PODIA VEURE FINS LA COSA MÉS PETITA

Era al llit quan vaig sentir el portal. Vaig escoltar amb atenció. No vaig sentir res més. Però ho havia sentit. Vaig procurar despertar en Cliff. Dormia com un roc. Així, doncs, em vaig aixecar i vaig anar a la finestra. La lluna s’alçava damunt les muntanyes que encerclaven la ciutat. Era una lluna blanca i plena de cicatrius. Qualsevol ximple hi hauria pogut endevinar una cara.

Hi havia prou llum per veure tot el que hi havia al jardí: les cadires, el desmai, el fil d’estendre la roba entre els dos pals, les petúnies, les tanques, el portal del reixat obert de bat a bat.

Però no hi havia ningú. No es veien ombres espantadisses. La llum de la lluna queia sobretot, i jo podia veure fins la cosa més petita. Les pinces d’estendre roba que hi havia al fil, per exemple.

Vaig posar les mans al vidre per protegir-me de la llum de la lluna. Vaig mirar una mica més. Vaig escoltar. Després me’n vaig tornar al llit.

Però no em podia adormir. Em regirava sense parar. Pensava que el portal era obert. Era com un repte.

La respiració d’en Cliff feia de molt mal sentir. Tenia la boca oberta i els braços plegats damunt el pit esblanqueït. Ocupava la seva espona del llit i una part de la meva.

Jo l’empenyia una vegada i una altra. Però ell només gemegava.

Vaig estar-me quieta una estona més fins que vaig posar-me les sabatilles. Vaig anar a la cuina a fer-me un te i vaig seure a la taula. Em vaig fumar un dels cigarrets sense filtre d’en Cliff.

Era tard. No volia mirar l’hora. Em vaig beure el te i em vaig fumar un altre cigarret. Al cap d’una estona vaig decidir sortir i tancar el portal.

I em vaig posar la bata.

La lluna ho il·luminava tot: les cases i els arbres, els pals i els fils de l’electricitat, tot arreu. Vaig fer una ullada al jardí del darrere abans de sortir del porxo. Va bufar un aire lleuger que em va fer cordar la bata.

Vaig anar cap al portal.

A la tanca que separava casa nostra de la d’en Sam Lawton se sentia un soroll. Vaig mirar amb atenció. En Sam estava recolzat a la seva tanca, tot i que n’hi havia dues per recolzar-se. Va dur-se el puny a la boca i va tossir.

—Bona nit, Nancy —va dir en Sam Lawton.

—Sam, m’has espantat —vaig dir jo—. Què fas llevat? Has sentit alguna cosa? Jo he sentit obrir el portal.

—No he sentit res —va dir ell—. I tampoc no he vist res. Deu haver estat el vent.

Estava mastegant alguna cosa. Va mirar el portal obert i va arronsar les espatlles.

Tenia els cabells argentats a la llum de la lluna i crispats. Li podia veure el nas llarg, les arrugues de la gran cara trista.

—Què fas llevat, Sam? —vaig dir jo, i em vaig acostar a la tanca.

—Vols veure una cosa? —va dir ell.

—Vaig a fer la volta —vaig dir jo.

Vaig sortir i vaig passar per la vorera. Em feia una sensació estranya això de sortir a fora amb camisa de dormir i bata. Vaig pensar que intentaria recordar que havia sortit de casa vestida així.

En Sam era palplantat al costat de la casa, amb el pijama arromangat molt amunt de les sabates negres i blanques. Tenia una llanterna en una mà i una llauna d’alguna cosa a l’altra.

En Sam i en Cliff havien estat amics. Un dia es van posar a beure. Se’n van dir de grosses. L’endemà, en Sam va construir una tanca i en Cliff una altra.

Això va ser després que en Sam perdés la Millie, es tornés a casar, i tornés a ser pare, tot en un espai de temps gairebé inexistent. La Millie i jo érem molt amigues abans que ella morís. Només tenia quaranta-cinc anys quan va morir. Un atac de cor. Li va agafar just quan entrava al camí de casa. El cotxe va continuar rodant i va xocar contra la paret de darrere el cobert.

