V

L’ENCANTERI

Al costat del molí vell, prop de la saboneria, aquell dia se celebrava una reunió extravagant. Homes i dones coberts únicament amb túniques negres es movien amunt i avall preparant l’escena del ritual: sobre un altar de pedra havien col·locat dos ciris i unes flors; al costat, pintades amb sang, una mà i una creu, símbol del sàbat, la festa diabòlica de l’Anticrist. Un cabrit lligat de mans i cames seria el sacrifici quan arribés la mitjanit.

Al capdavant d’aquells adoradors del diable hi havia en Pere, el fill del baster. Feia molts anys en Joan Martí havia matat el seu pare a còpia de ganivetades al ventre i havia cremat la seva mare dins de casa. Ella, abans de consumir-se com una teia, encara havia tingut temps de maleir el seu assassí: «Mai no trobaràs la veritable felicitat i el teu cor sempre serà ple de les negres espurnes de l’odi», expliquen que va cridar mentre se l’empassaven les flames. Del que ningú no dubtava era que ella havia copulat amb Llucifer i que en Pere, el seu fill nonat, n’era el resultat.

Al cap d’uns moments, tots a cor van començar a invocar els seus déus de l’avern, les criatures que regnaven en les profunditats del foc etern:

Feu que tots aquells que us ignoren i us maleeixen trobin el pitjor càstig que els podeu donar!

Perquè els farsants de Jehovà, els falsos déus, els àngels blancs, trobin la fi, de la mà del vostre poder i de nosaltres, els vostres servents.

Quan arribà la mitjanit, en Pere es va treure la túnica negra i es mostrà nu als seus deixebles, mentre alçava el ganivet del sacrifici. Tots els altres també es van despullar i van jeure a terra amb els rostres contra la pols; els seus cossos empastifats d’ungüents brillaven a la llum de la lluna. Aleshores el seu mestre proclamà el malefici:

—Oh, senyor nostre Satanàs, pare de tots els nostres déus, vós que ens mostreu el vertader camí. Som aquí avui perquè ens ajudeu un cop més amb el vostre poder infinit i la vostra voluntat. Som aquí avui per maleir els que un dia ens maleïren, per condemnar al patiment els que un dia ens van fer patir a nosaltres, els vostres fills. Som aquí avui per demanar la més gran maledicció per a qui un dia va matar en Josep, el baster, i va deixar morir entre flames a qui em va concebre, després de rebre en el seu ventre la vostra llavor. Jo, fill vostre, vingut de les tenebres, nascut de dona morta, us demano que, per a ell, per a la seva família, per als seus fills i els fills dels seus fills caigui la pitjor de les tenebres i la desgràcia. Que casa seva s’enruni, que els seus animals es tornin malaltissos i els seus camps esdevinguin erms. I que la bogeria entri dins dels seus esperits i no en marxi mai més. T’ho demanem, Senyor i Déu nostre, tu que regnes pels segles dels segles.

—Amén —va respondre un cor de veus.

Havent acabat el prec, la fulla d’acer baixà i partí en dos el coll del cabrit. La sang calenta i les entranyes es van repartir entre els assistents perquè poguessin assolir la força de la revenja i el poder de l’encanteri.

Després, les dones es van estirar nues a terra, amb les cames obertes i el rostre tapat, a l’espera que Baal, el diable fornicador, les fes seves. Encara que si Baal no es dignés a posseir-les ho farien els homes del grup.

Com cada vegada que aquesta escena tenia lloc, uns ulls astorats entre les tenebres del bosc no se’n perdien cap detall.

Durant aquell matí ombrívol la humitat lliscava per sobre les pedres i es ficava dins dels ossos com els corcs a la fusta. La calima dominava tot l’entorn i el sol trigaria encara a treure el cap somnolent rere la massa immensa de les muntanyes.

La Teresa pastava el pa a la pastera quan va sentir una tos que s’acostava. Era en Jaume, decidit a esberlar-li el cor sense pietat.

—Així doncs, estàs decidit? —li preguntà la mare amb unes paraules que eren en realitat un prec, la súplica de qui en el fons esperava que el fill se’n desdigués i volgués quedar-se a can Martí, al mas on havia nascut i on havien mort el pare i l’avi.

