11

La porta de casa els Hackett era oberta. Esperava trobar cotxes de la policia al davant de la casa, però l’únic cotxe que hi havia sota els focus era un nou model de Mercedes descapotable de color blau. El jove que completava el conjunt sortí de la casa per rebre’m.

—Senyor Archer? Sóc Sidney Marburg.

Em sacsejà la mà deportivament. En mirar-lo més atentament, no era tan jove. La seva cara era com de porcellana i les línies somrients que n’irradiaven també podien haver estat línies de preocupació. Els seus ulls negres i estrets eren opacs a la llum.

—Què ha passat, senyor Marburg?

—Jo mateix no n’estic massa segur. No era aquí en aquell moment. Segons sembla, Stephen ha estat segrestat. Una noieta i un noi armat se l’han endut en cotxe.

—On era Lupe?

—Lupe era aquí. Encara és aquí… estirat amb el cap ple de sang. El noi ha sortit del portaequipatges del cotxe i l’ha apuntat amb una escopeta de canons serrats. La noia li ha pegat al cap amb un martell o una llanda.

—Ho ha fet la noia?

Assentí amb el cap.

—Hi ha una cosa més estranya, encara; sembla que és una coneguda de la família. La meva muller vol parlar amb vostè.

Marburg em conduí fins la biblioteca, on ella seia sota un llum, amb un telèfon i una pistola al costat del seu colze. Semblava tranquil·la, però la seva cara tenia una expressió de gelada sorpresa.

Forçà un somriure.

—Gràcies per venir. Sidney és un noi encantador, però no serveix per a les coses pràctiques. —Es tombà cap a ell—. Ara ja pots anar a jugar amb els teus quadres o amb alguna cosa.

Sidney es va quedar entre ella i la porta, amb aire ressentit. La seva boca s’obria i es tancava.

—Vés-te’n com un bon noi. El senyor Archer i jo hem de parlar de moltes coses.

Marburg sortí. Jo em vaig asseure en un coixí de cuiro que feia conjunt amb la cadira d’ella.

—On és la senyora Hackett?

—Gerda s’ha esfondrat… es troba malament. Per sort, jo sempre porto hidrat de cloro. N’hi he donat un parell de càpsules i ara dorm.

—O sigui que tot està controlat.

—Tot està completament capgirat i vostè ho sap. M’ajudarà a tornar-ho a arreglar tot?

—Tinc un client.

No em va fer cas.

—Li puc pagar molts diners.

—Quant?

—Cent mil.

—És massa.

Em mirà encuriosida, em sondejava.

—Avui l’he vist rebutjar vint dòlars, però ningú no ha rebutjat mai cent dels grossos.

—No són diners reals. Vostè me’ls ofereix perquè pensa que jo puc estar en un afer d’extorsió. No hi ha aquesta sort.

—Així, com és que ho sabia abans que passés?

—Vaig ensopegar amb la prova. Van deixar el mapa d’aquest lloc en un racó qualsevol, quasi com si volguessin que algú els aturés. Cosa que no els fa pas menys perillosos.

—Ja sé que són perillosos. Els he vist. Tots dos han entrat directament a la sala i s’han endut Stephen sense contemplacions fins al seu cotxe. Amb les seves ulleres fosques, semblaven criatures d’un altre planeta.

—N’ha reconegut algun?

—Gerda ha reconegut la noia tot d’una. Ha estat convidada aquí més d’una vegada. Es diu Alexandria Sebastian.

Es tombà i em mirà tot fent conjectures. Jo estava content que el secret sortís a la llum.

—Keith Sebastian és el meu client.

—I ell sabia això?

—Ell sabia que la seva filla s’havia escapat. També sabia el que jo li havia dit, que no era gaire. Val més que no ens posem a recriminar ningú. El que importa és recuperar el seu fill.

—Hi estic d’acord. Reitero la meva oferta. Cent mil si Stephen torna a casa viu.

—La policia fa aquesta feina gratuïtament.

Apartà la idea amb la mà.

—No els vull. Molt sovint resolen el cas i perden la víctima. Jo vull que el meu fill torni viu.

—Jo no ho puc garantir.

—Ja ho sé —digué impacient—. Ho intentarà? —premé el seu pit amb les dues mans, després me les oferí a mi, buides. La seva emoció era tan real com fictícia.

—Ho intentaré —vaig dir—. Amb tot, em sembla que és un error. Hauria d’utilitzar la policia.

—Ja he dit que no ho faria. No els tinc confiança.

—Però confia en mi?

—No és el que he de fer? Sí, confio en vostè fins a cert punt.

—I també ho fa Keith Sebastian. Li ho hauré de consultar.

—No veig cap raó per fer-ho. És un dels nostres empleats.

