VI

LA CIUTAT DE LA DISBAUXA

Tot i que tenia les parpelles tancades, el sol li cremava els ulls. No sabia l’hora que era, però devia ser cap al migdia, perquè del carrer tornava a pujar la remor d’una disbauxa que semblava no tenir acabament. Quan l’estrèpit d’un petard li va esclatar dins del cap com si l’haguessin encès sota el coixí, en Jaume es va girar de nou i es tapà amb la vànova arrugada del seu llit, situat a la part més alta de la casa.

Un glop de bilis li pujava des de l’estómac i amb prou feines va tenir temps de mig incorporar-se per evitar que li arribés a la boca. L’agror li va cremar la gola i una tos seca i violenta el va obligar a incorporar-se definitivament. No recordava amb claredat què havia fet la nit anterior. Moltes coses i cap de gaire assenyada. Però, ben mirat, qui es comporta amb seny pel Carnestoltes a Barcelona? Tan sols els més menuts, els més vells, els malats… i els morts. I d’aquests, fins i tot, encara en tenia molts dubtes.

Assegut al costat del llit, amb els peus sobre el terra de pedra i els ulls mig clucs envaïts per la llum del migdia, va agafar el got de sobre la tauleta propera. D’una sola tirada en va buidar l’aigua, amb glops llargs i sorollosos.

Voldria tornar a embolicar-se una altra vegada entre la llana i oblidar per una estona els excessos dels darrers dies, o fins i tot dels darrers mesos. Mai s’havia pogut arribar a imaginar que a Barcelona es poguessin fer tantes coses ni que fos possible conèixer tanta gent en aquell mig any des que hi havia arribat. La pudor de porcs, la pols d’alfals, la solitud avorrida de camps i boscos ja estava oblidada, formava part d’un passat vergonyant. En Jaume ja es considerava un home de ciutat, un barceloní més.

De la mà de la seva nova amiga, la Laia, s’havia passejat per tots els racons de Barcelona. Al seu costat s’havia assegut una galeria de personatges estranya però entretinguda, personatges curiosos que no semblava que fessin res però que eren a tot arreu.

Des que havia marxat de can Martí no havia tingut notícies de la família. O gairebé. Perquè la seva mare li havia enviat dues lletres, però no s’havia dignat ni tan sols a obrir-les i, per descomptat, encara menys a contestar-les. Parlava de la seva situació moltes vegades amb la Laia i ara era conscient que estava encetant el camí per recuperar el que era seu. Calia actuar amb calma, li deia la seva nova amiga, amb seny i, sobretot, amb paciència. Perquè el pla que havien maquinat ja començava a tirar endavant.

La Laia, tot i ser més gran, encara era una dona prou jove i, contràriament a ell, semblava tenir una vida plena d’experiències. S’havien convertit gairebé en inseparables, per bé que ella es movia en unes instàncies que en Jaume encara no podia abastar. Però tot arribaria. Només calia paciència, molta paciència.

També li havia ensenyat coses que no havia arribat a imaginar quan es moria de fàstic entre les quatre parets del mas. Per primer cop, la Laia l’havia introduït en les arts i les maneres d’estar al llit amb una dona. Les sensacions i els plaers d’aquella relació li semblaven increïbles. Sens dubte que amb ella arribaria a assolir la vida plena de delits i riqueses que tant desitjava.

En aquell moment poc li importava que el preu a pagar fos el d’una existència més curta, mentre tingués temps d’exigir a la seva família que reparessin el mal que li havien fet.

S’aixecà i, amb pas vacil·lant, s’acostà a la gibrella amb aigua de l’altra banda de l’habitació. Es refrescà el rostre i el cap mentre feia gàrgares per alleujar aquella aspror de la gola. Va tornar al llit i s’eixugà amb la vànova.

Els ulls li coïen de mala manera. Tot feia pensar que li havia lliscat fins a dins de les parpelles la belladona que portava alguna de les femelles que se li havien apropat. La nit anterior totes cercaven el mateix, però, si no recordava malament, tan sols amb una havia «sucat», com deien alguns dels seus nous amics.

