BOSSES

És octubre, un dia humit. Des de la finestra de l’hotel puc veure massa tros d’aquesta ciutat del Midwest. Veig les llums que vénen d’alguns dels edificis, veig el fum dels alts canons de xemeneia que s’enfila espesseït. M agradaria no haver de mirar.

Vull relatar-vos la història que em va explicar el meu pare quan vaig anar a Sacramento l’any passat. Es tracta dels fets que s’havien esdevingut dos anys abans d’aquell moment, abans que ell i la meva mare es divorciessin.

Sóc venedor de llibres. Represento a una organització famosa. Fem llibres de text i tenim la casa central a Chicago. El meu territori és Illinois, una part de Iowa i Wisconsin. Jo havia anat a la convenció de l’Associació Occidental de Llibres de l’Oest, Los Angeles, quan se’m acudir fer una visita al meu pare. No l’havia vist des del divorci, sabeu? Així que vaig treure’m l’adreça de la cartera i li vaig enviar un telegrama. L’endemà al matí vaig enviar les meves coses a Chicago i vaig agafar un avió cap a Sacramento.

Em va costar un minut localitzar-lo. Era dret on hi havia tota la gent —es a dir, darrere la porta—; cabells blancs, ulleres, pantalons marrons de roba emmidonada.

—Papà, com estàs? —vaig dir.

—Les —va dir ell.

Vam encaixar i ens vam dirigir cap a la terminal.

—Com estan la Mary i els nens? —va dir ell.

—Tothom està bé —vaig dir jo, encara que no era veritat.

Va obrir una bossa blanca de pastisseria. Va dir:

—He comprat unes quantes coses perquè te les emportis. No res. Unes Almond Roca per a la Mary i uns quants caramels de mel per a la canalla.

—Gràcies —vaig dir jo.

—No t’ho deixis —va dir.

Vam fer pas a unes monges que corrien cap a les portes d’embarcament.

—Vols una copa o un cafè? —vaig dir jo.

—El que vulguis tu —va dir ell—. Però no tinc cotxe —va dir.

Vam localitzar el bar, vam demanar les begudes, vam encendre els cigarrets.

—Ja som aquí —vaig dir jo.

—Bé, sí —va dir ell.

Jo vaig arronsar les espatlles i vaig dir:

—Sí.

Em vaig reclinar al seient i vaig inspirar aire, inhalant el que em semblava un aire d’infortuni al voltant del seu cap.

—Suposo que l’aeroport de Chicago en deu fer quatre, d’aquest —va dir ell.

—Més i tot —vaig dir jo.

—Ja m’ho semblava, que era gran —va dir ell.

—Quan fa que portes ulleres? —vaig dir jo.

—Un quant temps —va dir ell.

Va empassar saliva, i ho va deixar anar.

—M’hauria agradat morir-me —va dir. Va posar els seus pesats braços a les dues bandes del got—. Tu ets un home culte, Les. Tu ho podràs entendre.

Jo vaig girar el cendrer per llegir què hi posava a sota:

HARRAHS CLUB/RENO I LAKE TAHOE.

ELS LLOCS IDEALS PER A PASSAR-S’HO BÉ.

—Era una dona que venia productes Stanley. Una dona petita, peus i mans petits i cabells negres com el carbó. No era la dona més bella del món. Però tenia molts encants. De trenta anys, i tenia fills. Però era una dona decent, malgrat el que va passar.

»La teva mare sempre li comprava coses, una escombra, una baieta, alguna mena de recipient per a pastís. Ja coneixes la teva mare. Era dissabte, i jo era a casa. La teva mare havia anat no sé on. No sé on era. No estava treballant. Jo era a la sala del davant llegint el diari i prenent una tassa de cafè quan van trucar a la porta: era aquella doneta. Sally Wain. Em va dir que portava algunes coses per a la senyora Palmer.

»—Jo sóc el senyor Palmer —dic jo—. La senyora Palmer no hi és.

»Li dic que entri un moment, que li pagaré el que es degui. Ella dubtava, no sabia si ho havia de fer o no, i es queda allà dreta amb la bossa de paper a la mà i el rebut al costat.

»—Molt bé, doneu-me-la —dic jo—. Per què no entreu i seieu una estona mentre vaig a buscar els diners?

»—No cal —diu ella—. M’ho podeu quedar a deure. Hi ha molta gent que ho fa. No hi fa res.

»Em fa un somriure per fer-me saber que no hi feia res.

»—No, no —dic jo—. Ara que sou aquí, més val que us ho pagui. Us estalvio un altre viatge i m’estalvio de quedar a deure res. Entreu —dic jo, i li aguanto la porta oberta. No era gens educat deixar-la dreta allà fora».

El meu pare va tossir i em va agafar un cigarret. Al fons de la barra hi havia una dona que reia. La vaig mirar i després vaig tornar a llegir el cendrer.

