Com sempre, la culpa ha estat de la dona, que em va fer canviar de pantalons amb l’excusa que havia de sargir una cremada o, dit en termes de matemàtica moderna, un conjunt de cremades, pel cantó de la falda.

No hi havia parat esment, jo, en aquella constel·lació de taques de color marró fosc pel cantó ample del camal, a l’esquerra de la bragueta, quan m’ha acusat a crits de perdis i de deixat. Sense temps de protegir la meva intimitat, me l’he trobada agenollada al davant, amb un parrac humit a les mans, disposada a esborrar el suposat record greixós d’àpats recents.

No hi ha hagut escapatòria: amb un braç m’ha rodejat la cama pel darrere i m’ha passat la mà per l’entrecuix, mentre amb l’altra em gratava aquell joc de llànties en forma d’óssa menor. A poc de començada la fregatel·la, quan ja m’hi començava a trobar bé, perquè l’acció manual es produïa exactament damunt la meva virilitat en repòs —jo carrego a l’esquerra, com Déu mana—, ha fet veure que es fotia com una fera: frega que fregaràs, les taques han desaparegut per fer pas a sengles forats, tot plegat produït per la cendra viva dels cigarrets que em llisca pel damunt en impensats moments d’embadaliment.

«¡Sembla un colador, aquesta bragueta! ¡No sé com no t’ha arribat a sortir l’ocell per un d’aquests forats…!».

He hagut de protestar de seguida, perquè eren uns foradets de no res i ella sap prou bé que la meva eina és de reglament i que amb prou feines si se la pot acabar del tot quan li’n faig ofrena. A més, no puc permetre que se’m qüestioni en un aspecte tan personal del qual sempre he tingut motius per sentir-me’n orgullós.

Com que no teníem temps perquè ella seguís ocupant-se en una feina tan constructiva, i molt menys, encara, pels nostres jocs que haurien vingut a continuació, m’he tret els pantalons seguint una indicació que m’ha hagut de fer a contracor: estic convençut que ja l’engrescava, en aquell moment, el sol fet d’adonar-se que conservava íntegrament la vella habilitat d’alquimista que coneix la fórmula d’interessar i endurir una penjarella en principi indiferent i blana. Ha desaparegut cap a la cambra, d’on ha tornat amb uns pantalons nous de trinca, la ratlla escaient, color gris i un discret dibuix d’ala de perdiu: perfectes, al primer cop d’ull, però que m’han costat quart i ajuda d’entaforar: «¡Merda!», he dit, «¡no hi entro ni amb calçador!».

La pròpia ha sermonejat que eren nous, que els acabaven de portar de cal sastre, i que sort en tindria si no volia anar pel món ensenyant les vergonyes. L’he rectificada sobre la marxa en el sentit que calia dir-ne «les alegries», però ella, descarada, m’ha fet un gest un pèl obscè acompanyat d’un complet mostrari de llengotes a distància. No resisteixo les provocacions, jo, i no he parat fins a enxampar-la i encauar la seva eina parladora dins la meva boca, cosa que m’ha anat força bé de passada, perquè, amb les presses, no havia tingut temps de rentar-me les dents. Ens hem mirat de fit a fit. Si no hagués estat perquè el rellotge mana i a la feina ens controlen com en un camp de concentració, n’hauríem fet alguna de ben sonada a peu dret mateix o repenjant-nos a les parets, que prou que convé algun exotisme per trencar la trista rutina dels anys, a part de la gana que he passat tota la setmana amb la merda de la regla: és tan primmirada, ella, que no em deixa sucar el melindro per davant ni per darrere, com si hi hagués veda mentre li dura la collita roja que, per sort, segons els meus números, s’ha hagut d’aturar avui mateix.

¡Els pantalons eren insuportables! Estrenyen de valent. Són com una cuirassa que se’m clava per tota la pell. ¡No sé què cony deu haver passat! Me’ls vaig emprovar, jo. Tot anava com una seda, però el sastre dels pebrots s’hi volia lluir: que si un repunt per aquí, una tavella per allí, que si dos centímetres als baixos… ¡Jo sí que li donaria pels baixos, per no haver d’aguantar aquell suplici! El pitjor de tot és que em neguitejava l’instrument: ¡tant de bo m’hi hagués fet tres camals, el molt brètol! Però m’he sentit tan comprimit que he tingut por que se m’encongís per sempre més. Oh, i que m’ha fet anar les boles amunt, amunt, cap a l’amagatall on solen refugiar-se quan van maldades, pel camí que segueixen quan se’t posen per corbata.