Sobre la tauleta encara hi havia la pipa. La pestilència de tabac cremat era més poderosa que la del carrer, barreja de fems, orins, pólvora i vòmits. A saber què redimonis s’havia fotut coll avall, barrejat amb el fum del tabac.

Al costat de la pipa, dues carotes de cartró eren la mostra que havia estat ben acompanyat. Un dels antifaços era el seu, negre i amb brodats d’or, adornat amb dues banyes i barba de boc. Una màscara diabòlica que li encantava.

Seguint el pla de la Laia, tocava tornar l’altra a la seva legítima propietària. Un repte ben senzill perquè, de fet, qui havia deixat la màscara amb la papallona al seu costat s’estava en aquella mateixa casa, la del mercader genovès Domenico Perugia, que havia acollit en Jaume per l’amistat amb en Joan Martí quan un bon dia el jove havia arribat des de muntanya fet tot un cap verd.

S’incorporà i agafà les dues màscares. Es col·locà hàbilment la seva i, després de fer mitja volta, contemplà la imatge reflectida en el mirall proper a l’armari del fons. Allà de peu, mig nu, hi havia un diable. Una màscara negra i daurada amb els ulls ametllats, barba i banyes.

Sota la seva lleugera camisa de dormir es manifestava una poderosa erecció. No era gaire de fiar una trempera a aquella hora del matí, però li anava d’allò més bé per als seus propòsits.

Va prendre l’altra màscara i es va dirigir a les escales que donaven a l’interior de la casa, en direcció al lloc comú que hi havia al costat del pou. Aquella era la necessària que normalment utilitzaven els amos de la casa.

Tot i estar al mes de març, el temps era suau i el sol del matí ajudava a temperar la fredor. La llum queia vertical. Era molt tard, sens dubte. O molt aviat, segons com es mirés.

En arribar a baix es quedà assegut en un racó discret, on el sol gosava penetrar mig barrejat amb les ombres bellugadisses dels arbres del jardí. No va haver d’esperar gaire. Per sota dels arcs del passadís que venia de dins, amb un caminar silenciós, procurant no fer soroll i repartint mirades furtives a dreta i esquerra, s’acostava una dona.

Un cop més a prop, i en passar per sota un arc assolellat, en Jaume va poder confirmar que la Dolce, la dona del mercader, venia a trobar-lo. Portava una bata de color crema lligada a la cintura, amb una corda daurada sota la qual fàcilment s’endevinava una camisa de dormir lleugera que cobria un cos exuberant, molt conegut pel jove.

Aquella mestressa, ja madura, feia més de dos mesos que es ficava al llit d’en Jaume, desitjosa dels favors carnals i les expertes carícies del jovenet. Ell, al principi, seguint l’estratègia ordida amb la Laia, l’havia rebutjat, com si s’escandalitzés de les seves insinuacions. Però un dia, en un racó de les golfes, va ficar la seva llengua entre les cames de la Dolce i la pobra dona ja no s’imaginava la vida sense sentir més aquell plaer increïble.

Des d’una discreta distància, rere uns matolls protegits per l’ombra, la dona li va fer un senyal perquè s’hi apropés.

En Jaume s’arribà al seu costat i li va parlar en veu baixa:

—Buon giorno, bella. Ayer por la noche seguramente os dejasteis esto por alguna parte…

Li va lliurar la màscara i la dona se la posà tot seguit. Ella abaixà una mica la vista, que va deixar clavada en la protuberància sota la camisa del jove.

—Oh, mi scusi, signora —digué encara en veu més baixa—. Había bajado hasta la comune, para aliviarme.

Sense badar boca, la mestressa es deslligà la corda que portava a la cintura i s’obrí la bata. A sota sols hi havia una camisa curta i escotada que gairebé no tapava la panxa prominent, alhora que deixava a la vista els seus dos pits superlatius i un entrecuix ufanós, d’un pèl negre lluent i rinxolat.

