18

Per tornar a l’oficina de Willie Mackey, vaig agafar un taxi. A mig camí vaig comprar el diari. La desaparició de Stephen Hackett ocupava la capçalera. La història que hi havia sota tenia pocs detalls. Amb tot, em vaig assabentar que Hackett era considerat un dels homes més rics de Califòrnia.

Gràcies a Willie Mackey vaig saber que Jack Fleischer havia deixat el Sandman Motor Hotel i que es dirigia al sud. L’ajudant de Willie havia perdut Fleischer a l’autopista, prop de San José. Vaig parlar amb ell quan tornà. Era un home jove, seriós, pelat arran, anomenat Bob Levine, i se sentia molt frustrat. No sols se li havia escapat Fleischer sinó que el cotxe de Fleischer era més ràpid que el seu. Feia la impressió d’estar a punt de clavar una puntada de peu als mobles entapissats de vermell que adornaven l’oficina de Willie.

—No s’ho prengui tan malament —vaig dir a Levine—, jo sé on viu i el puc interceptar més cap al sud. Hauria estat un viatge en va.

—De veritat?

—De veritat. Durant el temps que l’ha estat seguint, ha visitat algú més, a part d’Albert Blevins?

—No, si no comptem la botiga «Acme». No he tingut oportunitat de comprovar què hi ha fet.

—Ja ho he fet jo. Però ho pot tornar a intentar, potser m’ha amagat alguna cosa. Potser té còpies de la pàgina del diari i del certificat de naixement que Fleischer li ha portat.

—Si les té, les aconseguiré —digué Levine—. Hi ha res més que pugui fer per vostè?

—Portar-me a l’aeroport —vaig mirar el rellotge—. Tenim temps d’aturar-nos al Sandman Motor tot passant.

Valia la pena de fer la volta per Camino Real. A l’hotel Sandman, la minyona netejava l’habitació de Fleischer. L’única cosa que havia deixat a la paperera era una còpia del mateix diari que jo havia comprat. La història de Hackett n’havia estat arrencada.

Fossin quins fossin els interessos de Fleischer, convergien implacablement amb els meus. De moment, ell estava un pas més endavant que jo, i vaig calcular el temps que tindria a Los Ángeles abans que Fleischer hi arribés amb cotxe. En total, tenia tres hores.

Vaig utilitzar quasi tota la primera hora circulant entremig del trànsit espès, de l’aeroport a casa dels Sebastian, a Woodland Hills. No havia telefonat abans perquè no volia que Sebastian em digués que no podia parlar amb la seva filla. Quan vaig deixar l’aeroport era de dia, i quan el meu motor reescalfat arribà al cim de la muntanya, ja era negra nit.

Hi havia aparcat un cotxe del xèrif de Los Ángeles al davant de la casa dels Sebastian. La ràdio parlava amb veu trencada, com si el cotxe hagués desenvolupat una veu pròpia i es queixés de l’estat del món. Quan vaig trucar el timbre del Sebastian, m’obrí un agent del xèrif d’aspecte malcarat.

—Digui’m.

—Voldria parlar amb el senyor Sebastian.

—Ara té feina. Vostè és l’advocat?

—No. —Li vaig dir qui era—. El senyor Sebastian em voldrà veure.

—Li ho preguntaré.

L’agent va tancar del tot la porta. Vaig esperar un parell de minuts, tot escoltant els murmuris del cotxe patrulla. Sebastian obrí la porta. Es movia d’un costat a l’altre com un boxador que hagués suportat quinze rounds. El floc de cabells del seu front necessitava una pinta. Tenia la cara pàl·lida i els ulls desesperats. L’agent era al seu darrera, formalment, com un guardià.

—Se l’emporten —digué Sebastian—. La ficaran a la presó.

—No és una presó —digué l’agent—. És una casa.

Vaig demanar a Sebastian:

—No pot aconseguir una fiança?

—Sí, però no puc pagar vint mil dòlars.

—És molt.

—Assalt amb premeditació és un càrrec molt seriós —digué l’agent—. I també hi ha el càrrec per segrest.

—Amb tot, és molt alt.

—El jutge no ho veu així —digué l’agent.

