IX

LA TORNADA

A moltes llegües de distància de can Martí, en Maginet, el jove masover que havia sortit feia setmanes, ja no sabia on anar ni a qui preguntar. No parava de voltar pertot arreu, sense trobar cap indici que el conduís fins a en Miquel.

S’acostava a Ceret per segona vegada en pocs dies, i en entrar al poble li va fer la impressió que hi havia més moviment de l’habitual, per a aquella hora del migdia. Com la darrera vegada que hi havia arribat, va deixar el cavall a la ferreria del primer carrer, amb les instruccions que donessin menjar i beure a l’animal. Després ell ja tornaria i li netejaria aquell pelatge brut i encarcarat per la pols del camí.

Quan va deixar-lo a la cort del ferrer, i després de treure-li la sella de muntar, el jove va acaronar amb suavitat el coll del seu company de quatre potes, l’únic amic que tenia des de feia molts dies. Massa dies, va pensar, mentre dissimuladament es posava la mà dins de la faixa per agafar la bossa i comprovar quantes monedes de les que li havia donat la mestressa li quedaven.

Les quatre peces de bronze i les dues de plata que va poder comptar no convidaven gaire a l’optimisme. Tancà de nou el llaç de seda i guardà el seu petit tresor un altre cop a lloc, a prop de la faca mora que amagava sota el plec dels pantalons de vellut negre.

Quan va arribar a la plaça principal del poble, just davant de les portes de la casa de la vila, va poder comprovar que hi havia una bona colla de vilatans i forasters que conversaven animadament en diferents grups. No confiava gaire a obtenir millors resultats que els darrers dies, però no podia desaprofitar l’oportunitat que se li presentava amb tanta gent aplegada en un mateix lloc.

—Bon dia, amics. Perdoneu que us interrompi. Em podríeu explicar de què es tracta tota aquesta xerinola?

El que tenia més a prop, un home ja gran, de nàpia generosa i panxa prominent, se’l quedà contemplant.

—Que veniu de l’hort? De debò no sabeu què passa avui?

—Doncs no, la veritat.

—Deveu ser l’únic —li respongué amb una rialleta—. Avui és el dia del pacte, el dia de l’acord. Un compromís que en parlarà la Història.

Aquella parla dels veïns ja costava prou d’entendre si enraonava una persona normal, de manera que quan ho feia algú sense dents, que deixava escapar un raig de salivera a cada mot i ple de garnatxa fins a les orelles, com aquell bon mestre, la comprensió es complicava d’allò més. Aguantant estoicament la ruixada, el jove va continuar mostrant la seva ignorància.

—Ah, sí? I de què parlarà la Història, si es pot saber?

Un dels altres homes que estaven parant atenció se li acostà, li posà el braç sobre les espatlles i assenyalà cap a l’ajuntament.

—Sou de migdia, vós, oi? —En Maginet va assentir, alleujat en escoltar aquella parla més entenedora—. Mireu: allà dins hi ha en Josep de la Trinxeria amb els representants del Consell i dels gabellots. Els angelets s’han sortit amb la seva i avui se signarà aquí a Ceret un compromís: s’han acabat les inspeccions i els impostos del lladronici. A partir d’ara, la sal serà més barata, els consells de cada poble decidiran i al Vallespir podrem tornar a respirar una mica. Poc que ens ho esperàvem pas, això, fa uns mesos.

—Moltes gràcies per la informació, amic. M’hi aproparé una mica més.

Incòmode amb aquell tros de braç sobre les espatlles, el jove se’n va deslliurar i començà a allunyar-se, mentre l’home li continuava parlant.

—Allà fora esperant hi ha els homes que han fet costat a en Pepe, els que han lluitat amb ell i per nosaltres, els defensors de la terra: l’hereu, el Frare, en Damià…

—Què heu dit? M’ho podríeu repetir?

El masover s’havia aturat i tornà enrere.

—Doncs l’hereu Just de Vallestàvia, en Damià Novell, el Frare…

—Aquest últim! El Frare! —va dir amb ànsia—. Com el puc conèixer? Qui és?

L’home se’l quedà mirant un moment i després passejà la seva mirada irònica entre tots els altres.

—Cony, amic meu, sí que sabeu poques coses, vós. Quan vegeu el Frare, si és que el podeu veure, ben segur que el coneixereu. Sempre va encaputxat i ningú no li ha vist mai el rostre, que porta cobert per una màscara negra com la mort. No se sap si és àngel o dimoni, i tothom assegura que és immortal. Ha matat més enemics que la pesta i…

El jove ja no l’escoltava. Es girà de pressa i es dirigí de nou davant les portes del consistori, on cada cop s’hi acumulava una gernació més gran.

En arribar-hi, va començar a donar voltes i a observar a tothom. Ja feia una bona estona que es mirava els uns i els altres i es movia sense èxit quan, de cua d’ull, li va semblar observar una figura diferent.

En un racó discret, apartat de la gentada, hi havia una forma encaputxada, immòbil com una estàtua de pedra. Quan va observar amb més detall, no fou aquella espècie de monjo el que li va cridar més l’atenció, sinó l’home girat d’esquena que l’acompanyava. Aquella cabellera rossa sobre unes espatlles fornides li era molt familiar. Potser ja havia arribat al final del camí. S’hi va acostar per darrere i va preguntar:

—Sou vós, senyor?

Quan en Miquel es va tombar, el seu rostre mostrava una barreja d’alegria i sorpresa.

—Vatua el món! Però què hi fas, tu, aquí, vailet?

En Magí es tragué la barretina curta que portava i es va agafar als braços de l’hereu de can Martí. La veu, plena d’emoció, li sortia a batzegades.

—Gràcies a Déu que us trobo. No sé pas quants jorns fa que vaig marxar del mas per venir a buscar-vos. Em pensava que hauria de tornar a casa amb les mans buides.

El jove masover, alliberat de tota la tensió i el cansament dels darrers dies, no podia contenir els sanglots. En veure’l desfet, en Miquel li va passar el braç per les espatlles.

—Què tens, Magí? Què et passa?

—La mestressa, la vostra mare, que Déu beneeixi, em va donar l’encàrrec que us fes arribar aquesta lletra.

D’entre la faixa, rebregada pel viatge, en Maginet va treure un plec de paper i el donà a en Miquel.

En aquell moment al rostre de l’hereu hi va aparèixer un rictus de preocupació. Mentre s’allunyava per cercar l’ombra d’uns plataners, anava obrint els plecs d’aquell paper i parlant en veu alta.