—Oh, mio ragazzo, Jaume, no me tengáis más con este martirio. Ieri sera, cuando os dejé, la fiebre d’amore me invadía. No he podido dormir niente pensando en esta cosa que tenéis aquí y que bisogno moltíssimo…

Dit i fet: la dona se li penjà al coll i començà a manipular de manera maldestra perquè el punyal arribés a l’objectiu.

—Por Dios, Dolce, non qui. ¿Aquí mismo queréis…?

—Qui e ora, antes de que me muera de pasión.

En un instant, darrere del matoll, mig recolzats contra un tronc de xiprer, els seus cossos es van acoblar i, mentre en Jaume es movia amb precaució professional —«no massa endins, no massa estona», tal com li havia ensenyat la Laia—, la Dolce s’agitava i es convulsava, amb els ulls entretancats i deixant anar petits gemecs de criatura.

Allò ja li anava bé a en Jaume. Ara sols feia falta que il signore Perugia, el seu mentor, el que l’acollia a casa seva, estigués contemplant l’escena des del finestral del fons.

De fet, no deixava de ser curiós aquell espectacle d’un diable fornicant amb una papallona.

—Teresa, senyora! Veniu a fora, sortiu de pressa!

Eren els crits d’en Bernat, un dels joves jornalers principals, que, en absència d’en Miquel, tenia cura de les feines de la casa. S’havia plantat a l’era amb una galleda a les mans.

La Teresa, que estava traginant per l’eixida, en sentir aquell escàndol ho deixà tot i s’apressà cap al davant de la casa. La Maria, que venia de dalt per les escales, li sortí al pas.

—Mare, què està passant?

—No ho sé, filla, no guanyem per ensurts darrerament.

—Deixa’m que vingui amb tu. Jo també he d’estar al cas del que passa a la casa.

La Teresa es va mirar la seva filla de reüll, mentre caminava cap a l’era tan ràpidament com podia. Des que en Miquel i en Jaume no hi eren, la vida de la noia havia fet un tomb. No tan sols perquè estava més sola i els trobava a faltar, sobretot en Jaume, sinó perquè la seva vida feliç i despreocupada s’havia acabat. Era ben cert que els masovers i els jornalers assumien les feines dels homes, però ella s’havia vist obligada a ajudar la mare. Les lectures, el punt, la música i la dansa formaven part del passat. Ja no hi havia lloc ni temps per a aquelles ocupacions que tant li abellien, ara que havia de fer la bugada, donar menjar a l’aviram, ajudar les dones… Tot un món s’estava ensorrant per a la Maria.

Quan van haver baixat en Bernat va fer cap a les dones.

—Què passa, Bernat? Què són aquests brams? —el va renyar la mestressa.

—Perdoneu, no volia espantar-vos. Però aquest matí, ara fa una estona, quan un dels homes ha anat a treure aigua del pou petit per emplenar l’abeuradora dels garrins… Mireu.

En Bernat els acostà la galleda plena d’aigua. Abans fins i tot que poguessin ni moure’s, la ferum els va obligar a girar el rostre.

—Ecs, quin fàstic! —digué la Maria mentre reculava. La Teresa, per la seva banda, es tapà el nas amb el davantal per protegir-se de la bafarada.

—Emporta’t aquesta merderada d’aquí abans que quedem tots emmetzinats —ordenà la mestressa.

En Bernat s’allunyà unes passes, deixà la galleda a terra i tornà al costat de les dones. Tot i el seu caràcter tranquil, estava força esverat.

—D’això es tracta, senyora Teresa. Aquesta aigua està enverinada, encara que no sé amb què.

La Teresa, superada la incredulitat inicial, entenia les possibles conseqüències d’aquelles paraules. Com si l’haguessin bufetejat, es quedà blanca i vacil·lant. Es va asseure al pedrís del costat de la porta.

—Mare, esteu bé?

La Teresa no contestà. Es tragué el petit mocador que sempre portava a la butxaca del davantal i s’eixugà la suor del rostre.

—Quants dies fa que l’aigua deu estar així, Bernat?

—No ho sé. La fortor l’hem sentit ara, però potser ja fa uns dies que està malament.

—I doncs?

