X

D’AMOR I D’IRA

A poc a poc la normalitat va anar tornant a can Martí, després que en Miquel intentés convèncer a tothom que el que passava a la casa no tenia res a veure amb esperits del més enllà. Força gent, sobretot dones, es van acostar de nou per ajudar la Maria, i al cap d’un temps les activitats de sempre es van recuperar. Semblava que, un cop més, els Martí se’n sortirien.

En Miquel treballava de sol a sol amb els masovers i els jornalers que contractava quan calia. Van comprar una truja prenyada, replantaren arbres, referen els horts malmenats i endreçaren les corts de manera que el tragí tornava a ser el d’abans.

Les dones entraven i sortien mentre tots els racons del mas es despertaven cada matí amb les rialles de la canalla i el soroll de les bèsties. A les orelles de l’hereu, allò era música celestial.

Les nits eren novament tranquil·les, ja que els intrusos no havien tornat a aparèixer. Sens dubte, alguna cosa hi tenien a veure les sortides nocturnes d’un home misteriós vestit de negre, sempre alerta i armat fins a les dents, que deien que protegia la casa. Les fantasies i les històries sobre aquella mena d’esperit que havia foragitat el padre Ruiz a cop de coces corrien de boca en boca com la pesta negra. Tal com el Frare volia.

Durant el dia, es passava hores i hores al costat del llit de la Teresa. Moltes vegades, des de l’altre costat de la porta, la Maria podia escoltar com parlava a la mare amb una veu rasposa i fosca o li llegia en veu alta algun dels llibres que, temps enrere, li havien llegit a ella. Històries antigues de cants de sirenes que portaven a la perdició i d’un home que tornava a casa després d’un periple inacabable.

Als àpats, ell mateix recollia els aliments i es retirava a menjar a l’habitació o en algun racó discret. Quan acabava, tornava a la cuina, rentava el plat i els coberts a la pica i els guardava al rebost.

De tant en tant, a la vesprada, havent sopat, es reunia amb en Miquel al voltant de la taula rodona de l’entrada i es posaven a xerrar una mica. Quan succeïa això, la Maria es retirava amb discreció i els deixava sols.

Mai parlaven del passat més llunyà del Frare. Hi havia un pacte no signat entre ells dos segons el qual no havien de treure a col·lació el pare d’en Miquel, el fill petit d’en Jordi de can Martí. Aquell home ja no existia i el seu lloc l’havia ocupat un ésser misteriós i solitari.

Però una d’aquelles vesprades en què la conversa sorgia amb més facilitat va ser com si l’home de negre tingués necessitat d’explicar alguna història. Tot va començar quan li preguntà a en Miquel sobre Barcelona.

—Doncs què voleu que us digui, jo en sé molt poc. Amb prou feines hi he anat un parell o tres de vegades. Només a casa dels parents, al carrer…

—Al carrer dels Tallers. Hi va haver un temps que em coneixia tots els racons de la ciutat. Eren temps tenebrosos, quan el mal negre ho emplenava tot. La gent moria pels carrers com gossos i una colla de voluntaris, entre els quals jo, procurava ajudar, consolar i algunes vegades fins i tot guarir els empestats. Temps difícils, però no pas més que els d’ara. No tenim pesta, almenys no com en aquells temps, però hi ha tants malnats que ja n’he perdut el compte.

En Miquel no deia res. La rancúnia d’aquelles paraules es barrejava amb l’aire i fins i tot es podia respirar.

Aquell home, el seu pare, havia tornat a casa només per contemplar, impotent, com l’única dona que havia estimat a la vida es fonia al seu costat com un terròs sota la pluja. Si aquell esperit martiritzat no acumulava prou odi i ràbia dins seu, allò havia acabat de desbordar-lo.

Sense dir res més, el Frare es tragué de sota els hàbits una bossa de tela negra amb guarniments daurats i la deixà sobre la taula. El dringueig metàl·lic era inconfusible.

—Té, Miquel. Aquí tens unes quantes unces. Us poden anar d’allò més bé, en aquests moments.

—Valga’m Déu! No cal. No patiu, que nosaltres ja ens en sortirem. Gràcies a Déu el pare ens va deixar alguns diners i…

—Miquel —el va tallar en sec—, a mi no m’entabanaràs pas. Puc estar deformat i coix, però el meu cap encara tira prou bé. Des que has tornat has hagut de comprar un munt de coses i llogar molta gent. Fa mesos que en aquesta casa no hi entra ni un ral, i per poder sobreviure, quan estaven soles, les dones van haver de gastar tots els estalvis.

En Miquel se’l quedà mirant tot sorprès. Com podia saber-ho, aquell home?

—No facis aquesta cara de babau. Si la cambra de dalt té algun avantatge és que des d’allà es pot sentir gairebé tot el que es parla a la casa. No oblidis que, de menut, jo vivia aquí. Massa forats i escletxes per on les paraules, igual que l’aire o la llum, s’enfilen cap amunt. La teva germana i tu ja fa molts dies que barrineu quina en fareu per tirar endavant. Esteu escurats, noi. Pelats del tot.

—La veritat és que sí —va afirmar en Miquel amb resignació—. Ja havia començat a mirar què ens podríem vendre per sortir del pas.

—Doncs no cal. Aquí tens la bossa. Fes-la servir amb seny i procura que el mas torni a ser el que era: la millor casa i la millor gent de la contrada.

—Us ho tornaré tot, pare. Tot.

En sentir aquelles paraules, el Frare s’incorporà i allargà el cos pel damunt de la taula fins a plantar ben a prop del jove aquell racó fosc que era el seu rostre.

—No sóc el teu pare i no m’ho facis tornar a dir. Sóc un mal esperit. Un àngel o un diable, el que vulguis. Però no el teu pare.

El lloc quedà en silenci mentre el Frare es feia enrere, fins al seient.

—Pel que fa a tornar-me l’or, ja te’n pots ben oblidar. Què vols que en faci, jo? Comprar-me vestits? Una casa, carruatges? No en faig res, de tot això, i l’únic que voldria comprar ni amb tot l’or del món podria fer-ho. Així que queda-te’l.

En Miquel li va adreçar una mirada d’agraïment.

—Per cert, que d’ara endavant faré algunes estades fora. No patiu, perquè sempre tornaré al cap de pocs dies.

—Aquí al mas ens feu un gran servei —va dir en Miquel, decebut—. On aneu?

—Amunt i avall. Haig d’anar a Barcelona. Vull tornar a saludar alguns vells amics que hi vaig deixar.

I va afegir en un to misteriós:

—A més, encara hi tinc uns encàrrecs pendents.

En Hakim ja feia molta estona que estava quiet sota els revoltons de les Drassanes, esperant entre les primeres ombres de la nit i fora de la vista dels escassos vianants que passaven per aquell paratge solitari.

Un antic amic li havia fet arribar un avís que a ell encara li costava de creure. Potser algú havia jugat amb ell i amb els seus records. Potser l’estaven enredant amb una broma de mal gust, però si el que li havien dit era veritat no podia faltar a aquella cita.

—Hakim.

Una veu ronca i esmorteïda va xiuxiuejar el seu nom des de la foscor. Només amb aquella veu n’hi havia prou perquè el gegantàs tornés a sentir sensacions ja oblidades.

