LA TERCERA COSA QUE VA REMATAR EL MEU PARE

Us diré què va rematar el meu pare. La tercera cosa va ser en Dummy, la mort d’en Dummy. La primera va ser Pearl Harbor. I la segona va ser anar a viure a la granja del meu avi, prop de Wenatchee. Allà és on va acabar els seus dies el meu pare, si és que no els havia acabat abans.

El meu pare va donar la culpa de la mort d’en Dummy a la seva dona. Després en va donar la culpa als peixos. I, en acabat, se la va donar a ell mateix, perquè era ell qui li havia ensenyat l’anunci de la contracoberta de Field and Stream on s’oferia la remesa d’un carregament de perques negres vives a qualsevol part dels Estats Units.

Va ser després de rebre els peixos que en Dummy va començar a comportar-se d’una manera estranya. Els peixos aquells li van canviar la personalitat. En Dummy. Això és el que deia el meu pare.

Mai no vaig saber el nom real d’en Dummy. Si és que algú el sabia, no el va dir mai. Dummy es deia llavors i com a Dummy el recordo ara. Era un home petit i arrugat, calb, baixet però amb cames i braços fornits. Si somreia, cosa que feia poc, estirava els llavis damunt unes dents grogues i trencades. Això li donava un aire astut. Els seus ulls aquosos se’t clavaven a la boca quan parlaves i, si no estaves parlant, se’t fixaven, estrambòtics, en alguna part del cos.

No crec que fos realment sord. Almenys no tan sord com ell pretenia. Però és veritat que no podia parlar. Això segur.

Sord o no, en Dummy havia treballat a la serradora des dels anys vint. Era la Cascade Lumber Company de Yakima, a Washington. Quan jo el vaig conèixer, en Dummy treballava a la secció de neteja. I en tots aquells anys no el vaig veure mai amb res diferent al damunt. És a dir, un barret de feltre, una camisa de fer feina color caqui i una jaqueta texana damunt d’una granota. A les butxaques de dalt, hi duia rotllos de paper higiènic, ja que una de les seves feines era netejar els vàters i proveir-los de material. Això el tenia molt ocupat perquè els homes del torn de nit acostumaven a endur-se’n sempre un o dos rotllos a la carmanyola.

Tot i treballar de dia, en Dummy duia sempre una llanterna. També portava claus angleses, tenalles, tornavisos, cinta aïllant, tot allò que arrossega qualsevol mantenidor d’una fusteria. I, és clar, això feia que es fumessin d’ell, de com era, d’aquella dèria d’anar sempre arrossegant-ho tot. De tots els que es reien d’en Dummy, en Carl Lowe, en Ted Slade i en Johhny Wait eren els pitjors. Però en Dummy s’ho prenia bé. Em sembla que ja s’hi havia avesat.

El meu pare mai no es reia d’en Dummy. Si més no, davant meu. El papa era un home gros, d’espatlles amples, amb els cabells tallats al zero, sotabarba, i una pansa de grandària natural. En Dummy sempre li estava mirant la panxa. Anava al taller d’esmolar on treballava el meu pare, s’asseia en un tamboret i es quedava mirant-li la panxa mentre ell passava les serres per les grans rodes d’esmeril.

En Dummy tenia una casa tan bona com la de qualsevol altre.

Era una casa recoberta de paper de quitrà a prop del riu, a cinc o sis milles de la ciutat. A mitja milla per darrere de la casa, al límit de les prades, hi havia una gran pedrera que l’estat havia explotat per asfaltar les carreteres de la vora. Hi havien deixat tres forats enormes i amb els anys s’havien anat omplint d’aigua. Tant s’havien omplert que van acabar formant una sola bassa dels tres forats.

Era profunda. Tenia un color fosc.

A més a més d’una casa, en Dummy tenia una dona. Era un parell o tres danys més jove que ell i deien que sortia amb mexicans. El pare deia que això ho deien manefles com en Lowe, en Wait i l’Slade.

Era una dona petita i rabassuda amb uns ulls petits lluents. La primera vegada que la vaig conèixer, li vaig veure els ulls. Va ser una vegada que en Pete Jensen i jo anàvem amb bicicleta i vam parar a casa d’en Dummy a demanar un vas d’aigua.

