EL SENYOR CAFÈ I EL SENYOR REPARADOR

Jo he vist unes quantes coses. Vaig anar a passar uns quants dies a casa la mare. Però just arribar a dalt, vaig mirar i la vaig veure que besava un home al sofà. Era l’estiu. La porta estava oberta. La televisió engegada. Aquesta és una de les coses que he vist.

La mare té seixanta-cinc anys. És membre d’un club de solters. Tot i així, va ser fort. Em vaig quedar amb la mà a la barana i mirant com l’home li feia un petó. Ella li tornava el petó i la televisió estava engegada.

Ara les coses van millor. Però en aquell temps, quan la mare estava disponible, jo no tenia feina. Els meus fills eren bojos i la meva dona era boja. Ella també estava disponible. El tipus que disposava d’ella era un enginyer aeroespacial que havia conegut a l’American Airlines. Ell també estava disponible. El tipus que disposava d’ella era un enginyer aeroespacial que havia conegut a lAmerican Airlines. Ell també era boig.

Es deia Ross i tenia sis criatures. Anava coix per culpa del tret que li havia disparat la seva primera dona.

No sé què en pensàvem, aquells temps.

La segona dona d’aquest tipus havia aparegut i pirat, però va ser la primera dona qui li va disparar per no complir els pagaments. Ara li desitjo bé. Ross. Quin nom! Però llavors era diferent. En aquell temps jo parlava d’armes. Li vaig dir a la meva dona: Em penso que em compraré una Smith and Wesson. Però no ho vaig fer mai.

En Ross era un tipus petit. Però tampoc no gaire petit. Duia bigoti i sempre portava el jersei cordat.

Una dona seva el va fer empresonar. La segona, va ser. Vaig saber per la meva filla que la meva dona havia pagat la fiança. A la meva filla Melody, li feia tan poca gràcia com a mi. Això de la fiança. Tant se li’n donàvem, nosaltres, tant la seva mare com jo. Només és que hi havia una quantitat considerable de diners en joc, i si una part havia anar a parar a en Ross, en quedarien molt menys per a ella. Per això en Ross era a la llista de la Melody. A més a més, a ella, no li agradaven els seus fills, ni tampoc que en tingués tants. Però en general la Melody trobava que en Ross estava bé.

Una vegada ell fins i tot li va dir la bonaventura.

Aquest xicot, en Ross, ara que no tenia feina fixa, es passava la vida reparant coses. Però jo havia vist casa seva des de fora. Era can seixanta. Escombraries pertot arreu. Al jardí, dos Plymouth atrotinats.

En els primers estadis de la seva relació, la meva dona afirmava que el tipus col·leccionava cotxes antics. Ben bé les seves paraules, «cotxes antics». Però eren simples cafeteres.

Jo l’havia calat. El senyor Reparador.

Però teníem coses en comú, en Ross i jo, més coses que no simplement la mateixa dona. Per exemple, no va saber arreglar el televisor quan va fer el boig i ens vam quedar sense imatge. Jo tampoc no el vaig poder arreglar. Teníem veu, però no pas imatge. Si volíem les notícies, havíem de seure al voltant de l’aparell i escoltar.

En Ross i la Myrna es van conèixer quan la Myrna estava intentant deixar de beure. Anava a reunions, diria que uns tres o quatre cops per setmana. Jo hi anava quan volia. Però quan la Myrna va conèixer en Ross, jo no hi era i m’estava bevent la cinquena del dia. La Myrna anava a les reunions i després anava a casa del senyor Reparador a netejar i fer el menjar. Els seus fills no eren cap ajut en aquest aspecte. Ningú no movia una mà a casa del senyor Reparador, tret de la meva dona quan hi anava.

* * *

Tot això va ser no fa pas gaire, uns tres anys. En aquell temps, era una cosa important.

Vaig deixar la meva mare amb l’home al sofà i vaig conduir una estona. Quan vaig tornar a casa, la Myrna em va fer un cafè.

Va anar a la cuina a fer-lo i jo vaig esperar fins que vaig sentir rajar aigua. Aleshores vaig ficar la mà sota el coixí per agafar l’ampolla.

Penso que potser la Myrna estimava realment aquell home. Però ell també tenia una coseta de sotamà: una noia de vint-i-dos anys que es deia Beverly. El senyor Reparador s’ho muntava bé tot i ser un tipus petit que duia un jersei cordat fins al coll.

Estava a la dècada dels trenta quan va caure en desgràcia. Va perdre la feina i va agafar l ampolla. Jo acostumava a riurem d’ell sempre que podia. Però ara ja no me’n ric.

Déu el beneeixi i el conservi, el senyor Reparador.

Li va dir a la Melody que havia treballat fent les fotos de la Lluna. Li va dir a la meva filla que era molt amic dels astronautes. Li va dir que els hi presentaria tan bon punt arribessin a la ciutat.

És un centre modern aquell, aeroespacial, on treballava el senyor Reparador. Jo l’he vist. Cadenes de cafeteries, menjadors d’executius. Un senyor Cafè a cada oficina.

El senyor Cafè i el senyor Reparador.

La Myrna diu que a ell l’interessava l’astrologia, les aures, l’I Ching: aquesta mena de coses. No dubto que aquest Ross era prou llest i brillant, com la majoria dels nostres ex-amics. Vaig dir a la Myrna que estava segur que no s’hauria interessat per ell si no ho fos.

El meu pare va morir dormint, fa vuit anys. Era un dissabte al migdia i tenia cinquanta-quatre anys. Va tornar de treballar a la serradora, va treure algunes salsitxes del congelador per esmorzar i es va posar un dit de Four Roses.

La mare era allà a la mateixa taula. Intentava escriure una carta a la seva germana de Little Rock. Finalment, el pare es va aixecar i se’n va anar al llit. La mare va dir que mai no deia bona nit. Però era el matí, és clar.

—Nena —li vaig dir a la Myrna la nit que va venir a casa—. Abracem-nos una estona i després prepares un sopar ben bo.

—Rentat les mans —em va dir la Myrna.