Per a no tots els públics
Sóc una persona que ha tingut la sort de tenir una existència integral: professió, vida quotidiana, alegries, tristeses, èxits i fracassos van units de tal manera que molt del que em passa surt explicat en el teatre, amb hipèrboles i ficció, només faltaria, però amb una base real. L’amor, és clar, és un d’aquests temes recurrents, perquè sempre ha estat molt present en mi. L’Església i la política són uns altres recursos fixos en els meus monòlegs. El públic sempre els ha acceptat amb riallades, que d’això es tracta.
A la dreta carca mai no li han agradat els meus espectacles, sobretot pels temes que toco i pel llenguatge una mica barroer i blasfem que hi faig servir. Però el teatre és obert, i a qui no li agradi que no hi vagi —i si surto a la televisió, doncs es canvia de canal i tan contents—. La gent de la dreta ja sap que no sóc un actor de la seva ona —ni ho he volgut ser—, però és molt fàcil triar, ningú està obligat a escoltar-me. Al llarg de la meva carrera he sentit dir moltes vegades a companys de professió que l’ideal és aconseguir agradar a tothom. Però això és impossible.
A més, jo no vull que els fatxes em vinguin a veure.
Des de 1987, amb l’estrena de Sin palabras, i 1988, amb En resumidas cuentas, jo crec que els espectadors ja van tenir clar quin era el meu estil. No el vaig copiar ni vaig haver d’esforçar-me gaire per crear-lo: jo vaig néixer així. Només vaig haver de treballar fort per polir-lo. La pantomima és el que més em va. El llenguatge del cos, del gest i l’ús de l’onomatopeia, que m’encanta, és la base del meu estil. Sin palabras en va ser la màxima expressió, perquè en aquesta obra no parlava!, jo, que sembla que pateixi incontinència verbal; ara bé, tenia un desplegament d’onomatopeies com a banda sonora potent. M’exigia una concentració bestial, perquè amb el cos i amb els sons havia de parlar de l’amor, la frivolitat, la mort i la religió.
Si he de ser sincer, vaig començar en això dels monòlegs com si provés un nou joc divertit. Pay-Pay, ¡…Ño!, Sin palabras, En resumidas cuentas, ¡Ssscum! van ser obres en què sortia a l’escenari i explicava les meves batalletes al públic. I va funcionar! Amb tot el que això comportava: podia viure al meu aire, sense cap tipus de disciplina exigida en una companyia, per exemple.
Dit així, pot semblar que vaig tenir un inici de carrera fàcil, però no ho va ser. Posar en marxa aquestes obres va representar un esforç titànic de moltes persones. Estic especialment agraït a Toni Coll, el meu primer mànager, que va invertir diners i energia perquè jo pogués representar Pay-Pay. Ell va creure en mi i va apostar fort. Quan ell va abandonar durant una llarga temporada el món de la producció, vaig trobar molt a faltar el seu entusiasme i professionalitat.