—No ho és, en el seu temps lliure. La seva filla ha desaparegut, no ho oblidi. Sent el mateix per la seva filla que vostè pel seu fill. Potser no tant, però vaig donar a Sebastian el benefici del dubte.

—El farem venir —s’acostà al telèfon amb un gest brusc—. Quin telèfon té?

—Estem perdent temps.

—Li he preguntat el seu número.

El vaig buscar al meu bloc negre. Ella marcà el número i Sebastian va contestar al primer truc. Devia d’estar assegut al costat del telèfon.

—Senyor Sebastian? Sóc Ruth Marburg. La mare de Stephen Hackett. Ara sóc a la seva casa de Malibú i m’agradaria molt veure’l… Sí, avui. De fet, l’hauria de veure de seguida. Pot venir ara mateix?… Molt bé, l’espero d’aquí a mitja hora. No em fallarà, oi?

Penjà i em va mirar tranquil·la, quasi amb dolçor. Encara tenia la mà sobre el telèfon, com si prengués el pols a Sebastian i el controlés d’allà estant.

—Em penso que no està ficat en tot això amb la seva filla, oi? Ja sé que Stephen no és massa popular entre la gent que lloga.

—És això el que pensa, senyora Marburg?

—No canviï de tema. Li he fet una pregunta directa.

—La resposta és no. Sebastian no té aquests pebrots. A més, quasi adora el seu fill.

—Per què? —em preguntà francament.

—Pels diners. Té una passió pels diners.

—Està segur que no ha empès la noia a fer això?

—N estic segur.

—Així, què nassos es pensa que fa?

—Sembla que s’ha rebel·lat contra tots els que tinguin més de trenta anys. El seu fill era l’objectiu més gran que tenia a l’abast. Però dubto que ella hagi escollit l’objectiu. Segurament el principal instigador és Davy Spanner.

—Què vol? Diners?

—Encara no he descobert què vol. Sap que hi hagi alguna connexió entre ell i el seu fill? Això podria ser una qüestió personal.

Ella mogué el cap.

—Potser si vostè em diu el que sap d’ell…

Li vaig fer un petit resum sobre Davy Spanner, fill d’un treballador temporer, orfe als tres o quatre anys, internat en orfenats i finalment adoptat. Expulsat violentament de l’escola, adolescent errant, lladre de cotxes, graduat de la presó, candidat a malvestats més avançades i segurament una mica sonat.

Ruth Marburg m’escoltava sospitosa.

—Quasi sembla que li tingui simpatia.

—Sí, quasi —vaig dir, malgrat que els ronyons encara em feien mal—. Davy Spanner no és obra d’ell mateix.

Em va respondre amb una duresa deliberada:

—No em veneu aquesta merda. Ja els conec, aquests psicòpates. Són com gossos que mosseguen les mans que els alimenten.

—Ha tingut mai contacte amb la família, aquest Spanner?

—No. No que jo sàpiga.

—Però la noia sí.

—Amb mi no. Va ser amb Gerda, la dona de Stephen. La noia estava interessada a aprendre idiomes, o almenys ho feia veure. Gerda la va prendre sota la seva protecció, l’estiu passat. Una altra vegada anirà més amb compte, si ens en sortim.

La conversació ja em carregava. Semblava que fes molta estona que érem a l’habitació. Plena de llibres, amb les finestres cobertes de cortines espesses, era com un búnquer subterrani apartat del món vivent.

Ruth Marburg es devia adonar de la meva sensació, o potser la compartia. Anà vers una finestra i tibà les cortines. Vam contemplar el collar de llums trencat del voltant de la costa.

—Encarà no m’ho puc creure, que hagi passat —digué—. Stephen sempre ha pres moltes precaucions. Per això no tenen servei.

—I Lupe, què és?

—Pràcticament no el considerem un servent. En realitat és l’administrador de la propietat.

—És amic seu?

—Jo no diria això, exactament. Ens entenem bé. —El seu mig somriure i la manera com movia el cos van donar una connotació sexual a les paraules.

—Podria parlar amb Lupe?

—Ara no, està força malament.

—Necessita un metge?

—Ja en faré venir un. —Es tombà i em fità, visiblement afectada per la força de la seva indignació—. No cal que es responsabilitzi de les coses que no pertoquen a la seva responsabilitat. L’he llogat perquè em torni el meu fill viu.

—Encara no m’ha llogat.

—I potser no ho faré —es tombà vers la finestra—. Què el torba? —tancava els punys i es copejava els nusos fent un sorollet que em recordà que tenia un esquelet a dintre.

Com si l’hagués sentit o hagués notat la seva impaciència, Sebastian arribà quasi immediatament. El seu gran cotxe il·luminà el pas, voltà el llac fosc i s’aturà sota els focus.