—Quan ens n’hem adonat hem buidat tots els abeuradors, els hem netejat i hi hem posat aigua neta de la riera. Però…

—Però què? —va preguntar la Teresa amb ànsia.

—La truja gran, la que teníem a punt de parir, no esta bé.

—I els altres animals?

En Bernat es va gratar el clatell per guanyar una mica de temps, però finalment va mirar les dues dones i va haver de reconèixer la gravetat de la situació:

—Mestressa, temo el pitjor.

Els udols dels gossos tenien la Teresa neguitosa. No era normal aquell escàndol, tan a prop de la matinada. Era cert que algunes vegades els vigilants de la casa es mostraven més inquiets del normal, sobretot quan les guineus o altres animals més agosarats s’acostaven a la casa, però ara no era el temps en què les bèsties de muntanya baixaven a cercar menjar als corrals.

Abans, quan alguna cosa d’aquestes passava, en Joan o en Miquel sortien a fora amb l’arcabús i deixaven anar els gossos. Però ara, per desgràcia, la situació era molt diferent.

Els udols encara es feren més intensos, acompanyats de llargues bordades. Hauria de fer alguna cosa abans que es desvetllés la Maria, que era molt més lluny del davant del mas i segur que continuava adormida com un soc.

Després del podriment de l’aigua del pou petit, la Teresa tenia por. Per molt que volgués fer el cor fort, per molta rauxa i decisió que hi posés, estava sola. A les nits ja no podia dormir bé, perquè sentia sorolls de tota mena que no sabia amb certesa si eren reals o imaginaris.

A la fi s’incorporà i es posà la bata gruixuda sobre la camisa de dormir. Obrí el petit armari de l’aparador i agafà la pistola d’en Joan. Des de feia dies que la tenia carregada. No sabia què hi podia trobar allà al davant, però si hi havia algú i se li acostava rebria unes quantes unces de plom.

Quan va ser fora de la seva cambra, agafà la llanterna d’oli del passadís amb la mà que tenia lliure i caminà escales avall. Els lladrucs dels gossos cada cop se sentien amb més força.

El reflex de la llum que portava a la mà es movia per les parets i el sostre de l’entrada formant ombres furtives i bellugadisses, com esperits de cossos deformats. Però a ella no li feien por els fantasmes ni els esperits. Aquests no enverinaven pous ni mataven animals.

En arribar a la porta del carrer va fer córrer les tanques i n’empenyé els batents. Ja feia molts dies que a can Martí, de nit, es tancava tot amb pany i forrellat. S’havien acabat els temps en què les portes restaven sempre obertes per a tothom.

Davant seu va aparèixer, sota la llum de la lluna, tota l’extensió de l’era.

Els gossos més propers, els que sempre estaven lligats al costat de la porta, deixaren de bordar i se li acostaren movent la cua, cercant una carícia. La Teresa deixà la llàntia a terra, els posà la mà al cap i els acaricià el llom per tranquil·litzar-los. Però mentre ho feia encara premia amb més força el mànec fred i rugós de la seva arma.

Els seus ulls, acostumats a la foscor de la nit, es van moure a poc a poc d’un costat a l’altre, mirant amb atenció tot l’espai del davant. No semblava que hi hagués res estrany, i potser els animals de la casa s’havien deixat portar per alguna presència inofensiva. Qui sap si per les colles de gats que sempre corrien per allà.

En el fons del seu cor desitjava que fos així, però el cap li deia que no. De gats n’hi havia cada nit i no per això els gossos cridaven. I aleshores, quan ja s’ajupia a recollir el llum, els va veure. Potser algú altre que no fos ella no se n’hauria adonat. Però ella, per a bé o per a mal, sí.

Entre els matolls del final de l’era, darrere dels troncs dels arbres, movent-se aclucats. Eren allà.

Ombres més negres que les mateixes ombres de la nit, éssers diferents de les bestioles, però amb certesa molt més salvatges. Eren allà. Aquells eren els fantasmes de can Martí.

—Vosaltres, malparits, sigueu qui sigueu. Sortiu que us vegi! —va increpar-los.

