MIRADOR

Aquell matí m’aboca Teacher’s a la panxa i el llepa. A la tarda fa un intent de tirar-se per la finestra.

—Holly, això no pot continuar així. Això ha d’acabar —dic jo.

Seiem al sofà d’una de les habitacions de dalt. N’hi havia moltes de lliures per escollir. Però nosaltres necessitàvem una habitació gran, un lloc per moure’ns i poder parlar. Així que, al matí, vam tancar l’oficina del motel i vam pujar a dalt a una habitació.

—Duane, això m’està matant —diu ella.

Estem bevent Teacher’s amb aigua i gel. Hem dormit una estona entre el matí i la tarda. Després ella s’ha llevat i m’ha amenaçat de saltar per la finestra amb roba interior. He hagut d’agafar-la. Només estàvem a dos pisos de terra. Però tot i així.

—Ja en tinc prou —diu ella—. No ho puc aguantar més.

Es posa la mà a la galta i tanca els ulls. Mou el cap endavant i endarrere i fa un soroll com si ronqués.

Veure-la d’aquesta manera em fa morir.

—Aguantar què? —dic jo, encara que evidentment ja ho sé.

—No cal que t’ho torni a dir —diu ella—. He perdut el control. He perdut l’orgull. Abans era una dona orgullosa, jo.

És una dona atractiva de poc més de trenta anys.

És alta i té cabells negres i ulls verds, l’única dona d’ulls verds que he conegvjt. En els vells temps jo acostumava a dir-li coses dels seus ulls verds, i ella em deia que eren els ulls els que li havien fet veure que estava destinada a alguna cosa especial.

No ho sabia prou bé, jo!

Em sento tan malament entre una cosa i l’altra.

Sento que sona el telèfon a baix a l’oficina. Ha estat sonant i sonant tot el dia. Fins i tot quan estava mig adormit el sentia. Obria els ulls, mirava al sostre i el sentia sonar i em preguntava què era el que ens estava passant.

Però potser hauria d’haver mirat a terra.

—Tinc el cor destrossat —diu ella—. Se m’ha tornat de pedra. No sóc bona. Això és el pitjor, que ja no sóc bona.

—Holly —dic jo.

Quan ens vam instal·lar aquí i ens vam fer càrrec de l’administració del motel, ens va semblar que podíem cantar victòria. Lloguer gratuït i serveis gratuïts més tres-cents al mes. No podia ser millor.

La Holly s’encarregava dels comptes. Era bona amb el números, i s’ocupava quasi sempre de llogar les habitacions. Li agradava, la gent, i a la gent li agradava ella. Jo m’ocupava dels jardins, segava la gespa i arrencava les males herbes, netejava la piscina, feia les reparacions petites.

El primer any tot va anar bé. Jo tenia una altra feina, a les nits, i anàvem tirant. Teníem plans. Fins que un matí, no ho sé. Acabava de posar unes rajoles al bany d’una de les habitacions, quan va entrar-hi a netejar aquella petita minyona mexicana. L’havia contractada la Holly. No puc pas dir que hi hagués parat esment abans, en aquella coseta, tot i que ens saludàvem quan ens vèiem. Ella em deia sempre —me’n recordo— Mister.

En fi, una cosa i l’altra.

Així que després d’aquell matí vaig començar a parar-hi esment. Era una coseta atractiva amb unes dents totalment blanques. Sempre li mirava la boca.

Em va començar a tractar de tu.

Un matí, jo estava fent una volandera per a una de les aixetes del bany, i entra ella i engega el televisor com acostumen a fer sempre les minyones. Quan netegen, vull dir. Vaig parar de fer el que feia i vaig sortir fora del bany. La va sorprendre veure’m. Va somriure i va dir el meu nom.

Va ser just després de dir-lo que ens vam ficar al llit.

—Holly, encara ets una dona orgullosa —dic jo—. Encara ets la millor. Au, Holly.

Ella fa que no amb el cap.

—Ha mort alguna cosa dintre meu —diu—. Li ha costat molt morir-se, però ho ha fet. Has matat alguna cosa, com si hi haguessis clavat una destral. Ara tot s’ha malmès.

S’acaba la copa. Després es posa a plorar. Jo miro d’abraçar-la. Però no va bé.

Tiro gel als gots i miro per la finestra.