Quan es va girar, va veure retallada contra la llum tènue de les torxes una figura coneguda. Es prostrà de genolls a terra i acotà el cap en senyal de respecte.

—Mestre! Pels déus del Nil! Sou vós!

La figura s’apropà a l’egipci i el va fer aixecar agafant-lo per les espatlles.

—Res de reverències. Fa massa temps d’allò.

En Hakim s’incorporà amb el cap cot: no gosava mirar directament el rostre del nouvingut.

—Hakim, bon amic. No saps el goig que em fa tornar a ser al teu costat.

—Mestre! Durant molts anys he somniat que algun dia arribaria aquest moment. Quan em deien que havíeu mort, jo deia que no. Quan em juraven que no tornaríeu mai més, jo no me’ls creia. Tenia la certesa que vós no us n’aniríeu sense dir-me adéu. Que vós no us n’aniríeu mai.

Els braços forts de l’home de negre van atreure l’esclau cap a ell i el va abraçar amb força. En Hakim, tan sorprès com agraït, també l’envoltà amb els seus.

—El gran i bondadós home del Nil. Treballador incansable, honest i fidel. Un bon dia, fa molts anys, quan estaves posseït per les febres, feble i embogit, un home et va ajudar. Tots dos feia molt de temps que estàveu junts, lluitant cada dia contra la mort. I si ell et va treure de les tenebres va ser perquè estava convençut que no t’havia arribat l’hora.

Un somriure d’orella a orella es va dibuixar al rostre del gegant egipci.

—Me’n recordo molt bé, d’aquell home. Recordo com gràcies a ell vaig tornar a la llum, des de la foscor més tenebrosa.

—I potser també recordes què em vas dir en acabat, quan obrires els ulls.

—És clar que sí. Us vaig dir que sempre més tindria un deute amb vós.

—No saps com em fas de content, amic meu —va dir l’ombra, satisfeta en comprovar que es mantenia en peu l’antiga lleialtat—. Perquè ara pots començar a pagar-me aquell deute. Et necessito.

En Hakim el va mirar de fit a fit i digué, amb una brillantor metàl·lica als ulls:

—Estic al vostre costat, mestre. Fins i tot si cal tallar-li el coll al mateix diable.

El prevere Elies estava especialment emprenyat perquè li havia tocat vigília. Allò volia dir passar-se hores i hores dins de la catedral, donant voltes i més voltes com un ruc a la sínia, amb l’encenser a les mans, recitant lletanies una rere l’altra i apagant ciris.

Precisament aquella nit que tenia intenció de passar-s’ho d’allò més bé, el pare prior li havia fet la guitza.

A qualsevol que passés lluny del seu costat li semblaria que estava pregant en veu baixa, però de fet estava maleint la seva mala sort. De totes maneres, a aquella hora ja no hi havia ningú dins del recinte sagrat que es pogués aturar a escoltar les seves paraules.

Mentre feia la ronda per davant dels altars laterals, dedicats a sant Bernardí, a sant Marc o a la Verge del Roser, amb prou feines mastegava quatre llatinades maldestres.

Ja feia molt temps que havia deixat de creure-hi, si és que hi havia cregut alguna vegada. En aquells moments la seva vida de religiós sense escrúpols es movia entre el pecat i la mentida. Ell, que confessava els pecats dels altres i es permetia donar l’absolució, que oficiava missa, repartia el cos de Crist i assistia les ànimes quan feien el traspàs, era en realitat un farsant.

Els primers cops que havia aprofitat la seva condició per fer coses que no tenien res a veure amb la fe, un cert penediment li havia pessigat la consciència. Però, a mesura que anava passant el temps, els beneficis materials que li produïa aquella mentida permanent en què s’havia convertit la seva vida van anar escombrant les darreres romanalles de prudència i moderació.

Al cap i a la fi, no era pas l’únic. Estava fart d’anar de ronda nocturna empaitant meuques i noietes amb els mateixos amb qui durant el dia compartia penitència i oracions. Potser aquell Déu que havia d’adorar i respectar era només una estàtua de guix i un calze buit.

Mentre anava apagant ciris amb el tapador, amb la parsimònia habitual, li va semblar que veia passar una obscuritat bellugadissa. Alarmat de sobte, es quedà quiet al passadís lateral de la immensa nau, intentant observar amb més detall.

Llavors li va semblar veure-la altra vegada. Una ombra furtiva, quasi imperceptible, que va passar lliscant per la paret lateral.

Un tremolor es va apoderar del seu cos i, aleshores sí, els seus llavis es mogueren mussitant una pregària.

—Qui sou? Qui hi ha aquí?

L’única resposta foren les seves pròpies paraules, multiplicades per les voltes i les parets de la basílica.

Cada cop més inquiet, apressà el pas en direcció a la sagristia del fons, cercant la protecció de les seves gruixudes portes de fusta. El cor li bategava amb força, i amb l’atordiment li caigué l’encenser a terra. Quan el dringar del bronze encara sonava a la seva esquena i ell ja anava tan de pressa com les seves cames botides de greix li permetien, es va sentir una veu.

—Prevere!

Es girà mort d’espant per veure qui era, però allà no hi havia ningú. La veu es tornà a repetir cap a la seva dreta.

—Elies!

Horroritzat de cap a peus, va mirar en aquella direcció i llavors sí que el va veure. Un gegant sortit de la negror caminava al seu encontre amb grans gambades.

Abans que pogués badar boca, va rebre un cop fortíssim al darrere del cap. La seva vista s’emplenà de petites llums brillants i el seu cos caigué, i besà el terra sagrat que cada dia profanava amb la seva presència.

Mentre a poc a poc anava recuperant la consciència, va notar el coll encartonat i un dolor insuportable darrere del cap.

Alguna cosa dura i rasposa li mantenia la llengua contra la gola, de manera que no podia ni tancar la boca. Va intentar serrar les dents, però li va resultar impossible. No podia respirar i una sensació d’ofec el feia neguitejar.

Quan va intentar moure’s, va ser debades. Estava lligat a peu dret contra una columna. Unes cordes gruixudes i dures com l’acer el mantenien contra la pedra, lligat tan fort que cada moviment li produïa més dolor.

La corda que li creuava la boca l’obligava a mantenir-la oberta i immòbil. Per una de les comissures se li escapava un fil de bava que anava regalimant sobre l’hàbit.

En veure’s en aquell estat, intentà moure’s de nou i cridar amb totes les forces, però de la seva boca sols en va sortir un gemec escarransit. Els pulmons li demanaven aire i va començar a respirar pel nas de manera frenètica.

Poc després es va adonar que els seus esforços per alliberar-se eren del tot inútils, i llavors va començar a passejar els ulls d’un costat a l’altre.

Aquell lloc li era familiar. Moltes vegades hi havia anat quan necessitava reposar palmatòries o oli per a les llànties. Allò era la cereria de la catedral, un dels molts racons desconeguts per a la majoria.

Així doncs, encara es trobava dins de la basílica. L’últim que recordava era com una ombra gegantina se li abraonava a sobre i una forta batzegada li feia perdre el món de vista.

Mentre observava, els seus ulls mantenien una expressió de temor. Només la llum d’una gran palmatòria, penjada a la paret lateral, projectava un cercle groguenc de claror a terra. Més enllà, tot restava fosc i impenetrable, aparentment solitari.