—El pare ho havia disposat així. I qui sóc jo per portar-li la contrària, oi? —va respondre amb falsia—. Si almenys fos l’hereu legítim del mas, alguna obligació m’hi retindria. Però ai las, que ho és el meu germà bord —va reblar en un to raspós, com de paper de vidre.

La Teresa, que s’havia girat per amagar el rostre envermellit, va agafar un corró i va començar a aplanar la massa. Després del fort enfrontament que havien tingut dies enrere, no se sentia bé, com si aquella situació li anés afeblint l’ànim. Al cap d’uns moments, va dir amb un fil de veu:

—Fill, ja ho hem parlat, això. Tots dos sabem perfectament el que va deixar escrit el teu pare i entenc que estiguis dolgut. —Parlava a poc a poc, mirant de trobar els mots adients per convence’s que la seva marxa era el més convenient per a tothom sense que es tornés a molestar, sense tenir raons en aquell comiat—. Però que sàpigues que can Martí sempre serà casa teva.

En Jaume, que havia baixat a la cuina disposat a l’estira-i-arronsa dels últims temps, es va quedar sorprès davant de les paraules de la seva mare. Però ell necessitava alguna cosa més que paraules per poder oblidar. S’hi acostà, li posà una mà a l’espatlla i la va obligar a girar-se.

—Mare, aquí no hi tinc futur. Si vull seguir amb els estudis he d’anar a ciutat. Aquí, quan vaig a estudi amb el mossèn, sembla que jo sigui el professor, ja no em pot ensenyar res que jo no sàpiga. He d’anar a la universitat. A més —va afegir—, sou vosaltres qui ho heu decidit tot plegat. Per sort, no vaig a l’aventura, com en Miquel, sinó a casa d’una gent de confiança.

En sentir el nom d’en Miquel, la Teresa va notar una fiblada al cor. D’esma, es va treure de l’espatlla la mà que en Jaume li havia posat i va dir, amb la veu endurida de cop:

—Vés-te’n, fill, que la jornada serà llarga.

Una estona després, quan el carro que portava en Jaume a Barcelona ja s’havia perdut de vista, la Teresa i la Maria es van abraçar davant de la portalada de la casa. Mentre la Maria intentava no plorar, la seva mare mostrava un rostre serè i els ulls eixuts.

—Ja veureu com amb el temps tot tornarà a ser igual entre ells dos, mare. Ja ho veureu —va dir la Maria.

—Si ja ho sé, filla… Diuen que el temps ho arregla tot —va respondre, sense cap mena de convicció—. El temps ho arregla tot.

Després de travessar les muralles pel portal Nou, a tocar del Rec Comtal, mentre el carro passava pels carrers empedrats i repicava alegrement, a en Jaume li van venir al cap unes frases sobre la ciutat que havia llegit recentment en el llibre d’aquell tal Cervantes: «Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos, y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única». Aquell home sabia de què parlava, es notava que havia viscut un temps a Barcelona, va pensar en Jaume.

La menció d’aquesta sola paraula ja li feia volar la imaginació, li feia venir al cap tot un seguit d’idees de grandesa que l’abellien. Barcelona era el lloc on hi havia la Casa de la Diputació i la Casa de la Ciutat. La seu de les institucions reials, com l’Audiència o la Lloctinència, amb el virrei. La ciutat que també acollia la temuda Inquisició. El lloc perfecte per progressar, fer fortuna i fugir de les estretors de mires de la gent de pagès.

Quan el carro es va aturar davant de la que hauria de ser casa seva a partir d’aquell moment, es va quedar bocabadat i va deixar de banda aquells pensaments.

La façana era àmplia i tenia com a poc tres nivells. Feia cantonada i estava separada del carrer per un recinte enjardinat, envoltat per una tanca. Els arbres treien el cap pel damunt de la porta de ferro, que semblava consistent com un turó de roca. Els revoltons de les finestres estaven pintats a la perfecció i guarnits amb figures, i la teulada sortia cap a fora per protegir del sol i de la pluja tot el seu voltant. Si l’interior era tan sols la meitat d’atractiu que el que es podia veure des del carrer, va pensar en Jaume, allò no era la casa que s’esperava, sinó tot un palau.

No va caldre que fes servir el picaporta, ja que un servent vestit amb lliurea de botons i galons daurats el va rebre i el va conduir en presència de l’amo de la casa.

—El senyor té visita —va anunciar amb aire greu.