—Què està passant a casa? Li passa res a la mare?

Unes passes més enllà, el Frare, sense ni moure’s de lloc, va girar lleugerament el rostre. No tenia orelles, però hi sentia més que ningú. No tenia ulls, però hi veia de nit i de dia.

La mare? Prou que ho sabia, ell, qui era la mare d’en Miquel. Així que per primer cop en molts anys un munt de records esvalotats començaren a donar voltes dins del seu cap.

En tots ells hi havia la Teresa. La seva estimada Teresa.

A aquella hora del matí, l’hostal del poble, situat cap a la sortida, al peu del camí del bosc, estava molt poc concorregut. La llum de la serena començava a treure tímidament la cresta per les muntanyes de llevant, però els grisos de la nit encara dominaven el paisatge.

A la gran sala de l’entrada de l’hostal, on cap al tard tot havia sigut gresca i xerinola, tan sols s’hi podien distingir quatre figures.

En Josep de la Trinxeria i en Miquel s’asseien al voltant d’una taula rodona de marbre blanc amb potes de ferro rovellat. Damunt la taula, un porró curull de vi color sang, un plat assortit de pa torrat i un formatge olorós i fort, típic del país.

Una mica més enllà, en un angle mig amagat, el Frare també seia en silenci. El seu cap reposava sobre del pit, com si estigués dormint, però ningú l’havia vist mai dormir i tampoc ningú mai l’havia vist menjar. Quan era l’hora d’algun àpat, agafava el seu plat i s’allunyava de la gent. Un cop sol, es treia aquella protecció que li tapava el que li quedava de rostre i procurava engolir els aliments pel forat negre, sense llavis, on abans havia tingut la boca.

Al fons, darrere d’un taulell atrotinat, l’hostaler preparava una mica de menjar per al llarg viatge que en Miquel, el Frare i el jove masover tenien per tornar a casa. En Maginet havia anat a buscar els cavalls, i quan tornés sortirien de seguida cap al camí que creuava els Pirineus pel coll del Llop.

En Josep de la Trinxeria era l’únic que s’havia arribat a l’hostal per acomiadar-los.

—Així que torneu a casa, Miquel?

—Doncs sí, Pepe. No podem esperar més. La mare em necessita.

—I a vós qui us espera, Frare? —va dir dirigint-se a l’altre company d’armes.

El Frare va moure les espatlles, pensatiu.

—Potser ja va sent hora que torni cap allà baix. També enyoro la meva terra.

—Creia que us quedaríeu una mica més amb nosaltres.

—Quedar-nos? —replicà en Miquel—. No cal pas, home de Déu. Ahir al migdia vau signar un compromís que soluciona els vostres problemes. Poc que us esperàveu una cosa així.

Al rostre del pradenc s’hi va dibuixar un somriure escèptic.

—Faríeu bé de no deixar-vos enganyar pel que vau veure o escoltar ahir. El problema del tribut de les gabelles no està pas solucionat amb la marca que deixàrem ahir sobre un paper. Un cataplasma molt petit per a una ferida massa grossa.

—Què voleu dir?

—No us vau adonar de la cara que hi feia en Mestre, un dels meus lloctinents, quan va sortir? Treia foc pels queixals.

En Josep de la Trinxeria va fer una pausa per aixecar el porró i engolí un trago llarg i sorollós abans de continuar.

—El compromís l’han signat els veïns de les terres del Vallespir, d’on sóc jo. A partir d’ara, els nostres consells municipals negociaran amb els gabellots el millor preu possible. Però i el Conflent? I el Rosselló? En Joan Miquel Mestre és de Vallestàvia, al Conflent. Ell ha lluitat tant com jo en aquesta guerra, però aquest acord no els val, a ells. Allà, els maleïts gabellots continuaran fent de les seves i la gent es veurà obligada a fer el mateix que fins ara: creuar la serra cap avall per comprar la sal a Esterri o a la Pobla. Faran contraban, i ja us podeu imaginar què vol dir això.

—I aleshores, per què l’heu signat, vós, aquest acord? —La veu arrossegada i fosca del Frare s’havia aixecat des del fons.

—Doncs perquè almenys he evitat més patiments als ceretans. I a la gent del Vallespir en general, la meva gent. Quan calgui agafar les armes de nou, les agafarem, però ara vull tornar a trepitjar els solcs que fa l’arada i sentir la llet tèbia regalimant entre els meus dits. Vull caminar sense haver de mirar enrere amb la mà a la fusta de la pistola. Ja n’hi ha prou, no ho creieu?

La pregunta va quedar sense resposta, interrompuda pel repic de les ferradures sobre la pedra del carrer. Els cavalls ja havien arribat.

Els dos homes s’aixecaren i s’abraçaren amb afecte sincer.

—Que us vagi bé, Miquel. Torneu quan vulgueu, que això és casa vostra.

—Us dic el mateix: ja sabeu on és can Martí, us ho he explicat un munt de vegades. Sempre tindreu un plat a taula, un llit on descansar i algú amb qui fer-la petar.

El masover entrà en aquell moment, recollí els tres morrals amb les provisions que li va donar l’hostaler i tornà a sortir seguit per en Miquel.

El Frare també s’aixecà i es va acomiadar en veu baixa des del llindar de la porta. Sense formalitats, sense compliments. Amb sequedat de pedra tosca.

—Siau, Josep. Que Déu vos guard.

—Siau, amic. I a vós també.

Poc després els tres homes ja havien sortit del poble i es dirigien pel camí del bosc a cercar el pas de les muntanyes.

Obrien el camí en Miquel i el Frare, en silenci, alentint el pas dels cavalls. Unes quantes passes enrere el jove fadrí, en Maginet, mantenia les distàncies i alhora s’ocupava de vigilar la rereguarda del grup. Tancava l’expedició la mula, que, lligada a la sella del masover, portava tots els estris per al llarg viatge.

Des dels fets del coll del Llop, quan en Miquel havia tingut la certesa que aquell home de qui no s’havia separat en els darrers temps era el mateix del qual li havien parlat en Joan al llit de mort i després la seva mare, havia insistit més que mai a saber-ne més coses. Pocs dies després que li caigués la màscara a les acaballes d’aquell enfrontament, va ser el primer i el darrer cop que el Frare va accedir a parlar d’aquell assumpte, quan en Miquel li va dir que trobar-lo era l’únic motiu que l’havia fet pujar fins a aquelles terres.

Després de molt insistir, el Frare va encetar un relat que es va gravar amb foc a la memòria d’en Miquel.

