1

A Sepúlveda hi havia poc trànsit, de bon matí. Mentre conduïa pel pas subterrani, el sol va sortir enlluernador de darrera els penyals blaus que hi ha al fons de la vall. Durant un minut o dos, abans que s’acabés de fer de dia, tot semblava fresc, nou i impressionant com la creació.

Vaig sortir de l’autopista a Canoga Park i em vaig aturar en un parador per fer un esmorzar de noranta-nou centaus. Després vaig continuar pujant cap a casa dels Sebastian, a Woodland Hills.

Keith Sebastian m’havia explicat amb tota mena de detalls com trobar la casa. Era una construcció moderna, cantelluda, penjada sobre un rost que baixava verticalment fins al marge d’un camp de golf, verd des de les primeres pluges de l’hivern.

Keith Sebastian sortí de la casa en cos de camisa. Era un home atractiu, que rondava els quaranta i tenia els cabells castanys i arrissats, nevats als costats. Encara no s’havia afaitat i la barba incipient li donava el mateix aspecte que si s’hagués fregat la cara amb alguna borra.

—És molt amable d’haver vingut tan de pressa —digué quan em vaig presentar—. Reconec que és una hora endimoniada…

—No l’ha pas triat vostè, i no em fa res. M’imagino que encara no deu haver tornat a casa.

—No, no ha tornat. D’ençà que li he trucat, he vist que falta una altra cosa: la meva escopeta i una capsa de municions.

—Creu que ho ha agafat la seva filla?

—Em temo que sí. L’armari de les armes no estava espanyat i ningú més no sabia el lloc on amago la clau. A part de la meva dona, és clar.

La senyora Sebastian havia aparegut, com si seguís el guió, a la porta principal, que estava oberta. Era prima i morena i força bonica, malgrat les bosses dels ulls. S’acabava de pintar els llavis i duia un vestit de fil groc molt fresc.

—Entreu —ens digué—. A fora fa fresca.

Es va estrènyer els braços amb un posat de fred i continuà tremolant.

—Aquest és el senyor Archer —va dir Sebastian—. El detectiu privat que he avisat. —Parlava com si em presentés a ella com una mena d’ofrena de pau.

Respongué amb impaciència:

—Ja m’ho he imaginat. Entreu, he preparat cafè.

Em vaig asseure enmig d’ells, al taulell de la cuina, i vaig beure el líquid amarg en una tassa fina. Tot semblava molt net i molt buit. La llum que entrava per la finestra tenia una claror cruel.

—Sap disparar una escopeta, Alexandria? —els vaig demanar.

—Tothom ho pot fer —digué Sebastian amb tristor—. Tot el que cal fer és pitjar el gallet.

La seva dona intervingué:

—De fet, Sandy és una bona tiradora. Els Hackett se l’endugueren a caçar guatlles fa una temporada. I hauria d’afegir que va ser contra la meva voluntat.

—Havies de fer-ho i ho vas fer —digué Sebastian—. Però estic segur que aquesta experiència va ser bona per a ella.

—Ella ho detestava; ho deia al seu diari. Detestava matar…

—Ho superarà. I sé que els va agradar molt, al senyor i la senyora Hackett.

—Ja hi tornem.

Però abans que hi tornessin, vaig dir:

—Qui dimonis són, el senyor i la senyora Hackett?

Sebastian em dirigí una mirada reveladora, mig ofesa, mig protectora.

—El senyor Stephen Hackett és el meu amo. És a dir, dirigeix el holding que controla la companyia d’estalvis i préstecs on treballo. També és propietari d’algunes altres coses.

—Fins i tot de tu —digué la seva dona—. Però no ho és de la meva filla.

—Això és injust, Bernice. Jo no he dit mai…

—El que compta és el que fas.

Em vaig alçar i vaig passar a l’altra banda del taulell, de cara a ells. Tots dos semblaven una mica sorpresos i avergonyits.

—Tot això és molt interessant —vaig dir—. Però no he sortit del llit a les cinc de la matinada per veure una discussió familiar. Concentrem-nos en la seva filla Sandy. Quants anys té, senyora Sebastian?

—Disset. Ara va a l’institut.

—Li va bé?

—Li anava bé fins fa un parell de mesos. Aleshores les seves notes van començar a baixar.

—Per què?

Fixà la mirada en la tassa de cafè.

—No ho sé exactament.

Semblava evasiva, fins i tot evitava donar-se una resposta ella mateixa.

—Naturalment que ho saps —digué el seu marit—. Tot això ha passat des que va començar a sortir amb aquell boig, Davy no-sé-què.

