Pel fons d’escena s’obre una gran porta i apareixen MARCO i el KHAN. Pels laterals apareixen uns SERVIDORS amb bols plens de menjar i n’ofereixen a MARCO i al KHAN.

KHAN. (A un SERVIDOR). Aviseu la meua filla.

SERVIDOR 3. Sí, senyor.

KHAN. Què, t’agrada el nostre menjar, Marco?

MARCO. (Traient un espagueti llarguíssim amb un palet). No l’havia tastat mai. Com es diu?

ACMAT. (Entrant). Nosaltres en diem mien tiao.

MARCO. (Amb recel sobre ACMAT). Estic segur que els agradarà molt, als meus compatriotes. Puc endur-me’n una mostra, Kubkai Khan?

KHAN. Pots fer el que vulgues, Marco, però crec que els teus compatriotes hauran d’esperar, vull que et quedes amb mi i que sigues el meu conseller personal.

MARCO. Però, senyor…

ACMAT. Enhorabona de nou, Marco Polo.

MARCO. (Fent una reverència). Procuraré ser-vos fidel, Gran Khan.

Sona un gong que anuncia la filla del KHAN.

KHAN. Ah, ací arriba.

Entren dues SERVIDORES que porten un pal·li en l’interior del qual, oculta, està instal·lada la filla del KHAN. Al costat del pal·li se situa la seua CAMBRERA.

KHAN. Bé, Marco, ací tens la meua filla.

La CAMBRERA somriu amb intenció, com si volguera seduir MARCO.

MARCO. (Amb aprensió). És… és…, no sé com dir-ho, molt… molt atractiva.

KHAN. (Estranyat). Qui?

MARCO. La vostra filla.

KHAN. Però si no la coneixes encara. (Fa un senyal a un SERVIDOR perquè descobresca el pal·li).

MARCO. (Incòmode). Jo pensava… que…

Els SERVIDORS descobreixen el pal·li i apareix IANG-LI-PAN NYAM NYAM. MARCO es queda bocabadat per la seua bellesa. La princesa mostra també una forta atracció per MARCO.

KHAN. Ací tens Iang-li-pan nyam nyam, Marco. (A la princesa). Acosta’t. (IANG-LI-PAN s’hi acosta). El seu nom vol dir Blanca flor del matí que naix de la rosada per primavera entre les aigües dolces del llac de Nyam Nyam (MARCO li fa una reverència). Filla et presente l’intrèpid viatger venecià que es diu Marco Polo, que vol dir… Marco, què vol dir Marco Polo?

MARCO. (Sense deixar de mirar fixament la princesa, completament extasiat). Vol dir Viatger de les terres de ponent que travessa muntanyes i deserts, rius i mars, però un dia naufraga i es troba la xica més bonica que han vist mai la família dels Polo (MARCO besa la mà de IANG-LI-PAN i la princesa somriu).

KHAN. Un nom ben estrany, no creus Acmat?

ACMAT. Sí, és estrany.

KHAN. Però, no dius res, Marco?

MARCO. M’he quedat mut, senyor, davant de tanta bellesa.

Tots es miren amb una certa incomoditat; els SERVIDORS guarden el menjar ràpidament; la princesa retira la mà i, entre sanglots, es refugia en els braços de la seua CAMBRERA.

MARCO. (Acostant-se a IANG-LI-PAN). Però, què passa? Què us he fet, Iang-li-pan nyam nyam?

CAMBRERA. (Indignada). Talment l’amfibi / tens els ulls, Marco Polo. / Com la granota, / lletja i viscosa / que arreu posa la pota. (Se’n van).

MARCO. Eh! Però què passa?, què és això?

ACMAT. (Irònic). És una estrofa clàssica de cinc versos. (Comptant síl·labes amb els dits d’una mà i amb intenció de ferir MARCO POLO). Tal-ment-l’am-fi-bi / tens-els-ulls-Mar-co-Po-lo/ Com-la-gra-no-ta/ lle-tjai-vis-co-sa/ quea-rreu-po-sa-la-po-ta. No sabia que la cambrera de Iang-li-pan nyam nyam fóra aficionada a la poesia. (MARCO encaixa la ironia d’ACMAT i busca una explicació en el KHAN).