En Domenico Perugia en aquell moment era a taula. A la mà dreta sostenia una cuixa de pollastre; amb l’esquerra acaronava una altra cuixa: la d’una jove que reia com una esperitada i que tenia asseguda a la falda.

—Tranquil, noi, tranquil. Ja pots passar, que no interromps res important. I tu —va dir adreçant-se a la jove—, deixa’ns sols una estona. Després seguirem per on anàvem —va ordenar després de propinar-li una palmellada flonja al cul.

La jove se’n va anar deixant enrere el fru-fru de la faldilla. Tot seguit, l’home es va aixecar i va fer una volta sencera entorn d’en Jaume, al qual va examinar amb la curiositat d’un col·leccionista d’insectes.

—Així que tu ets el fill petit d’en Joan Martí, l’assot dels castellans al Vallès. L’home que va gosar trencar el setge de Cambrils. L’heroi de Montjuïc… Es parla molt de la importància de la cavalleria francesa en aquella victòria, però molt poc del paper que hi va tenir el teu pare. És la pega que té pertànyer als miquelets. Esforçats patriotes capaços de posar la vida en perill un cop i un altre en accions que d’antuvi semblen suïcides. I el que és pitjor: d’un heroisme estèril. De totes maneres, noi —va dir amb posat meditatiu—, tu no fas gaire pinta de saber què és la vida de les armes.

—Senyor, el cert és que ho desconec gairebé tot, de la guerra. El meu pare no en volia parlar gaire sovint —es va excusar en Jaume amb prudència, ja que no sabia quin terreny trepitjava.

El comerciant es va atansar a un enorme finestral i, amb la vista perduda en l’horitzó, començà a parlar en veu alta amb si mateix.

—Potser les coses ens haurien anat millor si hagués acabat triomfant l’opció francesa. Chi lo sa! Perquè no et pensis que el rei nostre senyor no ens ha fet pagar amb escreix els anys de rebel·lia… D’entrada, cada cop amb més soldats al país. Desenganya’t, si és que encara no ho estàs: si no han construït un parell de ciutadelles per reprimir els possibles aixecaments, una dintre de les muralles i una extramurs, no és pas per manca de ganes, sinó perquè el rei està escurat, dessagnat per tantes guerres. Però tard o d’hora es faran, només n’han ajornat les obres. Els catalans ja no esteu ben vistos i el rei no se’n fia. Sou massa, com ho diria ell, levantiscos.

Havent dit això, exhalà una bafarada contra els vidres i en el tel blanc hi dibuixà una fortalesa militar amb aspecte de flor vorejada de punxes.

—N’hi va haver que, després de la caiguda de Barcelona, van marxar al Rosselló i la cosa no els ha anat pas malament. Em refereixo a Josep de Margarit, que ja era marquès d’Aguilar i al qual van nomenar vescomte d’Èvol. O el mariscal Francesc Calvo, que ara és vescomte de Jóc. D’altres han aconseguit càrrecs al Consell Sobirà. Aquests francesos saben agrair els serveis prestats, és natural.

El senyor Perugia va fer un moment de pausa i va prosseguir el seu monòleg.

—Jo mateix tenia dues opcions: o l’exili o quedar-me aquí a veure-les venir. Els que no vam marxar i abans ens havíem significat com a profrancesos vam pagar cares les nostres inclinacions. Però ja se sap: mudare aut perire. Ets un home de lletres, crec que no cal que t’ho tradueixi, oi? Tots hem acabat sucumbint a la fal·lera d’esdevenir aristòcrates, ens hem venut els principis per perseguir la quimera d’un títol nobiliari. Fins i tot els consellers com jo. Quan va prendre possessió del seu càrrec el virrei Joan Josep d’Àustria, va fer per manera que la monarquia controlés les insaculacions al Consell de Cent i a la Diputació del General. El rei no es podia permetre tornar a tenir l’enemic a casa. I s’ha acabat il broccolo, capici?

Va fer una pausa prolongada durant la qual en Jaume no sabia si havia de prendre la paraula o quedar-se callat. Qualsevol diria que en les paraules del vell amic del seu pare hi havia un pòsit de veritable penediment. Aleshores va deixar de mirar per la finestra i abandonà el to nostàlgic en el qual havia estat parlant.

—D’aquí a uns dies anirem a la universitat a conèixer el teu tutor. Has de començar els estudis de debò.

