MARCO, completament exhaust, camina sota un cel estrellat.

MARCO. És inútil seguir, no m’hi veig gens. No ho entenc, fa dos mesos que camine i ja hauria d’haver arribat. (S’asseu, es trau les sabates i es frega els peus). Ah, no puc més. Punyeta, he seguit totes les indicacions del gran monjo de Vac, no entenc què pot haver passat. He travessat la Gedròsia i la Carmània, les ciutats de Cumrós i Camadi… Hauria d’haver arribat de sobres a Cobinan. (S’estira). Oh, ja n’hi ha prou, no faig una passa més encara que em pelen. (Es gita i s’adorm).