—No és un boig. És un noi de dinou anys i nosaltres hem portat tot aquest assumpte d’una manera desastrosa.

—Tot quin assumpte, senyora Sebastian?

Estirà els braços com si provés d’abastar la situació, i després els deixà caure amb desesper.

—El del noi; l’hem portat molt malament.

—Vol dir que jo l’he portat malament, com sempre —digué Sebastian—. Però jo sols vaig fer el que havia de fer. Sandy començava a fer beneiteries, es saltava les classes per trobar-se havent dinat amb aquest tipus. Passava les nits a l’Strip i Déu sap on més. Anit vaig sortir i els vaig buscar fins que els vaig trobar…

La seva dona l’interrompé.

—No era anit, era abans-d’ahir a la nit.

—Fos quan fos. —La seva veu semblava afeblir-se sota la persistent força freda de la desaprovació de la dona. El seu to de veu canvià i es va convertir en una mena de crit cantat—: Els vaig trobar en una tasca estranya de West Hollywood. Seien abraçats en públic. Li vaig dir que si no s’allunyava de la meva filla, trauria l’escopeta i li volaria el seu maleït cap.

—El meu marit mira massa la televisió —digué la senyora Sebastian secament.

—Riu-te de mi si vols, Bernice. Algú havia de fer el que he fet jo. La meva filla s’estava fent malbé amb un criminal. La vaig portar a casa i la vaig tancar a la seva habitació. Quina altra cosa podia fer, un home?

Per una vegada, la seva dona callà. Mogué el seu bell cap fosc d’un cantó a l’altre, lentament.

—Ho saben, que el noi és un criminal? —vaig dir.

—Va passar una temporada a la presó de l’Estat per robatori de cotxes.

—Passeigs en cotxe —digué ella.

—Digue’n com vulguis. Tampoc no era el primer delicte.

—Com ho sap?

—Bernice ho va llegir al seu diari.

—M’agradaria veure aquest famós diari.

—No —digué la senyora Sebastian—. Ja va ser prou dolent per mi llegir-lo. No ho hauria d’haver fet. —Respirà profundament—. Em temo que no hem estat massa bons pares. Jo en tinc tanta culpa com el meu marit, però d’una manera més subtil. Però vostè no vol pas parlar d’això.

—No pas ara.

Estava avorrit de la lluita de generacions, de les acusacions i de les recriminacions, de les escalades i de les negociacions, de les discussions inacabables entre un costat i l’altre de la taula de regateig.

—Quant de temps fa que la seva filla és fora?

Sebastian mirà el seu rellotge.

—Quasi vint-i-tres hores. Ahir al matí la vaig deixar sortir de l’habitació. Semblava calmada…

—Estava furiosa —digué la mare—. Però quan va marxar cap a l’escola, no vaig pensar ni un moment que no tenia intenció d’anar-hi. No ens en vam adonar fins ahir vespre, a les sis, quan no va venir a sopar. Aleshores em vaig posar en contacte amb la seva tutora i vaig descobrir que havia fet campana tot el dia. A aquella hora ja era fosc.

Mirà la finestra com si encara fos fosc, ara i sempre. Vaig seguir la seva mirada. Dues persones caminaven de pressa per la carretera. Eren un home i una dona, tots dos tenien els cabells blancs, com si s’haguessin fet vells mentre buscaven la seva piloteta blanca.

—Hi ha una cosa que no entenc —vaig dir—. Si vostès van pensar que anava cap a l’escola, ahir al matí, què me’n diuen de l’escopeta?

—La devia ficar al portaequipatges del seu cotxe —digué Sebastian.

—Ah, ja ho entenc, porta un cotxe.

—Aquesta és una de les coses que ens ha fet preocupar més. —Sebastian tirà la cara endavant per damunt del taulell. Jo em vaig sentir com el cambrer d’un bar a qui un borratxo demana consell. Però ell estava borratxo de por—. Vostè té experiència en aquests assumptes. Per què s’havia d’endur l’escopeta, per l’amor de Déu?

—Em penso que hi ha una raó possible, senyor Sebastian. Vostè li va dir que volaria el cap del seu amic amb l’escopeta.

—Però no s’ho pot haver pres seriosament.

—Jo ho faig.

—I jo també —digué la seva dona.

Sebastian deixà caure el cap com un presoner al banc dels acusats. Però digué a mitja veu:

—Per Déu que el mataré si no la torna.

—Un bon pensament, Keith —digué la seva dona.