I
EL PRINCIPI DEL FINAL
El fum del tret encara es movia lentament enmig de la foscor quan l’ombra d’un encaputxat va sortir en silenci cap a la part del darrere de la casa, cercant l’eixida.
Travessà el rebost i els safareigs, aquells espais tan familiars però llunyans en la memòria, fins a arribar als horts. Tot i que ranquejava, es movia amb molta lleugeresa i de seguida es va perdre rere els últims tarongers cap al bosc.
La nit era xafogosa i negra. Les criatures que habiten la foscor restaven en silenci davant del pas d’aquell intrús, que un moment després ja era al costat del seu cavall, un preciós animal negre amb ulls vermells de foc. La bèstia es movia inquieta per l’entorn estrany i bellugadís, però l’ombra la mantenia subjecta per les regnes i la calmava passant-li pel coll musculós una mà llarga i deformada.
L’home va aixecar el cap i els seus ulls brillants, amagats sota d’una impenetrable màscara negra, van mirar enrere. La mola de la casa, la seva casa, es perfilava enmig de la tènue llum de llevant. Allà era on hauria de ser. D’allà era d’on no se n’hauria d’haver anat mai. En aquell moment, però, res no tenia remei. El que estava fet, fet estava.
Va pujar amb agilitat a la gropa i clavà amb força els talons contra el cavall, que, amb un renill, s’aixecà sobre les potes del darrere. Tot seguit va sortir rabent cap al cor del bosc. Calia marxar ben lluny, tan lluny que els records d’aquell indret s’esborressin a la memòria i ja no els fos possible tornar-hi mai més.
L’he encertat de ple, li he rebentat el cap. Aquest plom portava tota la cremor de la meva rancúnia, tota la força de la meva desesperació, tot el neguit d’una revenja continguda durant anys.
Li he rebentat el cap i, mentre el seu cervell es feia bocins i tot ell s’esclafava a terra sense vida, han passat per davant meu, en un instant, tots els records d’aquelles coses que haurien pogut ser i al final no foren, aquelles il·lusions i jocs d’infantesa perduts en la foscor de la tragèdia, aquells terribles moments en què la desgràcia i el dolor s’apoderaven de mi i de tots els meus. Un patiment encara més fort que el que sentia quan la ferum de la meva carn cremada i la meva boca curulla de sang m’embotaven el cervell i em deien que l’únic camí era anar-me’n per sempre.
Mai entendré per què va passar tot allò. Mai ningú em podrà explicar per què tant d’odi i tanta maldat es poden reunir dins d’un sol home. No hi ha explicació possible en aquest món, però potser la trobaré a l’infern. Sóc una desferra humana amb una ànima corcada que mai podrà trobar consol ni pau.
Això és casa meva, però no m’hi puc quedar. Aquests són el meu fill, el meu pare i el meu germà, però no puc abraçar-los, no els puc dir que els estimo. Aquesta és la meva dona, a terra humiliada i adolorida… Voldria emplenar-la de petons, però no puc. No tinc llavis per besar, no tinc pell ni cabells… Amb prou feines uns ulls lleganyosos i sense vida, dins els dos forats negres en què s’ha convertit el meu rostre. Sóc un monyó de carn pudenta, i el meu esperit, un pou sense fons.
No puc quedar-me aquí, però tampoc vull anar-me’n. Aquest ha estat sempre el meu destí des d’aquell dia: voler i doler.
A la fi, com sempre, me n’aniré. A la fi, com sempre, deixaré els meus. A la fi, com cada cop abans, tot el que podia ser no serà i tot el que serà ja no m’importa.
He assolit la meva revenja, sí, però mai podré venjar-me del meu pitjor enemic: jo mateix.
Mentre pensava tot això, cavalcava veloç per allunyar-se del seu propi destí, per marxar altra vegada a cercar l’oblit, on pogués tornar a donar consol i serenor als qui més ho necessitaven.
Un cos sense ànima i una ànima sense cos. Aquell era el Frare.