—T’explicaré una història i para atenció, perquè no la tornaràs a sentir mai més. Un dia, fa molts anys, el fill petit de can Martí va deixar la casa per uns motius absurds i, igual que tu, va pujar fins a aquestes terres. Venia per demostrar que era tan capaç de lluitar pels seus com en Joan, el seu germà gran, l’heroi de Montjuïc. Aquí va aprendre a matar, una cosa a què mai ningú no s’acostuma. Aquí també el van empresonar i dins de la cel·la li va ocórrer un accident per culpa del qual podia haver mort, però per desgràcia seva no va ser així. La mort porta l’alleujament definitiu del patiment i el dolor, i ell cada dia que passava s’adonava que moria una mica més, encara que continuava amb vida. De manera que pregava al Senyor perquè el deixés morir.

En Miquel recordava perfectament com el seu pare parlava amb dificultats, s’aturava de tant en tant per agafar forces i, com sempre, restava amb el cap cot, sense mirar a la cara.

—Però abans de tota aquella desgràcia havia trobat el més bonic que pot conèixer un home: un amor tan intens i tan meravellós que encara avui, quan hi pensa, dóna per bo tot el que va patir i encara està patint. D’aquest amor en vas néixer tu. La resta ja la saps.

»Ara bé, també t’haig de fer un advertiment: d’això ja en fa molt i el temps ho esborra tot. Aquest home ja no existeix, i no l’anomenis pare perquè ell no ho ha estat mai. No taquis la memòria de qui realment et va fer de pare: en Joan Martí, l’heroi de Montjuïc.

La conversa havia quedat així, i quan en Miquel li havia dit que no pensava tornar a casa sense ell, el Frare es va limitar a arronsar les espatlles i contestar: «Ja ho veurem».

Mentre avançaven al pas damunt dels seus cavalls entre els boscos del Vallespir i el sol esquitxava el camí de taques relluents, en Miquel no parava de donar-hi voltes. Aquell home, el seu pare, no hauria tornat mai a casa si no fos per la nota que havia portat en Magí, el jove masover. Una nota de la Teresa, breu i plena d’angoixa:

Era la lletra de la seva mare, sí. Aquella lletra abans menuda, arrenglerada i ferma, semblava vacil·lant, imprecisa, tremolosa. En Maginet li havia explicat amb més detall els fets que estaven succeint a casa i ja començava a sentir-se culpable per haver abandonat les dones tant de temps. Sí, n’estava passant alguna de molt grossa perquè la lletra de la mare no tingués la pulcritud acostumada.

—En què estàs pensant, Miquel?

—En moltes coses… pare —va respondre després d’una breu vacil·lació.

Era la primera vegada que en Miquel utilitzava aquella expressió. Tenia dubtes si la podria tornar a utilitzar, però el Frare els va esvanir de seguida.

—No em tornis a dir per aquest nom. Em pensava que amb el que et vaig explicar havíem quedat entesos.

—Però…

—No, Miquel. En aquest moment ningú sap qui sóc i hem d’aprofitar aquest avantatge. Pel que ens ha explicat el xicot, allà baix ens hi espera molta feina, i si se sap qui som realment tu i jo serem més febles. Tu has de comportar-te com l’hereu de can Martí, com ho va fer en Joan. Un home fort i bo que fins al darrer moment de la seva vida va lluitar per la seva terra i va estimar la seva família. Jo només sóc un estrany. Un desconegut feréstec, que ningú sap qui és ni d’on ha sortit. Com més misteris i llegendes corrin al voltant del Frare, més temor ens tindran els nostres enemics. I dóna per descomptat que en trobarem a cabassos.

Tots dos continuaren un bon tros en silenci fins que el Frare va tornar a parlar.

—Les paraules de la teva mare desprenen aital pànic que fins i tot a mi m’han trasbalsat. Algú s’està aprofitant de la teva absència i de la seva solitud per fer mal a les dones de casa. Començo a pensar que potser…

—Potser què? —va preguntar en Miquel amb ànsia.

—Potser no les hauries d’haver deixat soles.

Encara que ell tenia aquella mateixa intuïció, va encendre-li la sang que qui l’hi retragués fos el causant que hagués marxat de casa.

—Maleït sia! Ho he fet per vós! Tan sols per vós!

La resposta li va sortir com un tret i el Frare alçà la mà per demanar silenci. Al darrere seu hi havia en Maginet, que no n’havia de fer res, de tot allò.

Un cop s’asserenà, en Miquel continuà parlant en un to més baix, però amb la mateixa ràbia.

—No hauríeu d’oblidar que vós vau fer el mateix fa un munt d’anys. Marxàreu de casa, i si no ho haguéssiu fet les coses us haurien anat d’una altra manera.

El Frare li adreçà una mirada dura, com la d’una serp.

—Pot ser que tinguis raó, Miquel. Però aleshores tu no hauries nascut.

Amb un cop de taló al cavall, el Frare es va llençar camí enllà, com si tingués pressa per arribar a can Martí. A can Martí, a casa seva.

La cullera va lliscar d’entre els llavis de la Teresa, incapaços de moure’s. El suc espès i olorós del brou va regalimar coll avall fins a la camisa de dormir, on va deixar una taca. Una més.

Tot i que sabia que era inútil, la Maria ho va intentar una altra vegada i encara una altra, sense èxit. La mare no volia o no podia menjar i cada cop estava més afeblida, com si s’estigués rendint a poc a poc, vençuda pel patiment.

La jove va deixar el bol i la cullera de fusta damunt de la tauleta i va eixugar amb tendresa els llavis de la seva mare. Ja feia temps que el cor de la Maria s’havia endurit, però en aquells moments no va poder evitar que els ulls se li humitegessin en recordar com aquella dona havia arribat a aquella decadència física que ningú no sabia explicar.

També li tornaven al cap les paraules dels dos religiosos que havien vingut dies enrere, després de tots aquells fets increïbles que havia presenciat. El que li havien dit encara li costava de creure, però la realitat era tossuda i el que va poder veure amb els seus propis ulls no tenia cap explicació fora de la que li havien donat. Almenys per al seu enteniment. El cas era que un ésser diabòlic havia posseït la seva mare, encara que mai no havia fet mal a ningú.

Fins a aquell moment cap de les dues no havia cregut en els éssers infernals. Però a partir del que havia vist hauria de canviar aquella convicció. Perquè allò que s’havia esdevingut davant dels seus ulls havia sigut ben real.