La cridòria dels gossos es va tornar a emprendre encara més forta que abans. Els moviments s’havien aturat, però entre les branques de bruc i els matolls de farigola uns punts lluents encara la contemplaven.

—Que teniu por d’una dona, fills de la gran bagassa?

Tan indignats com la mestressa de la casa, els seus vigilants de quatre potes no paraven de bordar i estirar amb força i inútilment les cadenes que els lligaven.

—Sortiu que us vegi i emporteu-vos el que us mereixeu!

Decidida a enllestir tot allò, la Teresa, amb la llanterna en una mà i la pistola a l’altra, es va encaminar cap a la densa foscor. De sobte, una silueta arran de terra li cridà l’atenció.

Aixecà el fanal per damunt del seu cap, per il·luminar aquella troballa, i va parar atenció. La visió la deixà muda d’horror.

Al mig de l’era hi podia contemplar les restes de la truja morta feia pocs dies, enverinada per l’aigua del pou petit. Després de desenterrar-la, algú s’havia entretingut a esventrar-la i treure-li els ulls. Els cossos deformats i mig cremats dels petits garrins jeien escampats pel voltant del cos de la seva mare.

Presa del pànic, la dona va fer unes passes enrere, ensopegà amb una branca i caigué d’esquena.

La llanterna es trencà en mil bocins i mentre l’oli ardent vessava, la pistola va deixar anar a l’aire un tret que ressonà per sobre dels udols salvatges dels gossos.

Va veure un trencadís on es barrejaven imatges de la truja morta i els garrins, unes ombres salvatges, les flames d’un incendi… Tot seguit, a la Teresa li va semblar que la lluna s’havia esborrat del cel.

Dies després, a primera hora de la tarda, la Teresa i la Maria estaven assegudes a la tauleta del racó de cosir, a tocar de la cambra de la noia. L’ordre escrupolós que sempre tenien d’aquella part de la casa havia desaparegut i moltes peces de roba, vestits o llençols, estaven amuntegats arreu, esperant que algú es dignés a sargir-los o arranjar-los. Ara, però, no hi havia temps per a aquelles menudeses.

L’enverinament del pou petit i la presència d’aquells estranys a la nit resultava molt preocupant. Una gent hostil i desconeguda rondava la casa amb massa freqüència, ja que els gossos continuaven mostrant-se intranquils.

A part de tot això, els rumors que a can Martí en passava alguna de ben grossa havien començat a estendre’s i a la gent li recava acostar-se pel mas. Fins i tot ja corrien veus que la casa estava endimoniada, embruixada o les dues coses alhora.

Sortosament per a la Teresa, els fets de la nit en què havia caigut a terra havien quedat tan sols en un ensurt i un bon cop al cap. Poc després d’engegar el tret, la Maria, alarmada, havia sortit de casa per ajudar-la. Des d’aquell moment, però, era evident que elles dues soles no podien enfrontar-se amb aquell enemic invisible.

Alguns dels treballadors habituals, gent de famílies amigues de tota la vida, havien dit de quedar-se a dormir al graner o en alguna de les corts durant uns dies, però la Teresa refusà l’oferiment. No volia comprometre’ls que els passés alguna desgràcia. A més, la presència d’homes aliens a la casa amb dues dones soles podria donar lloc a tota mena de xafarderies malintencionades.

De tot plegat n’estaven parlant les dues dones, assegudes una davant de l’altra.

—Ja tinc l’escrit preparat, Maria. El farem arribar a en Miquel de totes passades. Nosaltres dues soles som massa poca cosa i aquesta gentola ho sap prou bé.

—I com l’hi fareu arribar? —va replicar la filla amb un punt d’ansietat a la veu—. No en sabem res des del dia que va marxar. No tenim noves d’on és, ni què fa… Ni tan sols si es troba bé o no.

—Estic convençuda que el teu germà és a les terres del Vallespir, on el seu pare i jo ens vam conèixer. He parlat amb en Bernat i algun dels joves masovers, i s’han ofert a ajudar-nos. Demà a trenc d’alba, en Maginet sortirà amb la carta camí de Vic, amunt. Ja saps que és nebot d’en Magí, un gran amic del pare que…

—No cal que m’ho torneu a repetir, mare. Que potser repapiegeu? —va interrompre la Maria.

