El marquès espolsava la cendra del cigarret amb l’ungla del dit petit deixada créixer per a aquest propòsit. Fumava amb un broquet de vori que era una pota d’àliga reial, assegut displicentment en el sofà modernista de palissandre, fatigat de tanta vida dilapidada. Els estors brodats de la balconada deixaven traspuar una llum trista, anacrònica, que donava el relleu exacte al mobiliari antic. Una grenya llisa es despenjava del seu pentinat perfecte i li queia sobre el front amb una ponderada indolència. Aquell cabell tan blanc i tan polit, lleument il·luminat, feia el pendent escaient amb el batí de seda japonesa de color fúcsia. Una gosseta de companyia, amb el pèl blanc molt arrissat, completava el noble quadre.
El marquès contemplava distret els retrats de família penjats a les parets de la gran sala. Eren a penes perceptibles, en aquella penombra: se’ls sabia de memòria, sobretot el de la tia Natalie Stefanovitx, aquella dona tan lliure i valenta que va triar la professió de fotògrafa a començament de segle, davant l’escàndol de tota la família, i que, més tard, els va iniciar a ell i a la seva germana Sílvia, al cel sia, en els plaers de l’amor precoç.
El retrat de la tia Stefanovitx no era un oli de firma com tots els altres, feia honor a l’ofici de la repòrter de la família: era una fotografia de cos sencer, en la qual la dama apareixia, en uns tons grisos esvaïts, amb un capell d’ala ampla amb vel a la cara i un abric esportiu de pell de pantera amb coll de renard. Seia en el gronxador d’un jardí de decorat amb una cama sobre l’altra i un somriure jovenívol una mica foll. El retrat havia estat molts anys retirat de la sala, per voluntat estricta del pare del marquès, una personalitat rígida i integrista, que no s’estava de dir sovint que la seva cunyada era una desvergonyida.
Tot això eren records, records morts, per al marquès. Ell la veia de manera diferent que el seu pare. Adorava la seva memòria. La recordava com una dona dolça, ingènuament furtiva, que l’atansava d’una manera natural al món adolescent d’ell i la seva germana. ¿Quants anys feia de tot allò?
Els mobles de palissandre, les catifes orientals, el gerro de Viena al repeu de la llar de foc, tot igual que abans que es morissin els darrers membres de la família. Ara ell, tot sol, perduts els amors vells, incapaç de crear-ne de nous, s’entretenia a reviure el passat en el record.
La gosseta caniche era adorable. Jeia als seus peus, discreta, amb aquells ullets plorosos tan propis d’aquesta raça. El marquès li va somriure, potser cercant en ella una complicitat per al seu joc d’evocació. La gosseta li va tornar una mirada submisa i va remenar lleugerament la cua, sense aixecar-se dels seus peus.
Aquella primavera no aniria a Niça, perquè Mimí Grotzinski havia mort aquell hivern mateix en un accident de cotxe mentre fugia cap a Itàlia amb un alumne acabat de seduir al Conservatori. Deien que en alguns ambients de la Costa Blava, el final horrible d’aquella tempestuosa relació entre l’estudiant de flauta travessera i la famosa flautista universal va fer forolla. El marquès s’entristia, quan pensava en aquestes coses. La pèrdua tràgica d’aquesta darrera amant seva l’havia deixat derrotat. De tot l’arxiu de records, els més punyents eren els de Mimí, potser per més recents. No es treia del cap la imatge d’aquella dona madura en un nu encara perfecte interpretant Corelli per a ell, asseguda sobre el seu ventre, encobeint la seva cigala enfollida dintre el seu sexe humit i tebi fins arribar a un orgasme sublim que l’obligava a interrompre la melodia i abraonar-se finalment sobre el cos de l’amant tot introduint-se a voltes la punta de l’instrument per l’ull del cul per tal de donar-se encara més gran plaer. Llavors prorrompien tots dos en un gemec harmònic, que sovint arribava a latituds corals.
Es mirava la gosseta i l’amansia suaument fent-li passades de mà pel llom. Aquella bestiola era un regal de Mimí, era com un retall nostàlgic de la història comuna.
Ara el marquès mirava el retrat de la tia Natalie. Havia sentit rumorejar que la van trobar morta en el front de Verdum, durant la Gran Guerra, abraçada nua al cos d’un tinent de dragons francès. La seva dida li havia confiat el secret que el tinent havia estat degollat d’un cop de sabre en una de les càrregues del seu esquadró unes hores abans que ella morís. Alguns testimonis havien assegurat que la dama va veure abatre el seu amant i que, un cop passat l’assalt de la cavalleria, havia corregut despullada des de la trinxera a descordar la bragueta del seu tinent per fruir delerosa de l’erecció mortal del decapitat. Una estona després, l’ona expansiva d’un obús l’havia deixada sense vida, encara penetrada per la cigala immortal del militar.