Vaig dir:

—Pot marxar un moment, si us plau? Vull parlar amb el senyor Sebastian en privat.

—Ha dit que no era un advocat. No té dret a donar-li cap consell legal.

—Ni vostè tampoc. Deixi’ns una mica de temps lliure, oficial.

S’allunyà de nosaltres, però no sé si ens sentia. Vaig preguntar a Sebastian:

—Qui és el seu advocat?

—He trucat a un home de Van Nuys. Arnold Bendix. Ha dit que vindria avui al vespre.

—Ja és avui al vespre. Què ha fet durant el dia?

—Quasi ni ho sé —mirà la casa com si el dia fos un puzzle o un joc que l’esperés—. El fiscal del districte m’ha enviat dos homes. Després hem parlat molt amb Sandy, naturalment, i hem provat de treure’n l’aigua clara d’aquest embolic terrible.

—No ho faran si es passen el dia asseguts i parlant. Faci venir l’advocat i un metge. Hauria de convèncer la llei que li deixin quedar la seva filla a casa, aquesta nit. Això li donarà temps a l’advocat per tornar als tribunals i provar de reduir la fiança. Pot convertir-la en una fiança de deu mil. Un prestador li pot deixar per mil.

Estava esverat per la xifra.

—Com podré obtenir mil dòlars? Segur que em treuen de la feina.

—Vagi a veure un perit prestamista. Per això hi són.

—Però, quant em costarà? —digué miserablement.

—Potser cent o dos-cents més, però no parlem de diners, sinó d’evitar que fiquin la seva filla a la presó.

Entengué el missatge, primer dèbilment, com si li hagués arribat per via satèl·lit; es trobava en un punt crucial de la seva vida. El fet d’adonar-se’n li canvià l’expressió dels ulls, fent desaparèixer el desesper. Hi havia coses que podia fer.

Es dirigí al telèfon i trucà al seu metge de capçalera, un tal doctor Jeffrey, de Canoga Park. El doctor Jeffrey no volia anar a la casa. Sebastian li digué que ho havia de fer. Després trucà a l’advocat i li va demanar el mateix.

Vam passar a la sala, acompanyats de l’agent del xèrif, que tenia la sospita que tots nosaltres planejàvem una fugida massiva. Bernice Sebastian era allí. Tenia un aspecte fatigat. Prima i una mica massa elegant, amb un vestit negre. Amb ella hi havia una rossa tenyida que devia tenir la meva edat i duia un vestit blau que semblava un uniforme.

Es presentà ella mateixa com la senyoreta Sherrill, de l’oficina de Llibertat Condicional. Li vaig dir que coneixia Jack Belsize.

—He parlat amb ell aquest migdia —digué ella—. Està molt preocupat per tot aquest assumpte. S’acusa de no haver seguit més de prop Davy Spanner.

—I se n’ha d’acusar —digué la senyora Sebastian.

—Això és aigua passada —els vaig dir a les dues; i a la senyoreta Sherrill—: Li ha fet algun suggeriment, Belsize?

—Sóc aquí per suggeriment seu. Però la noia no vol parlar amb mi. He provat d’explicar als seus pares que si Sandy mostrés signes de col·laboració, les coses li serien molt més fàcils.

Sebastian parlà:

—Sandy no està en condicions de ser interrogada. És al llit amb sedants. El doctor Jeffrey vindrà ara i l’advocat, Arnold Bendix, també.

—No podem esperar tota la nit —digué l’agent—. Tenim una ordre d’arrest i ens l’hem d’endur.

—No, és millor que esperem, Tom —digué la senyoreta Sherrill—. A veure què diu el metge.

L’agent s’assegué sol en un racó. Un silenci pesat envaí l’habitació. Era com un funeral o una escena de llit de mort. Ficant-se en problemes, Sandy s’havia autoconvertit en una presència inoblidable, en una mena de deïtat que presidís la llar. Em preguntava si havia estat aquesta la seva veritable intenció.

Va arribar el doctor Jeffrey. Era un jove amb pressa. Va entrar a l’habitació de Sandy amb la seva mare. L’advocat arribà just al seu darrera. Entre tots dos, van convèncer l’agent i la senyoreta Sherrill que esperessin que tot l’assumpte reposés fins l’endemà al matí.