La Teresa va passar per alt el comentari fora de to de la seva filla.

—Vaig parlar amb ell al poble i em va dir que, si pogués, aniria ell mateix a cercar en Miquel, però que ja està molt vell i xacrós. El seu nebot és un noi molt hàbil i espavilat, i ha insistit que vol anar-hi.

—Mare, mareta… Ja sé que em voleu donar ànims, però vós sabeu tan bé com jo que és molt difícil que aquest xicot trobi en Miquel.

—I què vols fer-hi, noia? Si algú ens vol fer mal de veritat, nosaltres soles no ens en sortirem. Amb el teu germà aquí a casa ningú gosaria acostar-s’hi, perquè sabria que tard o d’hora ho acabaria pagant. Però nosaltres dues…

—Però hi ha en Bernat i altra gent que ens ha dit que ens ajudaria —va tallar la Maria.

La Teresa callà i es quedà mirant la seva filla amb un somriure al rostre. Era llei de vida. Sabia que l’amistat que des de ben menuda tenia amb aquell jove, quan anaven a jugar a les golfes a prínceps i princeses, s’estava transformant en alguna cosa més i que l’estimació anava creixent. Almenys, però, havia d’admentre que el jove jornaler era una bona persona.

—Si convé ens ajudaran, Maria, però no hi estan obligats. Al cap i a la fi ells no són família.

—I en Jaume? Encara que tampoc no en sabem res, ell és més a prop i sabem on trobar-lo. Deu tenir amics importants a ciutat…

La Teresa temia que la seva filla parlaria d’en Jaume. Era més a prop, sabien on trobar-lo, tenia molts amics i coneguts a ciutat… Ja n’havien parlat abans i, encara que la mare procurava fugir d’estudi, la Maria hi insistia una vegada i una altra.

Del que la noia no tenia coneixement era que la Teresa sí que en sabia coses, d’en Jaume. Per mitjà de la família del carrer dels Tallers i d’algun vell amic d’en Joan, estava molt al cas del que feia el seu fill petit a ciutat. Massa al cas i tot, perquè els pitjors presagis s’estaven convertint en realitat. Ella li havia fet arribar dues lletres encarint-li que desmentís els rumors que havia sentit sobre ell i demanant-li per què no anava al mas alguna vegada. Però en Jaume no havia contestat i la Teresa estava resignada que no ho faria mai.

—Sí, també he pensat a preparar un altre escrit per a en Jaume, una tercera carta on li faré entendre tot el que ens està passant. Espero que aquesta vegada doni senyals de vida. L’escriuré tot seguit i demà a primera hora la lliuraré jo mateixa a l’hortolà que va a ciutat.

La Maria s’apropà a la seva mare i li va fer un petó al front. La Teresa també atansà els llavis a la pell fina de la noia, mentre una llàgrima delatora li queia suaument rostre avall. Sí, li diria a en Jaume què estava passant a can Martí, per si encara no s’havia preocupat d’esbrinar-ho.

L’endemà a punta de dia en Maginet, el jove masover, va sortir a cavall. La Teresa va ser l’única que va anar a dir-li adéu, amb desitjos de bona sort i un gest perllongat de la mà, mentre ell s’allunyava al trot.

Quan tornava dins el mas volia espantar els mals auguris, però no es podia treure del cap un estrany pressentiment: el pressentiment que el seu fill Miquel no tornaria pas a temps.

Una rierada de carn humana es movia pel carrer Ample cap a la porta de les Drassanes i la Rambla. El sol començava a enfilar l’horitzó de ponent i la gent, homes i dones, petits i grans, rics i pobres, amb les seves màscares i les disfresses més o menys guarnides, caminaven, saltaven, cridaven i corrien amb el mateix desgavell que una torrentada de tardor.

Per a alguns començava la gresca, després de la jornada de treball, mentre que per a altres ja feia tot el dia que durava. En aquells moments tothom era igual de bo o de dolent, el miserable i el poderós. Darrere d’aquells trossos de paper pintat els rostres desapareixien i les mirades podien ser descarades o furtives sense temor.

