UNA COSA MÉS

La Maxine, la dona de L. D., li va dir que marxés de casa la nit que va arribar de treballar i se’l va trobar borratxo un altre cop i abusant de la Rae, la seva filla de quinze anys. L. D. i la Rae eren a la taula de la cuina, discutint. La Maxine no havia tingut temps de deixar la bossa ni de treure’s l’abric.

La Rae va dir-li:

—Digue-li, mama, digue-li les coses de què hem parlat.

L’L. D. va fer girar el vas a la mà, però no va beure. La Maxine el mirava amb ulls ferotges i amenaçadors.

—No fiquis el nas en coses que no saps de què van —li va dir l’L. D.—. No em puc prendre seriosament una persona que es passa el dia llegint revistes d’astrologia.

—Això no té res a veure amb l’astrologia —va dir la Rae—. No cal que m’insultis.

Pel que fa a la Rae, feia tres setmanes que no anava a l’escola. Deia que ningú no podia obligar-la a anar-hi. La Maxine deia que era una tragèdia més d’una llarga sèrie de tragèdies barates.

—Per què no calleu tots dos? —va dir la Maxine—. Déu meu, ja tinc mal de cap.

—Digue-li, mamà —va dir la Rae—. Digue-li que tot és al seu cap. Qualsevol que sàpiga alguna cosa del tema et dirà que és això!

—I la diabetis què? —va dir l’L. D.—. I l’epilèpsia? Ho pot controlar el cervell, això?

Va aixecar el vas davant els ulls de la Maxine i es va acabar la copa.

—La diabetis també —va dir la Rae—. I l’epilèpsia. Tot! El cervell és l’òrgan més poderós del cos, perquè ho sàpigues.

Va agafar els cigarrets i en va encendre un.

—I el càncer? Què me’n dius del càncer? —va dir l’L. D.

Va pensar que amb això la faria callar. Va mirar la Maxine.

—No sé com ha començat tot això —va dir l’L. D. a la Maxine.

—El càncer —va dir la Rae movent el cap i fent-se creus de la seva simplicitat—. El càncer també. El càncer comença al cervell.

—És una bogeria! —va dir l’L. D. Va donar un cop a la taula amb el tou de la mà. El cendrer va fer un salt. El vas es va tombar i tot rodolant va caure—. Ets boja, Rae! Ho sabies?

—Calla! —va dir la Maxine.

Es va descordar l’abric i va deixar la bossa al taulell. Va mirar l’L. D. i va dir:

—L. D., ja n’estic tipa. I la Rae també. I tots els que et coneixen. Hi hem estat pensant. Vull que te’n vagis d’aquí. Aquesta nit. En aquest instant. Ara mateix. Vés-te’n d’aquí immediatament.

L’L. D. no tenia intencions d’anar enlloc. Mirava primer la Maxine i després el pot de conserva que hi havia damunt la taula des de l’hora de dinar. Va agafar el pot i el va llançar per la finestra de la cuina.

La Rae va alçar-se de la cadira d’un bot.

—Déu meu! S’ha tornat boig!

Va anar corrents al costat de la seva mare. Va aspirar aire a petites glopades.

Truca a la policia —va dir la Maxine—. És violent. Surt de la cuina abans no et faci mal. Truca a la policia.

Van començar a sortir de la cuina.

Me’n vaig —va dir l’L. D.—. Molt bé, me’n vaig ara mateix. Em va com l’anell al dit. Això és una casa de bojos. A fora hi ha una altra mena de vida. Creieu-me, aquesta casa no és cap meravella.

Sentia a la casa l’aire que entrava pel forat de la finestra.

—Allà és on me’n vaig —va dir—. Allà a fora —va dir tot assenyalant-hi.

—Perfecte —va dir la Maxine.

—Molt bé, me’n vaig —va dir l’L. D.

Va clavar un cop de mà a la taula. Va tirar la cadira enrere. Es va aixecar.

—No em tornareu a veure mai més —va dir l’L. D.

—Ja me n’has fetes prou perquè et recordi —va dir la Maxine.

—Molt bé —va dir l’L. D.

—Au, vés-te’n —va dir la Maxine—. Jo sóc la que pago el lloguer i la que et diu que te’n vagis. Ara.

—Ja me’n vaig —va dir ell—. No m’empenyis. Ja me’n vaig.

—Vés —va dir la Maxine.

—Me’n vaig d’aquesta casa de bojos —va dir l’L. D.

Va anar a l’habitació i va agafar una de les maletes d’ella de l’armari. Era una vella maleta blanca de pell sintètica amb un pany trencat. Ella l’havia feta servir per anar a la universitat, plena de jerseis. Ell també hi havia anat, a la universitat. Va tirar la maleta damunt el llit i va començar a posar-hi calçotets, pantalons, camises, jerseis, el vell cinturó de pell amb sivella de llautó, els mitjons, i tot el que tenia. Va agafar les revistes de la tauleta de nit per tenir alguna cosa per llegir. Va agafar el cendrer. Va ficar a la maleta tot el que va poder, tot el que hi cabia. En va tancar la banda bona, va estrènyer la corretja, i llavors es va recordar del necesser. Va trobar la bosseta de vinil amb els estris d’afaitar al prestatge de l’armari darrere els barrets. Hi va ficar la navalla i la crema d’afaitar, les pólvores de talc i el desodorant i el raspall de les dents. També va agafar la pasta de dents. I després el fil dental.

Les sentia parlar en veu baixa a la sala.

Es va rentar la cara. Va posar el sabó i la tovallola dins la bossa d’afaitar. Després va ficar-hi la sabonera, el prestatge de vidre de damunt del lavabo, el tallaungles i les pinces de les pestanyes d’ella.

No podia tancar la bossa, però tant hi feia. Es va posar l’abric i va agafar la maleta. Va entrar a la sala.

Quan el va veure, la Maxine va posar el braç a les espatlles de la Rae.

—Això és tot —va dir l’L. D.—. Adéu. No sé què dir tret que suposo que no et veuré mai més. I a tu tampoc —va dir a la Rae—. Ni a tu ni les teves idees de sonada.

—Vés-te’n —va dir la Maxine. Va agafar la mà de la Rae—. Que potser encara no has fet prou mal en aquesta casa? Vés-te’n, L. D. Vés-te’n d’aquí i deixa’ns en pau.

—Tingues-ho present —va dir la Rae—. Tot és cosa del cap.

—Me’n vaig, és tot el que puc dir —va dir l’L. D.—. Cap on sigui. Lluny d’aquesta casa de bojos. Això és el principal.

—Tu ho has convertit en una casa de bojos —va dir la Maxine—. Si és una casa de bojos, és gràcies a tu.

Ell va deixar la maleta a terra i la bossa dels estris d’afaitar damunt la maleta. Es va incorporar i s’hi va atansar.

Elles es van fer enrere.

—Vigila, mama —va dir la Rae.

—No em fa por —va dir la Maxine.

—L’L. D. va posar-se la bossa d’afaitar al braç i va agafar la maleta.

Va dir:

—Només vull dir una cosa més.

Però llavors no se li va acudir què podia ser.