El metge fou el primer de marxar; el seu temps era el més car. El vaig seguir fins al seu Rover i em concedí amb reticència un parell de minuts.

—Quin és l’estat mental de Sandy?

—Està espantada i confusa, naturalment. Una mica histèrica i molt cansada.

—La puc interrogar, doctor?

—És necessari?

—En depèn la vida d’un home. Potser no sap què està passant…

—Surt al diari del vespre, però em sona bastant inversemblant. Com pot estar involucrada en un rapte, una noia com aquesta?

—No hi ha dubte que ho està. Puc parlar amb ella?

—Més de cinc minuts, no. Ha de reposar.

—Necessita atencions psiquiàtriques?

—Ja ho veurem demà. Els adolescents tenen una gran facilitat de recuperació.

Jeffrey es tombà per entrar al cotxe, però jo encara tenia més preguntes.

—Quan fa que la tracta, doctor?

—Fa tres o quatre anys, d’ençà que deixà el pediatre.

—L’estiu passat la tractà un metge anomenat Converse, de Beverly Hills. Ho sabia?

—No —havia aconseguit interessar-lo—. Mai no he sentit parlar de cap doctor Converse. Per què la tractava?

—No m’ho va voler dir, però segurament li ho dirà a vostè. Podria tenir alguna cosa a veure amb aquest cas.

—De veritat? Potser li trucaré.

L’agent i la senyoreta Sherrill sortiren i es ficaren al cotxe patrulla. El cotxe de Jeffrey els precedia muntanya avall. Bernice Sebastian restà al llindar de la porta tot mirant com s’allunyaven.

—Gràcies a Déu que els hem tret d’aquí, aquesta nit. Gràcies, senyor Archer, per fer-se càrrec de tot.

L’expressió del sentiment li arribà amb dificultat. Els seus ulls tenien una mirada atordida i cansada.

—El seu marit, se n’ha fet càrrec. Jo només l’he aconsellat. He estat en moltes d’aquestes nits familiars.

—Té fills, vostè?

—No. I abans em sabia greu.

Em deixà entrar i tancà la porta mentre s’hi repenjava, com si medís la pressió de la nit allà fora.

—Ens la deixaran quedar?

—Depèn d’algunes coses. Tenen problemes a la família i Sandy no n’és l’única causa. El problema està entre ella i vostè.

—Està més enfadada amb Keith.

—Aleshores és un problema de tres angles. L’han de resoldre d’alguna manera.

—Qui ho dirà?

—L’Institut de Llibertat Condicional, si Sandy té la sort que s’arrisquin a deixar-la. Què té Sandy contra el seu pare?

—No ho sé. —Però tancà els ulls una mica i mirà a terra.

—No la crec, senyora Sebastian. Em vol ensenyar el diari de Sandy?

—El vaig destruir, ja li ho he dit aquest matí… ahir al matí. —Tancà els ulls i els cobrí amb la seva mà fina i estreta. Havia perdut un dia, per un moment, i això la preocupava.

—Digui’m, què hi havia en aquest diari que va fer que el destruís?

—No puc. No li ho diré. No em rebaixaré a aquesta humiliació.

Provà de passar corrent pel meu costat. Jo em vaig enretirar i ella topà amb mi. Ens vam quedar junts, el seu cos tens i elegant contra el meu. Una calor que s’escampava em pujà des de les entranyes fins al meu cor, fins al meu cap.

Ens vam separar amb un consentiment sobtat i mutu, però ara hi havia una diferència en la nostra relació, la diferència d’una possibilitat.

—Ho sento —digué sense explicar què sentia.

—Ha estat culpa meva. No hem acabat. —La possibilitat posà una corba al sentit de les paraules.

—No hem acabat?

—No. El més important per determinar què li pot passar a Sandy, és el que li passi a Stephen Hackett. Si el trobem viu… —vaig deixar que acabés ella la frase—. Potser Sandy em podrà dir alguna cosa, el metge m’ha donat permís per interrogar-la.

—Sobre què?