En Jaume, enmig d’una colla d’estudiants, la majoria disfressats amb roba de coloraines i accessoris provocatius, membres com ell de l’Estudi General de totes les facultats, alguns amics, altres coneguts i, molts més, simplement companys de gresca i xerinola, caminaven ocupant tot el carrer, sense deixar passar l’ocasió de fer-ne alguna.

A l’avantguarda d’aquella colla de ganàpies hi destacava un grup abillat amb hàbits religiosos, sotanes i casulles de paper d’estrassa. Encapçalava el seguici un bisbe amb un birret malgirbat i una màscara de bruixot. Els seus dos companys anaven cantant salms irreverents on les lloances estaven dedicades sobretot a les protuberàncies de les dones que anaven trobant i que explicaven els remeis que els podien oferir per calmar les seves ànsies:

El bisbe de pega portava una galleda de fusta mig desmuntada i de tant en tant hi submergia un dispensador, per repartir en acabat una generosa ració d’aigua beneïda. La pestilència del líquid suggeria que el contingut de la galleda s’havia extret d’alguna de les comunes de la zona. Així que, a mesura que anaven avançant, davant seu s’obria un espai que tothom anava deixant només en veure’ls. Aquell sant baró tan afeccionat a benediccions en llatí macarrònic del tipus per omnia secula seculorum i els seus acòlits semblaven posar el seu màxim interès a remullar les noietes i senyores ben guarnides. Tot i els xisclets de les mestresses, els acompanyants s’havien de mossegar la llengua en veure l’estol de guardians que seguien aquells impúdics religiosos.

Si algú hi parés atenció podia esbrinar com l’hisop que el cap de colla utilitzava per escampar les matèries brutes era en realitat un preciós pixador de porc, arreplegat a algun dels basters de la zona, que els feien servir per enllardar corretges.

L’espectacle agradava a uns i desagradava a altres, però l’alegria i la tabola no s’aturaven per res. Al capdavall, era Carnestoltes.

En Jaume havia après molt aviat que, tot i que volia treure’s els estudis a la Facultad de Leyes y de Cánones, era molt més interessant i instructiu anar de gresca i muntar-ne alguna de grossa de tant en tant que dedicar tot el dia a les pesades matèries de decretals, codis i concilis. També li va costar ben poc assabentar-se del que costava poder fer-se fonedís de l’aula i alhora treure uns resultats brillants. Tothom, fins i tot els docents més tibats, tenia un preu si se sabia tocar la tecla adient.

A mesura que el dia s’anava enfosquint, els llums del carrer començaren a encendre’s. Milers de candeles, xinxetes, llànties i garlandes adornaven els portals, finestrals i balconades. Fins i tot se’n podia observar un reguitzell a tocar de les façanes, una filera llarga i contínua que semblava no tenir fi.

La llum de la nit, quan el sol ja havia marxat al seu retir, era un dels elements més festius, que feia de la ciutat en festes un dels destins més atractius per a gent d’arreu del país o els forasters.

Barcelona, però, n’oferia molts més, d’atractius, alguns d’evidents i lluminosos com aquell, i d’altres de menys coneguts.

Els estudiants de Lleis i Cànons, i entre ells en Jaume, tenien aquell dia una cita molt especial amb els de Teologia.

Fora muralles, a tocar de la porta de Santa Madrona, junt a l’edifici de les Drassanes, s’havia convocat una taronjada. Segons es podia deduir de la gentada que hi feia cap, era una de les més importants de l’any.

Molts dels joves (i no tan joves) anaven carregats de cistelles, sacs i cabassos amb els fruits que havien recollit, sovint sense permís, pels horts del Raval. D’altres, per quatre sous, n’havien comprat un bon tou de les més macades o lletges als hortolans del mercat.

En Jaume no es preocupava per això. Ell no era el més indicat per portar pes i ja trobaria projectils per llançar a l’hora de començar la gresca. De fet, sempre en trobava.

