TANTA AIGUA TAN A PROP DE CASA

El meu marit menja amb molta gana. Però no crec que en tingui tanta. Mastega, amb els braços a la taula, i observa alguna cosa de l’altra banda de la cuina. Em mira i desvia la mirada. Es frega la boca amb el tovalló. Arronsa les espatlles i continua menjant.

—Per què em mires? —diu—. Què passa? —diu tot deixant la forquilla.

—T’estava mirant —dic jo, i faig moure el cap.

Sona el telèfon.

—No l’agafis —diu ell.

—Podria ser la teva mare —dic jo.

—Mira-ho —diu.

Jo despenjo i escolto. El meu marit para de menjar.

—Què t’he dit? —diu ell quan penjo. Es posa a menjar un altre cop. Després tira el tovalló al plat.

—Mecagundena, per què la gent es fica on no la demanen? Digues què he fet de dolent, t’escolto. Jo no era sol, allà. Em vam parlar i ho vam decidir entre tots. No podíem fer mitja volta i res més. Érem a cinc milles del cotxe. No penso tolerar que em jutgis. Em sents?

—Ja ho saps —dic jo.

—Què sé, Claire? Digues què he de saber. No en sé res tret d’una cosa. —Em dedica una mirada que a ell li sembla molt significativa—. Era morta —diu—. I em sap tan greu com a tothom. Però era morta.

—Aquest és el quid de la qüestió —dic jo.

Ell aixeca les mans. Enretira la cadira de la taula. Agafa el tabac i surt pel darrere amb una llauna de cervesa. El veig asseure’s a la cadira del jardí i tornar a agafar el diari.

El seu nom és a primera plana. Juntament amb els noms dels seus amics.

Tanco els ulls i m’agafo a l’aigüera. Després clavo un cop amb el braç a l’escorredora i tiro els plats a terra.

Ell no es mou. Sé que ho ha sentit. Alça el cap com si estigués escoltant. Però no es mou. No es gira.

Ell, en Gordon Johnson, en Mel Dom i en Vern Williams juguen a pòker i a bitlles i van a pescar. Hi van a la primavera i a primers d’estiu, abans que els ho impedeixin els parents que vénen de visita. Són homes decents, pares de família, homes que fan bé la seva feina. Tenen fills i filles que van a l’escola amb el nostre fill Dean.

El divendres passat aquests pares de família van fer una sortida cap al riu Naches. Van aparcar el cotxe a les muntanyes i van continuar a peu fins a l’indret on volien pescar. Portaven sacs de dormir, menjar, cartes i whisky.

Van veure la noia abans de parar el campament. La va trobar en Mel Dorm. No duia gens de roba. Estava encallada en unes branques que sortien de l’aigua.

Va cridar els altres i van anar-hi tots a mirar. Van discutir què calia fer. Un dels homes —el meu Stuart no em va dir quin— va dir que fóra millor tornar-se’n immediatament. Els altres fregaven la sorra amb els peus i van dir que no en tenien ganes. Deien que estaven cansats, que era molt tard, que la noia tampoc se’n podria anar enlloc.

Finalment van decidir quedar-se i van parar les tendes. Van fer foc i van beure whisky. Quan va sortir la lluna, van parlar de la noia. Algú va dir que haurien de posar bé el cos perquè no se l’endugués el corrent. Van agafar les llanternes i van tornar al riu. Un dels homes —podia haver estat l’Stuart— es va ficar a l’aigua i la va abastar. La va agafar pels dits i la va arrossegar cap a la vora. Va agafar un fil de niló, l’hi va lligar al canell i després va fer una baga al voltant de l’arbre.

L’endemà al matí van fer-se l’esmorzar, van prendre cafè, van beure whisky i després van sortir a pescar. Aquella nit es van menjar el peix, van bullir patates, van prendre cafè, van beure whisky, després van agafar tots els estris de cuinar i de menjar i van baixar al riu a rentar-los just allà on hi havia la noia.

Després van jugar una mica a cartes. Potser van jugar fins que ja no podien veure les cartes. En Vern Williams se’n va anar a dormir. Però els altres s’explicaven històries. En Gordon Johnson va dir que la truita que s’havien menjat era dura per culpa de la terrible fredor de l’aigua.

L’endemà al matí es van llevar tard, van beure whisky, van pescar una miqueta, van desmuntar les tendes, van enrotllar els sacs de dormir, van recollir-ho tot i van partir. Van pujar al cotxe i van fer camí fins a trobar un telèfon. Va ser l’Stuart qui va fer la trucada mentre els altres l’esperaven, escoltant, al sol. Va donar els seus noms al xèrif. No havien d’amagar res. No se’n sentien avergonyits. Va dir que esperarien que hi anessin per explicar el lloc exacte on era i per prendre’ls declaració.

