Gens mariners

La relació amb els meus pares sempre va ser molt bona. Tot i que el meu pare tenia força mal geni —quan s’enfadava era brutal—, a l’hora de la veritat era una persona simpàtica, agradable i amb un sentit de l’humor envejable. La seva obsessió era que tant la meva germana com jo estudiéssim una carrera. La seva obstinació va tenir recompensa: la meva germana és metgessa i jo em vaig llicenciar en Filosofia; n’estava tan orgullós que a la més mínima oportunitat expressava la seva felicitat pel fet de tenir fills amb estudis. La veritat és que els meus pares van ser collonuts, han estat dues persones d’una dignitat enorme.

Durant la guerra civil, José Rubianes Buceta va ser soldat en el bàndol franquista. Li va tocar per culpa de la mili. Tenia vint anys quan les tropes de Franco van entrar a Galícia i la van prendre sota el seu poder. El van enviar a Saragossa i després a Terol, on va estar-se pràcticament tota la guerra. Quan va tornar a Galícia, es va embarcar en el Cabo de Hornos, un transatlàntic que feia línia regular a Buenos Aires.

A casa sempre escoltava històries del mar i de mariners; per això, de petit, jo també volia ser mariner, però el meu pare m’ho treia del cap: «Tu has de fer una carrera de terra», em repetia.

Crec que l’orgull que sempre he tingut dels meus orígens gallecs es deu als meus gens mariners. La majoria dels membres de la meva família eren mariners, així que l’èpica del mar sempre ha fluït al meu voltant. Quan era petit, sentia parlar de Buenos Aires, Beirut, Gènova, Rio de Janeiro, Austràlia. Em semblaven històries fascinants i amb elles la meva imaginació viatjava als països més exòtics. Ara són uns altres temps, és clar. Els viatges ja no són una cosa estranya, però aleshores jo m’imaginava els mariners com si fossin astronautes que vinguessin de la Lluna. Per això volia ser com ells i conèixer aquells llocs carregats d’històries i d’aventures. Jo no havia de ser menys.

Suposo que de la genealogia marinera de la meva família em ve l’afició a viatjar. De fet, al llarg de la vida he intentat recórrer aquells llocs dels quals sentia parlar quan era una criatura. A mi no m’agrada el viatge organitzat de quinze dies; quan vaig a un lloc, m’hi quedo fins que me’n canso. Sempre he treballat per poder aconseguir de fer això. Per això em vaig buscar una professió que no m’exigís tenir algú que em manés, i ho aprofito.