TOT ENGANXAT AL COS

Està passant el Nadal a Milan i vol saber com era tot quan ella era petita.

—Digue’m —diu—. Digue’m com era tot quan era petita. —Fa un glop de Strega, espera i el mira atentament.

Ella és una noia freda, prima, atractiva, una supervivent de cap a peus.

—Ja fa molt temps, això. Fa vint anys —diu ell.

—Però tu te’n recordes —diu ella—. Va.

—Què vols saber? —diu ell—. Què més puc dir-te? Podria explicar-te una cosa que va passar quan tu eres un bebè. Té relació amb tu —diu ell—. Però només de manera tangencial.

—Explica-m’ho —diu ella—. Però primer prepara una altra copa perquè no t’hagis d’interrompre a la meitat.

Ell torna de la cuina amb les begudes, s’asseu a la cadira, comença.

Ells eren molt jovenets, però estaven bojament enamorats. Quan es van casar, ell tenia divuit anys i ella disset. No gaire després van tenir una nena.

La nena va néixer a finals de novembre durant una onada de fred que va coincidir amb la temporada de caça de les aus aquàtiques. Al noi li agradava anar a caçar. Això forma part de la història.

El noi i la noia, marit i muller, pare i mare, vivien en un petit apartament sota l’oficina del dentista. Cada nit, a canvi del lloguer i els serveis, li netejaven la consulta. A l’hivern, havien d’ocupar-se de la gespa i les flors. A l’estiu el noi apilava la neu i tirava sal grossa pels camins. Em segueixes? Te’n fas una idea?

—Sí —diu ella.

—Molt bé —diu ell—. Doncs un bon dia el dentista descobreix que estan fent servir el seu paper imprès per a les seves cartes personals. Però això és una altra història.

S’aixeca de la cadira i mira per la finestra. Veu les teulades i la neu que hi cau al damunt sense parar.

—Explica’m la història —diu ella.

La parelleta, estaven molt enamorats. I a més a més tenien grans ambicions. Sempre parlaven de les coses que farien i dels llocs on anirien.

Ara el noi i la noia dormien a l’habitació, i el nadó a la sala. Val a dir que la nena només tenia tres mesos i feia molt poc que havia començat a dormir tota la nit.

Un dissabte a la nit, després d’acabar la feina al pis de dalt, el noi es va quedar al despatx del dentista i va trucar a un vell amic de cacera del seu pare.

—Carl —va dir quan l’home va despenjar el telèfon—, tant si t’ho creus com si no, sóc pare.

—Enhorabona —va dir en Carl—. Com està la mare? .

—Està bé, Carl. Tots estem bé.

—Fantàstic —va dir en Carl—, m’alegro de sentir-ho. Però si em trucaves per anar a caçar, et diré una cosa. Estan passant oques a milers. Em penso que no n’havia vist mai tantes. Avui n’he agafades cinc. Al matí hi penso tornar; així, doncs, si vols pots venir-hi.

—Sí que vindré —va dir el noi.

El noi va penjar el telèfon i va baixar a dir-li-ho a la noia. Ella el mirava preparar les coses: la caçadora, el sarró, botes, mitjons, barret, calçotets llargs, repetidor.

—A quina hora tornaràs? —va dir la noia.

—Probablement al migdia —va dir el noi—. Però potser no arribaré fins a les sis. Ho trobes massa tard?

—No, està bé —va dir ella—. La nena i jo ja ens apanyarem. Vés-hi i diverteix-te una mica. Quan tornis, vestirem la nena i anirem a veure la Sally.

El noi va dir:

—Em sembla bona idea.

La Sally era la germana de la noia. Era una dona imponent. No sé si n’has vist alguna foto. El noi estava una mica enamorat d’ella, com també de la Betsy, que era una altra germana de la noia. El noi solia dir a la noia: si no ens haguéssim casat, aniria darrere la Sally.