—Entra dins, li dic que s’esperi un moment, i vaig a l’habitació a buscar la cartera. La busco pel tocador, però no la trobo. Trobo unes quantes monedes, els llumins i la pinta, però no veig la cartera enlloc. La teva mare havia posat ordre aquell matí. Així, doncs, torno a la sala del davant i dic:

»—Bé: de moment no trobo res.

»—Sis plau, no us amoïneu —diu ella.

»—No, no —dic jo—. He de trobar la cartera de tota manera. Resteu com a casa vostra.

»—Oh, estic bé —diu ella.

»—Mireu —dic jo—. Heu sentit parlar del gran robatori de l’Est? Ho estava llegint ara mateix.

»—Ho vaig veure a la televisió ahir vespre —diu ella.

»—Van sortir-se’n molt bé —dic jo.

»—Molt enginyosos —diu ella.

»—El crim perfecte —dic jo.

»—No se’n surt gaire gent —diu ella.

»Jo no sabia què més dir. Érem tots dos allà drets mirant-nos l’un a l’altre. Llavors vaig sortir al porxo i vaig mirar si els pantalons eren a la panera, on suposava que els hauria posat la teva mare. Vaig trobar la cartera a la butxaca del darrere i vaig tornar a l’altra habitació a preguntar-li quant li devia.

»Eren tres o quatre dòlars, i els hi vaig pagar. Aleshores, no sé per què, li vaig preguntar què faria si tingués tots els diners que s’havien endut aquells lladres.

»Ella va riure i li vaig veure les dents.

»No sé què em va agafar, Les. Cinquanta-cinc anys. Fills grans. M hauria d’haver comportat. Aquella dona tenia la meitat danys que jo i nens petits a l’escola. Treballava per a l’Stanley les hores que ells eren a col·legi, només per tenir alguna cosa a fer. No li calia treballar. Tenien prou diners per anar tirant. El seu marit, en Larry, era xofer de Consolidated Freight. Feia molts diners. Camioner, ja m’entens».

Va callar i es va eixugar la cara.

—Tothom pot equivocar-se alguna vegada —vaig dir jo.

Ell va moure el cap.

—Ella tenia dos nens, en Hank i en Freddy. Es portaven un any. Me’n va ensenyar algunes fotos. En fi, riu quan li dic allò dels diners, diu que suposa que deixaria de vendre Productes Stanley i se n’aniria a viure a Dago i es compraria una casa. Em va dir que tenia parents a Dago.

Vaig encendre un altre cigarret. Vaig mirar el rellotge. El cambrer va alçar les celles i jo vaig alçar el vas.

—Estava asseguda al sofà i em pregunta si tinc un cigarret. Em va dir que s’havia deixat els seus a l’altra bossa i que no havia fumat d’ençà que havia sortit de casa. Va dir que li feia molta ràbia comprar-ne en una màquina perquè a casa en tenia un cartró. Li dono un cigarret i li atanso foc. Però t’ho asseguro, Les, m’estaven tremolant els dits.

Va aturar-se i va observar les ampolles un minut. La dona que havia fet la rialla tenia un braç envoltant cadascun dels homes que tenia als costats.

—A partir d’aquí, ho recordo tot vagament. Recordo que li vaig preguntar si volia cafè. Va dir que potser sí que tenia temps de prendre’n un. Vaig anar a la cuina i vaig esperar que s’escalfés l’aigua. T’asseguro, Les, puc jurar davant Déu que no vaig enganyar mai la teva mare tot el temps que vam ser marit i muller. Ni una sola vegada. Hi va haver moments que vaig tenir-ne ganes i oportunitats. En fi, tu no coneixes la teva mare tan bé com jo.

—No cal que em donis cap explicació —vaig dir jo.

—Li vaig portar el cafè. Ella s’havia tret l’abric. Jo vaig seure a l’altra punta del sofà i ens vam posar a parlar de coses més personals. Em va dir que tenia dos fills a l’escola primària Roosevelt, i que en Larry era xofer i de vegades era fora una o dues setmanes. A Seattle, o a Los Angeles, o potser a Phoenix. Sempre a un lloc o altre. M’explica que va conèixer en Larry a l’institut. Deia que estava orgullosa d’haver estat amb ell tant de temps. Bé, no triga gaire a riure d’alguna cosa que dic jo. Una cosa que podia tenir doble sentit. Aleshores em pregunta si sabia l’acudit del venedor ambulant de sabates que truca a casa de la vídua. Vam riure també d’aquest, i aleshores n’hi vaig explicar un una mica pitjor. Ella riu amb ganes i es fuma un altre cigarret. Una cosa duia a l’altra, és el que passa, m’entens?

»Bé, llavors la vaig besar. Li vaig recolzar el cap al sofà i la vaig besar, i li podia notar la llengua mirant d’entrar a la meva boca. M’entens què et dic? Un hom pot viure obeint sempre totes les normes i, de sobte, ja no el preocupen gens. Se li’n va la sort, m’entens?

»Però tot va ser molt ràpid. I després em diu:

—Et deus pensar que sóc una puta o una cosa així —i després se’n va.