Quan va arribar a casa jo estava dormint. Però em vaig despertar quan el vaig sentir a la cuina. Mel vaig trobar recolzat a la nevera amb una llauna de cervesa. Em va encerclar amb els braços pesats i em va fregar l’esquena amb les seves mans grosses. Al llit em va tornar a posar les mans al damunt i després va aturar-se com si estigués pensant en alguna altra cosa. Jo em vaig girar i vaig obrir-me de cames. Després, em penso que ell va continuar despert.

Al matí es va llevar abans que jo. Suposo que era per veure si hi havia alguna cosa al diari.

A les vuit, va començar a sonar el telèfon.

—Vés a fer punyetes! —vaig sentir-lo cridar.

El telèfon va tornar a sonar de seguida.

—No tinc res a afegir a tot el que he dit al xèrif!

Va penjar de cop.

—Què passa? —vaig dir.

Fou llavors quan em va explicar el que us acabo d’explicar.

Recullo els plats trencats i surto a fora. Està ajagut de panxa enlaire damunt l’herba, amb el diari i la llauna de cervesa a l’abast.

—Stuart, podríem anar a fer una volta? —Dic jo.

Es gira i em mira.

—Agafarem cerveses —diu ell. S’aixeca i em toca l’anca quan em passa pel costat—. Espera’t un minut.

Travessem la ciutat sense parlar. S’atura en una botiga de vora la carretera per comprar cervesa. Jo m’adono que al costat mateix de la porta hi ha una gran pila de papers. A l’esglaó de dalt hi ha una dona grassa amb un vestit estampat que li dóna un pal de regalèssia a una nena. Després creuem Everson Creek i girem cap als camps d’esbarjo. El rierol corre per sota el pont i va a parar a un gran estany uns centenars de metres enllà. Veig que hi ha homes. Veig que estan pescant.

Tanta aigua tan a prop de casa.

—Per què vau haver d’anar tan lluny? —dic jo.

—No m’emprenyis —diu.

Ens asseiem al sol en un banc. Obre una llauna de cervesa per a cadascun.

—Calma, Claire —diu.

—Els van declarar innocents. Van dir que eren bojos.

—Qui? —diu ell—. De què parles?

—Els germans Maddox. Van matar una noia que es deia Arlene Hubly, al meu poble. Li van tallar el cap i la van tirar al riu Cle Elum. Quan jo era petita.

—M’està començant a pujar la mosca al nas.

Miro el rierol. M’hi veig, amb els ulls oberts, la boca avall, contemplant el verdet del fons, morta.

—No sé què et passa —diu, camí de casa—. M’estàs traient de polleguera.

No veig que li pugui dir res.

Mira de concentrar-se en la carretera. Però no para de mirar pel retrovisor.

Ell ho sap.

Al matí, l’Stuart es pensa que m’està deixant dormir. Però jo m’havia despertat molt abans que sonés el despertador. Estava pensant, a l’altra espona de llit, lluny de les seves cames peludes.

Acomiada en Dean, que se’n va a l’escola, i després s’afaita, es vesteix i se’n va a treballar. Em mira dues vegades i s’aclareix la gola. Però jo mantinc els ulls tancats.

A la cuina em trobo una nota d’ell. Signa: «Amor».

M’assec al racó de l’esmorzar, em prenc el cafè i deixo una argolla damunt la nota. Veig el diari damunt la taula i em poso a passar fulls cap a una banda i l’altra. Després me l’acosto i llegeixo què diu. Han identificat el cos, l’han reclamat. Però van haver d’examinar-lo, posar-li algunes coses a dins, tallar una mica, pesar-lo, mesurar-lo, tornar-ho a posar tot bé i cosir-lo.

M’estic molta estona asseguda amb el diari al davant i pensant. Després truco a la perruqueria per demanar hora.

Estic a sota l’eixugador amb una revista a la falda i deixo que la Marnie em faci les ungles.

—Demà vaig a un funeral —dic.

—T’acompanyo en el sentiment —diu la Marnie.

—Va ser un assassinat —dic.

—Aquests són els pitjors —diu la Marnie.

—No és que fóssim gaire amics —dic—. Però, en fi.

—Et deixarem perfecta per anar-hi —diu la Marnie.

A la nit em faig el llit al sofà i al matí m’aixeco primer. Faig el cafè i preparo l’esmorzar mentre ell s’afaita.

Apareix a la porta de la cuina, amb la tovallola a l’espatlla nua, pensatiu.