Sempre m’ha agradat tocar-me-la, assegurar-me que està a lloc, a punt de servir. O per agrair-li els serveis prestats… Però avui l’he hagut de consolar més sovint del compte, per sota la taula del despatx, aprofitant que ningú no em podia veure. No em volia fer notar, prou que m’he fet veure pel sol fet d’anar tan encarcarat. Mentre firmava, a l’entrada, he caçat al vol la mirada enriolada de dues secretàries que no deuen haver pogut ignorar la importància del paquet que els oferia gratuïtament a simple vista. No m’ha sabut greu, això, és clar, però estava tot sufocat per culpa de tanta compressió, amb greu perill, segurament, d’una possible estrangulació… ¡No em faria cap gràcia ser el primer pacient a sofrir una hèrnia de cigala!

He hagut d’anar més sovint del compte al pixador. Quan he pogut, m’he tancat a la cabina i he tret tota la carn d’olla a prendre la fresca perquè recuperés la posició prevista per la mare natura, però un dels cops que la caseta de la merda estava tancada i barrada amb algun bacó que hi feia pudor, m’he hagut de conformar amb la ventilació parcial en un dels departaments del mingitori. Hi ha hagut entrebancs: se m’ha instal·lat al costat aquell galifardeu ni carn ni peix, llagoter, llefiscós, que quan et dóna la mà te l’has d’eixugar ben de pressa si no vols deixar regalims al teu pas. L’home —si més no, en té l’aspecte— tenia xerrera llarga i m’ha preguntat si anava de cagarrines, ja que em veia entrar i sortir sovint del recinte. Però quan s’ha adonat que no estava disposat a la confidència, ha xiulat un pèl desafinat i s’ha posat de puntetes per, de cua d’ull, resseguir-me-la en tota la seva gran extensió. Amb això m’ha confirmat el que deien les males llengües: ¡el molt tifa mariconeja! Però, tot i que a mi els del ram de l’aigua me la porten fluixa i puc jurar per allò més sagrat que em destrempen, no he pogut dissimular d’immediat la inflor que arrosego tota la tarda per culpa dels pantalons que m’imposen una severa dieta pel que fa a ventilació i facilitat de moviments.

L’andova sospirava, enamorat. No l’he engegat a dida, perquè no tenia ganes d’armar sarau. ¡No saps mai com poden acabar, aquestes coses! Ves que corregués la veu que ell i jo havíem tingut un incident dintre de la pudenta, que ja n’hi hauria prou perquè tota la casa n’anés plena i amb versions de tutti colori. Per tant, després de deixar-la respirar a fons un parell o tres de vegades més, m’he encarat novament amb la dificultat d’encabir-la en el recinte, amb el nerviosisme que augmentava davant la inspecció ocular del veí del pixador. Estic convençut que el molt bandarra s’ha adonat de la cicatriu que arrossego a la xeringa des de temps immemorials i, davant la meva impaciència per desaparèixer, s’ha quedat amb ganes d’interrogar-me al respecte.

Qui no se n’ha estat, però, és la mossa que unes hores després he deixat a la parada de l’autobús. No sé gairebé ni com l’he arreplegada. És nova. Fins ara només havíem canviat alguna salutació distant però gens freda, si més no per part meva, perquè té de tot i molt, i no s’està d’exhibir-ho d’oferta. Ens hem topat a la sortida, em penso, que queien quatre gotes. Només per compliment, sense segones intencions —¡sí, sí…!—, li he insinuat que si volia que l’acompanyés a casa amb el cotxet, i ella no s’ha fet pregar. M’he quedat una mica confús, perquè he vist que era peix al cove abans i tot de parar l’ham. No voldria pecar de presumit, però mentre caminàvem cap a l’aparcament subterrani m’ha semblat caçar-li un parell de sorpreses llambregades d’admiració que els seus ulls dirigien cap a la part del meu cos que lluïa més que de costum. Val a dir que, en aquesta ocasió, no m’he preocupat gens ni mica de dissimular la consistència de la meva artilleria pesada…