Tot just arribar extramurs, al tros triat per a la confrontació, ja es veien els rivals. Els estudiants de Teologia, menys nombrosos però més cridaners, amb els seus elegants vestits, com corresponia al Col·legi de Nobles, amenaçaven amb els punys i cridaven insults sense parar. Tots a l’una, els de Lleis van respondre al desafiament amb la gamma més àmplia i obscena de gestos, senyals, insults i renecs. Molts d’ells es posaren les mans a les parts i altres es giraren d’esquena, s’abaixaren els calçons i mostraren la part menys noble de l’esquena. L’altre bàndol s’hi va tornar amb els punys alçats i records a les mares.

A terra, a l’abast de tothom, hi havia un munt de cabassos i galledes plens de taronges, una munició cobejada que es faria servir amb la pitjor de les intencions.

En Jaume, com molts d’altres, clavava fortes xuclades a la seva pipa. Al cap d’uns instants l’hauria de guardar a la bossa que sempre portava penjada al costat, però ara calia agafar energies. Fumar, i no tan sols tabac, va ser gairebé el primer que va aprendre en arribar a ciutat, i s’havia convertit en un consol aparent per als seus fràgils pulmons. Un consol que l’anava matant a poc a poc, encara que això li era ben bé igual.

Es notava excitat, com sempre des del primer cop que va començar a cremar la barreja dins la pipa i empassar-se aquell fum pestilent. La tos sagnant vindria després, quan haguessin desaparegut els efectes d’aquell tabac emmetzinat amb altres substàncies i el cos defallit tornés a la realitat de la seva feblesa. Llavors es deixaria caure a qualsevol racó fins que algú el recollís i el portés a casa. Com tantes vegades abans. Però en Jaume ja havia decidit que aquella era la seva vida i que no en volia una altra.

En aquell moment de crits, soroll i màxima excitació, va notar com una mà grossa i pesada se li posava damunt l’espatlla.

Quan es va girar, darrere seu havia aparegut com per art d’encantament en Hakim, l’esclau egipci de la Laia de Pinell. Aquell gegant de pell negra, cap rapat i músculs imponents era una de les joguines de la seva amiga. Des de feia temps, i per indicació d’ella, li feia de vigilant i servent, encara que en Jaume no l’hi havia demanat ni li agradava. L’egipci, cobert per una túnica llarga, no portava cap màscara que li emmarqués uns ulls negres immensos, dins els quals es podia apreciar la melangia de qui ha passat tota una vida fora de casa. Li va allargar amb la seva mà immensa un cabàs curull de taronges.

—De parte de la señora.

—Por todos los diablos. ¿Qué haces tú aquí? No quiero que andes siempre detrás de mí, ¿me oyes?

En Jaume sempre utilitzava aquell to autoritari i despectiu amb l’esclau. Una clatellada del gegantàs li podria trencar la cara, però sabia que mai no gosaria posar-li la mà a sobre.

—La señora me ha dicho que le trajera esto y yo se lo traigo —va dir amb el seu accent estranger i acotant el cap en senyal de submissió.

Dit això, s’ajupí i deixà el cabàs a terra. Abans d’incorporar-se, però, apartà la capa de taronges que hi havia al damunt. Sota la fruita s’hi amagava un munt de rocs punxeguts.

A en Jaume se li escapà un somriure malèvol i va fer una indicació amb el cap. En un instant, en Hakim s’havia escapolit entre la gentada.

La pluja de taronges començà tot seguit. Com els altres, en Jaume sols es preocupava de llençar els sucosos projectils cap als oponents amb força i rapidesa. Al cap d’un moment, i fins i tot abans que s’acabessin les taronges del cabàs, va triar una de les pedres més grosses i l’envià cap als de davant amb totes les seves energies.

El crit de dolor que es va sentir creuant els aires li va donar a entendre que havia tocat carn. Llavors, com si allò fos un senyal, els seus companys de Lleis i Cànons van deixar anar un bram de victòria i començaren a llençar tots a l’una un munt de pedres sobre els contrincants, fent que la cridòria salvatge i els insults es barregessin amb els clams de dolor.

Les ombres de la tarda transformaven en negre el color roig de la sang.