En Jaume es va quedar esperant amb expectació un afegit. Perquè va saber interpretar amb encert que hi hauria un afegitó.

—Però abans és imprescindible que facis també una mica de vida social. Et veig una mica rústec. Encarcarat. Cal que coneguis els teus nous companys i aquest ambient. I que t’hi sàpigues moure amb comoditat.

En Jaume encara li va adreçar una mirada interrogativa que va trobar resposta de seguida en la veu inflamada del senyor:

—Això és Barcelona, el cap i casal, la perla de la Corona d’Aragó. La ciutat poderosa on no cal que els consellers es descobreixin el cap davant del rei. —Va agafar aire i li va adreçar una mirada plena de reprovació a la seva manera de vestir-se—: Això no és una vila de mala mort del Montseny, oi que m’explico? Per cert, que mentre un servent et porta les coses a la teva cambra anirem a saludar la mestressa de la casa.

En Jaume es quedà dempeus mirant en Domenico Perugia amb una expressió d’incredulitat. En adonar-se’n, el comerciant deixà anar una mitja rialla.

—No, home, no! Aquella d’abans no era la donna di casa. Aquella sols era una, diguem-ne, distracció.

L’endemà a la nit era dissabte i el seu nou mentor va decidir portar-lo de gresca. A darrera hora de la tarda sortien tots dos sols ben guarnits i muntaren al carruatge. A en Jaume li va estranyar que marxessin ells mentre la mestressa de la casa, que havia conegut el dia anterior, es quedava sola, però no en va dir res. Potser allò era habitual a l’hora de donar la benvinguda a un foraster, va pensar.

Vestit amb la roba que li havien deixat, que li premia on no li havia de prémer i li sobrava on menys calia, en Jaume va assistir meravellat a la gentada que sortia i entrava de llocs ben il·luminats i plens de cotxes o que s’endinsava en soterranis foscos on semblava que la llum desapareixia tot just després de travessar la porta.

Com si fos un dòcil gosset, va deixar que en Domenico Perugia el portés amunt i avall com si l’única obligació en aquells moments fos ballar i muntar una bona xerinola.

De primer van entrar a un ball de joves murris. Tan bon punt arribaren al lloc, sota les entranyes d’un vell edifici situat no gaire lluny de la casa, el comerciant es va fer fonedís i en Jaume es quedà sol, arrambat a una de les parets properes a la porta. Pels comentaris que sentia, allò era un ball d’estudiants, però podia observar entre la foscor que allà es feien moltes més coses que dansar. Al capdavall, potser sí que la vida d’estudiant seria tan interessant com ell esperava.

Una estona després, el mercader va emergir de la foscor. Tot i la pols blanca i els betums que li tapaven la cara, tenia el rostre agitat, i la perruca torta semblava que aniria a parar a terra d’un moment a l’altre.

—Anem, bambino. Ara et portaré a Santa Mònica i així coneixeràs els balls de la patacada. Ja saps de què es tracta, oi?

En Jaume no sabia ni de lluny de què li parlaven, però en el fons li era igual, perquè estava xalant d’allò més.

Després de trotar una estona entre malediccions dels vianants i insults del carreter, el carruatge s’aturà de nou.

Aquell lloc era molt diferent, i quan va entrar a la sala immensa se sorprengué d’un luxe al qual no estava gens acostumat. Domassos, velluts, quadres gegantins i tot d’adreços que a ell li semblaren de molta vàlua. En Jaume va prendre una copa de vidre plena d’un licor fosc que li va oferir el seu patró, que de seguida es va fer fonedís una altra vegada, i es va acarar a un mirall per repassar una indumentària a la qual no estava fet. Sota el tricorni, els cabells d’una perruca castanya li queien per l’esquena d’una casaca de color verd clar que li anava massa justa. Això per no parlar dels calçons, que l’estrenyien d’allò més, sobretot a l’entrecuix. Embotit en aquella roba, tenia la impressió que s’havia tornat de fusta.

Quan es va girar li van arribar les notes de la música. L’orquestra era al fons i els seus sons a penes podien imposar-se a les rialles i el soroll de les parelles ballant. De seguida va identificar aquella tonada com un minuet, que alguna vegada havia escoltat per la festa major del poble. Allò li sonava a música celestial, i l’espectacle davant dels seus ulls li va fer oblidar per un moment que de fet era lluny de casa.

