6

Vaig posar els canons i la culata serrats al portaequipatges del cotxe i vaig anar a la meva oficina de Sunset. Des d’allà vaig trucar a Keith Sebastian a Centennial Savings and Loan. La seva secretària em digué que acabava de sortir per dinar.

Em va citar per primera hora de la tarda. Per no perdre l’estona del migdia, vaig trucar a Jacob Belsize abans d’abandonar la meva oficina.

Belsize em recordava. Després que vaig mencionar el nom de Davy Spanner, convingué a dinar junts en un restaurant situat prop de la seva oficina, a South Broadway.

En arribar, ell ja m’esperava. Feia anys que no veia Jake Belsize i en aquest interval havia envellit. Ara, els seus cabells eren quasi blancs. Les línies que voltaven la seva boca i els seus ulls em recordaren l’argila plena de fissures que hi ha al voltant dels pous d’aigua dels deserts.

El «menú especial d’un dòlar per a executius» era un entrepà calent de bou amb patates fregides i cafè. Belsize en demanà un i jo vaig fer el mateix. Quan la cambrera se’n va anar amb la comanda, Belsize parlà entre el soroll dels homes que dinaven i xerraven:

—Per telèfon no has estat massa clar. Què ha fet Davy?

—Assalt amb agravants. M’ha trepitjat els ronyons.

Els ulls de Jake saltaren. Era una d’aquelles persones bones que sempre es preocupen pels altres.

—El denunciaràs?

—Potser sí. Però s’ha de preocupar d’acusacions més greus. No mencionaré noms perquè el meu client no ho vol. La seva filla és una adolescent. Fa un dia i una nit que és fora, i aquesta nit l’ha passada a l’apartament de Davy, amb ell.

—On són ara?

—Volten amb el cotxe d’ella. Quan els he perdut, eren a l’autopista de la costa, en direcció a Malibú.

—Quants anys té la noia?

—Disset.

Respirà fons.

—Això no té bona pinta, però podria ser pitjor.

—És pitjor, si sabessis els detalls. És molt pitjor.

—Digue’m els detalls. Quina mena de noia és?

—L’he vista un parell de minuts. Diria que és una bona noia amb problemes seriosos. Sembla que aquesta és la seva segona experiència sexual. La primera quasi la va convertir en una suïcida, segons m’ha dit una amiga seva. Aquesta vegada podria ser pitjor. Només és una suposició, però jo diria que la noia i Davy s’estimulen mútuament per fer una cosa realment insensata.

Belsize s’inclinà per sobre la taula cap a mi.

—Què penses que poden fer?

—Em sembla que estan preparant alguna mena de crim.

—Quina mena de crim?

—M’ho has de dir tu. És un dels teus nois.

Belsize mogué el cap. Les línies de la seva cara es van tornar més profundes, com esquerdes.

—És un dels meus en un sentit molt limitat. No el puc seguir pel carrer o per l’autopista. Tinc cent cinquanta clients, cent cinquanta Davy Spanners. Fins i tot hi somnio.

—Ja sé que no pots fer res més per ells i ningú no t’està acusant. He vingut perquè em donis el teu judici professional sobre Davy. Et sembla que té afecció pels crims contra la persona?

—Mai no n’ha tingut, però n’és capaç.

—Homicidi?

Belsize assentí.

—Davy és força paranoic. Quan se sent amenaçat o rebutjat, perd el seny. Un dia, a la meva oficina, quasi m’atacà a mi.

—Per què?

—Era just abans de la seva sentència. Li vaig dir que jo recomanava que l’enviessin a la presó durant sis mesos com a condició per obtenir la llibertat condicional. Això provocà alguna cosa en ell, alguna cosa que venia del passat. No sé què era, no tenim el seu historial complet. Va perdre els seus pares i va passar la infància en un orfenat, fins que se l’endugueren uns pares adoptius. El cas és que quan li vaig dir el que pensava fer, es devia tornar a sentir completament abandonat, amb la diferència que ara era gran, fort i estava preparat per matar-me. Per sort, el vaig poder convèncer i va reaccionar. Jo no vaig revocar la meva recomanació.

—Tenies molta confiança.

—Jo els poso bé amb la fe. Ja fa molts anys que vaig aprendre que m’he d’arriscar. Si no confio en ells, no puc esperar que ells confiïn en si mateixos.

