El plaer de la soledat

La meva independència en la feina i en la meva vida personal, sense fills ni parella estable, m’ha ajudat a descobrir una cosa meravellosa: la independència. Treballo, visc i passejo sol. No és una cosa forçada, sóc així i m’agrada. Hi ha una part dramàtica en la soledat, que és quan no vols estar sol i t’hi veus forçat. Molta gent no ho entén: «És que et parlo i no em sents!». I és que potser estic pensant en el muntatge que faré, o en un número que se m’acut per a l’espectacle, o no m’importa gens el que m’estan explicant. Cadascú viu la seva pel·lícula. «Ets un egoista de merda!». Sempre acaba igual. Sí que ho sóc, ho reconec. Procuro no abusar d’aquest egoisme, però de vegades abaixo la guàrdia i se m’escapa. «Et recordes del que et vaig explicar l’altre dia?». «El què?». Després ho passo fatal, però el mal ja està fet.

Hi ha gent que no pot viure sola, però a mi em resulta molt agradable. Al matí acostumo a llegir la premsa, em preparo el dia. M’encanta dinar o sopar sol. De vegades, són aquests moments els que aprofito per llegir; un llibre és una companyia collonuda. Hi ha persones que resulten molt més avorrides. A certes alçades de la vida, acabes una mica fart de gent. Conservo els quatre o cinc amics amb els quals m’encanta sortir. Amics de tota la vida. Com que sóc un personatge més o menys conegut, la gent s’hi fixa, et veuen sol i et miren com si fossis una ànima en pena. Molts es pensen que sempre has d’anar amb un mariachi a sopar.

Aquest darrer any ha estat dels més durs de la meva vida. Amb tota la polèmica pel que vaig dir sobre Espanya en el programa El Club, de TV3 —vegi’s el capítol «La polèmica»— i els atacs que després va rebre la meva obra de teatre Lorca eran todos, els meus moments de soledat han estat pertorbats per comentaris i contracomentaris, preguntes i increpacions… Afortunadament, a l’Àfrica totes aquestes escombraries queden molt lluny.