Quan ens va obrir la porta, li vaig dir que jo era el fill d’en Del Fraser.

—Treballa amb… —vaig dir, i en aquell moment vaig adonar-me’n—. Oi que ho sabeu? Amb el vostre marit. Hem passat per aquí amb bicicleta i se’ns ha acudit trucar per demanar aigua.

—Espereu —va dir ella.

Va tornar amb un vas de llautó a cada mà. Jo me la vaig beure d’un glop.

Però no ens en va oferir més. Ens va mirar sense dir res. Quan tornàvem a muntar a la bicicleta, va sortir fins arran del porxo.

—Ep, noiets, si tinguéssiu un cotxe, potser aniria a fer un vol amb vosaltres.

Va somriure. Em va semblar que tenia unes dents massa grans per la boca.

—Anem —va dir en Pete, i ens en vam anar.

A la nostra zona de l’estat no hi havia gaire llocs per anar a pescar perques. Hi havia principalment truites, algunes truites comunes i de les de Dolly Varden en alguns corrents d’alta muntanya, i peix platejat al Blue Lake Rimrock. Això era pràcticament tot el que hi havia llevat de la remunta de truites arcs iris i salmons pels rius d’aigua freda a finals de tardor. Però si eres pescador, ja era prou per tenir-te enfeinat. Ningú no pescava perques. Molta gent que conec només n’havia vistes en fotografia. Però el meu pare n’havia vistes a dojo, de petit, a Arkansas i Geòrgia, i tenia grans esperances en les perques d’en Dummy perquè en Dummy era amic seu.

El dia que van arribar els peixos, jo havia anat a nedar a la piscina municipal. Me’n recordo que vaig arribar a casa i vaig tornar a sortir a buscar-los perquè el papa havia anat a donar un cop de mà a en Dummy: eren tres tancs enviats per paquet postal des de Baton Rouge, Louisiana.

Vam ficar-nos a la camioneta d’en Dummy, el papa, en Dummy i jo.

Aquests tancs, de fet, van resultar ser barrils, embalats amb caixes de fusta de pi. Els havien deixat tots tres a l’ombra, a l’estació de trens, i van haver d’agafar-los entre tots dos per pujar-los a la camioneta.

En Dummy va travessar la ciutat amb molta prudència i amb la mateixa prudència va fer tot el camí fins a casa. Va travessar el seu terreny sense parar. Va continuar avall fins a uns metres de la bassa. Ja era gairebé fosc; així, doncs, va deixar els llum encesos i va treure un martell i una clau de canviar rodes de sota el seient, i després tots dos van arrossegar els paquets fins a la vora de l’aigua i van començar a obrir el primer.

El barril de dins va resultar estar folrat d’arpillera i a la tapa hi havia uns forats com una moneda. La van obrir i en Dummy va enfocar la llanterna a l’interior.

Semblava que hi bullissin un milió de perques en miniatura. Era una visió d’allò més estranya, totes aquelles coses vives movent-se allà dins, com un petit oceà que havia arribat amb tren.

En Dummy va acostar el barril a la vora de l’aigua i el va abocar. Va agafar la llanterna i va enfocar la bassa. Però no es veia res. Se sentien les granotes, però ara se sentien sempre quan es feia fosc.

—Deixa’m que les obri jo, les altres caixes —va dir el meu pare, i va fer un moviment per agafar-li el martell de la granota. Però en Dummy es va tirar enrere i va fer que no amb el cap.

Va obrir les altres dues caixes ell mateix i va deixar-hi unes gotes de sang en esgarrapar-se amb la fusta.

D’ençà d’aquella nit, en Dummy va canviar.

Ja no deixava que ningú se li acostés. Va posar una tanca a les prades, i després va encerclar la bassa amb filferro de pues. Deien que s’havia gastat tots els estalvis fent aquella tanca.

Després d’això, evidentment, el meu pare no va voler saber-ne res. D’ençà que li havia barrat el pas. No és que no el deixés pescar, no, perquè les perques encara eren molt petites, sinó que no li deixava ni fer un cop d’ull.

Una nit, dos anys després, quan el papa treballava fins al tard i jo li portava el menjar i una gerra de te fred, me’l vaig trobar parlant amb en Syd Glover, l’encarregat. Just quan jo entrava, vaig sentir que el papa deia:

—Qualsevol diria que s’ha casat amb els peixos, aquell ximple.