Tot i no veure a ningú, tenia la sensació que no estava sol.

El seu pressentiment es va confirmar quan, uns instants després, una figura sorgida de la part més fosca de la cereria se li va atansar amb passos greus.

Un cop sota el cercle lluminós projectat pel ciri, el desconegut li va parlar.

—Bona nit, Elies. O potser hauria de dir prevere Elies. Us recordeu de mi?

Els ulls oberts com taronges i el trasbals en la respiració del clergue van confirmar que l’havia reconegut.

—I tant que em recordeu! Fa molt temps de tot allò, però per a segons quines coses la memòria no s’afebleix, no creieu?

El Frare havia arribat just davant del prevere i dins de la màscara els seus ulls llençaven espurnes. Aleshores se n’allunyà i va començar a passejar pel recinte mentre parlava. Mentrestant, la mirada del prevere el seguia com si estigués vivint el pitjor dels seus malsons.

—Jo també us recordo. Recordo com vau venir un dia a veure’m i a dir-me que em volíeu ajudar. Enmig d’aquell lloc de mort i desesperació que era llavors aquesta ciutat, us vau presentar carregat de bones intencions.

Les passes ressonaven regularment sobre el terra, com si fossin les campanades d’un funeral.

—Llavors jo necessitava molts braços a la morberia i no vaig arribar a veure les vostres veritables intencions. Aquelles paraules i el vostre posat humil em van ben entabanar. Això és un mèrit que us haig de reconèixer, perquè a mi no se m’enganya fàcilment.

Els esbufecs del prevere, en un intent inútil de parlar, haurien produït llàstima a qualsevol, però el Frare va continuar com si res.

—Els primers dies us vau comportar amb dignitat, perllongant aquella mentida. Ajudàveu a donar consol als empestats i a enterrar els morts. Però aviat les coses canviaren. Les vostres absències sense explicació, la vostra fatxenderia i la vostra ganduleria van passar desapercebudes als ulls de tots els altres, però no pas als meus.

El Frare s’acostà de nou al clergue i, davant mateix del seu rostre trasbalsat de pànic, va continuar parlant amb veu acusadora.

—Enmig de tant patiment i dolor, quan els desvalguts ens necessitaven més que mai, vós us dedicàveu a entrar a les cases buides i us emportàveu tot el que hi trobàveu de valor. Quan la gent lluitava a diari per la seva vida i la dels seus, amb els castellans assetjant la ciutat, vós us aprofitàveu d’aquella desgràcia i us ocupàveu únicament de robar i fer-vos ric sense mesura. El meu error va ser adonar-me’n massa tard. Un dia, quan vaig sortir a buscar-vos per portar-vos a la morberia, ja no hi éreu. Us n’havíeu anat amb les butxaques plenes a vessar dels fruits de la vostra rapinya.

Un soroll metàl·lic va ressonar, i al cap d’un instant una daga brillava davant l’esguard terroritzat del clergue.

—Si us hagués trobat aleshores, us puc jurar que ara no seríeu aquí. Però els savis diuen que la paciència és el principi de la revenja. I us puc assegurar que tenen raó. Ara caic, després de tants anys, que tot allò que vau robar us ha servit per comprar un lloc entre els nous amos. Els vostres sentiments continuen rodant cap a la claveguera, prevere, i la vostra ànima ja deu estar més eixuta que una tifa seca de cavall.

El Frare va guardar la daga i amb una mà va agafar la cabellera blanquinosa i enrinxolada del prevere. Aleshores la va estirar cap amunt amb tanta força que l’home va començar a sanglotar de dolor.

—No sigueu tan ploramiques, em sentiu? Per molt que ploreu i demaneu clemència, de mi no n’obtindreu pas. Ja no me’n queda.

La màscara encara es va apropar més al rostre aterrit de l’home d’església.

—De què us serveix ara tot l’or que teniu enterrat sota el vostre llit? De què us serveix ara, mentre espereu el vostre final? Sapigueu, Elies, que l’altre dia ja vaig anar a buscar-ne una bestreta, i que quan acabi amb vós me n’emportaré la resta.

La mà tancada va estirar aquells cabells encara més amunt, fent cas omís dels plors i dels gemecs.

—Podria oblidar el que vau fer en el passat. Podria oblidar com heu traït el jurament que ajudaríeu els empestats. Podria fins i tot ignorar la farsa immoral i indecent d’exorcista de pega que aneu ensenyant per aquí i per allà. Però el que no oblidaré mai és el mal que li heu fet a l’única dona que he estimat. La mare del meu fill i la persona que em va donar els moments més feliços de la meva vida, abans que em convertís en una desferra.

El Frare va deixar anar el cap del prevere, que va rebotar contra la pedra i en acabat quedà abatut, somicant inintel·ligibles precs de pietat.

—Elies, és hora que pagueu. És hora que vingui un carro amb cavalls de foc i se us endugui. Que Déu tingui pietat de la vostra ànima, perquè jo no en tindré pas del vostre cos.

El Frare va donar la volta i es féu fonedís entre les ombres.

El prevere s’agitava com un esperitat, però els seus inútils planys eren cada cop més dèbils. El seu pit es movia convulsivament i els ulls recorrien el lloc d’un costat a l’altre amb la negror de la mort reflectida a la nineta.

De sobte, una altra figura va emergir de l’obscuritat i se situà sota la llum. En Hakim, amb una gran capa de seda blava, turbant blanc i el millor dels seus vestits, va aparèixer i el va fitar amb un esguard glaçat. A la mà dreta portava una daga curta de fulla corba, de botxí. Amb aquella eina forta i precisa es podien tallar amb la mateixa facilitat una fulla caient d’un arbre o el coll d’un lleó.

—Bona nit, Elies. Quant de temps sense veure’t.

Instants després, a punt d’expirar, el cos mig nu del prevere Elies, sol enmig de l’obscuritat, tremolava amb la ranera de la mort. Continuava lligat a la columna i per les seves cames regalimava un corrent de sang que es barrejava amb els orins d’un gran bassal que tenia sota els peus.

Unes passes més enllà, dues rates xisclaven mentre competien per emportar-se els seus testicles encara calents, tallats arran i llençats a terra.

Cap a darrera hora de la tarda, en Bernat tornava del tros amb una cistella vessant de cogombres i albergínies. Amb el magall sobre les espatlles, s’anava acostant cap a la part que donava al darrere de la casa.

No parava de donar voltes a quina podia ser la millor manera d’explicar el que feia dies que portava dins del pap. Tenia el convenciment que no podia esperar més i la por que ja havia esperat massa.

A aquella hora la Maria devia ser als estenedors, recollint la bugada per portar-la cap dins. Moltes vegades l’ajudava amb el cabàs de la roba i així estaven una mica junts. La sensació que ella l’estimava havia anat fent forat arran dels darrers fets de can Martí. Ell també l’estimava, però no gosava dir-l’hi. Al cap i a la fi, ell era un simple jornaler, i ella, la filla del mas.

A més, tot estava massa embolicat per començar a parlar d’estimacions i compromisos, es deia el jove. En qualsevol cas, no era d’això del que volia parlar amb la Maria aquella tarda, sinó d’una qüestió diferent i molt més inquietant.

Tot just fer la volta a la paret de la porquera, ja va distingir els estenedors. Els llençols i les altres peces voleiaven com banderes, mogudes per l’aire fresc de la vesprada. Enmig de tota aquella blancor relluïa ella.

