3

Al cap d’un parell de minuts, vaig obrir la porta principal a Heidi Gensler. Era una adolescent d’aspecte polit, amb els cabells rossos i estirats deixats anar sobre les espatlles. No duia maquillatge. Portava una cartera plena de llibres.

La seva mirada blau cel era insegura.

—És amb vostè que haig de parlar?

Vaig dir que sí.

—El meu nom és Archer. Passi, senyoreta Gensler.

Va mirar la casa per sobre la meva espatlla.

—Ha passat res?

La senyora Sebastian sorgí de la seva habitació embolicada amb un barnús pelut de color de rosa.

—Entra, Heidi, maca, no tinguis por. Ets molt amable de venir. —La seva veu no era maternal.

Heidi entrà i restà al rebedor, incòmoda.

—Li ha passat alguna cosa, a Sandy?

—No ho sabem, maca. Abans de dir-te res, vull que em prometis una cosa, que no en parlaràs a l’escola ni a casa teva.

—No ho faré. Mai no ho he fet.

—Què vols dir, maca, amb això de mai no ho he fet?

Heidi es mossegà el llavi.

—Vull dir… no vull dir res.

La senyora Sebastian s’hi acostà com un ocell rosa amb el cap fosc i agressiu tirat endavant.

—Sabies què passava entre ella i aquell noi?

—Sí, ho sabia. I no ho podia evitar.

—I malgrat tot, mai no ens vas dir res? Això no és massa amable, de part teva, Heidi.

La noia estava a punt de plorar.

—Sandy és la meva amiga.

—Bé. D’acord. Així, doncs, ens ajudaràs a fer-la tornar a casa, oi?

La noia assentí.

—Ha fugit amb Davy Spanner?

—Abans que jo contesti, recorda que has promès no parlar.

Vaig dir:

—Tot això no és necessari, senyora Sebastian. I realment, m’estimo més fer les preguntes jo.

Em mirà:

—Com puc saber que serà discret?

—De cap manera. No pot controlar la situació. No es pot controlar. Per tant, per què no marxa i deixa que jo m’encarregui de l’assumpte?

La senyora Sebastian refusà de marxar. Semblava estar a punt de fer-me fora. No m’importava. El cas s’anava conformant com un d’aquells en els quals jo no faria amics i molt pocs diners.

Heidi em tocà el braç.

—Em podria portar a l’escola, senyor Archer? Quan Sandy no és aquí, no tinc cotxe.

—Jo t’hi portaré. Quan vols marxar?

—Quan vulgui. Si hi arribo abans de la primera classe, puc fer alguns exercicis.

—Et va dur a l’escola, ahir, Sandy?

—No. Vaig agafar l’autobús. Ahir, pels voltants d’aquesta hora em va trucar. Em va dir que no aniria a l’escola.

La senyora Sebastian s’inclinà endavant.

—Et va dir on anava?

—No. —La noia havia adoptat un posat tancat, tossut. Si sabia alguna altra cosa, no la diria pas a la mare de Sandy.

La senyora Sebastian digué:

—Em sembla que menteixes, Heidi.

La noia es tornà vermella i els ulls se li van omplir de llàgrimes.

—No té cap dret a dir-me això. Vostè no és la meva mare.

Vaig intervenir de nou. A la casa dels Sebastian no es diria res que valgués la pena.

—Vinga —vaig dir a la noia—, et portaré a l’escola.

Vam sortir, vam entrar al cotxe i vam baixar la costa en direcció a l’autopista. Heidi seia molt dreta i havia posat la cartera al seient, entre tots dos. Segurament recordava que no havia de pujar a cap cotxe amb un desconegut. Però al cap d’un minut digué:

—La senyora Sebastian em dóna la culpa a mi. No s’hi val.

—De què, et dóna la culpa?

—De tot el que fa Sandy. El sol fet que Sandy m’expliqui coses no em fa responsable.

—Coses?

—Com això de Davy. No puc anar corrents a la senyora Sebastian, a dir-li tot el que Sandy m’explica. Seria una espieta.

—Jo penso en coses pitjors.

—Com quines, per exemple? —Jo posava en dubte el seu codi i ella parlava amb un to desafiant.