»Jo estava tan excitat! Vaig arreglar el sofà i vaig tombar els coixins. Vaig plegar el diari i fins i tot vaig rentar les tasses que havíem fet servir. Vaig rentar el pot de l’aigua. El que pensava tota l’estona era com m’ho faria per mirar la teva mare a la cara. Estava mort de por.

»Bé, així és com va començar. La teva mare i jo vam continuar com sempre. Però jo vaig començar a veure aquella dona regularment».

La dona de la barra va baixar del tamboret. Va fer uns passos fins al centre de la sala i es va posar a ballar. Brandava el cap d’una banda a l’altra i feia petar els dits. El bàrman va deixar de preparar begudes. La dona alçava els braços per damunt el cap i es movia en un petit cercle enmig de la sala. Però tot d’una va aturar-se i el bàrman es va tornar a posar a treballar.

—Ho has vist? —va dir el meu pare.

Però jo no vaig dir res en absolut.

—Doncs així és com va anar —va dir ell—. En Larry sortia de viatge i jo l’anava a veure cada cop que en tenia ocasió. Deia a la teva mare que anava a un lloc o altre.

—Es va treure les ulleres i va tancar els ulls.

—No ho havia explicat mai a ningú.

No hi havia res a dir pel que feia a això. Vaig mirar cap a fora i després l’hora.

—Escolta —va dir ell—. A quina hora surt el teu avió? Podries agafar-ne un altre? Bevem una altra copa, Les. Demana’n dues més. Ja faré via. Hauré acabat en un minut. Escolta.

»Ella tenia el retrat d’ell a l’habitació, al costat del llit. De primer em feia una mica de nosa, veure la foto i tot això. Però al cap d’un temps m’hi vaig acostumar. Ja saps com s’acostuma l’home a les coses: —Va fer un moviment de cap—. Difícil de creure. Bo, tot va acabar malament. Ja ho saps. Ja ho saps tot».

—Només sé el que em dius —vaig dir jo.

—Ara t’ho diré, Les. Ara et diré el detall més important de tot això. Veuràs, hi ha coses, coses més importants que el fet que la teva mare em deixés. Ara escolta’m. Un dia érem al llit. Devia ser cap a l’hora de dinar. Estàvem allà ajaguts parlant, potser jo estava mig adormit. Aquella mena de somnis curiosos quan estàs mig adormit. Però, alhora, no deixo de dir-me: recordat que t’has de aixecar i començar a marxar. Doncs així em trobava quan entra un cotxe pel camí de la casa i se sent sortir algú del cotxe i un cop de porta.

»—Déu meu! —crida ella—. És en Larry!

»Jo em devia tornar boig. Em sembla recordar haver pensat que si corria cap a la porta del darrere m’enclastaria contra la gran tanca del jardí i potser em mataria i tot. La Sally feia uns sorolls estranys amb la boca. Com si no pogués respirar. Portava la bata posada, però sense cordar i era a la cuina movent el cap. Tot això va passar en un instant, ja m’entens, Així, doncs, jo sóc allà, gairebé despullat amb la roba a la mà, i en Larry que està obrint la porta de la casa. Bé, faig un salt. Faig un salt i em llanço pel finestral, a través del vidre».

—Vas poder escapar? —dic jo—. No et va anar al darrere?

El meu pare em va mirar com si m’hagués tornat boig. Mirava fixament el got buit. Jo vaig mirar el rellotge, em vaig incorporar. Tenia un lleuger mal de cap darrere els ulls.

—Em penso que hauria de fer un pensament —vaig dir jo. Em vaig passar la mà per la barba i em vaig posar bé el coll—. Encara viu a Redding, aquesta dona?

—Tu no entens res, oi? —va dir el meu pare—. No entens res de res. No saps fer res més que vendre llibres.

Era quasi el moment de marxar.

—Ah, Déu meu, em sap greu —va dir—. L’home es va quedar destrossat. Es va tirar a terra i va començar a plorar. Ella es va quedar a la cuina, i allà mateix va esclatar en plors. Es va agenollar i va pregar a Déu, amb veu ben alta perquè l’home la sentís.

El meu pare va dir alguna cosa més. Però per comptes de continuar va moure el cap. Potser volia que jo digués alguna cosa.

Però aleshores va dir:

—No, has d’agafar l’avió.

El vaig ajudar a posar-se l’abric i vam sortir a fora, jo guiant-lo amb la mà al seu colze.

—Et cridaré un taxi —vaig dir jo.

Ell va dir:

—T’aniré a acomiadar.

—No cal —vaig dir jo—. Potser la propera vegada.

Vam encaixar. Va ser l’última vegada que el vaig veure. Camí de Chicago, vaig recordar-me que m’havia deixat la seva bossa de regals al bar. Tant se val. A la Mary, no li calien dolços, ni Almond Roca ni res per l’estil.

Això va ser l’any passat. Ara encara li’n calen menys.