GLOSSARI

Adoracions demoníaques

L’origen de les reunions diabòliques (el sàbat, la missa negra…) s’ha de cercar a l’edat mitjana, quan la imposició del cristianisme a gran part d’Europa va prohibir el culte als antics déus pagans. Els no convertits a la doctrina de Crist, en franca minoria, es van veure obligats a mantenir les seves reunions en secret i ben aviat, amb la creació del Tribunal del Sant Ofici, van ser acusats de ser éssers embruixats i diabòlics, i van ser perseguits amb animositat i exterminats en gran part. Al llarg dels temps, aquestes reunions de sectes, tot i tenir com a principi l’adoració dels àngels caiguts, van anar derivant sovint cap a trobades relacionades amb la pràctica dels aspectes que la cultura dominant considera perversions sexuals, com ara la dominació.

Balls de joves murris

Organitzats sovint en soterranis de les zones properes a la Rambla, hi assistien nois treballadors de tallers artesans i noies camperoles que feien de minyones a les cases senyorials i que no es podien permetre accedir a locals més elegants. L’atmosfera d’aquests llocs, tancats i amb poca llum, era ideal perquè els «joves murris» poguessin fer de les seves. Els noms d’altres balls públics dels segles XVII i XVIII, com els de «la patacada» o «el de la punyalada», ja donen una idea del seu caràcter popular i festiu, així com de l’ambient de la Barcelona de l’època (on en un dia es podien celebrar fins a seixanta reunions per ballar). La dita ja oblidada «Als balls de la patacada hi va la gent dissipada» descriu a la perfecció quin ambient s’hi respirava.

Batalla de Montjuïc

Va tenir lloc el 26 de gener de 1641 i és una de les victòries més esclatants dels exèrcits catalans. Malgrat la inferioritat numèrica, els catalans, ajudats per la cavalleria francesa, van rebutjar l’atac les terços castellans, comandats pel marquès de Los Vélez, gràcies a l’avantatge que els donava la posició elevada. Va ser el primer cop que es va fortificar Montjuïc.

Carnestoltes

El carnestoltes de Barcelona de finals del segle XVII era una de les festes més celebrades i admirades, sobretot pels forasters. Arrencava el 28 de desembre amb la festivitat dels Sants Innocents (encara que pels volts de Nadal ja solia començar la disbauxa) i es perllongava fins al març o més endavant. Es caracteritzava per balls i festes de tota mena fins a altes hores de la matinada, la permissivitat i l’ambient dissipat. Durant les festes els carrers s’il·luminaven amb multitud d’espelmes, xinxetes i torxes. Hi ha contínues referències admiratives al carnestoltes en el teatre castellà de l’època. Juan Cortés o Pedro Calderón de la Barca, entre altres, s’hi refereixen, respectivament, a les seves obres Lazarillo de Manzanares i El pintor de su deshonra. Tot i la contínua i forta oposició de l’Església a les celebracions del carnestoltes, sobretot perquè es feia molta mofa d’aquesta institució i per l’ocultisme que representaven les màscares i disfresses, la festivitat no pogué ser abolida.

Consell Sobirà del Rosselló

Creat el 1660, poc després de l’annexió del nord de Catalunya al regne de França arran del tractat dels Pirineus (1659). Amb capital a Perpinyà, va ser una institució autònoma que suplia les Corts i l’Audiència. En altres paraules: fou l’òrgan de justícia i de govern amb jurisdicció sobre l’anomenada Província del Rosselló, que comprenia el comtat de Rosselló i la part nord del de Cerdanya. En un inici, tant el president com els set consellers i l’advocat general foren nord-catalans o sud-catalans refugiats, i només era francès el procurador fiscal, Charles Macqueron. Així mateix, fins al 1676 l’idioma utilitzat fou el català. També val a dir que el règim jurídic i legislatiu es fonamentava en les Constitucions de Catalunya i els Costums de Perpinyà. Posteriorment, però, el Consell Sobirà del Rosselló esdevingué un estri de francesització i reprimí amb rigor la revolta dels angelets de la terra i els moviments de resistència contra l’ocupació francesa.

Cort del veguer

Durant el tercer quart del segle XVII, els plets, les discussions i les denúncies eren molt habituals a Barcelona. Juntament amb les acusacions per adulteri a moltes dones (cosa que possibilitava a l’home deslliurar-se de la seva muller), també es podia arribar a pledejar per minúcies com un insult o una amenaça. Aquest tipus de denúncies per una falta menor eren tan nombroses que sovint es resolien verbalment i de forma breu, davant del veguer, el mateix dia dels fets o de la denúncia.

Enfrontament del coll del Llop

El 1667, una expedició que remuntava la vall del Tec manada per Francesc de Sagarra, president del Consell Sobirà del Rosselló, és aixafada al pas del Llop, a la vall del Rodolès. Sagarra, perseguit pels seus vencedors, es tanca dins Arles, mentre Lluís XIV, embolicat en una nova guerra contra Espanya (guerra de Devolució, 1667-1668) decideix pactar amb els vallespirencs. El resultat n’és una amnistia general i la supressió dels gabellots, però només per als habitants del Vallespir.