Quan feia només uns instants que havia tancat els ulls per gaudir de la melodia, un fort terrabastall el va sobtar.

Una multitud va començar a picar alhora amb els peus sobre el terra de fusta. Tot allò li semblava una animalada, perquè amb aquell soroll no es podia escoltar la música.

—Bona nit, jove —va sentir que li deia una veu melindrosa—. Sou nou a ciutat? Això que veieu i aquest escàndol és el ball de la patacada. Quan a un grup no li agrada la música que es toca, comença a picar de peus per demanar que la canviïn. De fet, el minuet a mi tampoc no m’agrada gaire, la veritat. Els cossos queden massa allunyats, no us sembla?

La dona que li parlava des d’una mica més enllà se li acostava amb passos flonjos. Més que caminar, lliscava sobre el marbre del palau com si es mogués per un llac glaçat.

Abans d’obrir la boca, en Jaume ja s’havia enamorat sense remei d’aquella pell morena i d’aquells ulls foscos. D’aquella dona sensual que es movia amb la desimboltura pròpia de la gent acostumada al luxe i la comoditat.

—És a mi? Oh, sí senyora, perdoneu, però és que no estic acostumat a aquest ambient. Em sento com un animal exòtic. Em sembla que tothom em mira.

La dona es va tapar la boca rere un ventall perquè ningú no li pogués llegir els llavis.

—I és cert que tothom us mira —va dir amb una rialla. I tot abaixant la veu, afegí—: Sobretot les senyores. Una cara nova sempre és motiu de curiositat per aquí. I també de xafarderies. A més, sou un jove certament molt ben plantat, senyor…

—Res de senyor. No ho sóc, ho podeu ben creure —va respondre en Jaume amb modèstia fingida. Emborratxat per les paraules llagoteres que li havien dirigit, es va sentir amb confiança per fer-se el maco—. El meu nom és Jaume Martí i, encara que ningú no m’ho reconeix, sóc hereu d’un mas de muntanya molt important. Es diu can Martí, no sé si n’heu sentit a parlar, suposo que sí. El meu avi fou membre del braç popular de la Diputació i el meu pare se significà molt durant la guerra i participà en nombrosos fets d’armes, com ara a la batalla de Montjuïc. Un dels seus fidels servents, en Magí, que ara ja el pobre és gran i a voltes repapieja, de jove era un xic poeta i va compondre un sonet per celebrar aquell jorn gloriós. Si em permeteu que us el reciti.

Si hagués sigut una mica observador, abans de començar a recitar s’hauria adonat de la ganyota de profund desinterès que s’havia dibuixat en el rostre d’aquella dona que acabava de conèixer. Però res no el va deturar de declamar amb veu engolada aquell poema que se sabia de cor:

La dona es va posar la mà a la boca sense dissimular i va badallar de forma ostensible.

—Que us avorreixo amb el relat d’aquestes velles glòries militars del nostre poble? —va preguntar en Jaume a l’acte.

—I ara! —va mentir ella—. Per bé que aquestes hores de la nit no són gaire avinents per a la poesia èpica. Penseu que en aquests moments a la ciutat hi ha més de seixanta llocs on es pot anar a ballar i jo ja n’he recorregut molts. A més…

—Digueu —va dir ell amb impaciència.

—Trobo que aquests versos no deixen en bon lloc el rei nostre senyor. M’heu dit que veniu del Vallès, però per un moment he arribat a pensar que éreu un d’aquests vigatans, com els Codolosa, els Coll, els Vinyes o els Comamala. Gent que simpatitzava amb els francesos.

En Jaume, encara que no estava gaire al corrent de les intrigues polítiques del moment, era prou despert per adonar-se que no tothom havia lluitat al bàndol del seu pare. O que, encara que ho hagués fet, s’havia reconvertit i acomodat a la nova situació política sense gaires dificultats. Així que optà pel silenci com a resposta.

—A tot això, encara no m’he presentat. Jo hauria de ser per llinatge la baronessa Laia de Pinell. Encara que, com a vós, de moment tampoc ningú m’ho reconeix —va afegir en un to enigmàtic.

En Jaume va intentar una salutació cortesa, com havia vist fer a altres homes aquella nit. Va fer una semiflexió de genoll encreuant l’altra cama per darrere, abaixà el cap i va moure la mà de dreta a esquerra. La Laia de Pinell va esclafir el riure i es va apropar la copa de mistela a la boca.

