—3—

La solitud s’enganxa als mobles vells, trets d’una rampoina d’encant. Els llibres polsosos es riuen de tu i de la teva dèria. Et puja un rotet d’entrepà florit i de gasos de cervesa esbravada. Intentes escriure a màquina, però et ballen les lletres i et fuig el cap. Tota la nit, l’avorriment, i els refilets del canari que s’ha acabat el mill i en vol més. ¡Si tinguessis la sort que vingués algú! Però saps que no, que hauràs de passar-te-la més sol que la una, amb la història a mig fer, sense esma per continuar-la. Són molts diners, però ets dels que duu merda a la sabata i no guanyaràs. ¡Te les feies molt dolces, tu, en això de la ploma! No val la pena escarrassar-s’hi. N’hi ha que tenen sort, que escriuen un llibre i els el publiquen i surten als diaris, i guanyen diners, i coneixen mosses sensacionals al metro, i lliguen amb les companyes de feina i…

Truquen.

¡Ara no, per favor! Però no hi pots fer res. Ja els tens pis endins. ¡I t’explicaran les seves penes i et faran anar a dormir tard i no podràs acabar el llibre i no guanyaràs el premi; a més, se’t fumaran el tabac, se’t beuran la coca-cola que tens a la nevera i et deixaran l’estudi fet una merda!

¡Doncs, sí, tu! M’estava al cau empescant-me un rotllo macabeu d’allò quan van venir els de la colla. «¿Que tens userda?», em pregunta la Rosa, només clissar-me. «No, xata, se m’ha acabat del tot». «Doncs nosaltres sí, ¡elis elis!», fa en Pep, que ja anava una mica lluent i feia uns ullons de pixallits. «¡I de la fina!», crida l’Eulàlia, empenyent-me cap dins.

Vam organitzar-nos ben ràpidament. Matalassos per terra, llums cap el sostre, el jonivòlquer a l’abast i un grapadet d’userda per càpita, vejam si ens posàvem carabruts. La Rosa, que no s’està mai per brocs, es va quedar conilla en un tres i no res. «¡Ja saps que a mi m’agafa la cardància i val més anar preparat!». L’Eulàlia es va emprenyar. «I jo que tinc la tieta, ¿què haig de fer?». «No passis ànsia, dona, sucarem amb sang-i-fetge, ¡que a mi m’agrada molt!». «¡Au, no siguis marrà, Pep, que una ha anat a ca les monges i aquestes coses no es diuen!», li retopa l’Eulàlia. Però per si un cas, ja me la tens conilla, també, amb el filet del tàmpax sortint-li entre les cames.

L’habemuspapam ja era a punt. Cargolem l’escanyapits, li estaquem foc i cap al cel falta gent. A mi, que sóc un mau d’avaria, l’userda em posa més content que un gat amb una penca de bacallà. «Tinc les bosses eixutes, mestresses, però ja sabeu que l’espanyol donde no arriba con la punta de la fava, hi passa la molla i andandu que són víbries». «¿Que has anat de burilla, avui, manso?», em demana la Rosa. «Mira, tu, al matí, a primera hora, una mansa, al metro, m’ha fet un joc de mans que m’ha deixat més deixatat que una casera en un col·legi de pàrvuls. Després, al despatx, les flàvies que penquen amb menda, han volgut veure de quin color la tenia i tornem-hi que no ha estat re. I ara…». «¡No m’ho expliquis, que em foto calenta!», s’exclama l’Eulàlia. I, manyaga, emburxa el vademècum.

Ja hi vam ser, tu. El Pep, que no havia bufat cullera de feia dies, s’anima i m’engrapa la Rosa pels pèls de la figa i me li clava repassada d’aquelles d’aquí no em moc. La mossa fa el gori-gori i s’eixarranca. L’altra, per no ser menys, s’acota, estira el filet del tàmpax i el deixa damunt d’un cendrer. «¡Fot-me-la aquí que no hi tinc butxaques, mil-homes!», em demana amb urgència. I jo, que tinc vocació de tapaforats, li endinyo.

Allò va ser Troia, tu. Quan la vaig treure del trau de l’Eulàlia la tenia de color rosa, i una gleva de sangueta em regalimava per la punta del semaler. En Pep que diu: «¿I quin gust té, la menstru?». I se m’hi amorra, el molt marieta. De primer em va fer una cosa… però el paio en sabia, de tocar la cornamussa, i com que la Rosa se m’havia abocat al damunt i em donava el pit com una dida, jo em vaig deixar fer. L’Eulàlia, que no sap estar-se quieta, li ensumava l’ullera al Pep, com si li volgués comptar els pèls del cul, i en aquella endemesa de pits, culs, conys i cigales, embafats d’userda, més calents que les castanyes el dia de totsants, vam passar la nit en santa companyia. ¿Què?

Sí, tu, l’endemà allò semblava una història de sang i fetge, d’aquelles del comte dràcula. ¡Llet, suor i sang pertot arreu!

I ara perdona’m, nano, però t’haig de deixar, que vull acabar el llibre, vejam si guanyo els pempis del premi i puc anar de putes, que vaig més calent que un gall en una gàbia de conills.

¡Apa, Siau!

¡CAP POMETA TÉ EL POMER!