Agafà una cadira i es va asseure al costat del llit, prengué les mans de la seva mare, rígides i fredes, i les acaricià suaument.

Recordà ben vives les paraules del prevere Elies. Segons ell, ja no s’hi podia fer res. L’ésser diabòlic que havia posseït la seva mare era massa poderós i ell no tenia prou energia per expulsar-lo. Ho havia provat tot, però era inútil.

La Maria no recordava amb claredat els darrers moments de tot plegat. El cap li havia començat a rodolar i els braços poderosos del rector la van agafar per darrere abans que anés a parar a terra. Per uns instants va tenir la sensació que aquell cos gras i pudent era massa a tocar de la part baixa de la seva esquena. També li va semblar que el capellà no tenia necessitat de comprovar amb tanta insistència on tenia els mugrons, però que l’hagués ajudat era d’agrair, malgrat tot. Quan havia tornat en si, ja era de dia.

El darrer que li va dir el prevere Elies fou que ell ja només podia fer que posar en coneixement del Sant Ofici el que succeïa allà dins. I que ja li enviaria un avís amb la decisió dels seus superiors. Mentrestant, no podia moure la seva mare d’aquella habitació, l’havia de tenir a les fosques i pregar. Pregar molt. Pregar per ella tothora perquè Déu l’ajudés. El padre Ruiz li va dir que vindria cada tarda a compartir amb ella les seves oracions. «Les oracions i alguna cosa més, si en té ocasió», va pensar la noia.

Les preguntes i els precs insistents de la Maria no van obtenir resposta. Els dos religiosos van desaparèixer camí enllà, emportant-se el seu bagul al carro.

La Maria va abandonar els seus pensaments i es va alçar. Després de besar el front de la seva mare, recollí el bol i la cullera i sortí al passadís cap a les escales.

Se sentia perduda.

La brama que la Teresa de can Martí estava endimoniada, embruixada i qui sabia quantes coses més ja s’havia estès com la pólvora. A partir d’aquell moment, i exceptuant alguns amics fidels com en Bernat, treballadors del mas i quatre veïns mal comptats, ja ningú voldria acostar-se a la casa.

Deixà els estris que portava a la pica de la cuina i s’eixugà les mans. Tot i el desànim i el neguit que sentia, una nova força anava arrelant dins del seu cap. No es rendiria pas, ella, i si un dia tots aquells que ara rondaven la casa gosaven entrar-hi, abans que traspassessin la porta se n’emportaria algun per endavant.

Va agafar dues galledes de fusta ja preparades amb el menjar dels porcs i es dirigí cap a les corts. Calia tenir cura dels pocs animals que s’havien salvat abans que no en quedés ni un.

No s’hi valia a badar, perquè la feina s’anava endarrerint i, tot i que treballava tant com podia, s’adonava que aquella situació aviat esdevindria inaguantable. Els garrins, l’aviram, el menjar, la bugada… i la mare. Si almenys en Maginet hagués trobat el seu germà! Però feia tants dies sense tenir-ne notícies que ja havia perdut tota esperança.

Mogué el cap amb resignació i, sense pensar-hi més, sortí pel davant de la casa cap a la porquera. Les nanses de les galledes ja no li feien mal quan se li clavaven a les mans, unes mans abans fines i delicades i ara rígides i plenes de durícies.

Tot just va sortir per la porta, en trepitjar l’esplanada de l’era, pel damunt de la gresca dels ocells i el xiuxiueig del vent li va semblar sentir remor de cavalls.

S’aturà en sec i va deixar anar les galledes a terra. Va fer mitja volta i tornà a entrar corrents de dret a l’armari on guardaven la pistola carregada de la mare.

Encara no havia ni empunyat l’arma quan va sentir crits que venien de fora.

—Maria!

Va tornar a sortir corrents davant la casa. Unes passes més enllà, en Miquel, amb la seva cabellera daurada, havia fet un salt des del cavall en marxa i corria al seu encontre.

—Miquel! Oh, Déu meu! Gràcies, gràcies!

La noia es va llençar als braços del seu germà i li emplenà el rostre de petons. En acabat, en Miquel l’alçà de terra i la féu voleiar.

—Maria, noieta! Ja sóc aquí.

Van restar una estona abraçats. Tot i que intentava mostrar-se serena, la Maria no va poder evitar que unes llàgrimes silencioses li llisquessin rostre avall.

Quan se separaren poc després, la figura d’un altre genet es va presentar davant els ulls de la jove. Mentre s’eixugava els ulls amb un petit mocador va dir:

—Així que a la fi l’has trobat.

—Sí, Maria, aquí el tens. Ell és…

—Sé qui és, germà, no cal que m’ho diguis.

Un gest dur i ressentit li havia transformat el rostre.

—I la mare? On és? Com està? —va preguntar en Miquel amb ànsia.

Sense abandonar aquell posat rude, la Maria va replicar:

—Ja ho veuràs tu mateix. Però jo crec que no ha valgut la pena trobar un pare desconegut al preu de perdre la mare.

La figura baixa i rabassuda d’un home es movia amb precaució tard a la nit pel carrer Ample, a tocar de la Rambla. Portava a la mà una llanterna d’oli que amb prou feines il·luminava per veure on posar els peus.

De tant en tant mirava enrere o s’amagava en algun dels portals, per evitar encreuar-se amb algun dels transeünts intrigants que es trobava pel carrer.

No era una bona hora ni un bon lloc. Lladregots, meuques, estudiants amb ganes de gresca i soldats de fortuna feien d’aquell tros el seu imperi, on l’única llei que regnava era la del talió. Aquell personatge ho sabia. Ho sabia molt bé, perquè feia moltes vegades aquella ruta i sempre a la mateixa hora. Encara que la majoria de cops, a diferència d’aquell dia, anava ben acompanyat.

Per anar a fer el que volia, per força havia de triar la nit, quan els diables i les bruixes es donaven la mà i els esperits sortien de ballarusques. Llavors ningú el reconeixeria ni el podrien delatar. Tots els que podien fer-ho ja estaven a dormir o tenien a casa el que ell anava a cercar fora.

En distingir la porta que marcava el seu destí, sospirà alleujat. La reixa blanca estaria tancada, però ell en tenia clau. Ja feia temps que la guardava amb molta cura al racó més fosc de la calaixera.

Les candeles dels finestrals i de terra, a tocar de l’entrada, donaven una mica més de llum al lloc, a la cantonada del qual sobresortia una gàrgola en forma de drac, com a distintiu inequívoc de la casa.