—Ahir va dir que Davy Spanner buscava un lloc on havia viscut. Espero que m’ho pugui aclarir una mica.

—I res més?

—De moment, no.

—Molt bé. Pot parlar amb ella.

Vam passar la porta de la sala on Sebastian i l’advocat parlaven de la fiança. La porta de l’habitació de Sandy era tancada amb clau i hi havia la clau a la porta. La seva mare la va fer girar i empenyé la porta suaument.

—Sandy? Encara estàs desperta?

—Què et sembla?

—No és una resposta massa agradable. —El to de la mare era una barreja estranya, parlava com si ho fes amb un idiota immensament forçut.

—El senyor Archer vol parlar amb tu. El recordes, oi?

—Com podria oblidar-lo?

—Sandy, si et plau, vigila el que dius.

—Aquesta sóc la nova jo. Que passi el poli.

La duresa de la noia era evidentment una representació, generada pel sentiment de culpabilitat, pel terror, per l’auto-disgust i per una mena de menyspreu tiranitzador envers la seva mare. Però, almenys per ara, la representació de duresa s’havia apropiat de la seva personalitat. Vaig entrar amb l’esperança de retrobar la noia original, aquella que col·leccionava banderoles de l’Ivy League i animals de roba.

Estava asseguda al llit amb un d’aquests animals abraçat contra el pit, un spaniel marró de vellut, amb les orelles caigudes, els ulls de vidre i una llengua de feltre. Sandy estava vermella i tenia els ulls pesats. Em vaig ajupir al costat del llit de manera que els nostres ulls quedaven quasi al mateix nivell.

—Hola, Sandy.

—Hola. Em volen ficar a la presó —la seva veu era flegmàtica, inexpressiva—. Això el deu fer feliç.

—Per què dius això?

—No és això el que volia?

La seva mare parlà des de la porta:

—No li has de parlar així, al senyor Archer.

—Marxa —digué la noia—. Em fas mal de cap.

—Jo tinc mal de cap.

—Em sembla que jo també n’estic agafant —vaig dir—. Si us plau, deixi’m parlar sol amb Sandy. Només un minut.

La dona marxà. La noia digué:

—De què hem de parlar?

—Potser em podries ajudar i al mateix temps ajudar-te a tu. Tothom estarà molt millor si podem trobar en Davy abans que mati el senyor Hackett. Tens cap idea d’on són?

—No.

—Ahir vespre, aquesta matinada, has dit que Davy buscava un lloc determinat, un lloc on ell havia viscut. Saps on és, Sandy?

—Com podria saber-ho? No ho sabia ni ell.

—No en recordava res?

—Era en algun lloc de les muntanyes, al nord de Santa Teresa. Una mena de ranxo on ell vivia abans que el fiquessin a l’orfenat.

—Et va descriure el lloc?

—Sí, però no em semblava massa gran cosa. Fa molt temps que la casa es va cremar. Algú va arreglar una part de la teulada.

—La casa es va cremar?

—Això és el que ell deia.

Em vaig alçar. La noia reculà, abraçant el gos de vellut com si fos el seu únic amic i guardià.

—Per què hi volia tornar, Sandy?

—No ho sé. Abans hi vivia amb el seu pare. I amb la seva mare. M’imagino que es pensava que allò era el cel o alguna cosa per l’estil, sap?

—La seva mare era Laurel Smith?

—Em sembla que sí. Ella deia que era la seva mare, però l’abandonà quan era molt petit —Sandy prengué alè ràpidament i fent soroll—. Li vaig dir que tenia molta sort que li hagués passat això.

—Què tens contra els teus pares, Sandy?

—No en vull parlar.

—Per què t’has ficat en tot això amb Davy? No ets aquest tipus de noia.

—Vostè no em coneix. És prou clar que sóc dolenta.

La representació de la duresa, que feia estona havia oblidat, tornà amb més força. Era més que una representació, naturalment. La seva ment estava atrapada entre la foscor i la llum i giravoltava com una moneda que hi hagués empès ella mateixa.

Fora, al corredor on Bernice Sebastian s’esperava, vaig recordar que a l’habitació de Sandy hi faltava una cosa. Havien tret la fotografia emmarcada en plata de Heidi Gensler.