Es va quedar contemplant els seus cabells enrinxolats i daurats, estesos a l’aire i que li tapaven, de tant en tant, un rostre tan formós que ell no es cansava mai d’admirar. Es va anar acostant per darrere fins a la noia, que, enfeinada recollint agulles i plegant draps, ni tan sols se’n va adonar.

—Bon vespre, Maria.

La noia va deixar anar un xiscle i va fer un salt enrere que quasi la va fer anar a parar a terra. Amb el rostre enrogit, es va girar i mirà el jove.

—Bernat, Verge Santíssima! Quin esglai que m’has donat!

—Ho sento, noia. Em pensava que ja m’havies vist.

—Doncs no, no t’havia vist. No tinc ulls al clatell, jo.

Un somriure de picardia es va perfilar en aquell rostre de pilleta.

—Com a càstig, m’hauràs d’ajudar a portar la roba cap a casa. Va, som-hi.

En Bernat es penjà la cistella de verdures al magall i entre tots dos agafaren les nanses del cabàs. La noia se’l mirava de tant en tant en silenci i en Bernat li corresponia de reüll, amb el rostre rogenc de vergonya.

Quan tot just començaven a entrar per l’eixida, en Bernat va engegar a parlar atropelladament:

—Maria, hauria de parlar amb el teu germà Miquel.

Aquella mateixa nit, unes hores més tard, les ferradures del cavall del Frare van ressonar sobre les rajoles de davant del mas. Les seves anades i tornades eren cada cop més freqüents i sempre arribava quan era negra nit. Tot just descavalcar, portava l’animal a la cort a la quieta, li treia la sella i li donava farratge i aigua.

Aquella vegada, però, a penes havia posat el peu a terra quan va sentir la veu d’en Miquel, que el cridava des de la porta de la casa.

—Hauríem de parlar.

El Frare s’aturà a mig anar i es girà per contemplar la figura del seu fill, retallada contra la llum que sortia de dins.

—D’aquí a un moment. Haig d’anar a deixar l’animal.

—No patiu per la vostra bèstia, que ara mateix la recullen i us la porten a lloc.

Va aparèixer un dels mossos que tenia cura de les corts i es quedà quiet al costat del Frare, que, després de tocar l’ase per mostrar contrarietat, li deixà les regnes i caminà cap a l’entrada.

Un cop a dins pogué contemplar com a la taula rodona hi havia asseguts la Maria i en Bernat, i el Frare es dirigí cap a l’única cadira buida. Un cop s’hagué assegut, la Maria li acostà un bol d’aigua fresca i un plat amb codonyat i nous. El nouvingut va beure un glop per refrescar la gola i trencà aquell silenci incòmode.

—Alguna de grossa en deu haver passat quan no podeu esperar ni demà al matí per parlar-ne. Es tracta de la mare?

—No, no és la mare —contestà en Miquel—. La pobra, per desgràcia, continua igual. Volem parlar-vos d’un altre afer.

Amb un gest amb el cap, en Miquel va donar a entendre que cedia la veu a en Bernat. El jove jornaler, però, no semblava decidit a obrir la boca. La presència d’aquell home de negre al qual mai havia vist de tan a prop l’intimidava. No deixava de mirar el rostre d’en Miquel i el de la Maria, ara l’un ara l’altre, en una silenciosa petició d’ajuda.

—Tu, xicot! Si has de dir alguna cosa comença a parlar abans que torni a sortir el sol. Estic esllomat de tant cavalcar i voldria anar al llit aviat, si no hi tens res en contra.

—Sí, és clar, perdoneu-me… —va dir en Bernat amb paraules engargussades—. Es tracta d’en Pere i la seva colla.

—I qui dimonis són aquests, si es pot saber?

En Bernat, confós i avergonyit, no sabia com fer-ho per continuar, així que va ser en Miquel qui va intervenir de nou.

—El mosso es refereix a una colla de ximples, adoradors del diable. Segons ens ha explicat avui mateix, en els últims temps ha observat moltes vegades les seves esperitades a la llum de la lluna. Però fins ara li havia semblat que no pagava la pena de dir-nos-en res.

—I doncs? —va dir el Frare sòbriament, dirigint-se de nou al jornaler.

Altre cop el xicot s’havia quedat sense paraules, i la Maria va intervenir per ajudar-lo.

—Bernat, però què et passa? Aquesta persona és com de la família. Explica-li d’una vegada tot el que ens has dit a nosaltres.

Davant d’aquell impuls inesperat, el noi begué uns quants glops d’aigua i es va veure amb esma de parlar.

—Sempre que hi ha nit de lluna, en Pere i un grup d’homes i dones, la majoria dels quals no sé ni qui són ni d’on vénen, es reuneixen a l’esplanada que hi ha sota de la vella saboneria abandonada. Jo els vaig veure un dia per casualitat i em vaig quedar a contemplar-los. Es passen l’estona amb precs, malediccions i encanteris. Criden als mals esperits i en acabar, doncs, algunes vegades…

En Bernat es va aturar mirant la Maria, que el va renyar de nou.

—No siguis tanoca, caram. Al final gairebé sempre acaben estirats a terra, els homes sobre les dones, o a l’inrevés. Però si ens ho has explicat tu abans, gamarús!

Amb el rostre encès de vergonya, en Bernat va afirmar amb el cap.

—I per una història així estem tots desperts de matinada? Ja les conec, jo, totes aquestes bajanades. N’hi ha pertot arreu, de colles de perdularis que amb l’excusa d’adorar vés a saber qui el que fan és posar la carn en adob.

—Sí, senyor. Fins ara jo també em pensava que això era el que feien —va replicar el noi en un atac sobtat de loquacitat—. Però la darrera nit va ser diferent. La colla era més nombrosa i de seguida em vaig adonar que no hi havia cap dona. Es van ajuntar al voltant del foc i van parlar entre ells en veu més baixa. A mi em va semblar molt estrany tot plegat i vaig mirar d’apropar-m’hi una mica més. Llavors vaig poder sentir el que deien.

En Bernat deixava anar les paraules de pressa, desitjós de treure-se-les de sobre.

—Eren mots d’odi. Parlaven de venjar la mort d’un dels seus. D’anar a trobar els que habiten la casa de la dona endimoniada i fer un bon escarment.

El Frare va abaixar el cap per copsar tot el sentit d’aquelles paraules.

—Què més van dir?

—També digueren de cremar la casa amb tots els que hi ha dins.

—N’estàs segur, Bernat? No deies que parlaven en veu baixa?

La resposta del jove va ser contundent.

—Tan segur com que ara us escolto a vós.

El Frare es va tornar a quedar en silenci, meditatiu. Poc després es dirigí a en Miquel.

—A tu què et sembla tot plegat?

—Tothom sap que aquesta gent existeix, però la majoria no en fem gaire cas. Fins ara no semblaven més que un grup de pertorbats que s’ajuntaven per fotre’s un fart de… —L’hereu de can Martí va mirar el rostre esbalaït de la Maria i en Bernat i es va quedar a mitja paraula—. En fi, que mai no he tingut cap notícia que hagin anat més enllà en les seves barroeres reunions. Almenys per aquests rodals. Aquest cop, però, és evident que parlaven de nosaltres.