—Mira —va dir en Sam tot apujant-se els pantalons del pijama per ajupir-se. Va enfocar la llanterna a terra.

Vaig mirar i vaig veure una mena de cucs que es recargolaven per terra.

—Llimacs —em va dir—. Els acabo de donar una dosi d’això —va dir aixecant una llauna d’una cosa que semblava Ajax—. Ho estan ocupant tot —va dir sense parar de mastegar el que fos que tenia a la boca. Va girar el cap a una banda i va escopir alguna cosa, potser era tabac—. He de continuar fent això encara que només sigui per plantar-los-hi cara. —Va enfocar la llanterna a un pot que era ple de coses d’aquestes—. Els poso esquer i, sempre que puc, vinc aquí fora amb aquestes pólvores, aquests podrits són pertot. És un crim el que poden fer. Mira.

És va aixecar. Em va agafar pel braç i em va portar cap als rosers. Em va ensenyar, els foradets de les fulles.

—Llimacs —va dir—. A la nit són a tot arreu. Jo els poso camada i després surto i els agafo. Una invenció horrible, el llimac. Els guardo en aquell pot d’allà.

Va enfocar el llum sota el roser.

Va passar un avió. Em vaig imaginar la gent asseguda amb els cinturons cordats, alguns llegint, d’altres contemplant la terra.

—Sam —vaig dir jo—, com està tothom?

—Estan bé —va dir, i va arronsar les espatlles.

Continuava mastegant la cosa aquella que mastegava.

—Com està en Clifford? —va dir.

—Com sempre —vaig dir.

—De vegades, quan surto a caçar els llimacs, miro cap a casa vostra. M’agradaria que en Cliff i jo tornéssim a ser amics. Mira allà —va dir, i va inspirar aire—. N’hi ha un. El veus? Just on enfoco la llum. —Tenia la llanterna enfocada a terra, sota el roser—. Mira.

Vaig plegar els braços sota els pits i em vaig inclinar cap a on hi havia la llum. La cosa es va parar i va girar el cap d’una banda a l’altra. En Sam va acostar-s’hi de seguida amb la llauna de pólvores, i n’hi va escampar.

—Llefiscosos —va dir en Sam.

El llimac es contorçava cap a una banda i l’altra. Tot d’una es va descargolar i s’hi va quedar.

En Sam va agafar una pala de joguina, va recollir el llimac i el va tirar al pot.

—Ho he deixat córrer, saps? —va dir en Sam—. Ho he hagut de fer. He estat un temps tan estrany que no podia distingir el dret del revés. Encara procurem conservar les formes, a casa, però ara jo ja no hi tinc res a fer.

Vaig fer que sí amb el cap. Ell em mirava, no deixava de mirar-me.

—Serà millor que me’n torni.

_És clar —va dir ell—. Jo continuaré això que estic fent i quan acabi també aniré cap a dins.

—Bona nit, Sam —vaig dir jo.

_Escolta —va dir tot parant de mastegar. Amb llengua va apartar aquella cosa que tenia sota el llavi inferior—. Saluda en Cliff de part meva.

—Ho faré, Sam —vaig dir.

En Sam es va passar la mà pels cabells argentats com si se’ls volgués aplanar per sempre, i després va fer servir la mà per dir adéu.

A l’habitació, em vaig treure la bata, la vaig plegar, i la vaig deixar a la vora. Sense mirar l’hora, vaig comprovar que el piuet del despertador fos enfora. Llavors em vaig ficar al llit, vaig tirar la flassada amunt, i vaig tancar els ulls.

Fou llavors que vaig recordar que m’havia oblidat de tancar el portal del reixat.

Vaig obrir els ulls i em vaig quedar ajaguda. Vaig sacsejar en Cliff una mica. Es va aclarir la gola. Va empassar saliva. Se li havia entravessat alguna cosa al pit.

No ho sé. Em va fer pensar en aquelles coses damunt les quals Sam Lawton hi tirava pólvores.

Vaig pensar un moment en el món de fora de casa meva, i després ja no se’m va acudir res més llevat del fet que havia d’afanyar-me i adormir-me d’un cop.