Amb tota la prudència del món, ficà la clau al pany i va donar una volta lentament, mirant amunt i avall del carrer. La porta, ben greixada, es va obrir en silenci i l’home va accedir a un jardí prou espaiós. Un cop a dins, tornà a tancar i es guardà de nou la clau a l’ampla butxaca de la seva vestimenta.

Ben coneixedor del camí, va fer unes quantes passes protegit per les ombres de la paret, fins a arribar a una escala de pedra amb baranes de ferro que pujava. Abans de posar el peu al primer esglaó va alçar la mirada. En un dels primers finestrals de la part alta relluïa una llum bellugadissa. Allò era senyal que l’estaven esperant.

En aquell moment ja es va sentir més tranquil i, animat per les ànsies d’arribar com abans millor, va pujar les escales amb una agilitat que semblava impròpia d’un cos com el seu.

Un cop al passadís superior, s’acostà a la porta que ja coneixia i hi va donar dos discrets cops amb la mà plana.

El batent de fusta no tardà a obrir-se i a l’altre costat va aparèixer la figura d’una dona. Portava a sobre únicament una bata de tul transparent. Dos mugrons i un triangle de pèl negre eren un reclam tan irresistible que l’home es va quedar paralitzat.

—No us quedeu embadocat, home de Déu, que vós ja el teniu molt vist, aquest paisatge.

L’home va entrar, i un cop dins la dona va tancar la porta. Una forta olor d’essències i fum de picadura li va produir una forta excitació.

—Si heu vingut vol dir que heu complert el meu encàrrec. Oi que sí?

Un enèrgic moviment del cap de l’home, incapaç d’articular ni una paraula, li va donar la resposta a la pregunta.

—És just, doncs, que rebeu el que us pertoca.

La dona féu la volta i caminà fins al fons de la cambra. El moviment d’aquelles voluptuoses natges va deixar el visitant quasi sense respiració.

Un instant després la mestressa va tornar amb una bossa plena de monedes que feia dringar a les mans.

—Aquí teniu el vostre premi.

—Però… i allò altre?

Amb gest indolent i posat d’indiferència, la dona se li acostà i li posà les mans sobre les espatlles.

—Allò altre? Ah, sí, allò altre! Esteu segur que heu fet el que us vaig demanar?

—Segur del tot, senyora meva!

—Sense cap mena de dubte?

—Cap ni un.

La mà dreta de la Laia de Pinell baixà lentament fins a la cintura del clergue, i un cop desfermada la corda que li lligava l’hàbit va endinsar la mà entre els plecs de la roba. Per les ganyotes d’ell, era evident que la dona havia trobat l’objectiu.

—Caram, caram, prevere Elies. Cada dia la teniu més ufanosa.

L’escassa llum de l’única espelma situada sobre la tauleta de nit donava una mica de resplendor al rostre eixut de la Teresa. L’habitació que havia estat d’en Jaume era a les fosques i teles de sac gruixudes cobrien les dues finestres, situades més amunt. Tot seguia igual que aquell dia que el prevere havia ordenat que així es fes.

En un costat del llit, el Frare, agenollat i capcot, estrenyia entre les seves mans les de la Teresa com si fossin un tresor.

A l’altre costat, en Miquel estava dret, sense poder deixar de contemplar, incrèdul, la seva mare. En arribar l’havia trobat amb els ulls clucs, i sense dir res s’hi acostà i li va fer un petó al front. Però quan li havia passat els dits pels cabells, en una suau carícia, s’adonà que ella no era pas conscient del que passava al seu voltant. Girà el rostre cap a la seva germana, cercant una explicació de tot plegat.

La Maria, des del llindar, li va fer un gest negatiu amb el cap. La jove encara tenia recança d’entrar, després de tot el que havia presenciat allà dins. Tampoc no li agradava gens ni mica que un intrús amb caputxa, en gran manera culpable que el mas hagués quedat indefens, s’hagués pres la llibertat de plantar-se al costat del llit i li hagués agafat les mans a la seva mare.

El Frare, que des que havia pujat a dalt no s’havia mogut, alçà el cap. Ni en aquells moments s’havia enretirat la caputxa i el seu rostre continuava sent una taca negra. Però dins d’aquella foscor impenetrable a en Miquel li havia semblat veure un doble espurneig reflectint-se a la llum de l’espelma. Com dues gotes d’aigua enmig de la foscor. Sí, aquell home temut pels seus enemics, lluitador invencible i, segons deien, immortal, estava plorant. Ni un so, ni un gemec, ni una paraula. Però aquells dos ulls secs, o el que en quedava, encara eren capaços de patir.

Amb una tendresa que en Miquel mai li havia vist, la mà de l’home de negre es va alçar i va tocar lleument el front de la dona. Els seus dits jugaren uns instants amb uns rínxols esblanqueïts, com devien haver fet tantes altres vegades en el passat.

En sentir aquell contacte, aquella carícia tant de temps enyorada però mai oblidada, la Teresa obrí els ulls.

—Miquel? Ets tu?

El Frare li va agafar la mà de nou i la prengué entre les seves. L’hauria emplenat de petons, però no tenia llavis per fer-ho. Li hauria dit mil i una vegades com l’estimava, que no havia deixat mai d’estimar-la, però no ho faria. La seva veu ja no era la que la Teresa recordava.

La dona girà un moment el rostre i es quedà contemplant el seu fill.

—I tu, fill meu, també ets aquí! Vine, dóna’m la mà, Miquelet, dóna’m la mà. Doneu-me-la tots dos. Vull sentir-les entre les meves. Oh, Déu misericordiós, bé sabeu quantes vegades he pregat perquè arribés aquest moment. Gràcies per permetre que aquesta pobra dona pugui veure altre cop la seva família junta. Gràcies.

Exhausta, tornà a tancar els ulls i els dos homes notaren com la pressió de les mans de la Teresa s’afluixava. La seva respiració era lenta i dificultosa.

La Maria va entrar i li va posar els braços per sota dels llençols. Després, amb un drap humit li va refrescar el rostre i el coll. Els dos homes es van retirar del costat del llit. Ningú volia dir res però tothom sabia que aquella dona s’estava acabant.

Tots tres van sortir al passadís i es van dirigir a les escales. El silenci que hi havia entre ells era dens com una paret de pedra seca. En arribar de nou a baix, va ser el Frare el primer a parlar.

—Per què la teniu en aquest racó fosc i pudent?

La Maria, ofuscada pel ressentiment contra aquell desconegut, s’aturà i contestà amb fredor.