—Parlaven de nosaltres, sí. Però sobretot de mi.

—Tampoc entenc a quina venjança es referien.

—Jo prou que ho entenc, però de moment ho deixarem estar. A veure, Bernat, no van pas dir quan pensaven venir cap aquí?

—La veritat és que no. Però jo sols els he vist sortir quan fa nit de lluna.

—Doncs demà passat tindrem lluna de llops. Caldrà estar preparats. Miquel, quants homes de confiança podem reunir?

—Una dotzena, a tot estirar.

—Que demà al migdia vinguin a casa. Haig de parlar-hi.

—I què farem quan vinguin en Pere i els seus?

—El que és costum en aquest casos: rebre’ls com es mereixen.

—Nosaltres sols?

—Deixeu-m’ho a mi. A veure, Bernat, demà al matí prepara un dels carros més lleugers que tinguis i una bona parella de cavalls. Tria algú que t’acompanyi. Anireu a ciutat, a un encàrrec que us faré. Maria, tu avisa algunes dones de qui te’n puguis refiar i que tinguin bons braços. No en caldran més de mitja dotzena. Demà al matí t’explicaré les seves comeses. Miquel, procura fer provisió de candeles, torxes, xinxetes, llànties… Tot el que faci llum.

El Frare es va refrescar una mica la gola abans de continuar.

—Ara anem tots a descansar. Tenim dos dies de molta feina per davant. Ah! Un últim encàrrec —va afegir en to picardiós i enjogassat—. Quan sigui l’hora, aneu a buscar el vell Magí. Això no vull que s’ho perdi.

—Voleu dir? —va preguntar en Miquel amb preocupació—. Si vénen, no sabem quants poden ser.

—Tant és quants en vinguin, Miquel. Ells tampoc sabran quants en som nosaltres. I encara més important: ni s’ensumen el que els caurà a sobre.

Dos dies més tard, una lluna rodona com un pa reflectia la seva llum sobre la façana blanca de can Martí.

Si algú s’hi acostava prou, es podia adonar que els gossos que normalment jeien davant de la porta aquella nit no hi eren. Les seves lligadures estaven recollides a tocar de la façana del mas. De fet, si un s’hi acostava encara una mica més, podia observar l’escletxa entre els dos batents de fusta massissa de les portes.

Contràriament al que era habitual, can Martí no les tenia tancades. Encara que des de lluny ningú no ho diria.

Restes de palla i fulles seques ballaven una dansa lenta i suau, d’ací d’allà saltironant, mogudes per la brisa nocturna.

Per a algú avesat a aquells entorns, hauria estat fàcil percebre-hi alguna cosa estranya. El silenci era massa profund, massa persistent, i cridava l’atenció tant com la més forta de les escridassades. Ni l’òliba, ni el gat gelós, ni el grill deixaven anar els seus cants i els seus gemecs. Fins i tot l’aigua de la riera semblava haver perdut la remor.

Éssers estranys, invasors de la nit, es movien amb cautela, saltant de matoll en matoll, per amagar la seva presència. Figures humanes més fosques que la mateixa nit, amb grans capes negres, capells de llana i tota mena d’armes a les mans.

En arribar a l’altura de l’era, el cap d’aquell grup d’intrusos començà a gesticular, donant ordres en silenci. De seguida l’estol es va dividir en grups.

Els de la dreta es van encaminar a l’antiga cort, cap a la part del darrere de la casa. Uns altres, per l’esquerra, van anar a cercar els horts de l’eixida. El tercer grup entraria per la porta principal.

Se sentiren uns xiulets que volien imitar la cantarella d’algun ocell, senyal inequívoc que les avançades anaven cap al seu destí.

Llavors l’escamot del centre, comandat per en Pere, el fill nonat del baster, el rei dels diables, amo i senyor del misteri i l’encantament, va començar a moure’s lentament cap a la façana principal de la casa. Anaven en silenci sota la llum de la lluna, com si aquella claror en lloc de delatar-los els servís de protecció.

En Pere, amb el cap repelat i ple d’ungüents que relluïen, es va quedar enrere mentre indicava als seus homes que anessin avançant. Una certa desconfiança li havia arribat de cop, com l’avís que alguna cosa no rutllava. Ell sabia que la casa estava plena de gossos, però allà no n’hi havia ni un. Potser, des que els homes havien tornat, allà dins estaven prou confiats. O potser no. En qualsevol cas, per a algú com ell, gens avesat a jugar-se-la, el més assenyat era restar a la rereguarda.

En arribar a la porta, els dos homes que encapçalaven el tercer grup van empènyer amb força i, per a sorpresa seva, els dos batents s’obriren suaument sense grinyolar.

A en Pere allò encara li va fer sentir més incertesa. Tanmateix, després d’uns instants de dubte, va fer altre cop un senyal als seus homes perquè entressin dins. Ell es quedaria allà fora, a veure què passava, però no els explicaria pas les seves prevencions a aquella colla de mercenaris.

En entrar, tots es van quedar uns instants immòbils, mentre els ulls se’ls acostumaven al lloc, tènuement il·luminat per la llum de la lluna. Davant seu va aparèixer la taula rodona central rodejada de cadires de vímet; els sacs del gra a la dreta, enllestits per anar a mercat; el gran rebost de l’altre costat, i les escales del fons, que donaven accés a la part de dalt. Albirat el seu objectiu, començaren a fer-hi cap.

Dins d’aquella part de la casa en complet silenci, el retruc de les botes sobre el terra feia l’estrèpit d’una tamborinada.

En arribar agrupats a les escales, amb les armes a punt i amb moltes precaucions, començaren a pujar. Quan el que portava l’avançada va arribar cap a la meitat del primer tram d’esglaons, un objecte inesperat li cridà l’atenció: davant seu una gran mola de fusta, un moble immens que quasi arribava al sostre, ocupava tot l’espai del replà que podia observar més amunt. Encara se’n preguntava el motiu quan va obtenir la resposta: en un instant, aquella andròmina immensa de fusta massissa lliscava escales avall amb un terrabastall ensordidor.

—¡Cuidado!

El crit d’advertiment ja arribava tard. Amb una embranzida imparable, aquell armari immens lliscà escales avall, arrossegant tot el que trobava al pas. Alguns dels homes, en intentar recular, van caure pels esglaons i la mola els passà per sobre. Un altre va saltar per la barana, i quan caigué a terra es va sentir trencadissa d’ossos.

En arribar al final de la vintena de graons, el moble es va fer miques en topar contra la paret de pedra. Els gemecs dels homes i algun tret inútil van succeir el terrabastall.

Llavors, com per art de màgia començaren a encendre’s llums per tots els racons. Torxes, candeles i llànties anaven apareixent arreu, i els únics tres intrusos que encara es podien mantenir dempeus marxaren embogits cap a la porta.

En Pere no va esperar ni un instant més i va fugir espaordit a cercar el refugi dels matolls més propers.

La seva fugida d’esquena no li va permetre veure com una gossada que sortia des del fons de la casa es llençava sobre els seus homes indefensos, amb la boca oberta i els ullals a punt.

Al mateix temps que el grup d’en Pere entrava pel portal del davant, els homes que havien pres el camí de l’esquerra arribaven a l’eixida. Eren una dotzena, guarnits amb capes de coll alt, barrets de llana i botes militars de canya llarga, que sobrepassaven el genoll. Alguns portaven màscara i d’altres s’havien enllardat la cara amb sutge per tenir una aparença més intimidatòria.

