A favor de la cultura
Els polítics formats en temps de la República tenien en general un nivell cultural molt alt. Josep Tarradellas, per exemple, quan era president de la Generalitat, assistia a les representacions de teatre en l’anonimat més absolut. Més d’un cop va acompanyar els nens de l’escola de la seva filla a veure Antaviana, muntatge en el qual jo vaig participar, a la sala Villarroel de Barcelona; ho feia sense anunciar-ho a so de bombo i platerets, en privat. Els actors ens en vam assabentar pel mínim servei de seguretat que l’acompanyava. Era un polític de la vella escola, dels que tenien molta relació amb el món cultural. Així eren tant els de la dreta com els de l’esquerra.
Avui, els polítics en general, pel que sembla, només deuen llegir a l’estiu. Antonio Machado deia que el nivell cultural era indispensable per al progrés. Actualment, el poble espanyol és culturalment pobre. Els diners públics s’haurien d’utilitzar, encara que es perdessin, a fomentar la cultura, altrament, l’ànima d’Espanya se n’anirà a fregir espàrrecs.
A més, hi ha la sobrevaloració dels diners. Són l’objectiu final de la vida. La cultura no interessa. En aquest país, es digui el que es digui, no hi ha diners perquè tot es deu. Durant les meves estades a Etiòpia veig molts espanyols que s’escandalitzen de la pobresa i exclamen: «Que malament que viuen a l’Àfrica!» I ells, infeliços? El dia que no paguin al banc, què passarà? Perquè segur que deuen fins i tot els mitjons. Si no retornen els crèdits, els enviaran a viure sota un pont. És el temps de l’economia falsa, de la por i la tensió. Tanmateix, la gent es creu que és rica encara que el que tenen ho deguin tota la vida. Si almenys la situació s’intentés pal·liar fomentant la cultura.
La història de grans poetes com Lorca, Machado i Hernández, entre d’altres, ha donat dignitat cultural a Espanya. Què curiós que a tots tres els matessin. A un el van executar i el van llençar en una fossa comuna, un altre va morir a Cotlliure i al tercer el van deixar morir com un gos a la presó. El muntatge de Lorca eran todos ha servit per veure que hi va haver, que hi ha, mal que ens pesi, una Espanya tremenda. Terrible. Disposada al que sigui per enfonsar-nos en la misèria que ells representen. Jo no estic disposat a passar pel seu adreçador.
Ara estic preparant el guió dels darrers anys d’Antonio Machado, i més endavant faré el trist final de Miguel Hernández, i amb això conclouré la trilogia Lorca-Machado-Hernández. Un terrible final per a tres dels més grans poetes espanyols, noms que han donat una immensa glòria cultural a Espanya i als quals una «certa Espanya» encara, pel que sembla viva, va enviar a la més horrorosa de les morts. Un homenatge als poetes i als qui van morir com ells.
«Canto a España y la siento hasta en la médula, pero antes que esto soy hombre del mundo y hermano de todos. Desde luego no creo en la frontera política», recita Alejandra Jiménez, l’actriu que interpreta el poeta immortal a Lorca eran todos.