MARCO. Què li passa a Iang-li-pan nyam nyam? Per què no parla?

KHAN. Sí, és la meua desgràcia, Marco, la meua filla va perdre la veu quan va morir la seua mare. Ella la va veure caure per… (Assenyala amb la mà a una certa altura). Ah! Des d’aleshores he prohibit que es diga la paraula muda en la Cort.

MARCO. No sabeu com ho lamente Gran Khan Kublai.

KHAN. Tu no en sabies res, Marco. Ah! Ho hem intentat tot: remeis casolans, els metges de la Cort, metges de tot la Xina, metges de Cipango, d’Armènia, de l’Índia…

MARCO. I què han dit?

ACMAT. És improbable que la princesa Iang-li-pan nyam nyam recupere mai la veu. Només una forta impressió com la que va patir en veure caure la seua mare la podria curar.

KHAN. Això també ho hem intentat, hem fet caure els condemnats davant seu des d’una altura de cent metres i només hem aconseguit fer-la plorar. És tan sensible, pobra.

MARCO. Ai, quina llàstima no tenir a mà la flor de l’arbre solitari!

KHAN. Què?

MARCO. No, és una llegenda índia que diu que qui pren el nèctar de la flor de l’arbre solitari pot recuperar la facultat de parlar.

ACMAT. (Amb ironia). Ah, una llegenda.

KHAN. Donaria tot el meu tresor per posseir eixa flor i poder curar així Iang-li-pan nyam nyam.

MARCO. I jo, si sabera del cert que existia, faria l’impossible per aconseguir-la.

KHAN. Ah, Marco, gràcies, que feliç que em fa sentir-te.

ACMAT. Bravo, Marco Polo, bravo, ets molt intel·ligent

KHAN. Què vols dir, Acmat?

ACMAT. (Al KHAN). Ha volgut impressionar-nos amb un conte per presumir de la seua valentia davant vostre sabent que tot això de la flor era una invenció. (A MARCO). Perquè no fa falta buscar una flor que no existeix, veritat?

MARCO. Ets pitjor que una serp, Acmat, això és mentida.

ACMAT. Aleshores, series capaç de buscar eixa flor?

MARCO. Seria capaç de fer qualsevol cosa per Iang-li-pan nyam nyam.

KHAN. Oh, Marco, t’estaria tan agraït.

ACMAT. En eixe cas, potser Marco hauria de conèixer el castic si fracassa en la seua missió.

MARCO. Un castic? De què parla?

KHAN. Oh… Bé…, eh… Hum… com t’ho diria…

ACMAT. El Khan estava tan fart dels remeis i potingues estranys que li proposaven els metges i que feien patir la pobra princesa que va dictaminar que aquells que no aconseguiren curar-la perdrien… el cap.

KHAN. Bé, però això podem revisar-ho, podem fer una nova llei…

ACMAT. La vostra llei és implacable per a tots, en això se sustenta el vostre poder, Gran Khan, no ho oblideu.

MARCO. (Desafiant a ACMAT). No patiu, Gran Khan, val la pena patir un risc tan xicotet com perdre el cap si això cura la vostra filla.

KHAN. (Abraçant MARCO). Oh, Marco, si ho aconsegueixes, t’estaré sempre agraït. Et faré governador de totes les terres del sud, el meu virrei.

MARCO. Em sentiré prou pagat si Iang-li-pan nyam nyam torna a parlar. I ara, si em perdoneu, prepararé el meu viatge. (Se’n va).

KHAN. Faria un bon vírrei Marco Polo, no creus Acmat?

ACMAT. Em tem que no el tornarem a veure mai més, Gran Khan Kublai.

El KHAN mira ACMAT entre temorenc i indignat. ACMAT li fa una reverència. Fosc.