Això el va menar a una imatge més llunyana, quan de petit havia entrat sense trucar a l’estudi de la seva tia i l’havia trobada també sense roba donant-se plaer ella mateixa ajaguda damunt d’uns grans coixins amb borles, per tal de fer-se fotografies en diverses posicions. D’entrada havia restat atònit, davant aquell espectacle impensat, però ella el va cridar, li va treure els pantalons i li va estimular el membre amb els llavis i la llengua, fins a fer-li venir aquell mal tan excitant i tan esgotador. Després li va acabar de treure la roba i se’l va posar a sobre, i li besava suaument tot el cos, fins que el pardalet se li va tornar a posar dret, i llavors li va fer posar en aquell forat que tenia entre les cames, i el bellugava i el bellugava fins que li va fer venir una altra vegada el mal. Va ser a la mateixa cambra, que un altre dia els va cridar a ell i a la seva germaneta i va tornar a repetir aquelles coses amb tots dos. Aquestes trobades ja no es van interrompre fins que el pare del marquès va descobrir un dia diverses fotografies on apareixien les dues criatures i la tia Stefanovitx amuntegats obscenament. El mateix dia, el pare va fer fora de casa la seva cunyada, després d’una discussió terrible. Aquell curs, ell i la seva germana ja no van continuar amb la institutriu, ja que el seu pare els va internar en uns col·legis de gran severitat. A partir de llavors ja no va tornar a veure mai més la seva tia, només en rebia notícies de sota mà per mitjà de la dida.
La gosseta caniche jugava amb la sabatilla del marquès, fins que va aconseguir de treure-l’hi. Llavors va començar a llepar-li el dit gros del peu. El marquès la deixava fer, mentrestant, perquè li agradava d’allò més aquella sensació suau.
Quan, per fi, va morir el seu pare, el marquès feia poc que havia conegut Mimí en una platja privada d’uns amics de Niça. El temperament apassionat i fins i tot les faccions d’aquella noble d’origen polonès li recordaven la imatge de la tia Natalie. Va proposar-li d’anar a viure amb ell a Barcelona, però la dama no va acceptar aquell lligament per massa absolut, tot i que no li va deixar de demostrar una professió amorosa intensa. Ell passava, així doncs, cada any algunes temporades a la torre de la seva amiga, sobretot a la primavera, perquè en aquella època els agradava submergir els seus cossos nus dins l’aigua tan fresca que gairebé no es podia aguantar, i es feien entrar en calor mútuament abraçats amb deliri i fregant-se l’un sobre l’altre fins a fer-se venir un orgasme perllongadíssim i fuetejat per la fredor de les onades.
La gosseta s’havia aixecat i llepava delitosa tota la cama del marquès. El marquès li acaronava el cap i li contemplava somrient la sol·licitud d’aquells ulls plorosos. La caniche grinyolava lleument.
Es va adonar que estava excitat i que la gosseta li havia posat el morret per sota el batí i li volia furgar l’entrecuix. El marquès va descloure les cames i la va deixar fer. L’animalet li llepava freturós els collons i això va fer que el marquès es deixés anar tot ell sobre el respatller del sofà. La cigala, completament enfurismada, li caparrejava per sota el batí i li fregava el teixit sedós. La gosseta intentava d’arribar al membre amb la llengua, però la roba del batí l’hi impedia. El marquès es va descordar i va jeure sobre el gruix molsut de la catifa. Recordava els grans coixins amb borles de la tia Natalie, la recordava a ella amb aquells pits tan esponerosos. Ara donava gràcies al seu pare per haver-los separat: així en conservava només aquella imatge jove, per a ell Natalie Stefanovitx no s’havia marcit mai.
Ara la gosseta li llepava tot el cos, la comissura de les aixelles, rere l’orella, sota la barbeta, tornava cap al pubis. Ara li xuclava àvidament el membre, però no podia evitar de fer-li mal amb les dentetes. La bestiola li fregava el cul pel ventre, també excitada. El marquès es fonia de gust però no podia continuar suportant les dentellades esporàdiques. Va redreçar el tors fent un esgarip, va agafar la gosseta per les dues potes de darrere i la va penetrar violentament fins que el terrible grinyol de la bestiola es va fondre amb un panteix moribund.