Prou filigranes que havia fet ja, a la feina, aquella mateixa tarda, amb la bleda assolellada que ens han encolomat per cap de secció amb l’excusa que té no sé quantes carreres tècniques i pràctiques, però que no pot dissimular la gana que deu haver passat tots aquests anys de cap sobre els llibres, perdent el bo i millor de la vida, ella, que bé prou que en deu ser, d’humana, malgrat la repressió. ¡Quin rebombori quan ens la van presentar! Els masclets de la casa, que ara constituïm el seu ramat, vam apostar qui la faria caure, però tots hem fracassat. I la paia té joventut i formes per donar i per vendre. Mentre firmava els papers que li he portat, els ulls se me n’han anat regatera avall, cap al naixement d’aquell bé de Déu de melons que enamoren i, de sobte, per la tibantor de l’entrecuix, m’he adonat que se m’aixecava a tota màquina. He hagut de llançar uns papers per terra per poder-me ajupir amb l’excusa de collir-los, la qual cosa m’ha permès d’amanyegar-me el pirulí i demanar-li formalitat mentre en dissimulava el volum en creixement amb una mà que amb prou feines he pogut mig entrar a la butxaca, de tanta estretor. La cap, que és una mica curta de vista, cosa que fa que se t’acosti molt quan et mira, tot embolicant-te amb aquell perfum ensofrat que usen tantes mitges virtuts, ha hagut de reparar per força en la meva torbació. Hem caminat junts fins als arxivadors, i per arribar-hi hem travessat un passadís justet que ens ha mantingut a pocs centímetres de distància. Per un moment, absort en la feina, he aixecat tots dos braços per agafar una carpeta dels prestatges. Això, i ella, que s’ha fet un pèl enrere per evitar la pols que es desprenia, ha provocat un lleuger contacte entre la meva pipa i la seva natja. Deu haver perdut el món de vista en comprovar la contundència del meu germà petit, perquè s’ha enrojolat i, en tombar-se sobtadament, m’ha semblat que tot el pitrera li trontollava. Amb un rodal de veu m’ha dit que em podia retirar i que ja ho revisaria ella… Si no arriba a ser el meu superior, m’hauria tret la mercaderia per si la volia revisar allà mateix, sobre la marxa, però no m’he atrevit: hi havia massa coses en joc. ¡Hi podia perdre bous i esquelles, en l’operació!

¡El que deia de la mossa! Aquella sí que, quan me l’ha tinguda a la mà, no s’ha sabut estar de preguntar una mica alarmada què representava aquella durícia que, talment, sembla una ramificació, com si fos un drac bicèfal, o com si al meu bastó li naixés una ala a la meitat del recorregut, estranya característica que em converteix, segurament, en el posseïdor d’una titola que en els catàlegs podria portar el rètol d’«exemplar únic».

Ja era, és clar, un moment en què les paraules sobren i un no sent la necessitat de fer història i molt menys d’adornar-la. M’he limitat a la narració tradicional dels fets: «Als cinc anys, i ja prou ben armat per una edat tan tendra, em vaig acostar a pixar al filat d’un galliner per esquitxar alguna gallina, però el gall, temorós dels estralls que podia causar en el seu harem la visió d’un artefacte tan estrident, em va clavar una becarrada que per poc no me l’escapça… Una tieta, que preveia la futura cotització d’un estri que prometia tant, es va esmerçar nit i dia a salvar-me el xiulet per a futur gaudi del sexe feble sense que ella, ja prou gran, esperés rebre’n cap satisfacció…».

La noia, embadalida, me l’ha tractada amb més mirament a partir d’aleshores, i ha afluixat l’estreta i el ritme del vaivé… Tot això es produïa dins l’aparcament, després d’entaforar-nos tots dos en el vehicle i de passar-li, com a primera prova del test, la mà pels pits amb tota la meva discreció, en l’operació de recuperar el tiquet que guardava en un calaixet del costat que ocupava ella. He murmurat unes paraules de disculpa pel contacte aparentment involuntari, i ella ha somrigut, com si fos el fet més natural del món, cosa que m’ha fet prescindir de la resta del test i m’ha fet anar directament al gra.