—He fet cafè —dic jo—. Els ous estaran d’aquí a un moment.

Desperto en Dean i ens posem tots tres a menjar. Quan l’Stuart em mira, li pregunto a en Dean si vol més llet, més torrades, etc.

—Ja et trucaré —diu l’Stuart tot obrint la porta.

—No crec que sigui a casa en tot el dia —dic jo.

—Molt bé —diu ell—. Dacord.

Em vesteixo acuradament. M’emprovo un barret i em miro al mirall. Li escrit una nota a en Dean.

Fill meu, la mama aquesta tarda té coses a fer, però tomaré aviat. Queda’t dins de casa o surt al pati del darrere fins que arribem un de nosaltres dos.

Testima, la mama.

Miro la paraula T’estima i després la subratllo. Després veig les paraules pati del darrere. Es una paraula o tres? Me les miro…

Condueixo pel camp, entre camps de civada i remolatxa, pomerars i bestiar que pastura a l’herba. De sobte tot canvia, hi ha més bordes que masies i arbres per a fusta en comptes d’arbres fruiters. Després muntanyes, i a la dreta, molt avall, de vegades veig el riu Naches.

Em ve una camioneta pel darrere i la duc molts quilòmetres a tocar. No paro d’alentir la marxa sempre al pitjor moment, esperant que em passi. Després accelero. Però també ho faig en el pitjor moment. Agafo el volant amb força fins que em fan mal els dits.

Em passa en una recta llarga amb visibilitat. Però se’m queda al costat un tros, un home esquilat amb una bata blava de feina. Ens mirem l’un a l’altre. Després em saluda amb la mà, toca la botzina i tira endavant.

Alenteixo la marxa i busco un lloc on aturar-me. Em desvio cap a la cuneta i paro el motor. Sento el soroll del riu sota els arbres. Després sento que torna la camioneta.

Tanco bé les portes i apujo els vidres.

—Estàs bé? —diu l’home. Pica al vidre—. Estàs bé? —Recolza els braços a la porta i abaixa la cara a la finestreta.

El miro. No se m’acut res més a fer.

—Va tot bé? Per què estàs tancada?

Jo moc el cap.

—Abaixa la finestreta. —Mou el cap i mira la carretera i després a mi—. Abaixa-la —dic jo—. Me n’he d’anar.

—Obra la porta —diu com si no m’escoltés—. Aquí dintre t’ofegaràs.

Em mira els pits, les cames. Estic segura que això és el que fa.

—Ei, maca —diu—. Sóc aquí per ajudar, res més.

El taüt està tancat i farcit de flors. Comença l’orgue en el moment que m’assec. Encara entra gent que busca lloc. Hi ha un noi amb pantalons acampanats i camisa groga de màniga curta. Sobre una porta i entra la família en grup i es col·loquen en una zona encorti-nada d’una banda. Quan la gent s’asseu, les cadires grinyolen. Immediatament, un atractiu home ros amb un vestit negre s’aixeca i ens diu que fem una reverència.

Diu una pregària per nosaltres, els vius, i quan acaba, diu una pregària per l’ànima de la finada.

Jo passo pel costat del taüt amb tots els altres. Després surto als esglaons de l’entrada i a la llum de la tarda. Davant meu, baixa les escales una dona que coixeja. En arribar a la vorera mira al seu voltant.

—Bé, ja l’han agafat —diu—. Si serveix de consol. L’han detingut aquest matí. Ho he sentit per la ràdio abans de venir. Un noi d’aquí.

Avancem unes quantes passes més per la vorera. La gent ja comença a engegar els cotxes. Jo allargo la mà i m’agafo en un parquímetre. Capotes relluents i para-xocs relluents. Em roda el cap.

—Tenen amics, aquests assassins. Mai no se sap.

—Coneixia aquesta noia d’ençà que era una nena —diu la dona—. Ella em venia a veure sovint i jo li feia pastissos i la deixava menjar-se’ls davant el televisor.

De tornada a casa, l’Stuart seu a la taula amb un got de whisky al davant. Per un instant de bogeria penso que li ha passat alguna cosa a en Dean.

—On és? —dic—. On és en Dean?

—A fora —diu el meu marit.

S’acaba la beguda i s’aixeca. Diu:

—Em penso que sé què necessites.

Em posa el braç a la cintura i amb l’altra mà comença a descordar-me els botons de la jaqueta i després continua amb els botons de la brusa.

—Cada cosa al seu moment —diu.

Diu alguna cosa més. Però no cal que l’escolti. Amb tanta aigua corrent no puc sentir res.

—Molt bé —dic jo tot descordant-me els darrers botons—. Abans que vingui en Dean. Corre.