—I què n’heu de fotre, vós, del que fem a casa? Encara és l’hora que demaneu si sou benvingut aquí!

—Maria, per Déu, no diguis aquestes coses —va dir en Miquel.

—I per què no ho haig de dir, germà? No són pas mentides, que jo sàpiga.

—Però…

El Frare va tallar en Miquel abans que tornés a parlar.

—Deixa-ho estar, Miquel. La noia té raó. Si no em voleu a casa ja trobaré un altre lloc, si us faig nosa al vostre costat no m’hi tindreu. Però els que li han fet això a la vostra mare ho pagaran. Juro per Déu i el diable que ho pagaran!

Aquelles paraules van sonar com el tro llunyà en una tempesta, i fins i tot en Bernat i en Maginet, que eren davant la porta, es quedaren colpits en sentir-les.

En Miquel s’acostà a la Maria i li va parlar en veu baixa.

—Maria, vull saber fil per randa què és el que està passant en aquesta casa.

La noia va fer una capcinada per indicar-los que la seguissin i es dirigiren cap a la cuina. En arribar-hi es van asseure al voltant de la taula rodona i, mirant de fit a fit el Frare, la Maria tornà a parlar.

—La negra presència del vostre rostre i la vostra figura podran espantar la gent, però a mi no em feu gens de por. N’he tingut prou de veure el rostre de la mare quan us ha reconegut per entendre com us estimava i encara us estima. Per això us podeu quedar aquí i tan sols per això em tindreu al vostre costat. —Aleshores la noia es dirigí al seu germà—. Pel que fa a tu, Miquel, sóc la teva germana i t’estimo molt, però si no haguessis marxat res d’això hauria passat. No ho oblidis mai, perquè jo ja no puc fer-ho.

En Miquel abaixà el cap, sense gosar dir res, però el Frare va tornar a intervenir amb seguretat i determinació.

—Podeu fer-vos tota mena de retrets, dient-vos les coses que vulgueu a la cara, però això no tornarà la salut a la vostra mare. Hem de començar a fer plans, i no discutir el que no hem fet. Pel que es pot veure, a la casa li manquen molts braços que l’endrecin. I força ajut. M’ha semblat veure-hi molta feina endarrerida. Si voleu, podem parlar d’això i no pas de totes les altres coses que no serveixen per a res. —I va reblar—: Això és el que faria la Teresa.

Tots dos germans es miraren en silenci i un moment després la mà de la Maria es mogué per sobre la taula fins a agafar la del seu germà.

—Teniu raó, Frare, o com sigui el vostre nom. Val més deixar estar totes aquestes raons inútils i mirar com ho podem fer perquè la gent torni a can Martí. Heu trobat el mas així perquè en els darrers temps m’ho he hagut de fer jo sola gairebé tot.

—Tu sola? —es va estranyar en Miquel—. No ho entenc, germana. I la gent que sempre venia a treballar?

—No vol venir a casa com abans.

—I per què?

Davant la pregunta la Maria va perdre els estreps:

—Com que per què? Que no ho sabeu? Que no us n’heu adonat? La mare està endimoniada!

—Au, vinga, passeu d’una vegada! L’únic diable que hi ha aquí sóc jo, i a mi ja em teniu molt vist —va dir el Frare.

Quatre joves, entre els quals hi havia en Bernat i en Maginet, van entrar amb una portadora plana, preparada amb un matalàs de llana, una vànova nova i un coixí.

Entre en Miquel i el Frare van aixecar la Teresa i la van posar a sobre d’aquell llit improvisat. Des d’allà la tornarien a la seva habitació de sempre, de la qual no hauria d’haver marxat mai.

A en Miquel el va colpir veure aquell cos magre i esquelètic, demacrat pel patiment. El Frare no va dir res. Els seus sentiments d’odi i rancúnia s’anaven acumulant en silenci, esperant el moment idoni per deixar anar la guspira que encendria la seva revenja.

Abans, quan estaven parlant, la Maria havia començat a explicar-los allò de la possessió diabòlica, però el Frare no la va deixar continuar. S’havia aixecat, i havia demanat amb veu autoritària que portessin la Teresa a una habitació més gran, ben il·luminada, airejada i neta. La noia va protestar tímidament.

—Però els capellans que van venir van dir que no la podíem treure d’on està per evitar que tota la casa quedés posseïda!

—Tu creus en el diable? —va preguntar el Frare amb brusquedat.

—No, però…

—Hi creus o no hi creus?

—No hi havia cregut mai, però el que vaig veure…

—El que vas contemplar no té res a veure amb el diable. Després t’ho explicaré i segur que ho entendràs. Però cal treure la teva mare d’on és. I fer-ho de seguida.

Un cop la Teresa va estar de nou instal·lada a la seva habitació de sempre, espaiosa i ben il·luminada, van pujar tots tres de nou escales amunt.

Davant de la petita cambra fosca i llòbrega, l’home de negre tornà a parlar:

—Jo no sóc ningú per dir si existeixen o no els diables, però si per casualitat existeixen ben segur que mai s’han ocupat de posseir els cossos dels homes i les dones, sinó les seves ànimes. He vist moltes persones pitjors que diables, però mai els porten a dins, us ho puc assegurar. —I parlant directament a la Maria, va preguntar—: Abans has comentat que van venir dos religiosos, oi que sí?

—Sí, un era el nou rector del poble i l’altre…

—Això no fa al cas. És millor que anem a veure altres detalls. En primer lloc, hem quedat que un d’aquests homes va exigir que la teva mare fos traslladada aquí.

—Doncs sí, així mateix va ser.

—Segons ells, era necessari que tot estigués a les fosques, com menys llum millor. —La Maria anava assentint amb el cap—. I també portaven un bagul o unes bosses grans.

—Un bagul.

—Bé. Ara explica’m què vas contemplar, escoltar, ensumar…

La noia es va quedar callada uns instants. No li feia gens de gràcia tornar a recordar tot el que havia viscut en aquella tarda maleïda.

—El que venia de fora, el llevadimonis, va resar un munt d’oracions una rere l’altra i va fer que ens agenolléssim el rector i jo per pregar tots plegats.

—Com eren les lletanies? No! No cal que m’ho diguis: primer en castellà i després en llatí. Al principi en veu baixa i a mesura que passava el temps cada cop en veu més alta, fins i tot a crits.

—Sí, sí! Es començaren a sentir cops a terra, com les passes d’un gegant que s’acostés. Fins i tot, en un moment donat, el llit es va moure sense que ningú el toqués!