La cambrera portà els nostres entrepans, i durant uns quants minuts, vam estar molt enfeinats menjant-los. Com a mínim, jo ho estava molt amb el meu. Belsize rosegava el seu com si Davy i jo li haguéssim tret la gana. Finalment l’apartà.

—He d’aprendre a no esperar massa —digué—. He d’aprendre a recordar que abans que jo els vegi per primera vegada ja porten dues ferides. Una altra i ja fan pudor. —Alcà el cap—. M’agradaria que em donessis tots els detalls sobre Davy.

—No et farien pas més feliç i no vull que donis l’alarma per ell i la noia. Almenys, no fins que hagi parlat amb el meu client.

—Què vols que faci?

—Que contestis un parell més de preguntes. Si tenies confiança en Davy, per què vas recomanar sis mesos a la presó?

—Ho necessitava. Havia estat robant cotxes impulsivament, i segurament des de feia temps.

—Per vendre’ls?

—Per voltar. O per passejar les penes, com en diu ell. Quan vam establir la nostra relació, va admetre que havia conduït per tot l’estat. Em va dir que buscava la seva família, la seva pròpia gent. El vaig creure. Ho odiava, això d’enviar-lo a la presó, però vaig pensar que passar sis mesos en una situació controlada, li donaria l’oportunitat de calmar-se, temps per madurar.

—Va ser així?

—D’alguna manera. Acabà els seus estudis superiors i va llegir molt. Però, naturalment, encara té problemes per solucionar… si es donés temps, ell mateix…

—Problemes psiquiàtrics?

—M’estimo més anomenar-los problemes de la vida —digué Belsize—. És un noi que mai no ha tingut ningú ni res que fos realment seu. Això és molt no tenir. Vaig pensar que un psiquiatre el podia ajudar, però el psicòleg que li va fer les proves va creure que no era una bona inversió.

—Pel fet que és un semipsicòtic?

—Jo no poso etiquetes a la gent jove. Veig les seves tempestes d’adolescents. Els he vist sota totes les formes que trobaries en un llibre de psicologia normal, però sovint, quan la tempesta passa, són persones diferents i millors. —Va posar les mans amb els palmells de cara amunt sobre la taula.

—O diferents i pitjors.

—Ets un cínic, Archer.

—Jo? No. Jo sóc un dels que resultaren diferents i millors. O almenys, una mica millor. Em vaig aliar amb la policia en lloc de fer-ho amb els criminals.

Belsize, amb un somriure que li va arrugar tota la cara, digué:

—Encara no m’he decidit. Els meus clients pensen que sóc un policia. La policia pensa que protegeixo els criminals. Però nosaltres no som pas el problema, oi?

—Tens cap idea d’on pot haver anat Davy?

—Pot haver anat a qualsevol lloc. Has parlat amb la persona que el va llogar? En aquest moment no recordo el seu nom, però és una dona de cabells roigs…

—Laurel Smith. Ja hi he parlat. Com va entrar en escena, ella?

—Li va oferir una feina per hores a través de la nostra oficina. Això va ser quan ell sortí de la presó, fa un parell de mesos.

—El coneixia d’abans?

—No ho crec. Em sembla que és una dona que volia ajudar algú.

—I què n’esperava, a canvi?

—Ets un cínic —digué—. Sovint la gent fa el bé simplement perquè són així. Em sembla que la senyora Smith ha tingut els seus propis problemes.

—Què et fa pensar això?

—L’oficina del xèrif de Santa Teresa em va demanar informació sobre ella. Era pel temps que Davy sortí de la presó.

—Era una investigació oficial?

—Semioficial. Un dels homes del xèrif, anomenat Fleischer, va venir a la meva oficina. Volia saber-ho tot sobre Laurel Smith i sobre Davy. No li vaig dir gran cosa. Francament, no em va agradar i ell no em volia explicar per què necessitava la informació.

—Has revisat l’historial de Laurel Smith?

—No. No em semblava necessari.

—Jo ho faria. On vivia Davy abans d’anar a la presó?

—Va estar sol durant un any o dos després d’abandonar l’institut. A l’estiu vivia a les platges, i a l’hivern agafava feines estranyes.

—I abans d’això?

—Vivia amb uns pares adoptius, el senyor i la senyora Edward Spanner. Va adoptar el seu cognom.

—Em pots dir on els trobaré?

—Viuen a West, Los Ángeles. Els localitzaràs a la guia telefònica.

—Davy encara està en contacte amb ells?

—No ho sé. Els ho pots preguntar tu mateix. —La cambrera ens portà el compte i Belsize s’alçà per marxar.