—Com permetre que la teva millor amiga es fiqui en un embolic sense moure ni un dit per evitar-ho.

—Jo no ho vaig permetre. Com podia aturar-la? De totes maneres, no s’ha ficat en cap embolic, no de la mena que vostè insinua.

—Jo no parlo de tenir un fill. Aquest és un problema de segon ordre si el comparem amb les altres coses que li poden passar a una noia.

—Quines altres coses?

—No viure prou per a tenir un fill. O fer-se vella de cop i volta.

Heidi va deixar anar un lleu gemec, semblant al d’un animalet espantat. Digué en veu baixa:

—D’alguna manera, això és el que li ha passat. Com ho ha sabut, vostè?

—He vist altres noies que no van voler esperar. Coneixes Davy?

Dubtà abans de respondre.

—El vaig conèixer.

—Què et sembla?

—Que té una personalitat força interessant —digué amb cautela—, però no crec que sigui bo, per a Sandy. És salvatge i violent. Sembla boig. Sandy, en canvi, no és cap d’aquestes coses —s’aturà en un pensament important—. Li ha passat una cosa dolenta, això és tot. Ha passat, sense més ni més.

—Parles del fet que s’enamorés de Davy?

—Parlo de l’altre. Davy Spanner no és tan dolent, comparat amb l’altre.

—Qui és?

—No em volia dir el seu nom, ni tampoc em deia res d’ell.

—Així, doncs, com pots saber que Davy és millor?

—És molt fàcil. Sandy és més feliç que abans. Abans sempre parlava de suïcidi.

—Quan era això?

—A l’estiu, abans que comencés l’escola. Volia ficar-se en el mar, a Zuma Beach, i nedar ben lluny. La vaig convèncer que no ho fes.

—Què la feia patir? Un assumpte amorós?

—Suposo que se’n podria dir així.

Heidi no em diria res més. Havia fet a Sandy el jurament solemne que mai no diria una paraula, i ja l’havia trencat amb tot el que m’havia dit a mi.

—Has vist mai el seu diari?

—No. Sé que n’escrivia un, però mai no el va ensenyar a ningú, mai. —Es tombà al seient, de cara a mi, tot tibant la faldilla sobre els genolls.

—Li puc fer una pregunta, senyor Archer?

—Endavant.

—Què li ha passat exactament a Sandy? Aquesta vegada, vull dir.

—No ho sé. Fa vint-i-quatre hores que ha marxat de casa. La nit abans, el seu pare trencà una cita que ella tenia amb Davy a West Hollywood. L’arrossegà a casa i la tancà amb pany i clau tota la nit.

—Per això ha marxat de casa —digué la noia.

—Incidentalment, també es va endur l’escopeta del seu pare.

—Per què la volia?

—No ho sé. Però tinc entès que Davy té antecedents penals.

La noia no respongué a la pregunta implícita. Seia tot mirant els seus punys, que tenia tancats a la falda. Vam arribar al peu del rost i ens vam dirigir al Boulevard Ventura.

—Li sembla que ara és amb Davy Spanner, senyor Archer?

—Estic arribant a aquesta conclusió. Cap on vas?

—Un moment. Aturi’s al marge.

Vaig aparcar sota l’ombra matinal d’un roure que havia aconseguit sobreviure d’alguna manera a la construcció de l’autopista i del Boulevard.

—Sé on viu Davy —digué Heidi—. Sandy em va portar una vegada al seu estudi. —Utilitzà la paraula amb una mica d’orgull, com si fos la prova que estava creixent—. És als apartaments Laurel, a Pacific Palisades. Sandy em va dir que no paga lloguer a canvi d’ocupar-se de la piscina i del material.

—Què va passar quan tu hi vas anar?

—No va passar res. Vam seure i vam xerrar. Un dia molt interessant.

—De què vau parlar?

—De com viu la gent. De la poca moral que té la gent avui dia.

Em vaig oferir a portar-la fins a l’escola, però ella em va dir que podia agafar un autobús. La vaig deixar dreta a la cantonada. Una criatura amable que semblava una mica perduda en un món de velocitats altes i de moral baixa.