amb una escopeta.

Vaig fer preguntes a Al Simmons sobre Davy, i Simmons el recordava. Com a mínim, havia vist un home o un noi conduint un cotxe verd, i agafant la carretera del ranxo, molt d’hora, el matí anterior. No, no l’havia vist ni sentit tornar, aquella nit.

—Hi ha un altre camí per marxar?

—Hi ha el pas del nord-oest, però es necessita un bon cotxe, especialment amb aquest temps.

Langston tocava la botzina, fora. Jo encara havia de fer una cosa. Vaig trucar a casa de Hackett, a Malibú, i vaig dir a Ruth Marburg, que fou la que respongué, que portava el seu fill a casa.

Es posà a plorar. Després em començà de fer preguntes i jo la vaig tallar. Li vaig dir que hi anàvem amb ambulància. Hackett no semblava seriosament ferit, però estava exhaust i afectat per l’estada a la intempèrie. El millor que podia fer era tenir un metge a mà quan arribéssim.

Li vaig dir que la nostra hora d’arribada seria, com a mínim, les sis del matí.