És una mossa com no n’hi ha d’altra, o com gairebé havia oblidat que n’hi havia. Jove, fresca, desimbolta, tota ella d’una peça, vull dir que vibra de cap a peus quan en algun racó del cos nota una sensació agradable, i les meves mans, gens avaricioses, li han donat ocasió de joia continuada, ¡I les d’ella no s’han estat de res, tampoc!

He engegat el motor després d’un parell o tres de temptatives. La noia es reia, ja de la meva poca traça, ja de la vellúria del vehicle. No m’ha fet res, de moment, la gresca. Tenia encara ben fresc als palmells el contacte d’aquells pits que cavalcaven lliurement, acabats amb uns mugrons de la mena que m’agrada, i que havia clissat pel carrer gràcies a la taca que dibuixaven sota la brusa: foscos, amplis de base i amb el turó que pot variar ràpidament de mida i de duresa segons les emocions de cada instant… Però la rialla continuava, i la conya llarga m’emprenya. Me l’anava a mirar malament perquè la incomoditat s’agreujava per instants: estava més encarcarat que mai per la petitesa de l’indret on ens havíem assegut i per la tibantor que naixia a l’entrecuix i que s’allargassava per tota la llargària d’una verga que maldava per ampliar l’espai vital com una arrel que ensopega un coixí de pedra. M’he clavat un cop de colze a la tranca en tornar el braç a lloc i no he pogut retenir una expressió d’allò més grollera en veu alta. Ella ha aturat la rialla i m’ha preguntat, una mica intrigada, què tenia, i com que a mi no m’agrada dir mentides, li he fet cinc cèntims del que em passava d’ençà que m’havia introduït dins d’aquells remaleïts pantalons amb penes i treballs… La noia —¡a bodes em convides!— ha pogut clavar la mirada en el camal esquerre sense haver de dissimular —he encès el llumet per facilitar-li’n la visió— i gairebé ha fet un crit quan s’ha adonat de les proporcions que el ninot prenia en aquells moments. Davant la meva impossibilitat de conduir o de fer res de bo en aquelles condicions, s’ha decidit per la via ràpida i ha intentat tornar el clarinet a lloc amb una pressió de mans. Però els resultats han estat contraproduents, perquè ella no coneixia les reaccions normals d’uns atributs com els meus. Ha sentit sota els seus dits que la fera engabiada s’encrespava més i més. I no se li ha ocorregut altra cosa que recomanar-me que me la tragués i em cobrís la falda amb algun parrac. Com que no en tenia cap a mà, i no era pas qüestió d’usar per un afer tan delicat el drap galdós que utilitzo per comprovar el nivell de l’oli i repassar els vidres quan no hi veig un ruc a tres passes, ella m’ha ofert un dels seus mocadors: una virgueria de mocador, finet, perfumat, transparent… He esclatat a riure com un boig i l’he acceptat mentre amb greus dificultats aconseguia de fer anar avall la cremallera. ¡Plaf! El nap ha sortit a prendre la fresca… El mocadoret, col·locat al damunt, cobria amb prou feines la fava, com un tronc d’arbre poderós que lluís una ridícula i diminuta bandera blanca… Ella ha rigut amb mi i no s’ha pogut estar de portar-hi la mà i resseguir el trombó de vares una bella estona com a mesura de reconeixement i exploració del terreny, fins que s’ha fet ben bé càrrec de tota l’extensió… Ha estat ella mateixa, mentre notava que encara creixia més i més, que ha comprès l’única solució possible si volíem sortir d’una vegada d’allà dins el subterrani abans que no passessin unes quantes hores, i ha començat el bressoleig amb traça, ocupant-hi totes dues mans quan s’ha adonat que amb una de sola no aconseguia abastar-ne tot el perímetre… Ha estat llavors quan li he explicat, amb quatre paraules que he pronunciat sincopadament atesa l’excelsitud del moment, la història d’aquella durícia intrigant. Mentre ha durat l’exercici —no sé si ha estat cosa d’uns segons o de mitja hora repicada— han passat tot de vehicles pel passadís del davant, però no n’hem fet cas, atents a aquella activitat, transportats en un altre món fet només de bellesa i deliri… Com que sé dominar-me, he retingut tant com he pogut l’explosió final. Però abans que em sortís per les orelles he afluixat la vàlvula. Per la direcció que l’arma prenia en aquell instant ha anat de poc que l’impacte no esberla el parabrisa, que ha resistit miraculosament, sense poder evitar, és clar, que la meva essència s’escampés per tota la superfície. Totxo de mi, no se m’ha acudit cap altra cosa que engegar el dispositiu de l’eixugavidres sense obtenir, naturalment, cap resultat, ja que la mullena no procedia d’un xàfec exterior. Abans que ens regalimés pel damunt, he utilitzat el parrac de l’oli, i al cap d’un parell de minuts he aconseguit ampliar el camp visual a unes proporcions més normalitzades.

