La Rambla i el Barça
Vaig heretar del meu oncle Manuel la seva passió per la Rambla. El contacte amb aquesta artèria tan genuïna de la ciutat em va reconciliar amb Barcelona. Els primers mesos de la meva vida a la ciutat em van tenir despistat. Ens vam instal·lar a la Barceloneta; jo veia la platja i això encara em descol·locava més. No sabia si era al meu poble o on nassos era. Cada cop que agafàvem el tramvia tenia l’esperança que estiguéssim tornant a Vilagarcía, i em passava el mateix quan pujàvem al metro: em pensava que al final del túnel hi hauria el poble. Però sortíem i érem al carrer Rocafort, per exemple.
Per acabar-ho d’espatllar, d’aquells primers temps arrossego un trauma que té a veure amb la sensació d’espant que em produeixen els diumenges. Els recordo com un dia trist, amb els carrers del barri on vivíem buits, sense vida. Em terroritzava aquell dia mort. Afortunadament, després vam anar a viure al passatge de la Pau, a Ciutat Vella, i tot va canviar. Em passava moltes hores a la Rambla, i allí sí que hi havia vida qualsevol dia de la setmana.
Jo era un nen de carrer, sempre que podia sortia de casa per jugar amb els amics del barri. Jugàvem a futbol, tot i que ara no es pot dir que sigui un gran seguidor d’aquest esport. No sóc de cap equip, però m’agrada que guanyi el Barça. Només he anat un cop a la vida a veure un partit de futbol. Vaig anar-hi amb el meu oncle Enrique, que sí que era un gran aficionat. Jugava el Barça contra el Santos del Brasil. Fixeu-vos si en fa d’anys, que al terreny de joc les estrelles eren Pelé, Ramallets, Kubala… Des d’aleshores no he tornat a anar a cap partit. Senzillament, no hi sóc aficionat, a banda que normalment coincideix que tinc actuació.
Ara que em passo molt temps a l’Àfrica parlo més de futbol, perquè aquí se segueixen amb veritable passió els partits, de fet, coneixen les ciutats espanyoles pels seus equips. Un cop vaig explicar a uns amics d’aquí que vaig conèixer personalment el Ronaldinho i em van mirar com si fos un déu. Va ser en una festa del diari esportiu Sport. Quan vaig conèixer el jugador, li vaig dir: «Mira, tu i jo ens n’anem a la Rambla, tu et poses a fer virgueries amb la pilota i jo les vaig narrant. Ens faríem d’or!». Es va quedar flipant.
En realitat, el més a prop que he estat del món de la pilota es remunta a la meva infantesa. Aleshores sí que m’agradava escoltar els partits de futbol per la ràdio i volia ser Ramallets. També era conscient de l’enfrontament Madrid-Barça. El Madrid estava mimat pel Règim, però tenia un equipàs de nassos: a Europa no se l’afavoria, i va guanyar sis copes!
En una terrassa de la Rambla, de vegades hi veia assegut un senyor gran, vestit de negre i amb una boina. Recordo que tenia molta caspa i que escopia tota l’estona. Tenia una mala llet de collons. El meu amic Luisito i jo jugàvem a futbol en aquella zona i de tant en tant se’ns escapava la pilota i anava directa a la taula del senyor. «Kubala! —em cridava—, si et pesco la pilota te la…». Pensàvem que qualsevol dia trauria una navalla i ens rebentaria la pilota.
Un dia passejava amb el meu pare per allà i em va dir: «Mira, si no estudies acabaràs com aquest home, sol en una taula i ple de caspa». I aquell home va resultar que era Josep Pla. Cristina Badosa, la noia que en va escriure la biografia, em va dir que estava embolicat amb una puta del barri xinès i que per això anava per allà. Em penso que s’allotjava en un hotel proper a la Rambla.