15

Vam tornar a Santa Teresa més tard de les tres. Vaig demanar a Langston que vingués al motel. Semblava exercir un efecte tranquil·litzant sobre la noia.

Sebastian ens va sentir arribar i obrí la porta de la seva habitació abans que jo truqués. La llum s’escampà sobre la seva filla. Ella restà dreta, amb una actitud descarada.

Ell s’hi acostà amb els braços oberts. Ella es va fer enrera abruptament. Amb un gest evident de menyspreu, va encendre un cigarret i llançà el fum cap a ell.

—No sabia que fumessis —digué ell dèbilment.

—Fumo xocolata quan en trobo.

Vam entrar tots a l’habitació de Sebastian i jo tancava la comitiva. Ell es tombà.

—On l’ha trobada?

—Una mica més amunt, a l’autopista. Aquest és el senyor Langston. M’ha ajudat a localitzar-la.

Els dos homes es donaren les mans. Sebastian digué que estava molt agraït, però mirava la seva filla com si es preguntés de què estava agraït. Ella s’assegué a la punta del llit amb les cames encreuades, mirant-lo.

—Encara tenim problemes —vaig dir—. Ara faré un parell de suggeriments. En primer lloc, emporti’s la seva filla i procurí que es quedi a casa. Si vostè i la seva dona no la poden controlar, lloguin algú que els ajudi.

—Quina mena d’ajut?

—Busquin una infermera psiquiàtrica, potser. Pregunti-ho al seu metge.

—Es pensa que estic boja —va dir Sandy, parlant sola—. Ell ho deu estar.

Jo no la vaig mirar.

—Té un bon advocat, senyor Sebastian?

—No tinc cap advocat. Mai no n’he necessitat cap.

—Ara en necessita un. Busqui algú que li recomani un advocat criminal i doni-li l’oportunitat de parlar amb Sandy avui mateix. Està ficada en un problema greu i haurà de col·laborar amb la llei.

—Però jo no vull que tingui res a veure amb la llei.

—No té cap altra sortida.

—No em digui això. La senyora Marburg li va dir a vostè que mantingués tot aquest assumpte en privat.

—També parlaré amb la senyora Marburg. Aquest cas és massa greu per portar-lo jo sol.

Sandy intentà dirigir-se a la porta. Langston l’atrapà abans que hi arribés, amb un braç al voltant de la cintura. Ella li cremà el canell amb la punta del cigarret. Ell la va fer girar, la va empènyer sobre el llit i restà dret davant seu panteixant. Se sentia pudor de pèl socarrimat.

Algú trucà a l’altre cantó de la paret.

—A veure si acabeu, valents.

Sebastian mirà la seva filla amb un interès adolorit. De sobte s’havia convertit en un cau de problemes. Segurament estava considerant com de gran esdevindria el problema.

—Serà millor que sortim d’aquí —vaig dir—. Vol trucar a la seva dona?

—Ho hauria de fer, oi?

Es dirigí al telèfon i després de donar molts cops a l’aparell va aconseguir que la centraleta respongués. La seva dona contestà tot seguit.

—Tinc bones notícies —digué amb veu tremolosa—. Sandy és aquí amb mi. Ara la porto a casa. —En dir això se li humitejaren els ulls—. Sí, està bé. Arribarem d’aquí un parell d’hores. Dorm una estona.

Penjà l’auricular i es tombà vers Sandy.

—La teva mare t’envia el seu amor.

—Qui el necessita?

—No t’importem gens?

Ella rodolà fins quedar cara avall sobre el llit i restà quieta i sense dir res. Jo vaig anar a l’habitació del costat per fer una trucada.

Trucava a Willie Mackey, que tenia una agència de detectius a San Francisco. El seu servei receptor contestà i passà la trucada a l’apartament de Willie, a Califòrnia Street. Respongué amb una veu emboirada per la son:

—Sóc Mackey.

—Parla Lew Archer. Estaràs lliure avui?

—Puc estar-ho, si vull.

—Bé. Tinc una feina a la Península. És una feina de seguiment, però podria convertir-se en una cosa important. Tens un llapis?

—Un moment. —Willie marxà i tornà tot seguit—. Endavant.

—Coneixes el Sandman Motor Hotel de Palo Alto?

—Sí, és al Camino Real. Hi he passat alguna nit.

—Jack Fleischer, un agent del xèrif de Santa Teresa, retirat, hi ha d’anar aquesta nit. Si és possible, vull saber per què. Vull saber on va i amb qui parla i sobre què parlen. I no vull que el perdis de vista encara que hagis de gastar alguns diners.

—Quant és alguns?

—Tu mateix.

—Em podries dir de què va tot això?

—Jack Fleischer ho deu saber. Jo no en sé res, excepte que la vida d’un home pot estar en perill.

—Qui és l’home?

—Es diu Hackett. L’ha segrestat un noi de dinou anys anomenat Davy Spanner. —Els vaig descriure tots dos, per si es ficaven en territori de Willie—. Hackett és molt ric, però no sembla que el segrest sigui pel rescat. Spanner és un sociòpata amb tendències esquizoides.

—Aquests sempre són divertits. Aniré a Palo Alto tot seguit, Lew.

Vaig tornar a l’habitació de Sebastian. La noia encara estava estirada al llit de bocaterrosa i Langston era dret al seu costat.

—El deixaré a casa seva —li vaig dir—. Sento haver-li esguerrat la nit.

—No me l’ha esguerrada. He estat molt content d’ajudar-lo i això encara no ha acabat. Hi ha una cosa, i és que trobo que haurien d’avisar la policia local.

—D’això me n’encarrego jo, d’acord?

—D’acord.

La noia s’alçà quan jo li ho vaig dir i tots quatre en el cotxe vam travessar la ciutat. A casa els Langston hi havia els llums encesos. La seva dona va sortir corrents a rebre’l, vestida amb una bata xinesa vermella.

—No hauries de córrer —li digué ell—. No t’has ficat al llit?

—No podia dormir. Tenia por que et passés alguna cosa. —Em mirà—. M’havia promès que no el tindria tota la nit despert.

—No ho havia promès, però tot just són les quatre.

—Tot just són les quatre!

—No hauries d’estar aquí fora, agafaràs fred. —Langston l’acompanyà fins la casa, i abans de tancar la porta s’acomiadà amb la mà.

El viatge a Malibú fou molt avorrit. La noia seia silenciosament entre el seu pare i jo. Ell provà de parlar-li un parell de vegades, però ella feia veure que no el sentia.

Una cosa quedava clara. Canviant les regles del joc per incloure-hi l’ultratge, havia aconseguit un avantatge sobre ell. El pare hi tenia més a perdre que la noia. I ho perdia, però no havia perdut l’esperança de trobar alguna cosa. Ella actuava com si ho hagués trobat.

Els vaig deixar a l’aparcament on Sebastian havia deixat el cotxe. Vaig esperar fins que pujaren i vaig veure sortir fum del tub d’escapament. Sandy no provà de fugir, potser s’havia adonat que no podia fugir enlloc.

Sota la ciutat estreta, una marea alta rugia a la platja. Vaig entrellucar els rompents entre els edificis, vagament fosforescents a la claror que s’encetava.

Era massa d’hora per començar un altre dia. Em vaig ficar al primer motel que vaig trobar.