La mossa, tota ella bona voluntat, m’ha ajudat a entatxonar la mànega al seu lloc, cosa que hem aconseguit dificultosament, perquè, tot i la manipulació a què havia estat sotmesa, així que s’ha adonat que la tornàvem a engabiar, he sentit la pruïja que me la tornava a posar a to. He fet notar a la mossa que ja hi tornàvem a ser, i ella, que té la paciència d’un sant, m’ha fet saber que no li caurien els anells si convenia que em dediqués un altre concert de flauta com l’anterior. Amb la mirada una mica extraviada, i sense acabar d’estar refet del tot d’aquell treball tan acurat, li he fet senyal que ho deixés córrer. He engegat, hem sortit, he pagat i hem enfilat el carrer. L’airet que ha entrat per la finestra ens ha reconfortat, però en cap moment no m’he arribat a sentir còmode: l’estretor dels camals era un obstacle massa fort… Mentre conduïa, ella ha agafat el drap i ha resseguit amb traça autènticament femenina —¡hi té la mà trencada, ella, en afers propis del seu sexe!— la superfície del vidre fins a deixar-lo més net que una patena.

Hi havia una cosa que la preocupava, pobra noia. Tancats en l’aparcament, en aquell primer contacte, encara amb certes inhibicions degudes a l’escassa familiaritat que sentíem l’un i l’altra, tot informant-se de la procedència de la durícia, s’ha quedat amb les ganes de dedicar-hi una sessió monogràfica. Li he ofert l’ocasió al cap d’una estona, després que hem enfilat la carretera de la costa i hem recuperat forces amb un glop que ens hem empassat en un establiment de begudes. La dona dels lavabos, poc comprensiva, ens ha fet fallir en l’intent d’assaltar una de les cabines —«dames», deia el rètol—, on esperàvem trobar la tranquil·litat necessaria per a un reconeixement més profund i a consciència de les nostres peculiaritats. Llavors, quan jo ja tornava a anar tan embalat com abans, la noia m’ha guiat cap al cotxet arrapant-se’m a la part sensible per sobre els pantalons, talment un pigall que acompanya l’amo a bon port. Mentre jo me les tenia amb el canvi de marxes, ella seguia aferrada al meu centre de gravetat. El teixit dels pantalons s’inflava a petar i la cuca, per dins, barrinava i bullia d’excitació. Com que ja s’havia fet fosc, ens hem endinsat entre uns arbres que hi havia a tocar del bar i he pogut passar a l’acció, ja que fins aquell moment m’havia hagut de limitar a cedir el protagonisme a la noia i al meu màstil. Les meves mans, un cop he pogut abandonar el volant, s’han ocupat dels dos centres d’atracció que la noia havia desvetllat des del començament. La posició, malgrat tot, no m’era favorable. Amb el braç dret li he rodejat el coll i la mà ha lliscat per la generosa obertura de la brusa. Però així, a mi, que no m’agrada fer les coses a mitges, només m’era possible comunicar-me amb el mugró dret, ja que el que tenia més a la vora quedava a l’abast de la mà esquerra, però aquesta, naturalment, s’havia perdut d’immediat per les misterioses profunditats d’un forn que es feia gran i suau com la mel un cop els dits havien vençut l’escassa resistència d’una roba prima com un tel de ceba. Ella se n’ha fet càrrec de seguida, de la meva incomoditat i, volenterosa com és, sempre a punt de col·laborar, ha canviat de posició i gairebé se m’ha escarxofat al damunt. Ha anat d’un pèl, mentre m’estirava la cremallera, que no s’autoenforquilla amb el puny del canvi de marxes que fotia una nosa de no dir. Quan tots els astres s’havien posat d’acord per convergir, quan els dits de l’un i de l’altra havien lubricat el morter i la mà que havien de lligar un all-i-oli de primera, la bèstia negra del vigilant ens ha clavat la llanterna als morros tot increpant-nos amb l’amenaça que ens enviaria els gossos, els guàrdies i totes les forces repressives que se li acudien. Gairebé sense desentortolligar-nos, amb la punta del dit que em quedava lliure, he arrencat a tota màquina i tots dos hem renegat com dos bacons.

