En el fons del lateral esquerre hi ha el pare de MARCO, a la porta del seu palauet. MARCO hi acudeix.

MARCO. Em buscaves, Pare?

PARE. Sí, Marco, he de parlar-te… d’una cosa important. (Silenci). I Serafina, no ha vingut amb tu?

MARCO. No… se n’ha anat al Gran Canal.

PARE. Al Gran Canal?

MARCO. A pescar, em sembla.

PARE. Què?

MARCO. Algú li ha fet creure que a Enrico i a mi ens havien tirat a l’aigua i se n’ha anat tota desesperada.

PARE. Ja! Algú!?

MARCO. Sí, i ella se n’ha anat corrents… (Sense poder reprimir la rialla). Al Gran Canal.

PARE. (Sense poder reprimir la rialla). A pescar-vos! (Riuen tots dos. El pare canvia sobtadament d’actitud, entre severa i amb una certa sorna). M’agradaria agarrar el coll d’eixe algú que li ha gastat la broma i fer-li’n unes quantes voltes, però, és clar, tu i l’Enrico no en deveu saber res, no, Marco?

MARCO. Ni idea, pare, paraula d’honor.

Es miren els dos un instant als ulls i esclafeixen a riure.

PARE. Ai, Marco, quan deixaràs de jugar.

Silenci.

MARCO. Què era això tan important que havies de dir-me?

PARE. Necessite que em faces un favor, Marco, que vages a un lloc de part meua. Desgraciadament, jo ja no hi puc anar… M’he fet vell.

MARCO. No digues això, pare… Jo hi aniré en el teu lloc.

PARE. (L’agafa dels muscles). Ah, Marco… (Silenci). Però… deixa-ho estar, ara m’adone que potser no és una bona idea, encara estàs en edat de jugar.

MARCO. No, pare, confia en mi, de veres.

PARE. Ets massa jove.

MARCO. Conec el teu negoci. Tu dius que ho porte en la sang, això de mercadejar. Deixa’m anar, pare.

Pausa.

PARE. D’acord, fill, d’acord.

MARCO. A més, jo córrec més que tu. Puc fer el teu encàrrec i tornar de seguida a jugar amb l’Enrico.

PARE. Què?

MARCO. Hem quedat d’ací a una hora al pont vell.

PARE. No crec que tornes d’ací a una hora, Marco.

MARCO. Dues hores? (El PARE eludeix contestar. Gradualment MARCO es desanima i se sorprèn). Tres? Un dia? Una setmana? Un mes? (Pausa). Anys?

PARE. No patesques, Marco. Mai no estaràs sol. A més (Trau unes tauletes daurades.), el salconduit del Gran Khan de la Xina et protegirà.

MARCO. La Xina? He d’anar a la Xina? Però pare…

PARE. És necessari, Marco, el Khan em va enviar a parlar amb el Papa i ara espera la seua resposta. Si complim bé el seu encàrrec ell ens beneficiarà. (Com tractant de convèncer-lo). Oh, però la Xina és el país més gran de la terra, Marco, t’agradarà, és cent vegades més gran que Venècia. És tan gran que mentre en un lloc plou, en un altre neva i en l’altre fa sol. Hi ha flors meravelloses que ací no s’han vist mai i, i…

MARCO… i hi ha teles suaus com la carícia del vent, ja ho sé, pare, m’ho has dit moltes voltes, però… la gent diu que tot això és mentida.

PARE. No, Marco, la Xina és un país extraordinari. I també ho són les terres que cal travessar fins a arribar allí: el Pamir, el país més elevat del món, on les muntanyes acaricien el cel; l’Índia, la terra del misteri; el desert de l’arbre solitari; Pèrsia, Armènia, el Turquestan…

MARCO. Què has dit?

PARE. El Turquestan.

MARCO. No, abans.

PARE. Armènia?

MARCO. No, això de l’arbre solitari.

PARE. Ah, es tracta d’una llegenda índia. Per què t’interessa?

MARCO. Li ho sentit dir a Serafina. Ha dit que María parla tant com si haguera pres no sé quina flor de l’arbre solitari.

PARE. Na m’estranya, María xarra pels colzes… Sí, mira, hi ha la creença entre els indis que la flor del desert de l’arbre solitari té el poder d’aconseguir fer parlar els muts, però, la veritat, és una llegenda, jo no l’he vista mai, ni tampoc he travessat mai eixe desert. Ningú no sap exactament on creix la flor. Diuen que només el gran monjo del temple de Vac, el déu indi de la paraula, sap on creix. De tota manera, la flor de l’arbre solitari és només una de les meravelles que pots trobar en el viatge. És fantàstic, meravellós, increïble… Creu-me, Marco, jo no t’enviaria, però el Khan m’espera de fa temps amb el missatge del Papa i jo… jo ja no puc.

MARCO. Na patesques, pare, jo hi aniré en el teu lloc.