—Pel que he sentit —va dir en Syd—, més li valdria posar una tanca al voltant de casa seva.

Llavors el meu pare em va veure i vaig notar que feia un senyal a en Syd Glover amb els ulls.

Però un mes després, el meu pare va acabar fent-li-ho fer. El que va fer va ser dir a en Dummy que havia d’eliminar les més febles per tal que les restants cresquessin millor. En Dummy es va quedar allà quiet tocant-se l’orella i mirant a terra. El papa li deia que sí, home, que l’endemà aniria a ajudar-lo perquè s’havia de fer. De fet, en Dummy no va dir mai que sí. Simplement, no va dir mai que no. No va fer res més que estirar-se l’orella una mica més.

Quan el papa va arribar a casa aquell dia, jo estava preparat i esperant. Ja tenia els seus vells esquers per a perques preparats i estava provant amb el dit els esquers triples.

—Estàs? —em va dir tot saltant del cotxe—. Mentre vaig al lavabo vés omplint el cotxe. Pots conduir tu fins allà, si vols.

Jo ho havia posat tot al seient del darrere i estava al volant quan va tornar ell amb el seu barret de pescar i menjant un tros de pastís amb les dues mans.

La mare era dreta a la porta mirant. Era una dona de pell clara i duia el cabell ros agafat en una trossa i lligada amb un clip de fantasia. Em pregunto si de vegades pensava en aquells dies feliços, o què feia en realitat.

Vaig treure el fre de mà. La mare va mirar fins que vaig posar una marxa i llavors, encara somrient, va tornar a entrar.

Era una tarda agradable. Teníem les finestres abaixades per deixar entrar aire. Vam travessar el Moxee Bridge i vam agafar l’Slater Road. Hi havia camps d’alfals a les dues bandes, i més endavant hi havia camps de blat de moro.

El papa treia la mà per la finestra. Deixava que el vent se la hi endugués. Jo m’adonava que estava molt neguitós.

No vam trigar gaire a arribar a can Dummy. Va sortir de la casa amb barret. La seva dona mirava per la finestra.

—Tens preparada la paella? —va dir el papà a en Dummy amb un crit, però en Dummy es va quedar allà quiet mirant el cotxe—. Ep, Dummy! —va cridar el papa—. Ep, Dummy, on tens la canya, Dummy?

En Dummy va moure el cap endavant i endarrere. Passava el pes del cos d’una cama a l’altra i mirava primer a terra i després a nosaltres. Tenia la llengua damunt el llavi inferior, i va començar a fregar el peu a terra.

Jo vaig posar-me el cistell a l’espatlla. Vaig donar la canya al papa i vaig agafar la meva.

—Som-hi? —va dir el papa—. Què, Dummy, som-hi?

En Dummy es va treure el barret i, amb la mateixa mà, es va eixugar la suor del front amb el puny. Es va girar sobtadament i nosaltres el vam seguir per les prades esponjoses. De tant en tant vèiem sortir un becadell del matolls d’herba que hi havia a la vora dels vells solcs.

Al final de les prades, el terra baixava suaument i es feia sec i rocós, amb ortigues i roures escampats aquí i allà. Vam tallar pel dret, seguint unes velles roderes de cotxe, vam travessar un camp de cotoner que ens arribava fins a la cintura. Les bajoques seques que penjaven a les tiges s’agitaven empipades en passar nosaltres. De sobte vaig veure la lluïssor de l’aigua per damunt l’espatlla d’en Dummy, i vaig sentir que el papa cridava:

—Oh, Déu meu, mira això!

Però en Dummy va alentir el pas, va aixecar la mà i es va posar a moure’s el barret, i finalment es va aturar del tot.

El papa va dir:

—Bé, què en penses, Dummy? És igual un lloc que l’altre? Per on creus que hauríem de començar?

En Dummy es va mullar el llavi inferior.

—Què et passa, Dummy? —va dir el papa—. És la teva bassa, no?

En Dummy va abaixar la vista i es va treure una mosca de la granota.

—Bé, què dimonis —va dir el papa fent un sospir. Es va treure el rellotge—. Si encara et sembla bé, posem-nos-hi abans no es faci massa fosc.

