12

Quan el motor s’aturà em vaig despertar. Somniava en un vol supersònic. El meu cotxe era al costat dels sortidors, sota la forta llum blanca de la gasolinera Power Plus. Un home jove vestit amb una granota va sortir de l’oficina. Tenia una cama més prima que l’altra i duia una bota especial. Es movia amb gran rapidesa malgrat que era tard i feia cara de cansat.

—El puc ajudar? —preguntà a Sebastian.

—He trucat fa una estona. Es tracta de la meva filla —la seva veu era baixa i insegura, com la d’un pidolaire.

—Ah, sí. —El dolor i el cansament de la cara del vigilant es transformaren en simpatia i alteraren la qualitat de la transacció—. S’ha escapat o alguna cosa per l’estil?

—Alguna cosa per l’estil. —Vaig sortir del cotxe per parlar amb ell—. Conduïa un compacte verd?

—Sí. S’ha aturat exactament on hi ha el seu cotxe ara i m’ha dit que omplís el dipòsit. Estava quasi buit, hi han cabut uns setanta litres.

—Ha vist els altres?

—Només hi havia un altre, un noi gros amb els cabells tallats arran. S’ha quedat al cotxe fins que ha vist que ella parlava per telèfon. Primer ella ha dit que volia anar al lavabo. He deixat la mànega a dintre el dipòsit i he anat a l’oficina per donar-li la clau. Després m’ha demanat si podia utilitzar el telèfon per fer una trucada interurbana. Jo li he dit que sí, si la feia de cobrament revertit, i ella ho ha fet així. Jo m’he quedat per controlar-la una mica, diguem. Aleshores ha arribat l’altre, l’ha interromput i l’ha fet marxar.

—Ha utilitzat la força?

—No li ha pegat. Li ha posat els braços al voltant, més aviat com si l’abracés. Llavors ella s’ha esfondrat i ha començat a plorar i ell l’ha tornat al cotxe. La noia ha pagat la gasolina i ha marxat, conduint, en direcció a la ciutat —assenyalà en direcció a Santa Teresa.

—No ha vist pas si portava cap pistola, ell?

—No, però ella semblava que li tingués por.

—Ha dit res, ell?

—Sí. Quan ha entrat de sobte a l’oficina. Ha dit que estava boja de trucar als seus pares, que eren els seus pitjors enemics.

Sebastian mormolà alguna cosa inarticulada.

—D’ell o d’ella? —vaig dir.

—De tots dos. Em sembla que ha dit els nostres pitjors enemics.

—És molt bon testimoni. Com es diu?

—Fred Cram.

Li vaig oferir un dòlar.

—No cal que em pagui —parlava amb una energia suau—. Sento no poder fer res més. Potser els hauria hagut d’aturar, o trucar a la policia o alguna cosa. Però m’ha semblat que no hi tenia cap dret.

Un vell Chevrolet pintat només amb una capa de pintura marró arribà del carrer i s’aturà al costat dels sortidors. El seient del davant era ocupat per un parell d’adolescents. A la finestra del darrera es projectaven els peus nus d’altres dos nois. El conductor avisà l’encarregat amb un cop de clàxon.

Vaig tornar a preguntar Fred Cram:

—Està segur que no hi havia algú més al cotxe?

Ponderà la pregunta:

—No, si no és que compten el gos.

—Quina mena de gos?

—No ho sé. Semblava un gos gran…

—No l’ha vist?

—Era al portaequipatges. L’he sentit com respirava i com feia una mena de gemec.

—Com sap que era un gos?

—Ho ha dit ella.

Sebastian grunyí.

—Vol dir que hi anava una persona, allà dins? —va dir el vigilant.

—No ho sé.

Fred Cram em va mirar interrogant. La seva cara s’entristia a mesura que s’adonava de la gravetat d’aquell problema en què s’havia ficat. Aleshores els adolescents van tocar de nou el clàxon, imperiosament, i ell s’hi acostà tot caminant amb les seves cames desaparellades.

—Déu meu —digué Sebastian—. Ha passat de debò. L’hem de tornar a casa, Archer.

—Ja ho farem. —No li vaig parlar dels meus dubtes: si la trobaríem i, encara més gran, si la llei la deixaria quedar amb els pares quan la trobéssim—. El millor que pot fer per ajudar-me és trucar a la seva muller i quedar-se prop d’un telèfon. Sandy ha trucat una vegada i pot tornar-ho a intentar.

—Si ell li ho permet.

Però acceptà el meu suggeriment. Vam llogar dues habitacions contigües en un motel de la platja, prop de Santa Teresa. Érem al bell mig de la temporada d’hivern i el lloc era quasi desert. El moll dels iots que hi havia sota la meva finestra, sota la llum dels estels, semblava una pàl·lida fantasia d’estiu.

El grum obrí la porta que comunicava les dues habitacions. Vaig escoltar Sebastian mentre parlava per telèfon amb la seva dona. Li deia amb una fingida animació que el cas progressava ràpidament i que no havia de patir per res en absolut. La bona perspectiva que plantejava em recordà una mica el jove de la cama prima, que tot coixejant anava més de pressa que els altres homes caminant.