—I la Betsy què? —li preguntava llavors la noia—. Em sap greu admetre-ho, però crec sincerament que és més maca que la Sally i que jo. I la Betsy què?

—La Betsy també —acostumava a dir el noi.

Després de sopar va apujar la calefacció i va ajudar a banyar la nena. El va tornar a meravellar aquella personeta que tenia la meitat de faccions seves i l’altra meitat de la noia. Va empolsar aquell cosset. Li va posar pólvores entre els dits de les mans i dels peus.

Va buidar l’aigua del bany a l’aigüera i va pujar a dalt a mirar quin temps feia. Estava ennuvolat i feia fred. L’herba, la que hi havia, semblava una lona, rígida i grisa a la llum del carrer.

Al costat del camí hi havia piles de neu. Va passar un cotxe. Va sentir la sorra sota els pneumàtics. Va imaginar com podia ser l’endemà, amb les oques batent l’aire damunt el seu cap i l’escopeta clavada a l’espatlla.

Aleshores va tancar la porta i va anar a baix.

Al llit va intentar llegir. Però tots dos es van adormir, ella primer, i li va caure la revista de les mans.

Van ser els plors de la nena que el van despertar.

A fora hi havia llum i la noia era dreta al costat del bressol amb la nena als braços. Va deixar-la al bressol, va apagar el llum i va tornar al llit.

El noi va sentir plorar la nena. Aquest cop la noia es va quedar on era. La nena va plorar espasmòdicament i va parar. El noi va escoltar una mica i es va adormir. Però el van tornar a despertar els plors de la nena. El llum de la sala estava encès. Es va incorporar i va encendre el llum.

—No sé què li passa —va dir la noia tot caminant amunt i avall amb la nena—. L’he canviada i li he donat menjar, però no para de plorar.

—Torna al llit —va dir el noi—. Ja l’agafaré jo una estona.

Es va aixecar i va agafar la nena, i la noia se’n va tornar al llit.

—Bressa-la una mica —va dir la noia des de l’habitació—. Potser així s’adormirà.

El noi va seure al sofà amb la nena en braços. La va gronxar damunt les cames fins que se li van començar a tancar els ulls, i al noi també. Es va aixecar amb molta cautela i va tornar a deixar-la al bressol.

Eren tres quarts de quatre; per tant, li quedaven quaranta-cinc minuts. Es va ficar al llit i es va adormir a l’acte. Però pocs minuts després la nena tornava a plorar, i aquest cop es van aixecar tots dos.

El noi va fer una cosa terrible. Va deixar anar un renec.

—Per l’amor de Déu, què et passa? —li va dir la noia al noi—. Potser està malalta o una cosa així. Potser no l’havíem d’haver banyada.

El noi va agafar la nena. La nena va moure els peus i va somriure.

Mira —va dir el noi—, no crec que li passi res.

—Com ho saps? —va dir la noia—. Dona’m, deixa-me-la agafar. Sé que li hauria de donar alguna cosa, però no sé ben bé què.

La noia va tornar a deixar la nena al bressol. El noi i la noia es van mirar la nena, que va tornar a plorar.

La noia va agafar la nena.

—Nena, nena —deia la noia amb llàgrimes als ulls.

—Deu fer-li mal la panxa —va dir el noi.

La noia no va contestar. Va continuar bressolant la nena, sense fer cas al noi.

El noi esperava. Va anar a la cuina i va fer bullir aigua. Es va posar els calçotets i samarreta de llana sobre la roba interior de sempre, se’ls va cordar i es va començar a vestir.

—Què fas? —va dir la noia.

—Vaig a caçar —va dir el noi.

—No hi hauries d’anar —va dir ella—. No vull quedar-me sola amb ella estant com està.

—En Carl m’espera —va dir el noi—. Ja vam quedar.

—No em preocupen gens els plans que heu fet en Carl i tu —va dir ella—. I tampoc no em preocupa en Carl. Ni tan sols el conec.