Si d’una cosa no em puc vantar és de conduir com els àngels: necessito tenir totes dues mans ben clavades en el volant, de manera que quan hem tornat a la carretera he hagut de renunciar a seguir buscant petroli. Ella, però, més lliure d’acció i sense tanta responsabilitat, no s’ha resignat i s’ha ajupit sobre la torxa encara flamejant, desenfundada del tot… Delícia, meravella, èxtasi, diploma d’excel·lència i certificat cum laude. ¡Per fi els déus em proporcionaven, gràcies a la cavitat bucal d’aquella santa, la possibilitat de conèixer les fascinacions d’un biberó de primera mà! Llàstima que, mentrestant, jo no pogués ensorrar el nas entre l’arrissament d’aquella selva exuberant en la qual, amb el convenciment que disposava de tot el temps del món, només m’havia entretingut a cargolar-hi uns tirabuixons amb els ditets.

Crec que dec haver posat el ulls en blanc, perquè quan he tornat a tenir les ninetes a lloc, corríem com esperitats contra un camió que se’ns acostava en direcció contrària, el conductor del qual no podia fer altra cosa que esperar que la meva closca de nou —tripulants inclosos— s’esclafés contra el poderós elefant. No sé d’on he tret els reflexos que en darrera instància m’han permès de fer girar el vehicle, i hem corregut uns metres dibuixant esses abans que el pogués redreçar. Però ni la suor freda d’haver vist la parca cara a cara no ha aconseguit de reduir la inflor que em turmenta tot el dia. La mossa, mentre s’atipava de plàtan, amb la boca plena, ha intentat dir alguna cosa que ha resultat perfectament inintel·ligible.

Dominada la situació, m’he acostat a la dreta de la carretera i he aturat la carraca al primer lloc on he pogut arraconar-la. Estimulat per la tendresa amb què la llengua de la noia ensalivava el naixement d’aquelles ramificacions d’origen tan antic, amb el sospir de satisfacció del mort que torna a la vida, m’he escorregut sense miraments, sense pensar on la vessava, novell com sóc en aquestes arts. Just en aquell moment, la mossa, com un infant de bolquers que fa una xumada de més, ha deixat anar un bon parell de glopades d’aneu a saber quina salsa sobre les meves cames. La vomitada ens ha asserenat a tots dos. Ella s’ha disculpat per la llefiscositat que regalimava pels camals dels meus pantalons, i jo no sabia com posar-m’hi per reduir l’escampadissa. De comú acord, tots dos hem sortit del cotxe, ens hem jugat la vida travessant la carretera i després d’enfilar-nos damunt la via del tren hem arribat a la platja. Ens hem descalçat. El seu mocador i el meu, mullats en les contaminades aigües del nostre mar, han passat repetides vegades per l’enorme superfície enllardofada. Com que era ben fosc, no hem pogut comprovar si, malgrat els nostres esforços, l’aigua ha aconseguit foragitar la merda.

