Eh!, però si he desaparegut, on estic ara? On redimonis em deuen haver enviat les pólvores màgiques del gran monjo?

(Mirant cap endavant, fent visera amb la mà). Vejam, aquella ciutat d’allà deu ser Cobinan. Què em va dir el monjo? «Camina dues hores cap a l’est des de Cobinan…». L’est, això està, si no m’equivoque (Es gira.)… Déu meu (Cau de genolls.), l’arbre solitari. (MARCO s’alça i, a poc a poc, s’acosta a l’arbre i l’examina. En acabant mira al seu voltant, s’ajoca i busca entre la terra, al començament amb molt de compte, però després amb precipitació i, fins i tot, una certa violència). On està? On està! (S’alça amb les mans plenes de terra i clama en direcció al cel, d’esquena a l’arbre). No hi ha res, punyeta, no hi ha cap flor. (Deixa caure la terra de les mans i cau de genolls). He viatjat durant quatre mesos per a res; tot era mentida. Oh, Iang-li-pan! (Es desploma i cau estès a terra. Aleshores, per darrere seu sorgeix de la terra, molt a poc a poc, una flor que sembla tenir llum pròpia. MARCO incorpora el cap). D’on ve aquesta claror? (Es gira i, en descobrir la flor, s’alça i s’acosta corrents). Déu meu, quina meravella. (Amb molt de compte agafa la flor i la guarda dins del seu farcellet). Tinc la flor, tinc la flor! (Se’n va).