—Aleshores algú va dir que havíeu de marxar d’allà dins.

—Exacte! El rector em va dir que sortíssim a fora, perquè podríem trencar l’exorcisme.

Una suor calenta amarava la pell de la Maria a mesura que anava recordant.

—I ja està? Això va ser tot?

—No! Al cap d’una estona de ser fora, vaig sentir un crit terrible de la mare, i aleshores vaig entrar i…

—Quin espectacle, oi? Sorolls, crits, foc, fum, llums misterioses, pudor de sofre…

—Però com ho sabeu, vós, això? —va preguntar la Maria en to babau.

—Perquè conec molt bé el que fan tots aquests fills de la gran bagassa. Entrem cap dins.

El Frare es va endinsar decidit en la foscor de la cambra, seguit pels dos germans.

—Ara pensem en quina diferència hi ha entre aquesta habitació i la de baix, on han portat la vostra mare.

—Bé —digué en Miquel—, aquesta és més fosca i més petita.

—És a la part més alta de la casa —va afegir la Maria.

—I té el terra de fusta —contestà el Frare, que tot seguit començà a moure’s per l’habitació donant forts cops de peu a terra—. Els sorolls de passes que vas sentir van ser com aquests?

—Sí, ben cert que sí.

—Continuem. On era el que es va quedar a dins? No cal que responguis. Jo t’ho diré: aclofat al costat del llit, així.

El Frare, pres d’una gran excitació a mesura que anava parlant, es va situar a l’altre costat del moble, agenollat, amb el cap i les mans a terra, com si estigués pregant.

—Si en aquesta posició dono cops a terra, sembla que vinguin de sota la casa. Si ara amb l’esquena empenyo el llit, es mourà. I, amb la foscor i les emocions del moment, tu ni te n’adonaràs.

—Però hi havia llums i fum! I a més a més feia una pudor insuportable.

—Tot ho porten dins del bagul, aquests cabrons. Són alquimistes, no pas religiosos.

—Mare de Déu! Però què voleu dir? —va preguntar la Maria corpresa.

—Mentre éreu fora, un dels bergants ho va preparar tot. Llanternes d’oli amb vidres grocs sota el jaç, petits cendrers amb sofre ardent, vidriol en comptes d’aigua beneïda… Per això la teva mare bramava amb crits terribles: l’estaven cremant amb àcid.

El Frare restà un moment en silenci. En aquell racó, la seva respiració se sentia com onades de tempesta.

La Maria, amb tot, encara tenia més dubtes.

—Però també vaig veure com es transformava el seu rostre i vaig escoltar la seva veu. Un rostre esgarrifós i una veu fosca i trencada, que de cap manera era la de la mare.

—Una veu com ara aquesta?

El Frare tornà a ajupir-se al costat del llit i, amb el cap a terra, va fer veus fosques i tenebroses, com si fos el mateix diable qui estigués parlant. Llavors s’aixecà a poc a poc i va anar fins al costat dels dos germans.

—Era d’aquell malnat, que havia aprofitat la foscor per posar-li una màscara a la teva mare. Però tu, impressionada pel que tenies al davant, ni te’n vas adonar. Et va semblar que aquell rostre de cartó era el de l’ésser diabòlic que l’havia posseït.

Es féu de nou el silenci per donar temps a tothom de posar els pensaments en ordre.

—Aquí dalt no hi havia cap diable, sinó un parell de fills de gossa que van maltractar la teva mare. De segur que no era la primera vegada que representaven aquesta farsa.

Els dos germans no aconseguien badar boca.

—Voleu dir que tot era un engany? —preguntà la Maria.

El Frare no va contestar, per donar-los temps a pair les explicacions. La noia, colpida per l’evidència, va fer unes passes enrere.

—És clar. Tot era com heu dit: el fum, el soroll, els llums… Tot! No hi havia cap diable sinó un parell de farsants. Però aleshores…

—Què hi ha?

—La veu del diable, de la mare o de qui fos era en català. I aquell romancer va estar tota l’estona enraonant en castellà. Ni una sola paraula en català, us ho puc assegurar.

El Frare va aixecar un moment la mà per demanar atenció.

—Recordeu com es diu, aquest home?

—No podria pas oblidar-ho: prevere Elies.

En escoltar aquell nom, l’encaputxat no va moure ni un múscul, sinó que es va limitar a preguntar amb veu rogallosa:

—Elies, dius?

—Sí, aquest és el seu nom.

—El prevere Elies és tan català com tu o com jo. T’ho puc assegurar perquè el conec molt bé. Massa bé, per desgràcia seva.

Cap al tard, quan només quatre ratlles rogenques es perfilaven a ponent, una figura humana, gran i malgirbada, s’anava apropant a can Martí. Ja feia dies que els gossos, acostumats a la presència d’aquell visitant, expressaven la seva indiferència amb el silenci.

El padre Ruiz va arribar fins al llindar de la porta i es va aturar uns instants abans d’entrar. Alguna cosa li havia passat a la casa des de la darrera vegada que havia vingut, feia uns dies. La trobava més il·luminada i endreçada. Algunes llànties d’oli es distingien de nou als racons més allunyats i per tot el recorregut de les escales.

—A la paz de Dios, familia. ¿Hay alguien por aquí?

Va parar atenció uns instants, mentre les seves paraules li tornaven rebotades des del fons de la sala.

—¿Maria? Soy el padre Ruiz.

Callà de nou i altra vegada els ressons se li van tirar a sobre. Sorprès pel silenci, continuà parlant en veu més baixa.

—Vengo a rezar las oraciones, como de costumbre.

La quietud va tornar a dominar-ho tot. Una pau estranya i desconeguda per ell que el va inquietar. Gens convençut de tenir èxit, va tornar a cridar:

—Maria, ¿estás ahí?

Un cop més, després dels ressons, només el silenci per resposta.

Amb parsimònia, el religiós va començar a pujar les escales. Les noves llumeneres feien relluir el seu rostre greixós i amarat de suor. En arribar al primer replà, donà un cop d’ull al passadís, però de seguida continuà escales amunt. El contrast d’aquella llum amb la tranquil·litat més absoluta el tenia consternat.

A diferència de la resta de la casa, la part de dalt estava com sempre. Només es podia veure una claror esmorteïda al fons, just al costat de la porta de l’habitació de la Teresa.

A poc a poc, el seu ànim es va anar asserenant. Potser no hi havia ningú en aquell moment, o potser la Maria ja s’havia gitat. El va envair una onada de desig i es va figurar el cos turgent d’aquella mossa desvergonyida. Aleshores va percebre sota l’hàbit el principi d’una erecció. Després ja aniria a la cambra de la jove, tan sols per comprovar si es trobava bé.