Hi ha dos cotxes amb matrícules de fora de l’estat aparcats davant l’oficina, i els xofers estan drets a la porta, parlant. Un d’ells acaba d’explicar-li alguna cosa a l’altre, i fa una ullada a les habitacions i es posa la mà a la barba. També hi ha una dona, i té la cara enganxada al vidre, amb una mà es protegeix els ulls de la claror, mira endins. Intenta obrir la porta.

El telèfon de baix comença a sonar.

—Fins i tot fa una estona, quan ho estàvem fent, tu pensaves en ella —diu la Holly—. Duane, això fa molt mal.

Agafa la beguda que li dono.

—Holly —dic jo.

—És veritat, Duane —diu ella. No m’ho discuteixis.

Camina amunt i avall de l’habitació amb calces i sostenidors, amb el got a la mà.

—Has traït el matrimoni. Has matat la confiança —diu.

Jo m’agenollo i començo a suplicar. Però estic pensant en la Juanita. És horrible. No sé que em pot passar, a mi, o a qualsevol altre al món.

—Holly, maca, jo t’estimo —li dic.

A l’aparcament algú s’ha recolzat a la botzina, para, i s’hi torna a recolzar.

La Holly s’eixuga els ulls.

—Prepara’m una copa —diu—. Aquesta té massa aigua. Deixa’ls que toquin les merdoses botzines. Se me’n fot. Me’n vaig a Nevada.

—No te’n vagis a Nevada —dic jo—. Dius bestieses.

—No són bestieses —diu ella—. No és cap bestiesa anar a Nevada. Pots quedar-te aquí amb la teva minyona. Jo me’n vaig a Nevada. Això, o em mato.

—Holly! —dic jo.

—Holly res! —diu ella.

S’asseu al sofà i aixeca els genolls fins a sota la barba.

—Posa’m una altra copa, fill de puta —diu ella—. Que es fotin, els botzinaires aquests. Deixem-los que vagin a cagar al Travelodge. No és allà on treballa ara la teva minyona? Posa-me’n una altra, fill de puta!

Tanca els llavis i em dispensa la seva mirada especial.

Beure és curiós. Quan hi penso, totes les decisions importants que hem pres han estat discutides mentre bevíem. Fins i tot quan parlàvem de deixar de beure, ho fèiem seguts a la taula de la cuina o a la del jardí amb un paquet de sis cerveses o whisky. Quan vam de decidir traslladar-nos aquí i agafar aquesta feina d’encarregats, ens vam passar un parell de nits bevent mentre en sospesàvem els avantatges i els inconvenients.

Aboco el Teacher’s que queda als gots i hi afegeixo glaçons i una gota d’aigua.

La Holly s’aixeca del sofà i s’estira al llit.

Ho has fet amb ella en aquest llit?

No tinc res a dir. Tinc la sensació que no em queden paraules. Li dono el got i m’assec a la cadira. Em bec la copa i penso que mai no tornarà a ser el mateix.

—Duane? —diu ella.

—Holly?

El meu cor ha alentit els batecs. Espero.

La Holly era el meu amor autèntic.

La història amb la Juanita tenia lloc cinc dies a la setmana entre les deu i les onze. Ho fèiem a l’habitació on ella feia la ronda de neteja. Jo simplement entrava on era ella i tancava la porta.

Però normalment era a l’11. L’11 era la nostra habitació de la sort.

Érem dolços l’un amb l’altre, però ràpids. Estava bé.

Em penso que possiblement la Holly ho hauria pogut aguantar. Em penso que l’única cosa que havia de fer era intentar-ho.

Jo continuava amb la feina de nit. Fins i tot un mico hauria estat capaç de fer aquella feina. Però aquí les coses anaven de mal borràs. Ja no ens vèiem amb cor d’aguantar-ho més.

Vaig deixar de netejar la piscina. Es va omplir d’un llot verd i els clients ja no la podien fer servir. No vaig arreglar més aixetes ni vaig posar més rajoles ni vaig fer més retocs a la pintura. Bé, la veritat és que estàvem tots dos ben bé tocant el fons. La beguda exigeix molt temps i dedicació si vols treure’n res de bo.

La Holly tampoc no registrava els clients. Els feia pagar massa o els demanava menys del preu establert. De vegades posava tres persones en una habitació d’un sol llit, o una persona a l’habitació amb un llit gran. I, és clar, hi van haver queixes, i de vegades paraules fortes. La gent feia les maletes i se n’anava a una altra banda.