—Ha tardat prou —digué la senyora Marburg des de la porta.

—Ho sento. M’han trucat per telèfon just quan sortia i l’he hagut d’agafar.

Sebastian semblava molt excitat. Estava pàl·lid i els seus ulls lluïen. La seva mirada anava de la dona a mi.

—Què ha passat?

Ruth Marburg li va contestar severament:

—Passi i li diré què ha passat. —Ens guià fins a la biblioteca i tancà la porta emfàticament, com un carceller.

—La seva preciosa filleta ha segrestat el meu fill.

—Què vol dir?

—Ha arribat aquí amb cotxe i amb el seu gallet amagat al portaequipatges. Ha estabornit el nostre administrador amb una llanda. Ha entrat a casa amb el gallet i han conduït Stephen fins al cotxe i se l’han endut.

—Però això és una bogeria…

—Ha passat.

—Quan?

—Abans que es pongués el sol. Més o menys a dos quarts de sis. Ara són les vuit passades. La pregunta és: què pensa fer?

—Qualsevol cosa. Faria qualsevol cosa.

Una pluja de llàgrimes reprimides quasi l’encegava. Les va eixugar amb els dits i es va quedar vacil·lant sota la llum, tapant-se els ulls amb les mans.

—Està segura que era Sandy?

—Sí. La meva jove la coneix bé. El senyor Archer ja m’ho va predir que passaria això, i és per això que vostè és aquí. Vull que el senyor Archer em torni el meu fill.

—Això vol dir —li vaig explicar— que vostè i jo podem estar en cantons oposats. La seva filla ha ajudat a cometre un delicte. Em temo que no la podré protegir de les conseqüències.

—Però espero que cooperi amb el senyor Archer —li digué la senyora Marburg—. Si sap alguna cosa de la seva filla, per exemple, li ho ha de dir.

—Sí —assentí unes quantes vegades amb el cap—. Prometo col·laborar. Gràcies… gràcies per dir-m’ho.

Li va fer un signe que marxés, que desaparegués de la seva vista.

—Bé —em digué quan ell va sortir de l’habitació—, vostè creu que ell l’ha empès, a fer això?

—Ja sap que no.

—No em digui el que sé. La gent és capaç de qualsevol cosa. Fins i tot les persones més agradables, i ell no ho és pas. —Afegí—: Ni jo tampoc, per si tenia algun dubte.

—Estem perdent el temps.

Però ella va dir la darrera paraula:

—El seu temps és meu. Quan surti, li diu al meu marit que em porti un whisky doble. Estic rebentada.

Es va deixar anar a la cadira i va deixar que el seu cos i la seva cara caiguessin com plastilina. El seu marit era a la galeria il·luminada contemplant els quadres. Li vaig donar el missatge.

—Gràcies, amic. No s’hi encaparri gaire, en aquest encàrrec. Si Stephen no torna, tot serà de Ruth i meu. M’encanta la bona pintura.

Com sempre, no se sabia si Marburg parlava seriosament. Vam sortir fora, on Sebastian m’esperava al costat del meu cotxe. Es rosegava l’ungla del dit polze. Sagnava.

Em vaig posar al volant.

—Té alguna cosa per dir-me?

—Sí. Tenia por de dir-ho davant d’ella. La trucada que he rebut abans de sortir de casa… era de Sandy. Volia que l’anés a buscar.

—On?

—A Santa Teresa. Han tallat la comunicació abans que em donés l’adreça.

—Ha dit des d’on trucava?

—No, però era una trucada de cobrament revertit i la telefonista l’ha pogut localitzar. Sandy ha utilitzat el telèfon de l’oficina de la gasolinera Power Plus, d’aquest cantó de Santa Teresa. Els caps de setmana hi anem sovint i de vegades ens hem aturat en aquesta mateixa gasolinera.

—Serà millor que hi vagi ara.

—Vull venir —digué—, si us plau.

Em vaig tombar i vaig mirar la seva cara. No m’agradava gaire, aquell home, ni tampoc no hi confiava massa. Però a mesura que passava el temps, m’anava agradant més.

—Condueix bé?

—No tinc accidents i no he begut gens.

—Bé, hi anirem amb el meu cotxe.

Sebastian deixà el seu en un aparcament de Malibú, just al costat d’un parador. Vaig menjar un entrepà que tenia gust de fums d’autopista, mentre ell trucava a la seva dona. Després trucà a la gasolinera Power Plus de Santa Teresa.

—Està oberta fins a mitjanit —em digué—. I l’home recordava Sandy.

El meu rellotge marcava un quart de deu. Havia estat un dia molt llarg i esperava estar despert quasi tota la nit. Vaig passar al seient del darrera i em vaig posar a dormir.