En Dummy es va ficar les mans a la butxaca i es va girar cap a la bassa. Es va posar a caminar un altre cop. Nosaltres el seguíem. Ara podíem veure tota la bassa, amb els peixos agitant-se a l’aigua. De tant en tant es veia una perca que saltava i es tornava a capbussar.

—Déu meu —vaig sentir dir el meu pare.

Vam sortir a la bassa per un espai obert, una mena de platja de còdols.

El papa se’m va acostar i es va ajupir. Jo vaig fer el mateix. Ell mirava fixament l’aigua de davant nostre i, quan vaig mirar jo, vaig veure què era el que l’havia sorprès.

—Pot ser veritat? —murmurà.

Solcava l’aigua una munió de perques, vint, trenta, cap de menys de dues lliures. Van canviar de direcció per allunyar-se i després van tornar, tan atapeïdes que semblaven topar les unes amb les altres. Podíem veure els seus ulls de parpelles pesants que ens miraven en passar. Van tornar a allunyar-se, i van tornar a acostar-se.

Ho estaven demanant. No hi feia res que estiguéssim ajupits o drets. Els peixos, simplement, ens ignoraven. T’asseguro que era un panorama admirable.

Vam estar allà asseguts una estona, contemplant aquella munió de perques tan innocentment dedicades a fer la seva, i en Dummy no parava d’estirar-se els dits tot mirant a una banda i altra com si li fes por que aparegués algú. Per tota la bassa hi havia perques que pujaven a treure el morro per l’aigua, o feien un salt i tornaven a caure, o sortien a la superfície i nedaven amb les aletes dorsals solcant l’aigua.

El papa va fer un senyal i ens vam aixecar per llançar la llinya. T’asseguro que estava tremolant d’emoció. Gairebé no podia desenganxar l’esquer del mànec de la canya. Fou al moment que intentava treure els esquers quan vaig notar que en Dummy m’engrapava l’espatlla amb els seus grans dits. Vaig mirar, i, com a resposta, en Dummy va assenyalar amb la barba en direcció al meu pare. El que volia era prou clar, una sola canya.

El meu pare es va treure el barret i se’l tornà a posar i després va acostar-se cap a on era jo.

—Continua, Jack —va dir—. Està bé, fill…, fes-ho ara.

Jo vaig mirar en Dummy just abans de llançar la llinya. Se li havia posat la cara rígida i li queia un fil prim de bava per la barba.

—Quan la meuca estiri, tu aguanta amb força —em va dir—. Aquestes filles de puta tenen la boca més dura que una baula.

Vaig deixar anar la palanca de fre i vaig tirar el braç enrere. La llinya va anar a parar a uns deu metres, ben bons. Abans que tingués temps de tesar el fil, l’aigua ja bullia.

—Vinga —cridava el meu pare—. Clava-l’hi bé, a la filla de puta. Clava-l’hi bé.

Jo vaig estirar amb força, dos cops. Ja la tenia, perfecte. La canya va doblegar-se cap endavant i va fer uns quants bots. El papa no parava de dir-me a crits què havia de fer.

—Deixa’l anar, deixa’l anar! Deixa-la que corri! Deixa anar més fil! Ara estira! Recupera’l! No, deixa’l anar! Hala!… Ho heu vist?

La perca dansava al voltant de la bassa. Cada cop que sortia de l’aigua, movia el cap amb tanta força que es podia sentir els crecs de la llinya. I després tornava a allunyar-se. Però de mica en mica la vaig anar esgotant i acostant-me-la. Era enorme, potser unes sis o set lliures. Tombada de costat, deixatada, amb la boca oberta, fent funcionar les brànquies. Tenia els genolls tan febles que gairebé no podia aguantar-me dret. Però continuava amb la canya alta i el fil tes.

El papa va entrar a l’aigua amb sabates. Però quan anava a agafar el peix, en Dummy es va posar a barbotejar, tot movent el cap i assenyalant la bassa.

—Què coi et passa ara, Dummy? El noi acaba d’agafar la perca més gran que he vist a la meva vida i com hi ha Déu que no la deixarà anar.

En Dummy continuava insistint i assenyalant la bassa.