—Jo també t’estimo —digué Sebastian i va penjar.

Vaig anar vers la porta.

—Com s’ho pren la seva dona?

—Molt bé. És meravellosa.

Però la seva mirada vagarejà per l’habitació, i es fixà en els detalls de la seva catàstrofe: el llit sol, les parets poc acollidores, i jo que l’observava.

Vaig provar de somriure:

—Sortiré una estona. Ja ens trobarem més tard.

—On va?

—Vaig a veure algunes persones d’aquesta ciutat.

—És tard per visitar ningú.

—Molt millor. Serà més fàcil trobar-los a casa.

Vaig tornar a la meva habitació, vaig treure la guia del calaixet del telèfon i vaig buscar el número de Henry Langston, el conseller que havia tingut una topada amb Davy Spanner. Va contestar el telèfon de Langston una noia i per un moment vaig pensar que per una meravellosa coincidència era Sandy.

—Amb qui parlo? —li vaig demanar.

—Amb Elaine. Sóc la cangur. Els senyors Langston han sortit, aquest vespre.

—Quan et sembla que tornaran?

—Han promès que tornarien a mitjanit. Vol deixar algun encàrrec?

—No, gràcies.

Poques vegades em trobo amb coincidències, a la meva feina. Si es cava prou avall, quasi sempre es poden descobrir les arrels bifurcades. Segurament no era cap coincidència que Jack Fleischer marxés, segurament per anar a casa seva, a Santa Teresa, just després que Laurel Smith fos agredida. El vaig cercar a la guia i vaig trobar la seva adreça: 33, Pine Street.

Era un carrer d’antigues cases burgeses, ombrejades adequadament de pins, a poca distància del jutjat. Vaig aparcar a la cantonada, prop d’una església antiga i vaig caminar pel carrer tot cercant el número de Fleischer amb la llanterna.

Vaig trobar dos trossos de metall rovellat clavats a l’entrada d’una casa de dos pisos pintada de blanc. Hi havia llum, una llum esmorteïda, groga, darrera els finestrons ajustats. Vaig trucar a la porta principal.

Es van acostar uns passos insegurs i una veu de dona parlà a través de la porta:

—Què vol?

—Hi ha el senyor Fleischer?

—No.

Però va obrir la porta per poder-me donar una ullada. Era una dona rossa, de mitjana edat, la cara de la qual havia estat curosament maquillada en algun moment del dia. L’erosió s’hi havia establert. Al bell mig de la cara, els ulls em miraven amb aquella mirada dura de sospita adolorida que costa molts anys de desenvolupar.

El seu alè feia olor de ginebra i despertà una associació en el meu cervell. S’assemblava bastant a Laurel Smith, hauria pogut ser la seva germana gran.

—Senyora Fleischer?

Assentí amb una ganyota.

—No el conec, oi?

—Conec el seu marit. Sap on el podria trobar?

Obrí les mans. Sota la bata encoixinada, de color de rosa, s’endevinava el seu cos envellit.

—Jo no sé res.

—És molt important. He vingut des de Los Ángeles.

Amb una mà em va aferrar el braç. Em vaig sentir com el doble de Fleischer.

—Què hi feia Jack, allà?

—Em temo que és confidencial.

—Ja m’ho pot dir, a mi; sóc la seva dona.

Em va agafar.

—Passi, li posaré una copa. Qualsevol amic de Jack…

Em vaig deixar conduir fins a una sala gran i trista. Tenia un aire de no haver estat viscuda, d’haver estat només suportada. Els ornaments principals de l’habitació eren els trofeus de caça de Fleischer que hi havia sobre la llar de foc.

—Què vol beure? Jo bec ginebra on the rocks.

—Ja em va bé.

Sortí de l’habitació i tornà amb dos vasos baixos plens de ginebra i de gel.

Vaig fer un glop.

—Salut!

—Segui —m’indicà un sofà-llit cobert amb una funda i s’assegué al meu costat.

—Estava a punt de dir-me alguna cosa de Jack.

—No en conec tots els detalls, però sembla que fa una feina d’investigació…

Em va fer callar amb impaciència.

—No es deixi enredar. I tampoc no el vulgui encobrir. Hi ha una dona pel mig, oi? Té una altra casa a L. A. i aquesta dona torna a viure amb ell. És així o no?

—Vostè el coneix millor que jo.

—Ja hi pot pujar de peus. Fa trenta anys que som casats i més de la meitat d’aquests anys ha anat darrera de les mateixes faldilles. —S’inclinà cap a mi amb una boca àvida—. Vostè l’ha vista, aquesta dona?

—L’he vista.

—Si li ensenyo una fotografia —digué ella—, em voldrà dir si és la mateixa dona?

—Si vostè m’ajuda a trobar Jack, sí.

Pensà seriosament en la meva proposició.

—Ha marxat vers la zona de la Badia, qui sap per què. Em pensava que almenys es quedaria aquesta nit, però s’ha dutxat, s’ha canviat de roba, s’ha menjat el sopar que jo li havia preparat i ja torna a ser fora.

—A quin lloc de la Badia?