Les instruccions eren clares: entrar dins del mas, ajuntar-se amb el grup del davant, escorcollar qualsevol racó i un cop trobats els habitants del mas fer l’escarment.

A mesura que s’hi endinsaven, el petit corriol que portava des de l’eixida fins dins de la casa s’anava fent cada cop més estret. Caixes plenes d’estris, pedres d’obra i altres andròmines inútils anaven escanyant el pas fins que va arribar un moment que no els va quedar més remei que caminar un rere l’altre.

Desconfiats i inquiets, portaven les seves armes curtes ben agafades i passejaven la mirada per tots costats.

Quan ja semblava que arribaven al final del camí, van sentir un soroll que s’apropava i davant seu va aparèixer un carro de rodes altes que els venia a l’encontre a tota velocitat. L’impacte de ben a prop va ser terrible, i el vehicle de feina es va trinxar en mil bocins, alliberant la seva càrrega contra l’estret pas de sortida. Una muntanya de terra i pedres es va desplomar i els va barrar el pas.

El primer de la filera, sorprès i esglaiat, va engegar un tret cap endavant i els seus companys, convençuts que els estaven atacant, van fer el mateix.

El nerviosisme, la confusió i l’espai reduït feren la resta. Els més endarrerits, sense saber què passava i desorientats per la foscor, van descarregar les seves armes cap als companys del davant, que de seguida començaren a cridar.

—¡Alto, no disparéis! ¡Somos nosotros! ¡Atrás! ¡Vamos, atrás!

Van recular tan de pressa com podien, empenyent-se els uns als altres. Però llavors un altre imprevist els va obligar a aturar-se de nou.

Sota la llum d’una torxa, els tenia encanonats la boca negra d’una bombarda carregada fins a l’extrem. Darrere de l’arma hi havia algú amb la metxa a punt, preparat per encendre-la en qualsevol moment i enviar-los a l’altre barri en un tres i no res. A dreta i esquerra de l’arma, un grup d’homes els estava encanonant. Apilonats en aquell passadís estret, amb les pistoles descarregades i sense poder refugiar-se enlloc, els d’aquella colla d’intrusos estaven perduts.

—Quiets, ni un pas! No us mogueu —digué un dels homes del Frare.

—Sobretot no us mogueu —va repetir un altre.

Aleshores, en el mateix moment que al davant de la casa començaven a sentir-se els crits dels companys del primer grup i els udols dels gossos, una pluja espessa i pestilent va començar a caure sobre aquells dotze dissortats.

Des de més amunt, les dones bolcaven amb punteria la mesquita de les portadores, emplenades aquella mateixa tarda amb els fems de la porquera.

En veure aquells rostres contorsionats de fàstic, a en Bernat se li va escapar el riure.

—Renoi, quina merda de pluja…

Uns moments abans, igual que els altres dos grups, un altre escamot, el més nombrós, es movia prop de la vella cort de xais per arribar als pallers i al llenyer de la part posterior del mas. Tenien l’ordre, quan sentissin el xiulet d’en Pere, de calar foc arreu.

Aquella part estava força allunyada de la casa i restava tranquil·la. Convençuts que per allà no hi trobarien cap obstacle, marxaven sense gaires precaucions.

De sobte, sense que ningú pogués saber d’on venia, una flama es va encendre a la part més alta de la paret de la cort. Primer la brillantor era molt tènue, però de seguida va començar a lluir amb més força.

Mentre intentaven esbrinar què era allò, bocabadats, una forma negra i plena de foc va creuar volant per davant seu, deixant enrere un reguitzell de guspires. I a continuació una altra i encara una altra. En un instant, de costat a costat del carrer, directament contra ells, una gran quantitat de fletxes de foc els va esclatar damunt dels vestits i els va deixar enlluernats i confosos. El nombre d’aquells projectils era tan intens i era tanta la rapidesa amb què els llençaven que va arribar un moment que tot el cel i la terra s’ompliren de llampecs.

Incapaços de sentir ni les seves pròpies veus davant aquell aldarull de pólvora, foc i trons, convençuts que els atacava un enemic molt superior en nombre, començaren a descarregar les armes, que en un instant ja eren buides i inútils a les seves mans. Algunes de les guspires que voleiaven pertot es van escolar a les bosses de pólvora que portaven encreuades sobre el pit i aviat molts d’ells fugien amb les robes en flames.

Els focs grecs que el Frare havia fet portar de ciutat i que havia muntat amb tanta cura estaven fent una autèntica destrossa entre aquella patuleia. Sense munició, sense saber on era ni qui era l’enemic, temorosos que allò fos obra diabòlica, van començar a marxar corrents per on havien vingut. Just en aquell moment va semblar com si el terra s’enfonsés sota els seus peus.

Una munió de cintes invisibles que abans ni tan sols havien vist se’ls va entortolligar als peus. I mentre molts d’ells anaven de nassos per terra, un seguit d’explosions els van pujar cames amunt. Al cap d’una estona, els últims que encara podien córrer es perdien enmig de la foscor mentre les explosions i el foc els empaitaven.

Quan la darrera remor es perdia camps enllà i el silenci tornava a comparèixer, des de darrere de la vella paret de pedra aparegueren tres figures. Dues d’elles encara portaven la metxa encesa a la mà mentre el tercer caminava amb l’ajuda d’unes crosses.

—Redéu, fotia molts anys que no xalava tant! —li va dir a en Miquel una veu rogallosa.

El vell Magí, amb el rostre solcat per les arrugues, lluïa un somriure de felicitat d’orella a orella.

Amagat encara entre uns matolls, en Pere observava com els havien posat un parany. Els havien estat esperant, i qui havia organitzat tot allò a fe de Déu que sabia molt bé el que es portava entre mans.

Així doncs, eren certs els rumors que s’havien escampat sobre l’home misteriós que vivia en aquella maleïda casa, un personatge invencible i implacable amb els seus enemics, com ho demostrava el que li havia passat al cràpula de l’Elies.

Ningú no en sabia res, ningú no havia vist res, però aquell desgraciat del prevere havia aparegut assassinat i cruelment mutilat dins mateix de la catedral. Aquell fill de la gran bagassa s’ho ben mereixia, però era molt probable que la mala bèstia del Frare en tingués alguna més de preparada.

El soroll de les explosions que va sentir a l’altre costat de la casa, els llampecs i els crits dels seus homes, sonaven a toc de retirada. Quan havien fet els plans, a ningú no se li havia ocorregut que es poguessin trobar amb una desfeta com aquella, i per això no tenien cap estratègia a l’hora de plegar veles. Ell fotria el camp i tots aquells inútils que l’acompanyaven ja s’espavilarien. Campi qui pugui.

Va començar a baixar pel sender que portava a la riera, on havia deixat el cavall. No era expert a caminar pels boscos, i encara menys de nit, i es maleïa els ossos cada cop que alguna branca de bruc el colpejava o algun clot del terra el feia entrebancar.

En arribar on esperava trobar l’animal, el lloc era buit. Potser s’havia desorientat, així que només calia tornar una mica enrere i cercar algun punt conegut.

—Que heu perdut res?