Ens hem assegut un moment a la sorra entre pells de taronja, ampolles de refresc, papers i la remor de les ones. La tela dels meus pantalons, tan arrapada a les cames, em comunicava la fredor de l’aigua del mar. I he tingut esgarrifances. La noia no se’n feia càrrec, del meu estat, i tenia ganes de recomençar el sarau. Li he hagut de preguntar si encara no en tenia prou, i com era que uns moments abans havia sentit fàstic fins a vomitar; però m’ha repetit allò que intentava comunicar-me quan tenia la boca plena i que jo no havia arribat a entendre: «¡No ho has entès! Era d’alegria, que cridava… ¡M’has tocat la campaneta i això m’ha fet feliç! Però quan has començat a ballar el vals amb el cotxe, amb una sotragada, has entrat molt més endins… Llavors m’ha passat com quan et poses dos dits a la gargamella i no m’he pogut aguantar… ¡Ara ja torno a estar fresca com una rosa!».

Si sabéssiu les entremaliadures que hem fet, llavors, fins que ella s’ha adonat que s’havia fet tard.

De tornada, em sembla que se m’ha enfadat, perquè no l’he portada fins a casa seva. Tenia pressa, ella, perquè aquell vespre els seus pares eren fora i s’hi havia citat amb un xicot perquè l’acompanyés en la soledat. ¿Què faria ella, sola, si ell es cansava d’esperar?

El bo del cas és que un cop entaforats altra vegada dins el cotxet amb els pantalons ben cordats, i malgrat el desgast i la humitat que se’m ficava en el moll de l’os, he notat l’extraordinària pressió que la tela exercia sobre el penjoll i com em tornava a engrescar. M’he hagut de posar seriós per frenar-la, ja que ella, que té tan bona vista, també se n’ha adonat de seguida.

Abans d’entrar a casa he fet una cosa que no acostumo a fer: he comprat el diari, però no amb la intenció de trobar-hi el rècord que acabava de batre, sinó com l’única solució que se m’ha ocorregut per dissimular a la meva dona el lamentable aspecte d’aquells pantalons que unes hores abans eren tan verges com jo mateix pel que respecta als biberons. No m’ha costat passar desapercebut, perquè la dona tenia la vista clavada en l’aparell de televisió. Malgrat tot, m’ha semblat que la seva mirada intentava travessar la feixuguesa del paper de diari per comprovar si persistien les òptimes condicions que a primera hora de la tarda exhibia l’entorn màgic de la meva cua. Me n’he anat a la cambra, m’he tret els pantalons, m’he posat els del pijama i he respirat, tranquil. El semaler restava en posició de descans, sense ganes de brega, dins aquella roba respectuosa, flonja, deixada anar. He deixat els pantalons nous sota el llit, per la banda d’on dormo, per tal de tenir-los a mà més tard.

No hem canviat massa paraules, la dona i jo, mentre sopàvem. Ella, perquè seguia el curs d’una pel·lícula, i jo perquè tenia el cap a tres quarts de quinze. Contra el que és habitual a casa, me n’he anat a dormir el primer amb el pretext d’estar espès per culpa d’un lleuger mal de cap. La dona, que potser s’ha cregut que anava a esmolar la taladradora per preparar el terreny, no ha posat cap obstacle a la fuga, però ha enllestit a la cuina molt més de pressa del que té per costum. Quan ha entrat a la cambra he fet veure que dormia, i de reüll he contemplat com s’amanyagava la pitrera i deixava uns moments, com perduda, una mà sobre la tofa del baix ventre. S’havia posat una camisa de dormir que, en circumstàncies normals, em fa enfilar per les parets, però jo, ni cas. Feia uns moments que m’havia palpat la fitora per si era possible un reviscolament, però l’havia trobada molt prima, com si en el curs d’aquella tarda hagués perdut pes.

Ella ha sospirat, ha entrat al llit i ha fet més enrenou del que caldria per desvetllar un ós polar en plena dormida hivernal. Però jo he restat immutable. M’ha clavat els pits a l’esquena i jo he deixat anar un ronc profund. Ha insinuat alguna magarrufa més subtil com ara ficar-me un dit a l’orella tot lliscant una mà cap al melic, però la meva resposta ha estat negativa. Li ha costat adormir-se, perquè he escoltat atentament tot el procés, des de les primeres i lleugeres contorsions amb algun gemec acompanyant les oscil·lacions suaus del cos fins que he sentit el seu respir compassat que volia dir que tot quedava mig resolt i a punt de ser oblidat sota el teló del son. Al cap d’uns moments, m’he aixecat, he recollit els pantalons d’on els havia deixat i els he portat al safareig. Amb el menor soroll possible he intentat esborrar inútilment a base d’aigua i sabó la barreja de greix i bilis que la mossa m’hi ha abocat. Els he estès en un fil de plàstic amb l’esperança que l’endemà serien a punt, i he tornat al llit… Qualsevol altre dia no hauria pogut resistir la temptació i m’hauria abraonat sobre aquell cos tan conegut que m’agrada explorar una i altra vegada. Les ganes de complir no m’han faltat. M’he sacsejat el cuc debades, però s’ha mantingut a la baixa, sense indicis de reactivació.