—No penso deixar anar el peix d’aquest noi. Em sents, Dummy? Ja pots anar-te’n fent el pensament.

En Dummy va mirar d’agafar-me la llinya. Mentrestant, la perca havia recuperat una mica de força. Va fer mitja volta i es va posar a nedar. Jo vaig fer un crit i aleshores vaig perdre el cap, vaig abaixar de cop el fre de la rodeta i em vaig posar a enrotllar fil. La perca va emprendre furiosa una última fugida.

I així va acabar. En va trencar el fill. Jo vaig estar a punt de caure d’esquena.

—Anem, Jack —va dir el meu pare—. Marxem abans no li trenqui la cara, a aquest imbècil.

Aquell febrer va desbordar-se el riu.

Havia nevat força les primeres setmanes de desembre, i abans de Nadal feia un fred que pelava. El terra es va glaçar. La neu va quedar-se allà on era. Però cap a finals de gener va començar a bufar el vent calent de les Muntanyes Rocalloses. Un matí em vaig despertar i vaig sentir que petava contra la casa i queia un continu raig d’aigua de la teulada.

Va estar bufant cinc dies i, el tercer dia, el riu va començar a créixer.

Ja ha pujat cinc metres —va dir una nit el meu pare per damunt del diari—. O sigui, un metre més del que cal perquè es desbordi. El vell Dummy es quedarà sense tresor.

Jo volia anar al Moxee Bridge per veure el nivell de l’aigua que baixava. Però el meu pare no m’hi va deixar anar. Va dir que veure baixar una riera no valia gens la pena.

Al cap de dos dies el riu va arribar el punt més alt i després l’aigua va començar a retirar-se.

Una setmana després, l’Orin Marshall, en Danny Owens i jo vam anar un matí a can Dummy. Vam aparcar les bicicletes i vam anar caminant pel prat que envoltava les seves propietats.

Era un dia humit i tempestuós i els núvols foscos i esfilagarsats avançaven amb velocitat pel cel. El terra era fangós i no paràvem de trobar-nos petits bassals entre l’herba. En Danny tot just estava aprenent a dir paraulotes, i cada cop que ficava la sabata en un bassal omplia l’aire del seu millor repertori. Al límit de les prades es veia el riu engrandit. L’aigua encara corria a molta alçada, fora del llit del riu, i s’estancava al voltant dels troncs dels arbres i guanyava terreny a les ribes. Enmig del corrent, l’aigua avançava turbulenta i amb força, i de tant en tant s’hi veia un arbust flotant, o un arbre amb les branques cap amunt.

Vam arribar a la tanca d’en Dummy i vam trobar-li una vaca que hi havia quedat encallada. Estava botida i tenia la pell brillant i grisa. Era la primera cosa morta de qualsevol mena vida. Me’n recordo que l’Orin va agafar un pal i li va tocar els ulls oberts.

Vam avançar tanca avall, cap al riu. Ens feia por acostar-nos al filferro perquè ens semblava que podia tenir electricitat. Però al límit del que semblava un canal profund, acabava la tanca. El terra, en aquell punt, havia desaparegut sota l’aigua i la tanca i tot.

Vam creuar i vam seguir el nou canal que corria pel mig de les terres d’en Dummy i anava directe a la seva bassa, endinsant-s’hi i fent-se una sortida per l’altra punt, i després girava fins a ajuntar-se amb el riu, més endavant.

No hi havia dubte que el corrent s’havia endut la major part dels peixos d’en Dummy. I els que encara en quedaven eren lliures d’anar i venir.

Aleshores el vaig veure. Em va espantar de veure’l. Vaig acostar-me als altres companys, ens vam ajudar tots tres.

En Dummy estava dret a la punta més allunyada de la bassa, a prop del punt per on s’escolava l’aigua. No feia res més que estar-se allà dret: era l’home més trist que he vist a la vida.

—Malgrat tot, el vell Dummy em fa pena —va dir el meu pare unes setmanes després mentre sopàvem—. És clar que el pobre diable s’ho havia buscat. Però no puc evitar de compadir-lo.

El papa va continuar parlant per dir que en George Laycock havia vist la dona d’en Dummy a l’Sportsman’s Club amb un mexicà alt i fornit.