—A la Península. He sentit que trucava a Palo Alto abans de sortir. Ha reservat una habitació al Sandman Motor Hotel. És tot el que sé. Ja no em diu res, i jo sé per què. Torna a empaitar aquelles faldilles. —Tenia aquella expressió a la mirada. La seva veu era plena de ressentiment, com una vespa atrapada en una teranyina. L’ofegà amb ginebra—. Li ensenyaré la fotografia.

Posà el vas buit sobre la taula decorada amb trossets de pedra polida, sortí de l’habitació i tornà. Em llançà una fotografia petita i encengué un llum.

—És ella, oi?

Era una fotografia de primer pla de Laurel Smith, de quan tenia vint anys i els cabells negres. Fins en aquesta fotografia petita i mal feta, la seva bellesa resplendia. Vaig recordar la seva cara plena de cops, com l’havia vista quan la ficaven a l’ambulància, i vaig sentir un xoc retardat, la sensació d’una cosa valuosa destruïda pel temps i la força.

La senyora Fleischer repetí la pregunta. Vaig respondre amb cautela:

—Em sembla que sí. D’on ha tret la fotografia?

—L’he treta de la cartera de Jack mentre es dutxava. Ja la torna a portar a sobre. És una fotografia vella que té des de fa molt temps.

—Quant?

—Un moment —comptà amb els dits—. Quinze anys. Fa quinze anys que la va conèixer. La tenia a Rodeo City i deia que era un testimoni, que tot el que feia era estrictament per feina. Però l’únic crim que ella va presenciar va ser el comissari Jack Fleischer traient-se els pantalons.

Als seus ulls hi havia una mena de satisfacció. Estava traint el seu marit tal com ell l’havia traïda a ella. I com a dona d’un vell policia s’estava traint a ella mateixa.

Agafà la fotografia, la posà sobre la taula i prengué el seu vas.

—Begui, li’n serviré un altre.

No vaig discutir. Els casos segueixen camins diferents. Aquest cas s’obria, i no s’obria com una porta ni com una tomba. I és clar, tampoc no s’obria com una rosa o com qualsevol altra flor, sinó que s’obria com una dona rossa, vella i trista, amb l’ànima plena de foscor.

Vaig buidar el meu vas i ella anà a la cuina per tornar-lo a omplir. Em sembla que mentre era allí, se serví una altra beguda d’amagatotis. Quan va tornar, topà amb el marc de la porta i es vessà ginebra a les mans.

Vaig agafar els dos vasos que duia i els vaig posar sobre la taula de pedra. Ella es balancejava al meu davant amb els ulls desenfocats. Va fer un esforç per enfocar-los, i la teranyina de línies fines que els envoltaven es van fer més profundes en la seva pell.

—És la mateixa dona, oi?

—N’estic gairebé segur. Sap el seu nom?

—Es feia anomenar Laurel Smith, a Rodeo City.

—I encara ho fa.

—Jack viu amb ella a L. A., no és veritat?

—No sé que hi visqui ningú, amb ella.

—No provi d’enganyar-me. Els homes sempre us encobriu els uns als altres. Però jo sé quan un home es gasta els diners amb una dona, i en menys d’un mes, ell ha tret més de mil dòlars del nostre compte. Jo sempre li he de pidolar dotze dòlars per anar a la perruqueria. —Es passà els dits per entremig del cabell fi, sec i ondulat—. És bonica, encara?

—Força bonica —vaig recobrar l’esperit i li vaig fer un compliment—. De fet, s’assembla una mica a vostè.

—Sempre s’hi assemblen. Les dones que li agraden sempre s’assemblen a mi, però això no em consola, perquè sempre són més joves. —La seva veu era com un fuet flagel·lant, posat contra ella mateixa. El posà contra Fleischer—: Aquest porc! Té els nassos de gastar els diners que ens han costat tant d’estalviar en aquesta descastada. Després ve a casa i em diu que l’inverteix, que ens farem rics per la resta de la nostra vida.

—Li va dir com?

—Vostè ho hauria de saber. Vostè és un dels seus companys, oi?

Alçà el seu vas i el buidà. Semblava disposada a llençar-me el vas al cap. Jo no era el marit però duia pantalons.

—Acabi la beguda —digué—; jo ja he acabat la meva.

—Ja en tenim prou.

—Això és el que vostè pensa.

S’endugué el seu vas fora de l’habitació. Les seves babutxes lliscaven pel terra i el seu cos s’inclinava com si es trobés en un pendent irreversible que conduís per sempre al llimb de les dones abandonades.

Vaig sentir que trencava alguna cosa a la cuina. Vaig treure el cap per la porta oberta i la vaig veure trencant plats a l’aigüera.

No em vaig interposar. Eren els seus plats. Vaig tornar a la sala, vaig agafar la fotografia de Laurel que hi havia sobre la taula i vaig marxar.

A l’entrada de la casa veïna hi havia un home de cabells blancs amb barnús que escoltava. Quan em va veure es tombà i entrà a la casa. Abans que tanqués la porta vaig sentir que deia:

—Jack Fleischer ha tornat a casa.