En Pere es va sobresaltar i de manera instintiva es va posar la mà a la cintura. Però en lloc del mànec de la pistola sols va palpar els plecs de la roba.

—Caminar de nit pel bosc és perillós. Els brucs i les gatoses a vegades es queden coses que no són seves.

Davant seu, al costat del torrent on es reflectia la llum de la lluna, una figura negra i encaputxada l’encanonava directament al pit. Per a més befa, amb l’arma que feia un moment havia trobat a faltar.

El fill del baster no estava acostumat a afrontar ell sol el perill. Si no estava rodejat dels seus acòlits, tota la seva façana d’home dur se n’anava en orris. Però en aquella ocasió no tenia altra sortida que treure’s ell sol les castanyes del foc.

—Vaja, l’ombra de la nit. Vós deveu ser aquell a qui anomenen el Frare, oi? Aquell esperit estrany i misteriós.

El Frare no va badar boca i en Pere es començà a neguitejar.

—No hi teniu res a dir? Doncs jo sí. Per començar, que potser no sou tan valerós com diuen. Sou molt valent davant d’un home desarmat. Però si deixéssiu la pistola i agaféssiu l’espasa us podria donar una lliçó.

La mà d’en Pere es dirigí cap al sabre d’assalt que portava agafat a la cintura i llavors el Frare va parlar.

—Així que vós sou en Pere. El misteriós fill d’en Josep el baster. Punyeta! Quina mena d’enganyifa que us porteu.

—Què? Què voleu dir? —va preguntar en Pere sense acabar de comprendre’l.

—Tot aquell embolic del fill del baster però que no n’és fill, parit per la seva dona però engendrat pel diable… Per quin diable? En Llucifer? En Belcebú? Cony, quina farsa.

—I qui sou vós per saber qui sóc jo i qui no?

—Algú que és més fill del diable que vós. Perquè, voleu que us confessi un secret? Jo vaig veure com el meu germà Joan enviava a l’infern el traïdor del vostre pare i la bruixa meuca de la vostra mare. I vós no hi éreu pas.

El rostre d’en Pere es va quedar trastocat per la sorpresa.

—Vós sou per ventura el seu germà petit?

—No —va respondre el Frare amb fredor—. Jo sóc qui us ha d’enviar a fer companyia a en Pere Botero.

Sabent-se perdut, el fill del baster va desembeinar l’espasa, en un gest tan teatral com inútil.

—Lluiteu amb mi si sou…

El soroll del tret no li va deixar acabar la frase. Un plom dirigit amb destresa li va travessar el coll i un instant després va caure i va amorrar el rostre a la pols del terra.

—Perdoneu, però no tinc temps per a bajanades.

Després, l’home de negre va anar a buscar el cavall de la seva víctima, agafà el cos de terra i el va dipositar de través sobre la muntura. Es va dedicar una bona estona a lligar-lo amb parsimònia amb les mateixes cordes que portava a sobre l’animal.

Quan tingué la feina acabada, va donar un cop de palmell a l’anca de la cavalcadura, que es va allunyar al trot, deixant el rastre d’un regalim de sang.

—Arri, cavall! Cap a Barcelona!

Algú hi rebria un regal ben guarnit.

L’endemà a primera hora del matí, el Frare va dirigir-se, com sempre, a l’habitació de la Teresa. El cos de la seva estimada continuava allà, però ella ja havia marxat per sempre.

Van colgar la Teresa al petit cementiri annex al mas, al costat d’en Joan i ben a prop de les tombes dels altres Martí, una pila de túmuls que en els darrers vint-i-cinc anys anava creixent sense aturador.

El Frare mateix, aquell home impertorbable, en aparença sense sentiments capaços de trasbalsar-lo, estava més sorrut que mai. Pel que feia a en Miquel i la Maria, no es van permetre gaires dies el luxe de la tristesa: havien de prendre les regnes del mas i tirar-lo endavant amb les seves forces i el seu enginy.

La prostració en què havia caigut el Frare ben aviat es va convertir, però, en un neguit que presagiava nous esdeveniments. Un matí, aquella ombra negra que anava i venia com una ànima en pena pels volts de la casa es va retallar contra l’obertura de la porta de la cuina mentre en Miquel esmorzava.

—Bon dia, pare.

En Miquel, d’esquena a la figura que acabava d’arribar, havia après a detectar la presència del seu pare fins i tot sense veure’l. Per al Frare, aquella salutació va ser com una fuetada. Primer de tot, perquè no s’acabava d’avenir que li diguessin pare. En segon lloc, perquè s’havia atansat a la cuina amb el silenci habitual. O almenys a ell així l’hi havia semblat. I si estava perdent facultats?

Agafà una cadira i es va asseure ben a la vora del seu fill.

—Miquel, sé que la mort de la mare és molt recent. I que has de pair haver-te quedat en tan poc temps sense en Joan i sense la Teresa.

Li va semblar que el silenci d’en Miquel li donava peu a seguir parlant.

—Però que sàpigues que hi haurà comptes pendents mentre no sigui sota terra aquella truja que respon al nom de Laia de Pinell. —Aleshores va agafar alè per deixar anar un nou cop de maça—: I una altra persona que ha convingut o ha ajudat a portar ta mare a la tomba: en Jaume. Ell és el pitjor de tots els traïdors, perquè ha anat contra els seus.

En Miquel va sospirar amb tristesa.

—Pel que fa al meu germà, us equivoqueu de mig a mig. Sé que parleu carregat d’ira i de dolor, i que voleu el bé d’aquesta casa que també és vostra. Però n’hi haurà prou d’arrencar en Jaume de la mala influència d’aquella donota. Segur que, si se n’apartés, tornaria a ser com era abans. I els tres germans, treballant plegats, podríem aconseguir que can Martí conegués nous temps de bonança.

El Frare no va poder evitar fer una ganyota sota la màscara. Una ganyota que volia ser un somriure descregut.

—Miquel, de veritat que no entenc com pots creure encara en la bondat del teu germà. T’agradi o no, hi ha fets que queden enregistrats a la sang per sempre. Tu creus que aquesta meuca mal anomenada baronessa de Pinell va triar el teu germà Jaume per casualitat? Tu creus que tot el que ha passat és causa del destí, que actua a cegues? Ja fa molt temps que la família Pinell ens la té jurada als Martí, des que l’avi d’aquesta bagassa va denunciar el meu germà Joan. Els Pinell sempre s’han fet molt bé amb els poderosos, sobretot els de Castella, així que l’hereu de can Martí era per ells el pitjor dels enemics. El van denunciar, però en Joan els ho va fer pagar molt car i des d’aleshores aquella família de traïdors, caragirats i putetes de carrer ens la tenen ben jurada. Tu creus que el teu germà Jaume no en sap res, de tota aquesta història?

En Miquel va tocar l’ase en senyal de desaprovació.

—No vull ni puc creure que el meu germà es presti a aquestes barbaritats. I pel que fa a vós…

El Frare temia que tard o d’hora havien de tenir aquella conversa. Malgrat la seva temprança habitual, no es va poder estar d’esbufegar, contrariat.

—Hauríeu de quedar-vos aquí amb nosaltres. Can Martí també és casa vostra. O és que no recordeu quan jugàveu per aquests camps i anàveu a cercar cuques de llum? Recordeu de menut, quan jugàveu amb espases de canya per aquests rodals? En contacte amb les vostres arrels, podríeu trobar la serenor que tant us ha faltat durant la vostra vida. Encara teniu una nova oportunitat de tornar a començar.