Esclaus

En l’època que tractem, els esclaus, tant homes com dones, estaven ben integrats en la vida barcelonina. Procedents la majoria d’ells del nord d’Àfrica o de les colònies espanyoles o portugueses de l’altre costat de l’Atlàntic, podien servir tant les famílies més acomodades com els mestres artesans. La societat barcelonina admetia la presència d’esclaus d’una manera natural i n’existia un veritable mercat dedicat a la compravenda o a l’intercanvi a les zones pròximes de la llotja. En general, s’assumia que els esclaus no eren éssers humans i molts testaments els inventariaven com a herència juntament amb canelobres o mobles.

Exorcisme

Durant els segles XVI i XVII es van anar definint dues posicions molt clares respecte a l’existència o no del diable. Per un costat, l’Església catòlica sempre havia mantingut l’afirmació de l’existència del maligne i de la seva presència en el cos de determinades persones, les malalties de les quals eren produïdes pel Pervers. Des del 1614 fins a dia d’avui (amb alguns canvis proposats el 1999) es manté el Rituale romanum, el ritual oficial que utilitzen els religiosos exorcistes. Per altre costat, els plantejaments científics i de la medicina donaven com a obvi que totes les suposades possessions diabòliques tenien alguna justificació mèdica o eren un engany i que, en qualsevol cas, en els rituals d’exorcisme mai no s’havia pogut provar realment l’existència de cap ésser diabòlic. De fet, molts rituals exorcistes practicats en èpoques de malalties i guerra al segle XVII eren l’excusa per a revenges, destruccions de famílies i expropiacions de béns.

Pesta

La pesta va ser una epidèmia que des del segle XIV es va anar repetint cada cert temps i que causava al seu pas una mortaldat terrible. Un assaonador barceloní, Miquel Parets, va escriure un dietari monumental, titulat De molts successos que han succeït dins Barcelona i molts altres llocs de Catalunya dignes de memòria, que dóna molts detalls sobre l’epidèmia de l’any 1651. Aquesta epidèmia va ser culpable, en gran manera, que el setge castellà de Barcelona culminés amb èxit l’11 d’octubre del 1652. Amb la caiguda de Barcelona s’acaba la guerra dels Segadors.

Revolta de la Sal

Un grup de pagesos rossellonesos, coneguts com angelets de la terra, va protagonitzar diversos aixecaments entre els anys 1667 i 1675. Va ser una revolta en la qual es barrejaven elements nacionals —de lluita contra el govern francès, nou administrador del comtat— i de tipus fiscal, contra l’impost de la sal (gabella).

Tabac i drogues

El tabac era un element fonamental en la societat barcelonina dels segles XVII i XVIII. Considerat beneficiós per metges i apotecaris, a multitud de botigues d’adroguers se’n podien trobar fins a quaranta o més classes diferents, amb un ventall de preus que permetia consumir-ne també als més pobres. Hi havia plantacions de tabac molt properes a Barcelona, com la de Sant Martí de Provençals, o a poblacions més llunyanes, com Santa Perpètua de Mogoda. El consum del tabac era habitual entre els religiosos, fins i tot dins dels temples o oficiant missa. La presència d’altres drogues també era comuna dins de la ciutat. Així, entre moltes altres, la belladona, el jull i diferents bolets s’utilitzaven amb efectes curatius, estimulants o cosmètics. També l’opi, extret dels caps del cascall (Papaver somniferum), planta present als jardins de cases d’aleshores, ja que és molt atractiva, i l’ús de la qual es remunta a xinesos, grecs i romans. Hi ha diferents productes derivats de l’opi, com el làudanum, molt utilitzat a finals del segle XVII. Considerat d’efectes curatius, quan es produïren les primeres morts per intoxicació va ser prohibit o restringit a molts llocs. Barrejar pols d’opi amb tabac o fins i tot fumar opi sol va ser un costum introduït pels portuguesos durant els segles XVI i XVII.

Taronjades

Batalles campals l’origen de les quals es remunta al segle XIV. Se celebraven en el marc del carnaval i consistien en el llançament de taronges entre dos bàndols. Sovint degeneraven en el llançament d’altres objectes com ara pedres, que en alguns casos arribaven a causar la mort de qui rebia el cop.

Tractat dels Pirineus

Signat el 1659, acordava la pau entre la corona francesa i l’espanyola, i posava fi a la guerra dels Trenta Anys. En virtut del tractat, el comtat del Rosselló (amb el Conflent, el Vallespir i el Capcir) i la part nord de la Cerdanya van passar a mans franceses. Val a dir que aquesta annexió era una vella aspiració francesa, ja que s’havia intentat més de vint cops. Va ser una decisió contrària a les Constitucions catalanes i que no es notificà oficialment a les Corts fins a l’any 1702.