—La mà s’ha de moure d’esquerra a dreta, ho heu fet al revés. I no acoteu tant el cap si no voleu trencar-vos la carcanada. De totes maneres, no patiu, que ja aprendreu com complir amb aquestes foteses. Bé, pel que sembla tenim objectius similars —va dir canviant de tema i adoptant un to còmplice—. Vós futur hereu i jo futura baronessa. Hauríem de celebrar aquesta casualitat. Que voleu prendre alguna cosa? M’encantaria fer-vos companyia una estona, si no us sap greu.

En Jaume mogué les mans cap endarrere per recol-locar-se la falda de la casaca, i tot seguit va flexionar els genolls.

—A mi també m’agradaria, però la veritat és que em sento una mica incòmode i no sé si…

—Ah, el vestit! Estigueu tranquil, la majoria d’homes porta el vestit com vós per marcar el seu territori. Bé, ja m’enteneu. Per contra, a vós no us fa falta marcar res. Pel que veig, ni que portéssiu uns calçons el doble del que necessiteu podríeu dissimular els vostres… ehem… atributs.

Acostumat a la modèstia i honestedat de les dones de casa, la mirada descarada de la Laia de Pinell cap al seu entrecuix el va fer envermellir.

—Ai, que començo a témer que vós encara no heu debutat. Però no tingueu vergonya. Si veniu amb mi us ensenyaré la manera de deslliurar-vos d’aquest martiri ben aviat.

A en Jaume li va rodar el cap. No sabia si era més per efecte de la beguda, del perfum que gastava aquella dona embriagadora o del jardí de les delícies que se li acabava de posar a l’abast. Només el va treure de l’ensonyament la veu mel·líflua de la Laia de Pinell, dient-li:

—Per cert, permeteu-me una recomanació. En estos lugares es mejor hablar en castellano. ¿O es que acaso queréis que os tomen por un pueblerino? Si queréis medrar, hacedme caso y hablad la lengua del monarca, la lengua común y general de España.

Davant de l’astorament d’en Jaume, la Laia de Pinell deixà una mà tova sobre la cuixa d’en Jaume i reblà:

—¿Verdad que comprendéis los beneficios de todo orden que de ello se derivan?

Aquella mateixa nit, a can Martí, hi havia alguna cosa que neguitejava la Maria. Al llit no parava de fer voltes i més voltes, ara cap aquí, ara cap allà. Entre les imatges capricioses i grotesques del somni, li va semblar que el llit estava en flames. Com que sentia una calor fora mida, enretirà el llençol i sortí del llit. El contacte dels peus amb el terra fred li provocà una esgarrifança. Aleshores mirà per la finestra i s’estranyà de veure una lluna vermellosa. Tot d’una, abaixà la mirada i va irrompre en crits:

—Foc! Foc! Mare, hi ha foc al llenyer!

La Teresa es despertà alarmada pels crits de la seva filla, es posà una bata al damunt i es precipità escales avall. Abans de sortir del mas, ja va poder veure les llengües gegantines de les flames i un fum que s’escampava pertot arreu. Va anar corrents cap a la campana d’avís del costat de la porta i començà a tocar.

—Foc! Foc!

No gaire després, i quan encara estava tocant amb força, van arribar els primers treballadors i masovers que cuidaven les propietats de can Martí.

—Allà! Hi ha foc al llenyer!

—Fem una cadena amb les galledes! Necessitem més mans!

Tots es van dirigir cap al foc i van intentar apagar-lo com podien, però les flames ja s’havien fet incontrolables. La gent del poble va anar arribant i cada cop eren més els que ajudaven, però al final l’únic que van poder aconseguir va ser que les flames no arribessin a la casa.

A trenc d’alba, la llum del dia va posar en evidència que no només havia cremat el llenyer. El foc també havia reduït a cendres els pallers i havia afectat la cort de forma severa: gran part del bestiar que no havien pogut fer sortir a temps era mort.

En contemplar aquella desgràcia, la Teresa notà com se li feia un buit a l’ànima. Ja feia dies que tenia mals presagis, ja feia dies que la seva intuïció li deia que s’acostaven temps dolents.

Ja feia dies que les seves oracions no tenien resposta.