Sota la màscara que li cobria el rostre, un parell de llàgrimes invisibles lliscaren avall.

—No puc. D’ençà que el meu cos es va desfer entre les flames, tota la meva vida ha consistit a amagar-me i a anar amunt i avall. Ara ja sóc incapaç de conviure amb altra gent que no siguin marginats. Només em trobo a gust entre els empestats o els que lluiten per un tros de terra que els han pres i que els pertany. Només sé conviure amb els desarrelats, amb els desesperats. Sóc un esperit abandonat i condemnat a anar sol tota la resta de la meva vida.

En Miquel va allargar una mà i la va posar a sobre de la del seu pare. Una mà rugosa com un pergamí, sempre coberta per un guant.

—Pare, us necessitem.

—De veritat que t’agraeixo l’oferiment, però no puc.

Enretirà la mà d’una revolada i sortí de la cuina cap a la seva cambra.

Una nit, sense dir res, el Frare va sortir de can Martí. Aquell cop per sempre. Abans d’esborrar-se del mapa, però, tenia uns assumptes pendents a Barcelona. Hi havia promeses que no es podien deixar de complir.

Protegida per les tenebres, una ombra es va atansar furtiva a la finestra d’una casa noble. En va obrir el forrellat sense trencar el silenci de la matinada i penetrà en una cambra sigil·losament. Aleshores avançà entre la foscor fins a arribar al peu d’un llit on jeien dues ombres enllaçades, entregades als braços de Morfeu.

—Bona nit, colomins.

La veu del Frare retrunyí a l’habitació com el tro d’una tamborinada.

La parella es va despertar de cop i tots dos es van incorporar, sobresaltats.

—Qui dimonis sou? —va cridar en Jaume.

La figura del Frare, retallada contra la claror de la finestra, va parlar amb veu burleta.

—Avui és dia de cobrament i vinc perquè em pagueu uns comptes pendents.

Sabent-se perduda, la Laia va prendre la iniciativa. Va deixar de tapar-se amb la gira dels llençols i els va enretirar, insinuant. El seu cos despullat es va oferir a l’intrús com una flor impúdica.

—Crec que ja sé per on aneu, senyor…

El Frare, immòbil com una estàtua de sal, ni es va dignar a contestar.

—Veniu al nostre llit. En tinc encara per a vós, si en voleu tastar.

La Laia va obrir les cames una mica per mostrar l’entrecuix i s’hi va refregar una mà amb lascívia. Aleshores s’aixecà i, amb passes sinuoses i incitants, s’acostà al Frare.

Aprofitant la maniobra de distracció, es van precipitar els esdeveniments: es va sentir com es carregava una arma i en Jaume va treure una pistola de sota el coixí. Apuntà contra la silueta negra i descarregà un tret que avalotà la casa.

El Frare, que s’ensumava el parany, ja havia procurat que la Laia s’interposés tota l’estona entre ell i en Jaume. Així que, quan va sentir que es carregava una arma, en fraccions de segon va engrapar la dona i la va atreure cap a ell.

—Als meus braços, meuca!

Agafada per sorpresa, no va poder reaccionar. Incapaç d’esquivar el plom, la Laia va abaixar els ulls i observà terroritzada un forat negre entre els seus pits, d’on brollava un doll de sang que li regalimava cames avall.

El cos que li havia servit d’escut es va quedar immòbil a les mans del Frare i després d’un parell d’espasmes, sense ni un gemec, la Laia va expirar allà mateix.

El Frare va deixar caure el cos ensangonat de la Laia amb la descurança que hauria gastat per tornar un nino de drap a la capsa. Aleshores s’acostà a en Jaume amb brusquedat i li posà una daga al coll.

—Dóna’m una raó per no escorxar-te ara mateix, desgraciat!

En Jaume, somicant i encara terroritzat per la visió del cos exsangüe de la dona, només sabia que demanar clemència.

—Pietat! Tingueu pietat!

Per tota la casa ja se sentien corredisses i per l’escala pujaven els passos alarmats dels criats. En un moment ja picaven a la porta i hi donaven puntades per intentar obrir-la, però era debades, perquè estava tancada per dintre amb un baldó.

El Frare clavà un cop de puny a en Jaume que el tombà a terra.

—Aquesta sang que ara et raja és d’un Martí. La mateixa que tu has fet vessar amb la teva traïció. No sóc jo qui t’ha d’enviar a la tomba, però tingues per cert que ens trobarem de nou a l’infern.

Dit això, va sortir de la casa per la finestra i es deixà engolir per les ombres.

Un parell de dies després, cap a la vesprada, dos genets amagats entre la boscúria de la part de la riera contemplaven el tràfec de darrera hora a can Martí.

En Miquel i altres homes preparaven els sacs d’alfals sec que l’endemà portarien a algunes cases de la rodalia sense imaginar que els observaven atentament.

—És l’home més jove, el que dirigeix tots els altres.

—El de cabell ros?

—Aquest mateix. Vull que l’ajudis i el protegeixis, tal com ho has fet amb mi. Aquest ha de ser el teu nou senyor ben aviat.

—Però, mestre, si marxeu jo vull venir amb vós. El meu lloc és al vostre costat.

—Allà on vaig no pots venir, amic meu.

—Però on aneu? Almenys digueu-m’ho, potser em necessitareu algun dia.

—El lloc no té importància. Vaig a cercar la serenor que fa tant de temps que he perdut. Com els gats vells, sento quan arriba l’hora de fer el llarg viatge i haig de posar ordre a la meva ànima. Si és que això encara és possible.

El Frare i en Hakim es quedaren uns instants en silenci damunt dels seus cavalls, contemplant com en Miquel s’afanyava davant l’era de la casa.

—Hakim, és l’hora de dir-nos adéu, però no marxaré sense escoltar la teva promesa.

—És ben afortunat de gaudir de la vostra estimació, aquest home… Qui és, si no és demanar massa?

—És demanar massa, company. Sols et puc dir que és sang de la meva sang i que necessito que tu, el meu més fidel servidor i amic, en tinguis cura. D’ell i de tots els seus. M’ho has de jurar pel més preuat que tinguis.

—Doncs us ho juro per la nostra amistat. No tinc res més valuós en aquest món.

El Frare s’acostà cap a la muntura d’en Hakim i tots dos s’abraçaren amb força.

—Gràcies, amic. I adéu. No crec que ens tornem a veure en aquesta vida. Prega als teus déus perquè em facin un racó amb tu al costat del Nil. No crec que hi hagi un company millor per a tota l’eternitat…

L’encaputxat va clavar els esperons al seu cavall i va sortir amb ímpetu per creuar la riera, bosc enllà.

En Hakim es va quedar observant-lo fins que el va perdre de vista. Tenia els ulls humits i s’hi va passar el revés de la mà per eixugar-los.

Després es va girar per contemplar aquell home de rínxols daurats que el Frare li havia assenyalat feia uns minuts. No sabia qui era, però el mestre li havia encomanat la seva custòdia i amb això ja en tenia prou.

Si aquell havia de ser el seu nou senyor, ben de gust donaria la seva vida per ell, si feia falta.