—Sí que el coneixes. L’has vist un cop —va dir el noi—. Què vol dir que no el coneixes?

—Bé, tant se val; no té importància, això —va dir la noia.

—Doncs què en té, d’importància?, va dir el noi. L’important és que vam quedar.

La noia va dir:

—Sóc la teva dona. Aquesta nena és filla teva. Està malalta. Mira-la, si no, per què plora?

—Ja sé que ets la meva dona —va dir el noi.

La noia va començar a plorar. Va tornar a deixar la nena al bressol. Però es va tornar a posar a plorar.

La noia es va eixugar els ulls amb la màniga de la camisa de dormir i va agafar la nena.

* * *

El noi es va cordar les botes. Es va posar la camisa, el jersei, la caçadora. A la cuina sonava el xiulet de l’aigua que bullia.

—Hauràs d’escollir —va dir la noia—. En Carl o nosaltres. Ho dic de debò.

—Què vols dir? —va dir el noi.

—Ben bé el que he dit —va dir la noia—. Si vols una família, hauràs d’escollir.

Es van mirar l’un a l’altre. Llavors el noi va agafar el seu equip de caça i va sortir a fora. Va engegar el cotxe. Va donar la volta al cotxe i va treure el glaç de les finestres amb molt d’afany.

Va parar el motor i es va quedar una estona dins. I després va sortir del cotxe i va tornar a casa.

El llum de la sala estava encès. La noia era adormida al llit. La nena dormia al seu costat.

El noi es va treure les botes. Després es va treure tota la resta. Amb mitjons i calçotets llargs, va seure al sofà i es va posar a llegir el diari del diumenge.

La noia i la nena continuaven dormint. Al cap d’una estona, el noi va anar a la cuina i es va posar a fregir cansalada.

La noia va sortir amb bata i se li va tirar al coll.

—Hola —va dir el noi.

—Em sap greu —va dir la noia.

—No hi fa res —va dir el noi.

—No volia posar-me així.

—Era culpa meva —va dir el noi.

—Ara vés a seure —va dir la noia—. Que et vindrien de gust uns quants bunyols amb la cansalada?

—Fantàstic —va dir el noi.

Ella va treure la cansalada de la paella i va fer la pasta dels bunyols. Ell, segut a la taula, la mirava traginar per la cuina.

Li va posar al davant un plat amb els bunyols. Ell hi va afegir mantega i una mica de suc. Però quan els va començar a tallar, li va caure el plat a les cames.

—És increïble —va dir tot alçant-se de la taula d’un bot.

—Si et veiessis —va dir la noia.

El noi va mirar-se el cos, va mirar tot el que tenia enganxat al cos.

—Estava mort de gana —va dir ell tot movent el cap.

—Estaves mort de gana —va dir ella tot rient.

Es va treure els calçotets de llana i els va llançar a la porta del lavabo. Llavors va obrir els braços i la noia se li va abraçar.

—No ens barallarem més —va dir ella.

El noi va dir:

—No.

S’aixeca de la cadira i torna a omplir els vasos.

—Ja està —diu ell—. Fi de la història. Reconec que no és una gran història.

—L’he trobada interessant —diu ella.

Ell s’arronsa d’espatlles i va cap a la finestra amb la copa. Ja és fosc però encara està nevant.

—Les coses canvien —diu ell—. No sé com s’ho fan però canvien sense que te n’adonis ni ho vulguis.

—Sí, és veritat, només que… Però no acaba la frase començada.

Deixa córrer el tema. Veu pel reflex de la finestra com la noia es mira les ungles. Després alça el cap. Li pregunta amb enginy si pensa ensenyar-li la ciutat o no.

Ell diu:

—Posat les botes i marxem.

Però es queda a la finestra, recordant. Havien rigut. S havien recolzat l’un en l’altre i havien rigut fins que els saltaren llàgrimes, mentre tota la resta —el fred i el lloc on ell havia d’anar— quedava a fora, si més no una estona.