Vam trigar poc a rebre una carta dels administradors. Després una altra de certificada.

Rebem una trucada telefònica. Vindrà algú de la ciutat.

Però havíem deixat de preocupar-nos, i això és un fet. Sabíem que teníem els dies comptats. Havíem destrossat les nostres vides i ens estàvem preparant per encaixar la sacsejada.

La Holly és una dona llesta. Se’n va adonar abans que jo.

Llavors, aquell dissabte al matí ens vam despertar després d’una nit d’analitzar la situació. Vam obrir els ulls i ens vam girar per fer-nos una llarga mirada l’un a l’altre. Aleshores ho vam veure tots dos. Havíem arribat a la fi d’alguna cosa, i ara es tractava de descobrir la manera de tornar a començar.

Ens vam aixecar i ens vam vestir, vam prendre cafè, i vam decidir parlar-ne. Sense res que interrompés. Ni trucades. Ni clients.

És quan vaig agafar el Teacher’s. Vam tancar i vam pujar a dalt amb gel, gots i ampolles. Per començar, vam mirar la televisió en color, vam jugar una mica i vam deixar que el telèfon sonés tant com volgués a baix. Per menjar, vam sortir a treure patates fregides amb gust de formatge de la màquina.

Teníem l’estranya sensació que, ara que ens havíem adonat que havia passat tot, podia passar qualsevol cosa.

—I quan érem com nens, abans de casar-nos? —diu la Holly—. Quan teníem grans plans i esperances? Te’n recordes?

És asseguda al llit, agafant-se els genolls i el got.

—Me’n recordo, Holly.

—Tu no vas ser el meu primer home, ja ho saps. El primer va ser en Wyatt. Imagina-t’ho. Wyatt. I tu et dius Duane. Wyatt i Duane. Wyatt i Duane. Qui sap què m’he perdut tots aquests anys. Tu ho eres tot per a mi, ben bé com a la cançó.

Ets una dona meravellosa, Holly —dic jo—. Sé que has tingut les teves oportunitats.

Però no les he aprofitat! —diu ella—. Seria incapaç de trair el matrimoni.

Holly, sis plau —dic jo—. Ara prou, maca. No ens torturem més. Què hem de fer?

—Escolta —diu ella—. Recordes aquella vegada que vam anar a aquella granja vella fora de Yakima, passat Terrace Heights, que recorríem la zona amb cotxe per una carretereta amb molta polseguera i que feia molta calor? Recordes que vam continuar endavant i vam anar a parar a aquella casa, i tu vas preguntar si ens podien donar un vas d’aigua? Pots imaginar-te fent-ho ara? Anar a una casa i demanar un vas d’aigua?

—Aquells vells ja deuen ser morts, a hores d’ara —continua ella—, enterrats junts en algun cementiri. Te’n recordes, que ens van fer entrar i ens van oferir un pastís, i que després ens van ensenyar la casa? I que hi havia aquell mirador allà al darrere, al darrere, sota els arbres? Tenia un petit teulat de dos vessants, estava despintat i els esglaons eren plens d’herbes. I la dona va dir que feia anys, vull dir molts, molts anys, hi anaven uns músics a tocar els diumenges, i la gent seia al voltant a escoltar-los. Jo vaig pensar que nosaltres seríem com ells quan ens féssim grans. Dignes. I tindríem una casa. I la gent vindria a la nostra porta.

No sóc capaç de dir res, de moment. Després m’hi poso:

—Holly, aquestes coses, també les recordarem després. Direm: «Te’n recordes, del motel, amb tota aquella merda a la piscina?». M’entens què vull dir, Holly?

Però la Holly continua seguda al llit amb el got. M’adono que no, que no ho entén.

M’acosto a la finestra i miro a fora per darrere la cortina. A sota hi ha algú parlant i tustant la porta de l’oficina. Em quedo allà. Prego perquè la Holly em faci algun senyal. Prego perquè la Holly se’m mostri.

Sento engegar-se un cotxe. Després un altre. Encenen els llums que enfoquen l’edifici i, l’un rere l’altre, arrenquen i se’n van cap al trànsit.

—Duane —diu la Holly.

També en això ella tenia raó.