M’he passat tres dies seguits amb l’alarmant constatació de no experimentar trempera de cap mena. La dona em mira com si no em conegués, sorpresa i desenganyada de tanta passivitat. Davant aquestes circumstàncies, l’afer dels pantalons no va portar cua. Li vaig explicar d’una manera prou convincent que un company s’havia marejat i m’havia clavat tota l’escudella pel damunt i que, per estalviar-li molèsties, havia intentat esborrar-ne el record pel meu compte, sense sortir-me’n. Ella, desconcertada per la meva sobtada frigidesa, s’ho va empassar sense comentaris. He portat tots tres dies els pantalons vells acabats de sargir fins que avui, per culpa d’una nova i massa ostensible taca, m’he hagut de tornar a posar els nous, refets ja de tants trasbalsos, ben nets, polits i planxats… ¡I que n’és, de gran, això! Tot ha estat entaforar-me’ls, que se m’han desvetllat les ànsies contingudes, els impulsos somorts, els neguits apaivagats. M’acabava de vestir i he tornat a la cambra, després de pentinar-me i fer-me el nus de la corbata, que la sola visió de la dona, ajaguda al llit, despentinada, enlleganyada, els ulls botits, que em mirava amb recança, ja m’ha posat en una molt marcada disposició al coit que havia començat a oblidar. No m’ha costat gens tornar-me a despullar i recuperar en una sessió intensiva, treballada a fons, el que li havia escatimat darrerament.

He fet tard a la feina, és clar. La cap de secció m’ha mirat malament quan m’ha vist entrar, però ha hagut de desviar la mirada quan els seus ulls s’han perdut damunt la muntanya que seguia en erupció malgrat la brega matinal. Entre taula i taula, m’he refregat amb un parell de mosses i he començat a pensar en la possibilitat de fer-me el trobadís, un dia d’aquests, en plegar, amb la nena de l’altre dia.

Al migdia, quan he tornat a casa, la dona m’ha explicat, tota confusa, que ens han trucat de cal sastre per donar-nos tota mena d’explicacions: que els pantalons que ens va enviar fa tres dies no eren els meus, que s’havien equivocat, que si me’ls hagués posat ja me n’hauria adonat de seguida, perquè m’havien d’anar petits per força, ja que eren fets a la mida d’un altre client seu, molt més prim que jo, el qual havia rebut els que em corresponien a mi i que, en provar-se’ls, s’havia quedat astorat en comprovar que li’n sobrava un pam pertot arreu…

Anava a posar-me immediatament a la defensiva tot passant la mà pel neguit que tornava a sentir i, mentrestant, no se m’acudia cap altra cosa que explicar que aquell deshonest professional del ram de la tisora i l’agulla s’havia tornat boig, que no n’havia tingut mai cap, de pantalons, jo, que m’anessin tan bé. I que estava disposat a jugar-me la vida per defensar-ne la possessió…

Però la meva dona se m’ha anticipat i m’ha demostrat amb un parell de frases curtes i contundents que té una perspicàcia que va més enllà del normal: «¡No t’hi escarrassis! Ja l’hi he dit jo, que es deu equivocar. I que se’ls haurà de pintar a l’oli: que et van de primera, i que ja no els podem tornar perquè els has tacat i tenen un foradet… En poques paraules: ¡que són a casa i no estem disposats a deixar-los anar per res del món!».

Al cap d’uns segons ja havíem oblidat el sastre impertinent i la mare que l’havia parit i ens enfilàvem pels graons d’una joia infinita i creadora sense acabar-nos de treure la roba del tot ni moure’ns del menjador, rodolant per la moqueta i esquivant, si podíem, les potes de la taula i de les cadires.