Va arribar davant la porta de l’habitació de la Teresa i passà cap dins. Com sempre, la foscor ho envaïa tot i la petita llàntia de la tauleta tot just podia il·luminar un petit espai al seu voltant.

El capellà va notar de seguida una cosa estranya: el llit era buit.

—Pero, por todos los santos. ¿Puede saberse quién ha autorizado a llevarse esta mujer de aquí?

—Jo!

La veu el va colpejar com una bufetada. Quan es va girar, va veure retallada a la porta una figura gegantina, negra i encaputxada, amb una torxa a la mà.

—¿Pe… pero, quién eres tú?

El Frare avançà unes passes fins al costat del capellà. Llavors es tragué la caputxa i s’acostà la llum al rostre.

La màscara no hi era i la visió del rostre desfigurat va impactar de tal manera el sacerdot que aquest començà a recular vacil·lant, fins que, perdut el control de les cames, caigué rodó a terra.

El que tenia al davant no podia ser un ésser humà. Aquell manyoc de carn negra i recaragolada, aquelles dents sense llavis i aquells ulls rogencs, entaforats dins de dues conques buides, no eren d’aquest món. La respiració d’aquell monstre li arribava al rostre com l’alè d’un dragó. Quan la criatura va tornar a parlar, el capellà va notar com el pit se li encongia.

—Ja saps qui sóc jo. I jo sé qui ets tu, que has vingut a pertorbar el meu descans.

El religiós, espaordit com mai, mig aixecat mig ajupit, va començar a sortir cap a la porta tan de pressa com podia i entre esbufecs. El pànic el dominava de tal manera que no va poder aguantar la pressió de la bufeta: a mesura que reculava, anava deixant una reguera d’orina.

—Vade retro Satana! Numquam suade mihi vana!

Si hagués tingut llavis, el rostre del Frare hauria expressat un somriure de satisfacció en veure com aquell homenot es pixava de por. El diable fictici que s’havien inventat el prevere i el padre Ruiz existia realment: havia pres forma i era a can Martí.

A empentes i rodolons, el capellà sortí al passadís perseguit per aquell espectre. En arribar a l’escala el Frare li va donar una puntada a les natges i l’envià escales avall. El soroll opac d’aquell cos greixós rodolant pels esglaons li va semblar una música celestial. En arribar a baix, l’homenot, amb la roba plena de pixums, va continuar corrent cap a fora sense mirar enrere i amb la mateixa agilitat que un ànec. Abans, però, encara va tenir temps de sentir una darrera advertència.

—No volíeu diables? Doncs ja teniu diables!

Dit això, el Frare es va enretirar cap a un racó més discret, tragué la màscara de sota els hàbits i se la va tornar a posar, just abans que es comencessin a sentir unes passes que pujaven escales amunt. En un instant la Maria i en Miquel ja eren al seu costat.

—Redimonis, quin ensurt que s’ha emportat! —digué en Miquel.

—S’ho té ben guanyat per malnascut, mentider i lasciu. —La Maria va deixar anar una rialla—. Quin fart de riure quan l’he vist baixar les escales amb el cul.

De cop, sense donar-li ni temps de reaccionar, la noia s’acostà al Frare i l’abraçà. Agafat per sorpresa, però emocionat per aquell gest inesperat, hi va correspondre rodejant-la amb els braços.

—Perdoneu-me, senyor, per haver dubtat de vós. Sé que sou de casa i que heu vingut a ajudar. Sigueu benvingut.

Ell no va dir res i uns instants després la noia el va deixar anar. Llavors en Miquel també s’hi apropà i li agraí la seva acció valerosa.

—Moltes gràcies per tot.

—No m’heu d’agrair res. Les vostres paraules em fan molt de bé. Però no oblidis, Miquel, el que et vaig dir quan tornàvem. Qui ha arribat a can Martí no és qui et va engendrar, sinó el Frare.

I encara va afegir amb veu tonant:

—Tots els que han anat contra nosaltres i han desfet la vida de la vostra mare no poden ni sospitar amb quin enemic s’hauran d’enfrontar.

Més tard, aquella figura negra estava sola en la mateixa habitació on el prevere Elies havia representat la seva farsa. A l’habitació d’en Jaume. Aquell era el lloc que li pertocava i així ho havia demanat.

Ja s’havia tret l’hàbit i la màscara. Assegut al matalàs, amb la mateixa paciència de cada nit, es passava els dits plens de greix per les cicatrius del rostre. Després es remullaria amb aigua de farigola aquells ulls de parpelles cremades, quasi sempre oberts, per netejar-los de lleganyes i esmorteir la coïssor permanent que hi sentia.

No sabia quant temps més podria mantenir-se d’aquella manera ni quan el seu cos diria prou, però de moment no es podia permetre defallir. No mentre les coses no tornessin al seu lloc i ell pogués demostrar-se que, malgrat els anys allunyat de casa, també era un Martí.

Quan es va alçar per treure’s la cuirassa de ferro que sempre portava lligada al pit i a l’esquena, ja era negra nit. Aquella armadura, plena de senyals de ploms que li cercaven el cor, però que no havien arribat mai a trobar-lo, era la garantia de la seva immortalitat.

Després es lligà una bena al voltant dels ulls i es ficà al llit, deixant que els plecs del fil de cotó llisquessin sobre la seva pell martiritzada.

Aviat els malsons, companys inseparables de cada nit, apareixerien de nou. La seva ment ja no podria oblidar mai aquell dia dins de la presó, quan, com caigudes del cel, les flames ho envaïren tot i un fum negre i pudent li va cremar els pulmons. Recordaria de nou com, mentre lluitava amb desesper cercant una mica d’aire, un munt de pedres i brases li queien al damunt. Sentiria una altra vegada el seu cos trencant-se en mil bocins i cada un d’aquests en mil més. La pudor de la seva carn cremada l’ofegaria i li semblaria que, com aleshores, les dents se li engrunaven dins la boca. El gust salat de la sang i agre de la fel serien la seva darrera sensació abans de trobar l’alleujament d’un descans que, amb sort, acabaria arribant.

Aquell dia, quan el seu cos va cremar com una teia, va demanar a Déu que se l’emportés per sempre, encara que fos a l’infern. Però Déu no l’havia escoltat.

Sí, al capdavall potser sí que en aquella casa hi havia un diable.