—I això no és res…

La mare el va mirar inquisitiva i després em va mirar a mi. Però jo vaig continuar menjant com si no hagués sentit res.

—Vinga, Bea, el noi ja és prou gran —va dir el papa.

Havia canviat molt, parlo d’en Dummy. Ja no s’acostava mai a la gent si podia evitar-ho. Tampoc ningú no tenia ganes de fer-li bromes d’ençà que havia amenaçat en Carl Lowe amb un pal de dos per quatre perquè li havia donat un copet al barret i l’hi havia tirat a terra. Però pitjor era que ara en Dummy faltava a la feina un o dos dies per setmana, i hi havien rumors que el volien despatxar.

—El pobre home està perdent l’oremus —va dir el papà—. Si no va amb compte acabarà boig.

Aleshores, un diumenge a la tarda, poc abans del meu aniversari, el papa i jo estàvem netejant el garatge. Era un dia de calma i calor. Es veia la pols surant en l’aire. La mare va acostar-se a la porta del darrere i va dir:

—Del, és per a tu. Em penso que és en Vern.

Vaig seguir el pare a dins per rentar-me. Quan va acabar de parlar, va penjar el telèfon i es va girar cap a nosaltres.

—En Dummy —va dir—. Ha matat la seva dona amb un martell i després s’ha ofegat. En Vern se n’acaba d’assabentar.

Quan vam arribar, vam veure cotxes aparcats pertot arreu. La tanca del prat era oberta i vaig veure que a terra hi havia senyals de pneumàtics que anaven cap a la bassa.

La porta de tela metàl·lica estava entreoberta, falcada amb una caixa, i hi havia un home prim, amb la cara gravada, que duia pantalons amples i camisa d’esport i una pistolera a l’espatlla. Va mirar quan el papa i jo sortíem del cotxe.

—Era amic meu —va dir-li el meu pare.

L’home va moure el cap.

—Tant me fa. Si no hi teniu res a fer, aquí, ja us en podeu anar.

—L’han trobat? —va preguntar el papa.

—L’estan buscant —va dir l’home, i va palpar la funda de la pistola.

—Podem acostar-nos-hi? —va dir el papa.

—Proveu-ho. Si us fan fora, no digueu que no us he avisat.

Vam travessar el prat més o menys pel mateix camí que el dia que havíem intentat pescar. A la bassa hi havia unes quantes barques de motor, i damunt l’aigua flotaven bruts borrissols de gas. Es podia veure per on havia baixat l’aigua arrossegant arbres i rocs. A totes dues barques hi havia homes uniformats, i anaven endavant i endarrere, l’un al timó i l’altre manipulant la corda i els ganxos.

A la platja de còdols esperava una ambulància just al mateix lloc on ens havíem posat el dia que havíem anat a pescar les perques d’en Dummy. Hi havia dos homes de blanc, recoltzats a la part del darrere de l’ambulància, que fumaven cigarrets.

Una de les barques va parar el motor. Tots vam mirar. L’home de la popa es va aixecar i va començar a estirar la corda. Al cap d’una estona, va sortir un braç de l’aigua. Pel que es veia, els ganxos havien agafat en Dummy de costat. El braç va caure i va tornar a sortir, juntament amb un farcell d’alguna cosa.

No és ell, vaig pensar jo. Segur que és una cosa que porta anys aquí sota.

L’home de la proa va anar cap a la popa, i entre tots dos van fer pujar aquell feix i el van deixar al terra de la barca.

Jo vaig mirar el meu pare. Tenia una expressió estranya a la cara.

—Dones —va dir—. Això és el que passa quan no esculls bé la dona, Jack.

Però no sé si el papa s’ho creia realment. Em penso que és que no sabia a qui donar la culpa o què dir.

Em sembla que després d’això les coses se li van girar, al meu pare. Com en Dummy, ja no era el mateix. Aquell braç que pujava i tornava a caure a l’aigua va ser com un adéu als bons temps i el començament dels dolents. Perquè és ben bé així com van ser tots els anys després de l’ofegament d’en Dummy en aquella aigua fosca.

És això el que passa quan es mor un amic? Porta mala sort als que deixa enrere?

Però, com ja he dit, Pearl Harbor i haver d’anar a viure a casa del seu pare tampoc no li van fer cap bé.